L'emergència sanitària causada per l'expansió del coronavirus va agafar Ester Gea, doctora en Virologia, a la seua feina d'investigadora al Departament d'Immunologia Viral de la Universitat d'Oxford. Amb una vocació científica primerenca, i assumint que «la recerca és un món que requereix molt d'esforç i de sacrificis personals», compta dotze anys fóra de Catalunya, llevat d'algun xicotet parèntesi entremig. «He fet algun intent de tornar però ara ja he acceptat que això no és possible perquè tinc molt poca esperança que canviïn les coses. Hi ha moltes falses promeses i molta precarietat. Veig amics que han tornat, amb un currículum espectacular, i s'han trobat en un món d'amiguismes i de precarietat que no sembla saber aprofitar aquest talent», afirma.
La viròloga va començar a treballar durant els estius de la carrera a un laboratori, on, segons comenta, «va aprendre moltíssim». «Després em vaig mudar a Montreal per fer una segona carrera, i allà vaig desenvolupar un projecte de recerca de final de carrera, i també vaig treballar durant l'estiu en un laboratori», relata. Amb dues carreres al seu currículum, va tornar a Barcelona per tal d'estudiar un màster. Va restar-hi fent un projecte al laboratori durant un any i mig. «Totes aquestes experiències vaig fer-les sense cobrar», puntualitza.
«Vaig decidir marxar fora per fer el doctorat, més concretament a França. Ho vaig fer, principalment, perquè en el món de la recerca es valora moltíssim la mobilitat i també perquè hi veia més perspectives de futur. Fins que la beca no va arribar, vaig tenir un sou pagat pel laboratori. I em sentia culpable! Perquè feia tants anys que estava fent el que m'agradava de gratis. Allò em va suposar un xoc que vaig haver d'aprendre a gestionar», relata. I assenyala: «Cobrar per treballar sona raonable, però no passa a molts laboratoris d'Espanya, on molts estudiants de doctorat comencen sense cobrar fins que aconsegueixen una beca. Aleshores, em vaig adonar que a França els estudiants de màster també estan pagats per a les pràctiques de laboratori, i fins i tot els estudiants d'estiu. Em sembla que és molt important que es valori la feina que fas, encara que estiguis aprenent».
El doctorat a París va allargar-se. Tot i aquesta circumstància, «mai vaig quedar en situació d'atur o sense cobrar, fet molt habitual a Espanya». «Encara més, a França immediatament després de la meva tesi vaig passar a tenir un sou d'investigador postdoctoral», ressalta. I segueix: «Aleshores, vaig fer un intent de tornar a Barcelona, conscient que el sou era molt més baix i que la majoria de laboratoris batallen molt per aconseguir finançament i això et pot limitar a l'hora de fer determinats experiments». L'experiència, tanmateix, no fou satisfactòria. «La dificultat per tenir finançament i les poques perspectives de futur van fer que decidís tornar a marxar, però aquest cop sentint que ho feia una mica forçada per la situació de la investigació al país i sense ganes de tornar», exposa. I anota: «En dos mesos, vaig fer entrevistes a dues de les institucions més prestigioses del món i vaig acceptar una posició d'investigador postdoctoral».
L'experiència de Gea no és única. «D'ençà que era estudiant, sabia que volia dedicar-me a la investigació, perquè aquesta professió és vocacional. Vaig començar com a estudiant-col·laborada, la qual cosa ja és precària», conta Carla Olmo, investigadora postdoctoral. «És molt complicat l'accés a beques de col·laboració, les quals en altres països són més habituals, I, per tant, vaig cursar un màster per tal d'obtenir el doctorat. Afortunadament, i perquè crec que sempre he estat en el moment i en el lloc indicat, van atorgar-me una beca del ministeri, amb la qual cosa tenia un sou precari per fer la tesi. Vaig acabar en 2016. I després vaig restar un any i mig esperant una altra beca postdoctoral de la Generalitat Valenciana. Finalment, van concedir-me-la i vaig estar investigant durant dos anys a cavall entre Xile i València», exposa. I apunta: «Ara mateixa hauria d'estar en Xile, si no haguera sorgit aquesta pandèmia. L'executiu xilè va atorgar-me una beca de tres anys, amb una disponibilitat de recursos més àmplia que a Espanya». «Quan passen aquests tres anys, però, la meua vida serà incerta», afegeix.
La història de precarietat, continues mudances i de carregar i descarregar maletes també és una característica de la biografia laboral de Maria Anton, investigadora postdoctoral en Ecologia Aquàtica. «Vaig acabar la carrera fa onze anys i he passat per molts països diferents», indica. Tres anys a República Txeca i un any i mig a Brasil són les estances més destacades del seu currículum fins a retornar en 2018 a l'Estat espanyol, més concretament a la Universitat de Girona. «Enguany s'acaba la beca. I aleshores no sé què faré amb la meua vida. La majoria dels joves investigadors estem atrapats per una sensació d'inestabilitat i incertesa constant. És com una carrera de fons, en la qual hi ha gent que va abandonant per les condicions i sense tenir res a veure amb la seua qualitat científica», apunta. «És la tendència dels científics a Espanya», lamenta.
