Però el gran boom temàtic va arribar de la mà de Steven Spielberg i el film Saving Private Ryan (1998). L’èxit el va encoratjar a produir la minisèrie Band of Brothers (2001) i a dissenyar la història del videojoc Medal of Honor (1999 - 2007).
Precisament, els principals components de l’equip responsable de Medal of Honor: Allied Assault van fundar Infinity Ward, l’estudi autor del primer Call of Duty (2003).
Call of Duty es va vendre raonablement bé. Com a principal aportació, el control de tropes aliades britàniques i soviètiques, més enllà dels omnipresents ianquis (d’altra banda, tenir el control de l’exèrcit nazi seria una opció comercial i legal molt arriscada). I una intel·ligència artificial dels aliats que permeten una interacció més gran, de jugar amb el suport dels teus.
El primer Call of Duty, com deia, va vendre, els primers tres anys, 790.000 còpies. O sigui, gairebé 30 milions de dòlars facturats. Ara mateix, sense dades del darrer lliurament, WWII, la nissaga ha venut 266 milions de còpies. Ja podeu imaginar la importància d’aquest joc, amb les imprescindibles opcions multijugador en línia i el cèlebre mode “nazis zombis” estrenat el 2008, veritable joc dins del joc.
El 2008, precisament, hi havia al mercat una pila de sèries ambientades en la Segona Guerra Mundial com Battlefield, Brothers in Arms, Sniper Elite, Red Orchestra, Battlestrike, Commandos —amb el barcelonès Gonzo Suárez, una de les nissagues espanyoles més internacionals—, Company of Heroes, Men of War, Hearts of Iron... I Call of Duty va encetar una nova línia: Modern Warfare. I el 2010, una altra, Black Ops. Els combats de disparadors en primera persona, damunt rails, amb breus però espectaculars cinemàtiques a base de QuickTime Events, va anar tornant-se futurista, amb tombarelles i salts impossibles.
Nou anys després, tornem-hi. I res millor per tornar a la Segona Guerra Mundial que el Desembarcament de Normandia a la manera de Spielberg. Rememorar l’alliberament de París o patir la batalla d’Aquisgrà, al cor de la Línia Sigfrid.
Call of Duty: WWII és una actualització de l’esperit fundacional, amb tota la potència gràfica de la nova generació de consoles. Si podeu, jugueu-hi amb una PS4 Pro. L’ambientació ens permet tenir en compte elements com la climatologia, la camaraderia, armes realistes i uns entorns devastats que tallen l’alè. Els rostres dels nostres companys estan increïblement animats, i tot es mou a 60 imatges per segon.
La campanya es compon d’onze trams —segons la dificultat que escolliu, poden durar una mitja hora cadascun. Cada company té una habilitat, i és imprescindible tenir a prop el responsable de la farmaciola. Per fer-ho més variat, ens aniran proposant situacions variades, com infiltrar-nos, perseguir un vehicle, mantenir una posició davant l’atac enemic. No es tracta tant d’honorar la pàtria matant enemics com de mantenir la cohesió d’una colla d’amics que han de sobreviure enmig del caos.
La multitud de modes multijugador en línia ens ocuparan la resta de l’any: duel per equips, baixa confirmada, cercar i destruir, arrabassar la bandera.
Cal destacar el quarter general. Es tracta d’una mena d’espai físic on podrem interactuar amb altres jugadors, veure com obren les seves capses de botí, reptar-los, etc.
Cada vegada és més clar que la xarxa és un immens camp de batalla, i que aplicacions tan poc sospitoses com Facebook o Twitter amaguen notícies falses de bandera incerta. Com a mínim, quan entrem a Call of Duty sabem a què atenir-nos..