Aquest dimecres el professorat valencià inicia el seu tretzè dia de vaga. Amb la negociació estancada i amb els docents convocats, de nou, a una nova manifestació massiva a València ciutat, l'ànim de la majoria dels vaguistes travessa aquests dies una muntanya russa emocional. A cada trobada massiva amb companys i companyes al carrer, una pujada; amb cada galleda d'aigua freda de Conselleria en el procés de negociació, una baixada. Anima l'escalf dels col·legues i també de les famílies; desanima els companys que donen l'esquena a la vaga, perquè no hi creuen o perquè, diuen, a casa no s'ho poden permetre. Pesen els dies i, sobretot, pesa la incertesa davant una administració que ha optat per l'estratègia del desgast.
Per això, la taula rodona que aquest dimecres organitzà l'Assembea de l'IES La Plana de Castelló actuà com un bàlsam per als prop de dos centenars de docents que hi assistiren. A la cita estaven convocats sis docents que van participar en la vaga educativa de l'any 1988, que durà vint-i-dos dies i que va acabar amb la dimissió de l'aleshores ministre José María Maravall. Una fita per als docents, que, a còpia de persistir en la vaga, aconseguí millores salarials i revisió de les ràtios d'unes escoles que, en plena aplicació de l'EGB estaven superpoblades. «Maravall, cap per avall», fou el lema d'aleshores.
Tremedal Martí: «Ho esteu fent molt bé i heu de seguir. Per guanyar, a voltes, has de perdre»
«Si vam aconseguir tot això, va ser perquè estàvem units i decidits», va explicar Carmina Gras, qui, l'any 1988 tot just acabava d'ingressar en pràctiques en l'Institut Francesc Ribalta. «Jo tenia tres preocupacions -va confessar Ferran Ortiz, castellonenc de naixement, però, aleshores, amb plaça a Ibi-: interrompre el procés d'aprenentatge del meu alumnat; pagar la hipoteca a un interès que, aleshores, era de l'11%; i que sabíem com començàvem, però no com acabaríem. I al remat, em vaig adonar de tres coses: que el fet que els alumnes pergueren un mes de classe, al llarg de tota la seua trajectòria escolar, no tenia tanta importància; que podíem sobreviure encara que ens descomptaren un mes de sou; i que la cosa realment important és que vam defensar allò que ens semblava just: una escola pública millor».
L'acte d'aquest dimarts a Castelló ha estat, de fet, un moment de reconeixement mutu, d'una generació cap a una altra i viceversa. Pels qui aquests dies han optat per dir prou, la trobada ha estat, també, una injecció d'energia. «Dona alegria veure-vos. Admire profundament la vostra capacitat d'organització. Vos encoratge a continuar, a no fer-vos enrere perquè uns quants hagen signat un suposat acord. Esteu en un moment històric, com el que vam viure nosaltres», segons Pep Lluís Grau, qui, l'any 1988, feia classes a persones adultes que es volien traure el graduat escolar a Castelló de la Plana.
Aquells pioners de la lluita docent es trobaren, en alguns casos, en situacions que avui es repeteixen. «Jo aleshores vivia i era mestra a Betxí. Només tres persones del centre vam fer vaga i recordo que me n'anava a Vila-real o a Onda a comprar perquè me feia vergonya trobar-me als pares», explicava Tremedal Martí, que es presenta a ella mateixa dom mestra i filla, germana i mare de mestres. «Ho esteu fent molt bé i heu de seguir. Per guanyar, a voltes, abans, has de perdre».
Josep V. Bataller: «Heu aconseguit posar a la gent de part vostra. Ara, cal que aguanteu, per vosaltres i per l'escola pública»
Molt diferent fou l'experiència de Matilde Cuello, que aleshores treballava a l'escola José Antonio, de Carcaixent, que, amb el temps (i amb un nou nom) fou pionera en la introducció del valencià a les aules. De divuit mestres, disset es van sumar a la vaga. «Teníem un esperit reivindicatiu enorme. Ens manifestàvem per la dignitat de la professió, per la dignitat dels alumnes i per la dignitat de les famílies -recordava aquest dimarts aquesta dona que avui ja compta 87 anys-. Vosaltres esteu fent el mateix».
«Entenc la incertesa que genera quan la vaga s'allarga -va exposar Josep Vicent Bataller, mestre jubilat de Carcaixent-. Però les persones hem de decidir sempre. I el primer que hem de decidir és si el que ens mou és el jo o la col·lectivitat. Aquesta decisió és fonamental. I vosaltres heu optat per la col·lectivitat i això vos hauria de donar tranquil·litat de consciència. Naturalment, es passa malament, i és dur, però esteu fent allò que la consciència vos ha dit que heu de fer. I el dia de demà, quan mireu enrere, recordareu aquests dies».
«Esteu cansats, trencats emocionalment, però esteu units, teniu una força increïble i, sobretot, esteu fent el que toca fer. L'educació pública ha avançat gràcies a lluites com la vostra. No ho dubteu: esteu en el costat correcte de la història», va dir Bataller, per acabar rematant: «Heu aconseguit posar a la gent de part vostra. Ara, cal que aguanteu, per vosaltres i per l'escola pública».