«Amb la crisi del coronavirus, tot el món ha girat la mirada cap a la ciència en cerca d'una vacuna. I quan ho han fet, s'han assabentat de la precarietat dels científics a Espanya», critica Carlos Romá, bioquímic i doctor en biologia molecular i genètica. «Una organització de la carrera científica donaria més estabilitat laboral a un món en el qual la tendència general són contractes de 2-3 anys. Per exemple, a França, la carrera científica està més reglada i cada any es convoquen unes places (per àrees) a les que poden optar els investigadors postdoctorals i que els permet obrir una línia d'investigació dins de l'equip en el qual estan integrats. Ara bé, hi són dintre amb els seus propis estudiants, la qual cosa permet que més endavant es pugui optar a una plaça d'investigador principal amb el teu propi equip independent. Aquesta opció sembla gairebé impossible a Espanya ara mateix», reforça Gea, qui agrega la manca de finançament com un altre dels problemes de la ciència a l'Estat espanyol.
Infrafinançament i burocratització
L'Estat espanyol ha arrossegat històricament un dèficit en inversió en ciència. Segons un estudi de la Fundació Cotec datat del 2018, la qual té com a objectiu la promoció de la recerca com a motor econòmic i social, Espanya destinava 302 euros anuals a recerca i desenvolupament per habitant mentre la mitjana europea se situava en 622 euros. Encara més, el document advertia d'un retrocés del pressupost en investigació del 5,8% durant el període 2009-2017. La comparativa amb la resta de països avançats era vergonyosa: França havia augmentat un 10%, Itàlia un 12%, els Estats Units un 12%, Regne Unit un 16%, Alemanya un 31% i la Xina un 99%. La mitjana d'increment de la Unió Europea era d'un 22%.
«Quan compares la inversió d'Espanya en ciència amb la resta de països, t'agafa una sensació de pena. Fa 30 anys que demanem un pacte per la ciència i clamem per un millor finançament, però seguim pràcticament igual. Es tracta d'un problema crònic», denúncia José Pio Beltrán, director del Laboratori de Biologia Reproductiva i Biotecnologia de Plantes de l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes i exvicepresident del Centre Superior d'Investigacions Científiques. «La inversió en recerca és minsa. En el darrer any, per exemple, he comptat amb un pressupost d'investigació de 2.000 euros. De vegades, fins i tot, he hagut de posar diners de la meua butxaca», remarca Sergi Maicas, microbiòleg de la Universitat de València i codirector del Màster Universitari d'Investigació en Biologia Molecular, Cel·lular i Genètica.
Francesc Mesquita, membre del departament de Microbiologia i Ecologia de la Universitat de València, afegeix un altre problema: «Els pocs diners que hi ha estan molt mal repartits. Els grups de referència, els quals són excel·lents, acaparen la major part dels diners. I com tenen més diners, tenen més possibilitats de realitzar troballes significatives, en una espiral que s'hi retroalimenta. Mentrestant, els equips mitjans ens hem de conformar amb les engrunes, amb la qual cosa s'està dificultant l'ampliació i la millora del coneixement en altres branques científiques». «Aquesta manca de diners, a més, afecta les línies d'investigació», adverteix.
«Els estudis de canvi ambiental necessiten, per exemple, quatre anys per desenvolupar-se. Si en algun d'aquests anys no tens diners, la recerca es talla i, malauradament, acaba en un calaix perquè és impossible continuar. Imagina, de fet, que comptes amb una persona, la qual normalment és un becari, que t'ajuda i et possibilita dur a terme una investigació. Fins i tot, estàs obtenint troballes interessants. En el moment en què no tens suficients diners, tota la feina s'hi perd», anota. «Al Canadà, per exemple, hi ha un model diferent: els investigadors compten amb un finançament bàsic», destaca.
A l'infrafinançament crònic i una distribució poc equitativa dels diners, se suma una burocratització i una rigidesa administrativa que, de vegades, impedeixen l'execució de la despesa. Tot i que hi ha estimacions que situen un retorn de 4,42 euros per cada euro destinat a recerca i desenvolupament, Espanya no va gastar ni la meitat dels diners pressupostats l'any 2018. Dels 7.003 milions d'euros assignats, només es van executar 3.278 milions, un 46,8%. «Hi ha problemes burocràtics. Contractar una persona, per exemple, és molt complicat, malgrat disposar dels diners», expressa.
