Com en una pel·lícula de terror, la primera seqüència mostra un escenari idíl·lic. A la porta de la seu socialista del carrer de Ferraz, la ministra Diana Morant balla alegrement al ritme del «Pedro, Pedro, Pedro» acompanyada de més ministres. Miquel Iceta i Teresa Ribera són els més extravertits. És la nit electoral del 23 de juliol de 2023 i Pedro Sánchez acaba de barrar el pas a PP i Vox gràcies a una campanya que ha tingut la cançó de Raffaella Carrà com a banda sonora. El PSOE ha quedat en segona posició, però sembla clar que continuarà governant. No és la «derrota dolça» de Felipe González en 1996. És una derrota dolcíssima.
Com en una pel·lícula de terror, lʼúltima seqüència mostra una Morant abatuda, visiblement afectada, amb la impotència reflectida a la cara. Sʼacaben de conèixer els resultats dels comicis valencians del 23 de maig de 2027. PP i Vox tornen a sumar majoria absoluta. Ni la terrible dana, amb 230 morts, ni la dimissió del president de la Generalitat per la pèssima gestió de la catàstrofe ni la lluna de mel de quatre anys dels populars i la ultradreta no els impedirà reeditar l’acord de govern.
Coses del gènere, en el ball de la primera escena Morant està celebrant, sense ser-ne conscient, la seua derrota inapel·lable de quatre anys després. Un gir del guió macabre, a l’altura dels grans directors. A Los otros, per exemple, Alejandro Amenábar presentava una família en què la protagonista i els seus dos fills estaven morts sense saber-ho. Morant tampoc no podia intuir que la permanència de Sánchez a La Moncloa seria una soga al coll de la seua carrera política.
El País Valencià potser siga el territori més sensible als bioritmes de la política espanyola. Els valencians voten en clau estatal. No són com els gallecs, que opten massivament pel PP en les eleccions a la Xunta però són més eclèctics a l’hora d’escollir els alcaldes dels principals ajuntaments i els diputats el Congrés. Els valencians tampoc no són com els manxecs, que voten PSOE a les autonòmiques i PP a les estatals.
L’aritmètica sorgida del 23J resultava summament contraproduent per als interessos del PSPV
Els valencians, en aquest sentit, són tan simples com una ameba: el vent que bufa de ponent permet augurar la collita de cada formació a les Corts. Per això mateix, l’aritmètica sorgida de les eleccions d’ara fa tres estius, les del 23J, resultava tan summament contraproduent per als interessos del PSPV. Els socialistes governen sense governar, i d’una manera més explícita des que Carles Puigdemont, l’octubre de 2025, va comunicar oficialment que Junts per Catalunya els retirava el suport.
Ostatge d’aquesta «majoria progressista» fantasma, sense capacitat d’impulsar lleis de pes —les més importants han estat la d’amnistia i la de paritat— ni de presentar un projecte de pressupostos —es mantenen en vigor els aprovats en desembre de 2022—, Sánchez pateix un desgast progressiu sense fer pràcticament res.
Una erosió estàtica, que recorda la de les piràmides egípcies. La sensació de paràlisi és total. Fins i tot la no convalidació dels decret llei —una iniciativa excepcional, pensada per a mesures urgents— s’ha convertit en un fracàs quotidià. L’últim d’ells, que afecta milions de persones, prorrogava automàticament els lloguers fins a desembre de 2027.
Viure de lloguer
Quan substituïren Ximo Puig per Diana Morant, el març de 2024, els socialistes valencians també passaren a viure de lloguer. La mutació era important: de la «via valenciana» abanderada per Puig com a president de la Generalitat —«lleialtat no és submissió», arribà a dir— a tenir una ministra en exercici com a secretària general del PSPV. El monoteisme que professa Sánchez s’elevava a l’altar. El socialisme valencià esdevenia un apèndix de Madrid. La seua sala de màquines s’instal·lava a La Moncloa.
