—Manual de defensa del català ha estat el llibre de no-ficció més venut el Sant Jordi d'enguany. Com ho has processat, això?
—No sé si he acabat de processar-ho, encara. Estic intentant tocar de peus a terra. Jo estava convençut que el llibre funcionaria, però no fins a aquest punt. Perquè, de fet, no és que fos el llibre més venut de no-ficció a Sant Jordi, sinó que aquesta setmana és el més venut en general. Ostres tu!
Així que ara se m’ha ajuntat una mica tot: la tele, la ràdio, el monòleg que inspira el llibre, la paternitat conscient —o com en diguin ara—, el fet que tinc cinquanta anys... Ha estat com una explosió. Ara la meua aspiració és que arribin les vacances.
—Una mica d’ansietat, tot plegat...
—Però aquest és el meu estat normal. És el que em permet fer moltes coses alhora. Ha estat així sempre, des que tinc consciència.
—Ves en cura, no et passe com al Buenafuente...
—No, no. Hi ha una diferència substancial entre el que fa l’Andreu i el que faig jo. Res a veure. Totes les qüestions que havia de patir en aquest sentit jo les vaig patir als catorze, als vint-i-un... i ja està. Feina feta, no fa destorb.
—De llibres sobre l’estat de la llengua, n'hi ha molts. Per què penses que el teu ha triomfat? Té a veure amb l’humor?
—Sí, crec que té a veure amb la clau humorística. Crec que una de les claus del llibre és haver tractat amb un humor un tema que és molt seriós. I ho és perquè de la llengua penja el país; del país penja la nació, i de la nació penja la cultura. La llengua és la columna vertebral dels Països Catalans.
Per a mi, la llengua és una eina de treball. I al llarg dels anys he acumulat uns coneixements que, arribats a un punt, sentia que havia de divulgar. I no ho volia fer des d’un vessant acadèmic, sinó més de la manera que jo puc controlar millor, que és l’humor. La idea ha estat confegir un text amb base acadèmica, però que pugui arribar a tothom.
—En la llista dels més venuts de Sant Jordi, al darrer li ha anat un llibre sobre la depressió i la sanació (On neix la llum, de l’Oriol Mitjà) i un altre sobre l’esperança i contra el desànim (Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba). En temps de pessimisme, la literatura és una guia cap a l’optimisme?
—És que no es podria entendre que fos una via cap a un altre cantó. El pessimisme em sembla una força absolutament reaccionària, i que no en duu enlloc, més que a la desaparició. Allò que jo no vull, com a catalanoparlant i, sobretot, com a català, és que la meua llengua desaparegui. Per tant, no puc abordar aquest fenomen des d’una òptica pessimista.
Tinc la impressió que darrerament hi ha una tendència a començar a mirar les coses amb un cert optimisme. Un optimisme que ens dona forces per fer un pas endavant i plantar cara.
—De motius per a l’optimisme, però, n’hi ha ben pocs. El català recula al carrer. És una impressió, però també ho confirma l’Enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat. Entre les moltes dades que hi aportava, que el castellà creix com a llengua habitual i la combinació català-castellà com a llengua d’identificació. Al País Valencià les coses no van molt millor. Digue’m tres raons per abonar-me a l’optimisme...
—La primera és que hem de prendre consciència. Si no la prenem, estem venuts i anirem pel pedregar.
La segona està relacionada amb l’optimisme. El pessimisme no serveix per a res; és allò que ens receptarien aquells que ens volen desapareguts. El nostre pessimisme és una de les armes més poderoses que té l’Estat en contra nostra. Com diu Pere Calders, sabem que l’optimisme pot solucionar alguns problemes, mentre que el pessimisme mai no n’ha solucionat cap.
La tercera raó és molt senzilla: si no ho fem nosaltres, qui ho farà? I, encara, te n’afegiria una quarta, que està relacionada amb aquesta tercera: crec que hi ha poques coses que, com a humans, ens interpel·len més com a comunitat que la llengua i la seua dignitat. Aquesta és una lluita digníssima.
—Tanmateix, estem en un punt en què costa viure en català a Catalunya. Ja no cal dir al País Valencià o a les Illes.
—Si, és cert, costa. Però, com t’he dit, crec que vivim un moment de desvetllament, de presa de consciència. Quan trobes tots aquests indicis que t’assenyalen que estàs molt prop d’allò que en sociolingüística s’anomena substitució lingüística, t’has de moure. Durant molt de temps, hem comprat determinades motos a l’espanyolisme, però ara ja no ens les empassem.
