El recinte de Fira València, de caràcter inhòspit i d'una arquitectura d'escassa atracció, s'havia convertit en una convenció de matemàtics. Les calculadores s'havien apoderat dels cervells orgànics de les candidatures d'Àgueda Micó, aleshores coordinadora nacional del Bloc, i d'Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (Safor) i aspirant alternatiu a comandar les regnes d'un valencianisme que mutava en nomenclatura cap a Més-Compromís i de manera ideològica cap a un sobiranisme ampli, en el qual el dret a decidir s'estenia des del combat nacional cap a les lluites ecologistes, feministes, antifeixistes o per la justícia social. Les estimacions semblaven arriscades perquè hi havia dues lectures enfrontades de la primera jornada congressual del Bloc: mentre l'informe de gestió de l'executiva eixint i la ponència estatutària havien comptat amb un suport elevadíssim, sense pràcticament oposició, la renovació onomàstica havia fracturat de bat a bat el partit valencianista.
El resultat de la ponència política alimentava els dubtes dels fontaners d'aquesta llista, així com de la militància que observava la contesa amb certa distància. El document polític, en el qual es plasmava les línies conceptuals del gir del nacionalisme valencià, s'aprovava amb un 75,54% dels vots a favor, un 0,36% de sufragis en contra i 24,09% d'abstencions. «Abans del congrés, havíem transaccionat dos de cada tres de les esmenes presentades, i en el transcurs del conclave intern hem buscat el màxim consens», explicava Vicent Marzà, conseller d'Educació, Cultura i Esports, així com coordinador de la ponència política. «Aquesta ponència política ha mostrat el debat i la pluralitat de la nostra organització, així com la capacitat per seguir construint nacionalment i popularment el País Valencià, situant al centre la sobirania, cada una de les persones que viuen al nostre país, cohesionant-nos com a poble perquè ningú ens quede enrere», agregava.
La ponència política havia aconseguit desplaçar el vot crític cap a l'abstenció i forjar una majoria possible gràcies a l'acceptació d'esmenes com la reclamada per Bloc i País, que reivindicava: «Hem de prestar especial atenció i combatre els processos recentralitzadors intensificats en els últims anys per l'Estat espanyol, que han adquirit la seua màxima cruesa amb la repressió exercida contra la voluntat i exercici democràtic dels diferents pobles de l’Estat, sent el català qui més l’ha patida aquests darrers anys, com a reacció al procés d’allberament nacional que s’hi ha posat en marxa. Suspensió i atac de l’autonomia (tot invocant el famós article 155 de la CE); censura i deposició de presidents electes, presos i exiliats polítics... El nacionalisme espanyol ha mostrat el seu rostre més agressiu i que mereix la nostra més rotunda condemna». Aquestes majories, però, eren indiferents per calibrar l'estat de forces a la pugna per la direcció de Més-Compromís. Així ho explicava un militant amb dedicació a la vida orgànica del partit: «No s'ha de fixar en les votacions dels documents polítics i orgànics, ni tampoc en l'informe de gestió. La militància del Bloc concentra la seua assistència en qüestions com l'elecció del coordinador nacional o, en aquest cas per la seua transcendència, el canvi de nom. En 2016, quan el congrés era assembleari, van participar d'aquestes votacions polítiques i reglamentàries una quantitat de gent similar a la qual n'ha estat partícip en aquest congrés».
Amb tots els documents votants pels delegats, el conclave intern acollia la batalla dialèctica entre Micó i Ruiz, entre els dos candidats que anhelaven comandar les regnes del valencianisme polític. Una pugna oral que desprenia els matisos ideològics de les dues llistes. L'aleshores coordinadora nacional del Bloc engegava la seua intervenció amb una referència carregada de simbolisme: citava a l'assagistaJoan Francesc Mira, redactor de la ponència política que va dotar de corpus ideològic a la transformació de la Unitat del Poble València al Bloc i pare intel·lectual de la tercera via valencianista. «Hem demostrat que Mira tenia raó: la gent del Bloc és la millor que hi ha en aquest país», defensava per insuflar moral abans de fer una apel·lació sentimental als individus que configuren el projecte del Bloc: «Som persones que hem nascut en les places dels nostres pobles, que hem estat als moviments socials, que venim de les bandes de música, del moviment escolta, de les muixerangues, de les colles de danses, de les lluites ecologistes, de l'associacionisme veïnal, del feminisme, de les associacions de pares i mares, dels moviments per la llengua, en els moviments objectors de consciència contra el servei militar obligatori. No som com el PP o el PSOE; som les persones insubornables d'aquest país. El nostre exèrcit lliure i sobirà».
Un relat sentimental, d'unir les diferents lluites que han configurat la militància valencianista, que es combinava amb una reivindicació de la transversalitat de la seua candidatura, que aixopluga des de dirigents històrics com ara el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, o el diputat al Congrés, Joan Baldoví. «Necessitem ser més», exclamava per justificar el viatge ideològic del Bloc a Més-Compromís, al qual afegia amb un to conciliador: «Encara que guanyem o perdem, sempre guanyem totes i tots». «Visca el País Valencià, lliure i sobirà», tancava una intervenció ajustada, en la qual havia desgranat amb detall els integrants de l'executiva nacional en cas de victòria de la seua llista.
