—La irrupció de la COVID-19 ens ha trasbalsat. El món, diuen, ja no serà igual després d’aquesta pandèmia. A principis d’abril, l’Organització Internacional del Treball va fer públic un informe en el qual quantificava en 2.700 milions el nombre de treballadors afectats totalment o parcialment per aquesta situació. Això és el 81% de la força del treball. S’estima que en el segon semestre de l’any la reducció de l’ocupació serà l’equivalent a 195 milions de treballadors a temps complet. Alguns han intentat comparar-ho amb les situacions que es van viure després de les dues guerres mundials, però la diferència és que ara la situació afecta tot el món. En termes laborals, tenim algun precedent del que està passant?
—La temptació de fer comparacions amb el passat és lògica, però la situació actual té unes característiques especials: el seu abast global; el fet que l’origen siga un virus i no una qüestió econòmica o bèl·lica; tampoc és una crisi financera com la darrera. Aquesta és una crisi amb origen biològic però amb un impacte sociològic molt evident. El xoc econòmic i social pot ser molt semblant tant a la crisi d’octubre de 1929, com a l’impacte de la Segona Guerra Mundial. Aquesta crisi, a més, té la particularitat de la seua dimensió temporal: fa cinc setmanes que va esclafir la pandèmia i en aquestes cinc setmanes sols al País Valencià l’impacte en termes d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) ha estat superior als 12 anys que van de 2008 a 2019. Això dona una idea de la intensitat temporal d’aquesta crisi. Durant aquestes cinc setmanes, al País Valencià, s’han presentat 61.193 expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que afecten 364.502 treballadors, la qual cosa que representa el 20% de la població assalariada del País Valencià. Entre 2008 i 2020, 224.000 treballadors s’hi van veure afectats.
—Creu que els ERTOs estan sent una eina eficaç?
—Sí, amb tota seguretat, perquè, per una banda, permeten als treballadors suportar la pèrdua d’ingressos de l’empresa, a través de prestacions, i, per una altra, a les empreses els permet mantenir el seu nivell d’ocupació. La crisi anterior es va resoldre amb rescissions de contractes, mentre que ara es resolen amb suspensions temporals. La gestió actual se centra a donar cobertura a empreses, treballadors, autònoms, i a les famílies que podran accedir a la renda mínima vital.
— Fa molts anys que es dedica a la investigació de les relacions laborals i molt especialment al paper que tenen els sindicats. Creu que aquesta pandèmia afectarà la manera com s’han concebut les relacions laborals fins ara?
—Sí, és evident. Tots els moments de crisi històricament han significat un punt d’inflexió en un sentit o en un altre. Des de fa 20 anys, a l’Estat espanyol la tendència ha estat la precarització del treball i un increment de la contractació temporal o a temps parcial. Paradoxalment, em sembla que aquesta crisi reforça les tendències de canvi.
Per exemple, la normalització del teletreball té una dimensió positiva, perquè trenca la unitat clàssica de temps i d’espai del treball temporal. El teletreball obliga a repensar els tres dispositius que configuren la base de les relacions laborals: el dret del treball, la representació sindical i la negociació col·lectiva, que han estat els tres dispositius col·lectius adreçats a compensar l’asimetria en les relacions laborals. Aquesta asimetria s’ha compensat històricament amb dispositius col·lectius: el dret del treball, les organitzacions dels treballadors i la negociació col·lectiva. El que ens trobem d’un temps ençà és que després d’un segle en què s’ha desmercantilitzat el treball, ara assistim a una tendència cap a la remercantilització del treball.
—Què vol dir exactament?
—Parlo de desmercantilització perquè per més que en les relacions laborals hi haja un intercanvi, aquestes no es poden regir pel dret mercantil i es regeixen pel dret laboral, que atanyen a la força del treball.
En canvi els riders o les anomenades economies de plataforma però també els periodistes freelance signifiquen una tendència cap a la remercantilització: les empreses diuen que els riders no són treballadors, són autònoms que mantenen una relació mercantil amb l’empresa: no hi ha oficina, no hi ha horari ni jornada i han d’estar pendents que els entre una comanda, no hi ha contracte formal i en lloc d’haver-hi una empresa hi ha una app. Aquesta tendència a la remercantilització posa en qüestió el model vigent i obliga a reconceptualitzar el dret del treball i a transformar les organitzacions dels treballadors.
—I en quina mesura la crisi de la COVID-19 pot impactar en aquesta tendència?
—Per a les coses bones i per a les coses dolentes, la crisi del coronavirus ho ha trasbalsat tot. No sabem com eixirem, però el que sí que sabem és que està suposant un retorn a la qüestió social. Les darreres dècades s’ha instal·lat un neollenguatge que ens parla dels emprenedors, de la iniciativa individual, de la competitivitat, de l’ocupabilitat... Aquest és un neollenguatge que no és neutre i que el que persegueix és difuminar les relacions de desigualtat i la dimensió col·lectiva de les relacions humanes.
Paradoxalment, una crisi com la que estem vivint, que ens obliga a estar tancats, ha posat en relleu la importància d’allò col·lectiu, en el que fa referència als serveis públics, als serveis socials i a les relacions socials. La paradoxa és que una crisi que ens obliga a viure individualment reforça el valor d’allò col·lectiu. Vorem com eixim, però em sembla que posa damunt la taula el retorn de la qüestió social. De fet, trobe molt interessant que mentre en la crisi anterior regnava el “campi qui pugui” i la fragmentació social, en aquesta, en canvi, hi ha un retorn cap al sentit col·lectiu. Que aquest govern estiga posant l’accent en la necessitat que ningú no es quede enrere és molt positiu.