Jo no puc viure cent per cent en català en el meu país i, per això, també ara, he fet aquest pas endavant. No és només que jo vulga viure cent per cent en català. És que vull que les generacions que venen al darrer nostre ho puguin fer, a Catalunya i als Països Catalans.
—En el llibre expliques que, de menut, et pensaves que el català era una llengua que s’havia inventat ta mare per parlar amb tu.
—Sí, perquè jo amb el pare parlava castellà, amb els companys parlava castellà i era només amb la mare que parlava en català. I faig la broma aquesta de dir que pensava que era una llengua inventada per ma mare, perquè realment jo vivia en un context que el 90% era castellanoparlant i els meus referents eren castellans. Era com, si d’alguna manera, se m’hagués amagat la cultura del meu país.
Jo he anat descobrint a poc a poc que existia un país, una llengua, una història i unes institucions que s’intentaren liquidar.
—En el llibre expliques la recepta màgica que et va donar la Carme Junyent l’última volta que us vau veure: «Parleu-lo!» N'hi ha prou, però, amb això?
—No, no n'hi ha prou, però sense això, res no pot ser. Perquè si nosaltres renunciem a parlar la nostra llengua, ningú la parlarà per nosaltres. Tot camí llarg comença per un primer pas i aquest primer pas és parlar-lo, per terra, mar i aire. No podem renunciar als nostres drets lingüístics. És una qüestió de drets i, per tant, de justícia. Lluitem per defensar els nostres drets i perquè no se’ns conculquin, com ha passat fins ara.
—En el llibre referencies els parlants gore-tex. Què són exactament?
—Jo en el llibre parlo dels xarnegos i de la gent que se sent especial per ser-ho. Però no ho és d’especial. Probablement, el 75% de la població catalana té dos, tres o quatre avis que van vindre de fora. Els xarnegos som majoria, són hegemònics. No ens correspon anar de víctimes, perquè no ho som.
Els parlants gore-tex són la gent que porta aquí vint, trenta, quaranta anys i que no parlen català. Poden parlar altres llengües, dir «good morning», «buongiorno» o «kalimera», però no són capaços de dir bon dia. Perquè, si diuen bon dia, senten que estan traint alguna cosa. Per tant, són gore-tex, impermeables.
—I el supremacisme fràgil?
—És el que practiquen tota aquesta gent que, en comptes de celebrar que parlen una llengua majoritària al món, que ha estat imperial i sovint imperialista, i que, a més, és una llengua preciosa, en lloc de valorar tot això, se senten amenaçats. Els afectats per aquest supremacisme fràgil se senten insultats quan un català, un valencià o un balear els parla català. Veuen la nostra llengua com una agressió, i això és absurd.
—Aquesta setmana s’ha presentat el primer balanç del Pacte Nacional per la Llengua, que és un intent per impulsar la llengua i la seua vitalitat. Tanmateix, hi ha una pregunta que sura al voltant de tota aquesta qüestió: realment ens en podem en sortir sense una estructura d’Estat al darrere?
—Tenir un estat aniria molt bé, però crec que hi ha coses que es poden fer també sense tindre estat. Per exemple, tenim lleis: la del cinema, la de consum... El que no sé és si tenim polítics que estiguin a l'altura del país i de la tasca que suposa assegurar la pervivència d’aquesta llengua.
—Tot això que expliques està molt bé, però la impressió, tanmateix, dins el nostre món és que acabem autoreferenciant-nos. No té gaire mèrit que EL TEMPS publique una entrevista amb Òscar Andreu. El que tindria mèrit seria que La Razón et trucara per una entrevista...
—La Razón no em trucarà perquè no els interessa gens el meu discurs. Per a ells —com per a moltes altres— nosaltres formem part d’aquell ens que consideren la perifèria. Jo m’adreço a la gent que pot parlar la llengua, però que hi ha renunciat; a la gent que malgrat ser catalanoparlant ha comprat totes aquestes motos del bilingüisme. Jo entenc que algú puga tirar-nos en cara que soc una mica autoreferencial. Però és que parlem d’allò nostre igual que ells només parlen d’allò seu.
A mi m’agradaria que hi hagués lectors que els passara, amb el llibre, com a mi em va passar amb la Carme Junyent. Perquè quan jo vaig seure a parlar en ella, va donar forma a moltes de les intuïcions que jo ja tenia. Si el llibre serveix perquè la gent entengui què li ha passat al català i als seus parlants, jo ja m’hi dono per satisfet. Ens interessa molt arribar a tota aquella gent que té el català com a segona llengua. Cal que prenguin consciència de la importància de parlar català.