Fa dies que diverses organitzacions internacionals i organismes estatals (el Fons Monetari Internacional, el Banc d’Espanya, etc.) comencen a fer previsions sobre com afectarà la pandèmia de la COVID-19 a l’economia. Concretament, les xifres que s’han posat sobre la taula en relació a Espanya no són gens bones: per una banda, el Fons Monetari Internacional preveu una caiguda del PIB del 8% i que la taxa d’atur arribi al 20%; mentrestant, el Banc d’Espanya és encara més pessimista i situa la caiguda de l’activitat fins al 13%. Més enllà de qüestionar el nivell de precisió d’aquestes prediccions, hi ha alguns indicadors que poden fer plantejar que en el cas espanyol, efectivament, la COVID-19 ens porta cap a un futur econòmic (i també social) molt incert que ens torna a posar la nostra economia i el nostre model de vida davant del mirall.
Cal contraposar, simplement, dues dades. Per una banda, segons Eurostat, Espanya ha estat un dels cinc països de la Unió Europea que entre el 2007 i el 2017 ha retallat la inversió en R+D. En deu anys, malgrat que en termes absoluts ha crescut un 5,1%, a causa del creixement de l’economia dels darrers anys la inversió en recerca i desenvolupament en percentatge sobre el PIB estatal ha caigut del 1,23% al 1,20%. Per altra banda, de tots els països més afectats per la COVID-19, Espanya és el país on el turisme aporta més en el seu PIB (14,3%). Això significa, segons el World Travel & Tourism Council (WTTC), que el turisme és un dels principals sectors d’activitat d’Espanya amb una aportació de 176.000 milions d’euros anuals i la creació de 2,8 milions de llocs de treball.
Si bé l’evolució de les corbes epidemiològiques indiquen que aquells països que més han invertit en recerca, desenvolupament i, sobretot, innovació (R+D+I) –posem el cas de Corea del Sud–, han estat dels primers en doblegar-la, també les previsions més catastrofistes sobre el futur de l’economia a Occident s’han centrat en països que continuen tenint una dependència molt forta del sector del turisme. Perquè, ja s’ha intuït a partir dels plans de desconfinament: les activitats lúdiques seran les que en darrera instància podran recuperar la normalitat. Mentrestant, també resulta revelador que aquells països que més s’han oposat a desenvolupar un nou “Pla Marshall” per Europa (Alemanya, Àustria o els Països Baixos) siguin també dels que presenten una evolució per sobre de la mitjana de la UE (0,3% del PIB) de les inversions en R+D, entre el 2007 i el 2017.
Espanya no ha après dels errors passats. El fet que la crisi del 2008 no va servir per a poder fer un canvi de model productiu sembla una evidència sobre el terreny. Per molt que iniciatives com el Pacte Nacional per a la Indústria, que va liderar el professor Joan Trullén, intentessin posar les bases per fer evolucionar Catalunya cap a una nova economia. De fet, a la pregunta de si el confinament durarà fins més enllà de l’estiu, cap polític s’atreveix a respondre el que científicament sembla ben estès: que la cosa va per llarg i que minimitzar els riscos de nous confinaments hauria de ser la prioritat de qualsevol dirigent. Més encara es té en compte que la història jutjarà els líders pel nombre de morts que tenen a les espatlles, malauradament.
Ara bé, els equilibris que Pedro Sánchez ha hagut de fer per poder conciliar els interessos científics amb els econòmics són senyal també de la debilitat natural de l’economia espanyola, i catalana de rebot. La voluntat de buscar un gran acord de reconstrucció nacional –referits com a “Pactes de la Moncloa”– no es pot entendre sense tenir present que coneix perfectament les debilitats d’un país que queda abocat al fracàs si no sap conciliar adequadament dos processos que, ara mateix, tècnicament semblen força oposats: obrir l’activitat econòmica i evitar un repunt del ritme de contagis. Amb un deute públic que frega el 100% del PIB (97,6%), una economia estructuralment depenent del turisme i la construcció, així com un Estat que incapaç de fer polítiques per millorar les inversions en innovació en els darrers deu anys, sembla evident que a part de demanar la mutualització les ajudes entre socis comunitaris, Pedro Sánchez també vol mutualitzar el risc d’un futur fracàs polític intern en la reconstrucció: el coronavirus ha aterrat en una economia que no va fer els deures, ni quan governaven els socialistes ni els populars, i ara es tornaran a patir les conseqüències de tot plegat.