Treball

A la cerca de la jornada minvant de Keynes

Fa unes setmanes el secretari autonòmic d’Ocupació de la Generalitat Valenciana, Enric Nomdedéu, va proposar compactar la setmana laboral a quatre dies sense reducció de sou. Ara, Compromís, duu aquesta iniciativa al seu programa electoral La proposta pot semblar una ‘boutade’, però països com Suècia, Bèlgica o Regne Unit han iniciat experiències pilot. És factible fer aquest pas a casa nostra, amb un model productiu basat en l’ús intensiu de mà d’obra i una productivitat baixa? La majoria d’experts en són escèptics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La proposta la va llançar a finals del mes de febrer el secretari autonòmic d’Ocupació de la Generalitat Valenciana, Enric Nomdedéu, durant un acte celebrat a Alzira (Ribera Alta) a propòsit del futur del treball: treballar menys hores a la setmana —fins al punt de reduir les setmanes laborals a tres o quatre dies— però mantenint el mateix nivell de sou. O el que és el mateix, en paraules del mateix Nomdedéu,  fer passes perquè “el treball siga un mitjà de vida i no el centre d’aquesta”. Una proposta a primera vista utòpica, més pròpia d’un capítol endolcit de Black Mirror que no d’una societat encadenada a llargues jornades de feina i un mercat laboral precaritzat. El mateix Nomdedéu va matisar, l’endemà que un mitjà es fera ressò de les seues declaracions a la Ribera, que la seua era una proposta destinada a obrir un debat més ampli sobre els usos del temps i la preeminència que en les societats neoliberals hem atorgat a la feina. Compromís, tanmateix, ha incorporat al seu programa electoral la implantació de jornades de treball setmanals de 32 hores

La pregunta que emergeix és òbvia: és possible i sostenible treballar menys sense abaixar el salari? O estem parlant de ciència-ficció? Al capdavall no s’ha de perdre de vista que molts dels nostres rebesavis treballaven tots els dies de la setmana excepte diumenge. Al segle XIX la jornada laboral podia oscil·lar entre les 10 i les 16 hores i prolongar-se sis dies per setmana. La lluita per la reducció d’horaris, tanmateix, també ve de lluny. Ja el 1890 es té notícia de l’existència, a l’industriós Regne Unit, de l’Eight Hour Day Movement, un moviment a favor de la disminució del temps consagrat a la feina. La reivindicació, tanmateix, tenia abast internacional. El 1856 el col·lectiu de paletes de Melbourne van ser els primers a aconseguir la jornada laboral de vuit hores. D’aquesta manera es feia realitat el somni del socialista utòpic gal·lès Robert Owen, que havia pronosticat que les 24 hores del dia es compartiria en vuit hores de treball, vuit per a l’entreteniment i vuit per al descans.

Ja a la dècada dels 20 del segle passat Henry Ford va ser un dels primers empresaris a percebre els beneficis d’aprimar els horaris dels seus obrers. Les 40 hores de treball setmanal començaven a obrir-se pas. El 1930, les fàbriques de Kellog’s van introduir les jornades laborals de sis hores. El resultat fou la reducció en un 41% dels accidents que  succeïen en les seues plantes. Els empresaris van començar a percebre que uns horaris més equilibrats significaven un millor rendiment.

No sols això: el capitalisme, cada volta més consolidat, requeria una societat de consum. I sense temps per consumir no podia  haver-hi consumidors. El cercle, doncs, només es podia tancar alliberant parcialment la ciutadania de les seues obligacions a les plantes de producció. Fora com fora, una nova concepció del treball s’obria pas. Tant és així que el 1930 John Maynard Keynes va pronosticar que per a principis del segle XIX el temps setmanal destinat a feinejar seria de només 15 hores.

 

Epidèmia ‘karoshi’

Molt possiblement el pronòstic del famós economista era massa agosarat. La feina continua situada al centre de la vida. “Hem de repensar els horaris, no només per un tema de conciliació, sinó també per un tema de salut”, explica a EL TEMPS Fabián Mohedano, impulsor del Pacte Català per la Reforma Horària. L’excés de càrrega de treball ha esdevingut una font de problemes. Al Regne Unit, el país del continent on aquesta preocupació s’ha fet com més va més present, es calcula que l’any 2017 es van perdre 12,5 milions de dies laborables a conseqüència de l’estrès, la depressió o l’ansietat. El perill de patir hipertensió, arrítmies cardíaques, consum excessiu d’alcohol o vessaments cerebrals s’incrementa al ritme que augmenta el temps dedicat a la feina. Treballar (massa) mata. Al Japó, on les morts causades per jornades maratonianes han esdevingut una epidèmia, en diuen karoshi. La irrupció de les noves tecnologies ha provocat, a més, que la línia que separa el temps de feina i el temps propi es desdibuixe i la desconnexió esdevinga com més va més complicada.

Així les coses no és estrany que el debat a propòsit de la racionalització dels temps destinat a treballar s’obra camí. Més temps asseguts a la cadira no vol dir automàticament més productivitat. Al contrari. Els països més productius són els que tenen una jornada laboral per sota de la mitjana. “És un debat que cal prendre’s seriosament i al voltant del qual cada volta s’afegeixen més veus”, explica Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació. A l’Estat espanyol es treballen 1.686 hores  l’any, segons l’OCDE. Els francesos, 1.475; els alemanys, 1.396; els Països Baixos, 1.413; Regne Unit 1.654; i Bèlgica, 1.577. La productivitat per hora treballada a l’Eurozona és de 75,9; la d’Espanya, de 68,5; i la d’Alemanya, de 87,1.

