El xiulet marcava la finalització de la jornada laboral. Vestit amb la seua granota blava i amb unes botes protegides per la caiguda de possibles peces, l'empleat caminava ràpid per llevar-se la roba de la feina als vestidors. Treballador d'una cadena transnacional de l'automòbil, acumula un salari suculent per als temps actuals. A causa de la fortalesa del sindicat a l'empresa, gaudeix d'unes condicions laborals òptimes. La seua afiliació a una de les organitzacions laborals majoritàries ha sigut sempre sinònim de millores salarials i en el seu estatus com a obrer de coll blau.
Aquesta estampa laboral, però, s'ha convertit pràcticament en una espècie en extinció. Les grans plantes industrials dels Estats Units i dels països rics de l'eurozona hi han estat sotmesos a l'erosió accelerada de les seues condicions de treball sota l'amenaça de la deslocalització de les fàbriques en estats amb legislacions laborals més regressives. En molts casos, fins i tot, la pèrdua continuada de la capacitat adquisitiva dels treballadors no han evitat el trasllat de l'empresa cap a geografies amb normatives més favorables cap al gran poder empresarial.
La desintegració del model fordista, del qual s'havia edificat les societats socialdemòcrates occidentals de la segona meitat del segle XX, no ha afectat únicament als obrers dels vells centres de treball. Al caliu de la desregulació del mercat laboral, la globalització econòmica de marcat caràcter neoliberal i la vertiginosa digitalització dels sectors productius, el món del treball s'ha transformat radicalment. De la seguretat i l'estabilitat de les enyorades societats de l'època daurada de finals de la Segona Guerra Mundial, s'ha passat a unes societats líquides, en les quals les feines s'han convertit en temporals, precàries i inestables.
La incertesa, la segmentació i l'aïllament s'han imposat, tal com retraten les obres El precariado. Una nueva clase social (Pasado y Presente, 2013) de Guy Standing i La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del nuevo trabajo en el capitalismo (Anagrama, 2000), de Richard Sennett. Un capgirament de la realitat socioeconòmica que ha colpejat amb força els sindicats, els quals han buscat adaptar-se mentre l'ofensiva dels sectors més conservadors contra les organitzacions de treballadors s'ha redoblat com si es tractara d'un tauró que percep la sang d'un animal ferit. La identitat de classe s'ha disgregat a causa de la contrarevolució neoliberal.
Amb l'objectiu d'evolucionar els sindicats cap al món del treball del segle XXI, el secretari general de Comissions Obreres, Unai Sordo, ha publicat el llibre Un futuro sin sindicatos? (Catárata, 2019), en el qual fa un pensament respecte de la situació actual de les organitzacions laborals i planteja, a manera de conclusió, l'asfixiant distopia d'un món exempt de sindicats que defensen els treballadors. Unes reflexions que aquest dimarts ha argumentat a València amb l'economista feminista Carmen Castro i diversos representants de l'àmbit civil i polític valencià, com ara la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra, de Compromís. Tot moderat pel periodista i responsable de relacions institucionals de Levante-EMV, Julio Monreal.
«L'hegemonia neoliberal ha trencat amb l'anterior model fordista per imposar una fragmentació del món del treball, la qual està afectada per processos de deslocalització i, especialment, d'externalització empresarial. El canvi de les relacions laborals, que tenen com a màxim exponent els falsos autònoms, ha comportat una erosió accelerada de la identitat de classe. Actualment, hem passat a una economia fragmentada, on les identitats també ho són», ha exposat Sordo com a panorama advers per als sindicats. «A tot açò, s'ha sumat una mala digitalització de l'economia, en la qual s'ha posat imposat un nou taylorisme en lloc d'aprofitar els beneficis de la robotització i la innovació per millorar les condicions laborals. S'ha utilitzat, al remat, per reforçar la posició de poder de les empreses envers els treballadors», ha complementat.
L'increment de les desigualtats i de la precarietat al món del treball per la globalització econòmica, a parer del líder de la central sindical, «ha comportat, al seu torn, que irrompen alternatives reaccionàries que defensen un fals proteccionisme que seduïsca els obrers desemparats per la imposició del neoliberalisme». «Per contrarestar aquestes postures, és necessari una globalització del treball decent. És a dir, per evitar el dúmping fiscal, social i laboral d'altres països cal exigir en els acords comercials un intercanvi de productes amb els mateixos estàndards sociolaborals», ha defensat. «Els sindicats han d'integrar allò que les empreses desintegren actualment», ha insistit respecte del desafiament d'unir als diferents treballadors, actualment segmentats per un mercat laboral força desregulat.
«Els sindicats s'enfronten al repte de transformar-se per aconseguir representar els interessos dels treballadors precaris, que com ara les kellys o els riders, entre altres col·lectius, han acabat creant organitzacions laborals pròpies», ha recordat Castro. «El nou sistema del treball ha traslladat el risc als treballadors. Ho ha fet, a més, en un context en el qual les feines són efímeres. Per aquesta raó, crec que les organitzacions laborals s'equivoquen defensant el lloc de treball en lloc de l'empleat. Si ho seguim fent, cada vegada hi haurà més gent als màrgens», ha argumentat. «Cal fer ambdues coses. Si deixem de protegir el lloc de treball, desmantellarem l'actual sistema de protecció social i laboral», ha replicat Sordo.