El modus operandi de Sánchez només va requerir dos moviments: en primer lloc, concedir-li a Ximo Puig la clau de l’ambaixada espanyola davant l’OCDE, i en segon lloc, que Santos Cerdán sacrificara en una habitació de Ferraz els altres dos aspirants a rellevar-lo: Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa. Aleshores no se sabia —si més no, públicament— que Cerdán i el seu predecessor a la secretaria d’Organització federal, José Luis Ábalos, compartien trames criminals. Unes activitats irregulars producte de les quals ingressarien a Soto del Real, la presó dels influencers. En les eleccions del 23J, Ábalos havia ocupat el número dos de la llista al Congrés per València, tot just darrere de Morant.
Els negocis foscos de Cerdán, Ábalos i el seu guardaespatlles, Koldo García, no eren l’única pedra a la sabata. «Les prostitutes i les núvies contractades a càrrec de l’erari públic ens fa més mal que els diners sostrets», explica una veu veterana del PSPV.
«Les prostitutes d’Ábalos i les joies de Zapatero és allò amb què s’acaba quedant la gent», afirma una veu veterana del PSPV
«Les prostitutes d’Ábalos i les joies de Zapatero és allò amb què s’acaba quedant la gent»,afegeix en referència a l’escorcoll del despatx de Ferraz de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, l’última gerra d’aigua freda que ha patit el PSOE i, en especial, la federació valenciana. I és que Zapatero, els últims anys, s’havia fet molt present el País Valencià. Donant suport al seu bon amic Ximo Puig, acudint als premis feministes de la UGT-PV, inaugurant la campanya de les eleccions europees, obrint el congrés ordinari en què va ser reelegida Morant...
Les males notícies ja no són un fet esporàdic, sinó que han esdevingut la tònica habitual. José María Ángel, la persona a qui Sánchez designà com a comissionat de l’Estat per a la reconstrucció després de la dana, i a qui Morant situà com a president del partit, va veure’s obligat a dimitir per la presumpta falsificació d’un títol universitari gràcies al qual hauria obtingut una plaça de la Diputació de València més ben pagada que la que li pertocava. La denúncia del col·lectiu ultra Manos Limpias va ser arxivada en fase d’instrucció en considerar-se que els fets havien prescrit, però l’Audiència Provincial ha reobert la causa. De fet, Ángel ha declarat aquesta setmana com a investigat a la Ciutat de la Justícia.
La vacant que Ángel va deixar a la presidència del PSPV —una posició més honorífica que executiva— ha estat coberta per un històric del partit: Ciprià Ciscar. I per a contradir les informacions que alertaven de la incomunicació existent entre Morant i Puig, tots dos van accedir conjuntament a l’últim comitè nacional, celebrat a València el 9 de maig. El dinar de cortesia que l’expresident va mantenir a començaments de març amb l’actual cap del Consell, el popular Juanfran Pérez Llorca, va incomodar l’actual secretària general.
El ben cert és que Puig ha anat observant com el seu projecte es desdibuixa en favor de la tutela de Ferraz. Un desencís que comparteixen no pocs companys de partit, sobretot tenint en compte el peatge que ja han pagat Pilar Alegría i María Jesús Montero a les respectives autonomies. La candidata aragonesa va passar de 23 escons a 18, i l’andalusa, de 30 a 28. En el feu històric del socialisme, el PP pràcticament multiplica per dos —21 punts d’avantatge— el resultat d’un PSOE que té Vox a 9 punts de distància. A la demarcació d’Almeria, l’extrema dreta ha culminat el sorpasso i s’ha erigit la segona força.
Tot fa pensar que l’experiència lamentable de les ministres de Sánchez es repetirà en el cas valencià i en el madrileny, amb Óscar López. La mala imatge del Govern estatal està penalitzant els cartells electorals que en teoria havien d’actuar com a reclam. Avançar els comicis estatals amb tants focs oberts seria una estratègia suïcida, però esgotar l’any de mandat que resta per davant no sembla una decisió més encertada.
Pel camí, o aquell mateix dia en cas que coincidisquen en un superdiumenge —una hipòtesi que Morant mai no ha descartat—, el PSOE pot perdre les poques autonomies que encara governa i centenars d’ajuntaments. Quin missatge enviaria a la ciutadania un partit que esgota els quatre anys de legislatura sense dur al Congrés un projecte de llei de pressupostos? Un de sol: el de retenir el poder com a únic leitmotiv.