«La burocratització és un mal endèmic de la ciència, el qual també s'hi dóna en altres països», assenyala Romá, qui aposta per «flexibilitzar les normatives actuals». Ho raona així: «De vegades, arribes a un punt de la recerca que necessites contractar una persona i com vas col·locar al projecte aquests diners per instrumental, et trobes que és impossible. La ciència no entén d'aquesta rigidesa, ja que les teues previsions poden trastocar-se molt fàcilment. Sovint, creus que necessitaràs més material i després requereixes una altra persona. O a l'inrevés. S'haurien de trobar mecanismes legislatius més flexibles, però malauradament cap govern s'atreveix». «La innovació implica flexibilitat», recorda.
Aquesta flexibilitat anhelada pels científics, però, xoca amb la rigidesa pressupostària. «En un país en el qual la base de funcionament ha sigut la corrupció econòmica, és increïble les dificultats que han existit sempre per gastar els diners d'investigació. A mi, encara em costa tres mesos contractar una persona. La llei pressupostària que va impulsar l'exministre Cristóbal Montoro és una trava important», retrau Beltrán. I agrega: «Arran d'aquesta burocratització excessiva, els científics ens hem acostumat a les piruetes legals».
Capgirar l'estructura
Per corregir les diverses mancances que afronta la investigació a l'Estat espanyol, segons Romá, «s'haurien de produir canvis estructurals». «A partir de l'any 2005, semblava que hi havia un cert impuls a la ciència. Amb l'arribada de la crisi, però, les retallades foren importants, amb Expedients de Regulació d'Ocupació a centres d'investigacions com ara el Príncep Felip de València. La crisi, de fet, va congelar un projecte necessari: l'agència estatal d'investigació, la qual centralitzava els recursos per evitar que el seu pressupost estiguera lligat a les decisions dels diferents governs i al clima polític», explica, així com indica: «Si blindares el sistema amb una injecció de recursos humans que evitara la burocratització i les mancances, podríem funcionar molt bé».
«Abans que tot, ens cal un augment de la inversió», reclama Anton, qui també aposta per canviar l'actual sistema que condemna a la temporalitat als joves investigadors i els obliga a obtenir resultats amb un marge de temps estret per a l'àmbit científic: «Tu has de demostrar en dos anys el que saps, quan hi ha recerques que exigeixen més temps. Si tu en dos anys no produeixes resultats, doncs es talla la investigació. No es finalitzen molts projectes per això, perquè no tens el temps suficient». «Caldria repensar aquest sistema», exigeix. «És important dotar d'estabilitat als investigadors, i encara més a les dones en cas de voler compaginar la seua carrera científica amb la conciliació familiar i el desig de ser mares», agrega Olmo.
Gea, de fet, apunta a una bateria de reformes per esborrar la precarietat de la ciència espanyola: «Mesures per valorar més la carrera científica, com un augment de sou progressiu, i polítiques que ajudin a tenir perspectives de futur de desenvolupar una carrera professional; una seguretat per als investigadors que tenen els seus propis grups i que no obligui a situacions precàries; incentivar la participació privada de fundacions i empreses, i potenciar la col·laboració entre el sector públic i privat; i també una avaluació exhaustiva i amb tribunals externs de la recerca que es fa i de la qualitat d'aquesta». «És fonamental un canvi de mentalitat a la societat espanyola», insisteix Olmo, com a remei per evitar també la fuga de cervells que s'hi experimenta a l'Estat espanyol.
«Les institucions rarament han demostrat un interès per la ciència, una mentalitat que també prolifera al sector privat», incorpora Beltrán. «Al laboratori que dirigisc, tenim més finançament privat que públic. Però no treballem amb cap empresa espanyola. Quan n'hem tractat, tot ha sigut molt frustrant. Sempre consideren la inversió en recerca com una despesa de luxe, al contrari que els empresaris d'altres països», exposa. I assenyala: «Els laboratoris espanyols fan una ciència excel·lent. Però no comptem amb les infraestructures per transportar de manera eficient la innovació a les empreses». «Sense innovació, les empreses són menys productives i els sous seguiran sent més baixos», recorda, així com ressalta iniciatives com ara la creació de l'Agència Valenciana d'Innovació.
En defensa d'unes administracions que potencien la ciència com a motor econòmic, especialment per la seua major productivitat i per la capacitat de generar indústries auxiliars menys proclius a experimentar processos de deslocalització, l'exdirigent del Centre Superior d'Investigacions Científiques subratlla que «per retenir i atreure talent, cal un ecosistema científic amb capacitat de seducció en comparació d'altres del món». «La crisi del coronavirus hauria de mostrar la importància de la recerca científica en els diversos camps, no només en la fabricació de vacunes», tèrcia Maicas. I tanca, a tall de recordatori: «La inversió en ciència, a banda de necessària, és extremadament rendible. Esperem que la pandèmia que ens assota ho evidencie amb la força suficient».