No és pas un debat nou. Ja en el seu moment la implantació de les 35 hores setmanals a França va posar la qüestió sobre de la taula. El sindicat més gran d’Alemany —3,9 milions d’afiliats—, IG Metall, ha reivindicat per als obrers de torns o que tenen càrregues familiars jornades setmanals de 28 hores. Per tot Europa hi ha exemples de projectes pilot com ara una residència de la tercera edat a Gotteborg (Suècia) que va implementar la jornada de 30 hores per a les infermeres. Al Regne Unit, el principal sindicat del correu postal ha arribat a un acord per dilatar els temps de treball fins a les 35 hores per a l’any 2022. A la capital d’Islàndia, Reykjavík, l’any 2015 es va optar per reduir en 60 minuts la finalització de la jornada de les treballadores de les escoletes.  

Utopia o realitat?

“Els estudis que han tractat d’analitzar aquestes mesures han trobat de manera molt majoritària resultats positius pel que fa a la productivitat, el benestar i la salut laboral”, asseguren des de la secretaria autonòmica d’Ocupació de la Generalitat Valenciana.  A l’Estat espanyol UGT té previst incloure en el programa del seu pròxim congrés federal, a celebrar l’any 2020, jornades setmanals de 32 hores amb quatre dies laborables.

La reivindicació a Europa, tanmateix, l’abandera Autonomy Institute, un think tank britànic que defensa que dilatar les hores que es dediquen a la feina té beneficis per als treballadors, però també per a les empreses, i pot tenir efectes positius, paral·lelament, en el canvi dels rols de gènere. “Les dones són les qui majoritàriament es fan càrrec del gruix de la cura familiar i domèstica. Això comporta que siguen les dones qui tenen un percentatge més gran de treball parcial, la qual cosa significa pitjors salaris i menys progressió en les carreres professionals. Una setmana laboral més curta és una condició necessària (tot i que no suficient) per aspirar a una  igualtat més gran entre homes i dones”, argumenten des de l’Autonomy Institute.

No són els únics efectes indirectes que, al marge de les qüestions estrictament laborals, aquesta entitat posa a sobre de la taula per refermar la seua aposta. L’altre és la protecció del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic. Desplaçar-se a la feina comporta, en la majoria dels casos, l’ús de mitjans de transport privats o públics motoritzats, la qual cosa provoca indistintament —encara que en una altra mesura— contaminació a l’atmosfera. “El treball no pot ser una finalitat en ell mateix, sinó un instrument per viure millor, per  generar progrés i benestar”, opina Enric Nomdedéu. A principis d’aquest mes els responsables de Labora, el servei valencià d’ocupació que dirigeix el mateix Nomdedéu, van mantenir una reunió amb l’Autonomy Institute amb l’objectiu de “dissenyar una estratègia de millora de les polítiques d’ocupació que incidisca en la qualitat de les condicions de treball i facilite una resposta adequada als reptes de futur com l’automatització, la desigualtat o el canvi climàtic”.

Fins ací la filosofia. Ara bé, és sostenible aquesta proposta des del punt de vista econòmic? Té opcions de ficar-se en pràctica en un model productiu que, com el nostre, està basat en l’ús intensiu de mà d’obra i que, a més, està molt abocat al sector serveis? I no resulta contradictori amb un mercat laboral amb un percentatge de parcialitat tan alt com el nostre? Els informes de l’Autonomy Institute asseguren que allà on s’han fet proves pilot la reducció d’hores ha estat compensada per l’increment de la productivitat. Tanmateix, no tothom ho veu així. Entre els detractors es compta la classe empresarial, renuent a acceptar mesures d’aquesta mena. “Aquest és un sistema que es basa en la generació de riquesa i el pagament d’impostos i aquests depenen directament de les rendes del treball”, assegura Salvador Navarro, president de la Confederació Valenciana d’Empresaris (CEV), qui considera que part dels problemes econòmics actuals a França són conseqüència de l’aplicació de les 35 hores.

“La teoria diu que si a la feina tens flexibilitat, reconeixement i confiança, la productivitat funciona millor”, assegura Fabián Mohedano. A l’impulsor del Pacte Català per la Reforma Horària, una iniciativa ciutadana però que compta amb el suport institucional de la Generalitat, la idea de disminuir les hores destinades a la feina li agrada però “des del realisme” es manifesta escèptic. “Hi ha el risc que s’acaben compactant les mateixes hores en menys dies i això resultaria molt perjudicial perquè acabaria perpetuant unes jornades com les actuals, molt expansives”, argumenta Mohedano. El Pacte Català per la Reforma Horària, signat l’estiu de 2017, vol impulsar al Principat canvis horaris per europeïtzar-lo i gaudir de més llibertat en la gestió del temps diari.

Per a Daniel Patiño, secretari d’acció sindical de Comissions Obreres al País Valencià, el model laboral actualment vigent té assumptes més urgents a resoldre. “En el curt termini descarte que aquesta qüestió puga plantejar-se. A Espanya es treballen 150 hores més que la mitjana de la UE en termes generals; es fan una brutalitat d’hores extra no remunerades; i s’abusa d’una figura com el contracte a temps parcial. El 76% dels contractes parcials són involuntaris i, en la majoria dels casos, afecten  les dones”, explica Patiño.

Utopia o realitat? Projecte a posar en pràctica o idea estrafolària? “La intenció és obrir, provocativament, un debat de fons que entenem necessari”, explica Enric Nomdedéu. Per a alguns, ha estat un temerari; per als altres, un visionari. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.