—Així doncs, considera que els sindicats, que en els últims anys han estat objecte de crítiques i intents de deslegitimació, en poden eixir reforçats?
—Des de finals del 2018, les dades a l’Estat espanyol i a la resta d’Europa reflectien un punt d’inflexió en la disminució de l’afiliació sindical. Perquè la crisi anterior i la reforma laboral va suposar un colp molt fort al poder dels sindicats. En aquests moments, crec que, tot i que les circumstàncies són difícils, si es reforça el valor d’allò comú, l’expressió organitzativa més clàssica d’intervenció social són els sindicats.
Els sindicats espanyols tenen una taxa d’afiliació d’entre el 17% i el 19% de la població assalariada. La mitjana europea se situa entre el 23% i el 24%. De fet, la taxa de afiliació de l’Estat espanyol és similar a la d’Alemanya. La diferència és que a Alemanya porten 80 anys d’intervenció sindical, mentre que a l’Estat espanyol en porten 20. Em sembla que els sindicats poden tenir ara un paper aglutinador, no només en termes d’afiliació directa, sinó també per la seua capacitat de treballar les aliances amb els moviments socials.
El que passa és que tant els sindicats com tots els dispositius col·lectius estan en un dilema similar al fundacional: han de posar en relleu la dimensió col·lectiva davant de les tendències individualistes. De la mateixa manera, hi ha una revalorització de la dimensió col·lectiva enfront de les tendències remercantilitzadores. Però en aquest dilema no hauríem de perdre de vista una dada: totes les anàlisis indiquen l’existència d’una correlació positiva entre la intervenció sindical i una menor desigualtat. És a dir, allà on més intervenció sindical hi ha, també hi ha menys desigualtat.
—Amb tot, no s’hauria de perdre de vista que la capacitat dels sindicats per ser referents socials ha minvat les darreres dècades, per una sèrie de factors externs, però també pels problemes que han tingut per modernitzar-se i adaptar-se a les noves realitats laborals.
—Sí, això és evident. Fins fa molt poc, els sindicats mantenien estructures pròpies de l’etapa industrial clàssica. Per exemple, fins no fa gaire, l’estructura i l’afiliació era molt masculinitzada, circumstància que ha canviat de forma significativa, fins al punt que en aquest moment la sindicació d’homes i dones és pràcticament la mateixa. No s’ha avançat tant pel que fa a l’edat perquè la incorporació dels joves al mercat de treball és cada volta més tardana i precària. Una persona jove contractada per tres mesos difícilment s’implicarà en una acció col·lectiva. La precarietat juga a la contra de la sindicació.
—De fet, tenir un lloc de treball ha deixat de ser una garantia d’inserció social. Aquesta és una qüestió fonamental per entendre on estem.
—A l’Estat Espanyol el 15% dels treballadors són pobres. És a dir, que tot i tenir un treball no es garanteix un accés als recursos bàsics de vida. En aquestes circumstàncies, com hem de demanar la implicació en una acció col·lectiva? Les xifres són ben eloqüents: a Europa la taxa d’afiliació dels majors de 35 anys és del 38 %. La taxa per als menors de 25 és del 7%.
—Hi ha manera, al seu parer, de revertir aquesta tendència cap a la precarització?
—En primer lloc, cal rebaixar la precarietat. El que passa és que com a objectiu genèric està clar, però ara mateix la crisi ho complica tot encara més. La precarietat i la inseguretat ja no afecta només els joves i els vulnerables sinó que afecta tothom.
Hi ha un sociòleg francès, Robert Castel, qui arran del procés de creixement de la precarietat, parlava de la inseguretat social. Sembla que, en els darrers temps, estem fent el camí contrari. És a dir, la història de la lluita obrera naix a la recerca d’una seguretat social, entesa en termes amplis: l’accés a un habitatge, a serveis sanitaris i educatius... Ara, en canvi, aconseguir tot això és més i més difícil, i per això parlem d’una inseguretat social. Un altre autor, Tony Judt, en el seu llibre Algo va mal, parla de com, fins ara, havíem aconseguit que cada generació millorara les condicions de vida dels seues predecessors; però ara, en canvi, no ho podem garantir. Coincidisc plenament que està en perill l’avanç social.
—Aquesta crisi també està qüestionant les cadenes de producció global. S’ha posat de manifest que cal garantir una mínima estructura industrial en cadascun dels països. S’obre pas un discurs a favor de la relocalització i ho fa, a més, en un context que, en el cas de les economies mediterrànies, és previsible una forta davallada de l’ocupació en el sector del turisme. Quin creu que pot ser l’impacte de tot plegat en l’esfera laboral?
—A casa nostra la necessitat de deslocalitzar formava part del discurs dominant, i això és el que van fer moltes empreses de base industrial d’àrees com ara l’Alcoià o la Vall d’Albaida. No oblidem que l’Institut Valencià de l’Exportació fins i tot ho promovia. Durant els noranta i els primers anys del 2000, la tendència era deslocalitzar la major part de la producció a la recerca d’entorns amb menys exigències laborals i mediambientals. A la llarga i a la curta, això ha significat el debilitament del sector industrial, que va arribar a representar el 22% de l’ocupació. Quan ve un sotrac com aquest, on les economies de base industrial són les que millor aguanten, s’evidencia la necessitat de disposar d’indústries sòlides.
Tot plegat ens deixa situacions paradoxals. La Xina emergeix com una nova potència industrial que ens ofereix productes de primera necessitat als quals, d’altra forma, no podríem tenir accés. Pot semblar una anècdota, però, en realitat, el que ens indica és que potser el procés de deslocalització no ha estat tan beneficiós com ens pensàvem.