Els focs de casa
«A la direcció tots pensen que les eleccions del 27 aniran malament, però ningú no ho verbalitza», comenta un diputat. Si en 2011 el PSPV va perdre Elx i Gandia, les dues places més importants que havia estat capaç de retenir, en 2027 podria passar una cosa semblant. José Benlloch, l’alcalde de Vila-real, anunciava aquesta setmana que durant l’estiu decidirà si repeteix o no com a cap de llista. A Quart de Poblet, un bastió socialista, hi ha un incendi considerable. A Alcoi, l’alcalde, Toni Francés, ja va estar a un pas de no optar a la reelecció en 2023. Els alcaldes que van aconseguir sobreviure a aquella onada conservadora no desitgen morir ofegats en la que s’aproxima de nou, però la percepció és que tots van en el mateix pack.
El manual de supervivència de Sánchez posa contra les cordes tots els candidats. Dels alcaldes més consolidats que s’estrenaran com a candidats. Fins i tot Pilar Bernabé, la millor candidata que els socialistes han presentat a l’Ajuntament de València des de la renúncia de Ricard Pérez Casado en 1988, pagarà el descontentament d’una part l’electorat progressista i l’efecte mobilitzador que pot generar Mónica Oltra al capdavant de la llista municipal de Compromís.
Bernabé és una gran candidata. Propera, empàtica, treballadora, bona oradora... Reuneix tots els ingredients de les alcaldesses que s’eternitzen en el càrrec. És la millor candidata en el pitjor moment possible. En el trajecte cap a les urnes, però, està marcant distàncies amb els joves que fins ara han controlat el partit i el grup municipal. Els anomenats pelayos, en referència al carrer on tenen la seu Joves Socialistes.
Bernabé és la millor candidata a l’alcaldia de València en el pitjor moment possible
Una colla a la qual també pertany José Muñoz, el síndic parlamentari. La marxa de Rebeca Torró i Arcadi España a dues secretaries d’Estat, després del 23J, va deixar anèmic el grup socialista a les Corts. Un grup que Puig havia dissenyat per a estar en el govern i no per a fer la travessa del desert en l’oposició. Un grup dirigit a distància per Diana Morant, que combina les seues ocupacions com a ministra amb l’acta de diputada al Congrés i la funció de secretària general del PSPV.
La seua agenda és intensa, però l’acumulació de responsabilitats de vegades provoca buits incomprensibles, com ara que no estiguera present en la presa de possessió del nou rector de la Universitat de València, José Luis Gandia, celebrada el 20 de maig en un acte solemne. Bernabé tampoc no hi va acudir. El dia anterior s’havia conegut la imputació de Zapatero. Sí que van personar-se al paranimf del carrer de La Nau el president Pérez Llorca, l’alcaldessa María José Català i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. La imatge era cridanera.
Per tal de reflotar els ànims del PSPV i d’apagar els focs que amenacen el seu lideratge, Morant acaba de reclutar el seu padrí polític, José Manuel Orengo. Fou ell qui va fitxar-la per a la seua llista, qui va promocionar-la com a portaveu i candidata a l’alcaldia de Gandia després del seu adeu i qui l’estima com ningú. Una estima que és recíproca.
A l’etapa de Puig, l’experimentat Orengo ja va salvar el partit del ridícul majúscul que hauria significat la victòria a les primàries del PSPV del desconegut alcalde de Burjassot, Rafa García, davant qui aleshores ostentava la presidència de la Generalitat. Amb tot, García va aconseguir el 42% dels vots, cosa que denota com d’agitada pot arribar a ser la federació valenciana. Orengo va fer-se ben visible a l’últim comitè nacional, acompanyat del seu inseparable cosí, Alfred Boix. L’anomenat clan de Gandia.
A la ciutat d’Alacant, el sinistre Ángel Franco continua exercint una influència notable
També és de Gandia el secretari d’Organització nacional, Vicent Mascarell. Més enllà de les patinades dialèctiques que ha protagonitzat des que ocupa el càrrec, ha vist com revifa l’incendi que cíclicament deixa en flames l’agrupació d’Alacant, on el sinistre Ángel Franco continua exercint una influència notable. Com és costum, vol decidir el nom de l’alcaldable, a desgrat de l’actual portaveu municipal, l’exconsellera Ana Barceló, que espera repetir com a número u. Des de les Corts, Muñoz avala un candidat alternatiu: el diputat José Antonio Díaz.