Amb una panoràmica de traç gruix de les noves oportunitats laborals que creixen al voltant de l'expansió de l'economia de les cures i de la protecció mediambiental, Castro ha defensat un altre model productiu, el qual tinga un motor que combine el verd ecologista i el morat feminista. «L'anterior sistema fabril fordista, actualment en plena decadència, estava força masculinitzat. Cal reorientar l'economia cap a treballs que requerisquen noves habilitats, per exemple, en sectors com les cures. Davant l'envelliment de la protecció pot erigir-se en un eix fonamental de l'economia, amb treballs que no poden ser substituïts per robots i que no poden estar sotmesos a processos de deslocalització», ha plantejat.
«El feminisme, el qual és un moviment que desborda la simple lluita sindical, té la mateixa dicotomia que el sindicalisme. Si el sindicalisme pregona un enfrontament entre el món del treball i el capital, el feminisme confronta la vida amb el capital», ha insistit, mentre el líder de CCOO apostava per la confluència «entre el sindicalisme i moviments més amplis com el feminisme». «Sense jerarquies i des d'un treball en xarxa, el feminisme va ser capaç d'impulsar una vaga de consum, educativa, laboral i de cures a escala mundial. Crec que és una lliçó de la qual hauria de prendre nota el sindicalisme», ha apuntat Castro.
L'onada morada que ha emergit durant els darrers anys ha aconseguit més triomfs sobre els quals el sindicalisme hauria de reflexionar. O, si més no, així ho ha assegurat la vicepresidenta i líder mediàtica de Compromís, Mònica Oltra: «El feminisme ha sabut crear identitat. Ha aconseguit que qualsevol dona estiga identificada plenament amb l'altra sense importar si és una actriu milionària de cinema o una cambrera de pis. Ambdues s'identifiquen amb una mateixa causa i com a membres d'un col·lectiu». «Aquesta mirada del col·lectiu per damunt de les individualitats l'hem plasmada a la llei de serveis socials», ha expressat, al seu torn, que ha criticat «la incomprensible actitud dels sindicats de protestar contra l'administració pública quan una empresa contractista no els abona les nòmines».
«Els partits polítics necessitem recuperar els vincles comuns amb les organitzacions sindicals», ha reconegut la diputada socialista a les Corts Valencianes, Mercedes Caballero. «Alguns van voler aprofitar la crisi del 2008 per construir una Espanya precaritzada. Davant això, moviments socials i sindicats construeixen una Espanya amb drets», ha agregat Naiara Davó, síndica d'Unides Podem a les Corts Valencianes. «Els sindicats han d'estar presents en el disseny de les polítiques públiques dels governs d'esquerres, un fet que no s'ha donat sovint. A més, les organitzacions laborals han de buscar la manera d'estendre la seua defensa dels drets laborals a centre de treballs menuts. S'ha de reflexionar sobre com aconseguir una major penetració sindical, una qüestió complicada pels atacs mediàtics que rep habitualment el sindicalisme», ha afirmat Carlos Luis Alfonso, catedràtic de Dret al Treball i la Seguretat Social de la Universitat de València i president del Comitè Econòmic i Social del País Valencià.
Elena Mañas, coordinadora de l'Àrea Socioeconòmica del Consell Valencià de la Joventut, ha passat més deures al líder sindical: «La majoria dels joves no percep els sindicats com a una eina útil per lluitar contra la precarietat i la inestabilitat laboral que pateixen». «El sindicalisme s'hauria d'apropar als joves. Ho hauria de fer escoltant les seues reivindicacions, demostrant que el seu paper és vàlid dintre dels seus mons precaris de treballs de pràctiques i de becaris. La victòria laboral respecte la situació dels becaris a la Generalitat Valenciana hi ajuda, però cal crear espais comuns d'empoderament dels joves», ha demanat.
«Arran de la rapidesa en els canvis del món del treball, és necessari un debat sobre els ingressos mínims garantits, un mecanisme que donaria resposta al drama social de l'atur de llarga durada», ha contestat el secretari general de CCOO, qui ha defensat «una major institucionalitat dels sindicats per respondre als diversos conflictes laborals que s'hi donen arreu de l'Estat espanyol». «El sindicalisme ha de buscar llaços de solidaritat entre la classe treballadora que superen els interessos individuals», ha assegurat, així com ha apostat per unes organitzacions laborals «adaptades a les realitats heterogènies del mercat de treball».
En cas de no superar els reptes als quals s'enfronten, el sindicalisme podria ser víctima d'una erosió major que l'experimentada durant les darreres dècades als països occidentals. «Imagineu un treballador assegut a una tassa del vàter, qui té una polsera que pita quan han passat els comptats segons dels quals disposa per descansar de la feina. És la distopia que ens planteja Unai Sordo al final del seu llibre, la d'una societat laboral desproveïda de l'acció i el paper que desenvolupen els sindicats», ha apuntat Monreal. Un hipotètic futur que, a parer del líder de CCOO, «seria pèssim per a la classe treballadora». Tota una distopia esgarrifadora.