Fou Mascarell, poc abans d’una reunió de l’executiva, qui va comunicar a Toni Gaspar que deixava de ser síndic adjunt perquè Morant no hi confiava. Gaspar és molt pròxim al secretari general de la província de València i alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, que acaba de repescar-lo en una vicesecretaria de la seua direcció. Que la secretària general no comunicara ella mateixa a Gaspar la seua decisió de rellevar-lo evidenciava una manera de dirigir el partit molt particular, mancada del tacte necessari. Durant massa temps, Morant no ha mantingut a penes contacte amb Fernández Bielsa. Una altra anomalia que l’arribada d’Orengo ha permès reconduir.
L’oportunitat perduda
La legislatura valenciana està sent convulsa com cap altra. El pacte PP-Vox va tancar-se de manera exprés, però va acabar tot just un any després per ordre expressa de Santiago Abascal; la dana va marcar un punt d’inflexió i Carlos Mazón va presentar, un any després de la catàstrofe, la seua dimissió, i el nou president, Pérez Llorca, ha aterrat al Palau i a la direcció de la gestora del partit sense que això entrara en els seus plans. La direcció estatal del partit encara no l’ha confirmat com a candidat en 2027 i la figura de Francisco Camps emergeix a l’horitzó, entestat com està a retornar a la primera línia política com a president del PPCV i candidat a la Generalitat.
Enmig d’aquest maremàgnum, el principal partit de l’oposició hauria d’estar comptant els dies que falten per als comicis, convençut com està de la seua victòria. Però no és el cas del PSPV. En cap moment de la legislatura —ni en els més tràgics— els socialistes valencians no han liderat les enquestes.
Morant ni tan sols no va voler presentar la moció de censura contra Mazón que reclamava amb insistència Compromís a fi de visualitzar la connivència de Vox amb l’anterior president. Encara pitjor, la sensació entre àmplies capes de la ciutadania és que el Govern espanyol va actuar tan malament com el valencià. L’escrutini de les urnes de la zona zero —i resta un any— ja fa tremolar els alcaldes socialistes de l’Horta Sud. La llunyania física de Sánchez, sens dubte, no hi ha jugat a favor. Gens a favor.
Al capdavall, tot comença i acaba en Sánchez. El PSPV, amb Diana Morant, ha lligat el seu futur al del president espanyol. Un panorama dantesc. Al si del partit cada dia se senten més veus crítiques amb la seua decisió de no abandonar la cartera de ministra en novembre de 2024. La magnitud de la dana recomanava la presència diària sobre el terreny de la líder de l’oposició, dirigint el partit i exercint com a nexe d’unió amb el Govern de l’Estat.
Hauria millorat això les expectatives electorals del PSPV? Potser no. Ja se sap que els valencians sempre voten el clau estatal. Però, com a mínim, hauria servit per a deixar clar que l’autèntica prioritat de Morant eren els valencians i no la seua cartera ministerial. Ara ja és tard, ara ja arriba el final de la pel·lícula. Els seus protagonistes, com els de Los otros, comencen a intuir que estan morts.
En realitat, el futur va quedar escrit la nit que Morant va posar-se a ballar el «Pedro, Pedro, Pedro» de la Carrà a la porta de Ferraz. Aquell resultat condicionava, i molt, els següents anys del PSPV. Un Govern espanyol de PP i Vox —amb un Alberto Núñez Feijóo feble, sotmès als designis estrambòtics del seu vicepresident Abascal— hauria afavorit el rearmament de l’esquerra i hauria convertit la cita electoral múltiple de 2027 en un test de les polítiques regressives de la dreta i la ultradreta. El possible punt i final a quatre anys de despropòsits. Les opcions de recuperar la Generalitat en 2027 haurien sigut més elevades. En lloc d’alimentar la por, el compte enrere fins als comicis alimentaria l’esperança.