«El nostre moviment, amb molts entrebancs i dificultats, ha estat clau per a mantenir encesa la flama del valencianisme polític. Amb totes les dificultats que ens ha posat, i ens continua posant un Estat opressor com l'espanyol que no s'ha mogut ni mitja en el seu tarannà antivalencià en els darrers 314 anys», ha contraposat Ruiz, qui ha efectuat un discurs marcadament nacional, amb referències constants a la història del projecte nacionalista al País Valencià: «Com deia Joan Fuster, "El País Valencià, serà d'esquerres o no serà", però no tan sols això sinó que ara sabem, en 2021, que simplement el "País Valencià, serà País o no serà". Si no som capaços de reivindicar-nos en allò que som, aquest estat opressor que totes coneixem ens acabarà engolint. No podem oblidar que la base en la qual descansa el que som, prové dels companys i les companyes que venien del Partit Nacionalista del País Valencià, del PSAN, del PSPV [no confondre amb la federació valenciana del PSOE], de l'Esquerra Independent de Castelló, de l'Agrupament d'Esquerres, de la primera Esquerra Unida, de la Unitat del Poble Valencià (UPV), del Partit Valencià Nacionalista, de Nacionalistes d'Alcoi i tantes i tants altres que es van sumar a títol individual al millor instrument que ha tingut mai el valencianisme d'esquerres al País Valencià».
Aquesta reivindicació dels orígens ideològics ha estat acompanyada d'una crítica a les ombres electorals que ha acumulat el valencianisme, tot i la seua consolidació a les institucions: «De la primera legislatura del Botànic a aquesta, hem perdut un eurodiputat, una diputada al Congrés, dos a les Corts Valencianes, una a la Diputació de València, dos a la Diputació d'Alacant i un senador. I també, perquè no dir-ho, un bon grapat de regidores i regidors. Tampoc podem negar que hem perdut alcaldies». «L'alta política ens ha fet abandonar la primera línia del valencianisme: el municipalisme. Si hui estem ací és perquè durant molts anys, quan no teníem representació parlamentària, ni a València, ni a Madrid i ni a Brussel·les, ja hi havia regidores i regidors, alcaldes i alcaldesses nacionalistes. Si no cuidem eixa primera línia del valencianisme, la resta, la presència a les tres diputacions, a les Corts Valencianes, al Congrés, aniran retrocedint fins a desaparèixer, com ja ens ha passat al Senat o al Parlament Europeu», ha advertit, per expressar: «No volem convertir-se en un satèl·lit de l'esquerra espanyola. Perquè per a això, els nostres votants ja tenen molta oferta al mercat».
«A nosaltres no ens interessa desconstruir Espanya ni buscar una alterEspanya, ni res semblant. Si començàrem a militar en el Bloc Nacionalista Valencià, la UPV, el Partit Valencià Nacionalista o el PSAN ho vàrem fer amb el convenciment que ho fèiem perquè el País Valencià arribara al màxim grau de sobirania nacional», ha recordat, per retraure a l'actual direcció del Bloc: «De què tenim por? De mostrar-nos obertament a la societat? Hem d'enganyar els nostres votants? Hem de mentir-los? O hem de canviar la nostra ideologia en lloc de convèncer mitjançant la paraula? Als vostres pobles i ciutats no saben com som la gent que militem en aquesta organització? O hem d'abraçar allò que deia Churchill: alguns homes, i dones afegisc jo, canvien de partit pel bé dels seus principis; d'altres canvien de principis pel bé dels seus partits». Una intervenció eminentment crítica que ha tancat amb un emotiu: «Visca la terra!». Els delegats dels sectors han corejat a l'uníson «lliure» com a expressió purament d'exaltació nacional de la sobirania del País Valencià.
En aquest clima de confrontació dialèctica, d'una exposició sentimental dels diferents projectes per liderar el valencianisme polític reencarnat en Més-Compromís, s'ha produït una votació que ha mostrat un malestar significatiu envers el pla de l'aparell orgànic i el cercle directiu de l'antic Bloc. Micó ha guanyat amb 427 vots, els quals representen el 61,7%, i 10 vots en blanc i un comptabilitzat com a nul. 254 delegats, és a dir, el 36,7% dels representants de la militància han optat per la candidatura liderada per Ruiz. «La candidatura oficial ha guanyat, però segurament amb un resultat inferior al que esperava. S'ha demostrat que una part important de la militància no comparteix la manera de treballar de l'equip dirigit per Micó. La candidatura d'Àlex Ruiz ha rebut un suport molt interessant i seria desitjable que la nova direcció ho tinguera present. Els canvis introduïts en aquest congrés són innecessaris i només han aportat friccions i desafeccions», interpreta una veu veterana del Bloc i, evidentment, alienada amb els corrents crítics. «Hem crescut en suport», s'ha felicitat una persona significada dels sectors oposats a Micó.
«El procés d'obertura no s'ha explicat bé, el nucli dur de l'aparell ha demostrat poca flexibilitat i s'ha bunqueritzat rere el canvi de denominació, el qual, per errors en el procés de refundació del valencianisme, ha elevat una anècdota simbòlica a qualificació de categoria. És cert que al Bloc sempre hi ha una part important del partit que està insatisfeta, el qual ha variat depenent de la conjuntura política del moment. De fet, hem tingut congressos ajustats que s'han resolt per dos vots. Ara bé, l'aparell no ha estat capaç de reduir la contestació interna amb una seducció més gran del projecte que presentaven i, per tant, està obligat a sumar gent a l'estratègia dissenyada per al futur», reflexiona amb autocrítica un militant amb anys i anys d'adscripció valencianista que s'ha decantat cap a la candidatura oficialista. La necessitat d'integrar, d'apropar-se contra els sectors crítics atès el múscul exhibit, és una consigna compartida per altres veus rellevants de l'univers valencianista que empentava per Micó: «La nova direcció ha d'incrementar el diàleg i el treball per al consens intern. N'està obligada pels resultats. S'ha de veure quines han estat les diferències entre l'informe de la gestió i la candidatura». «No es tractava d'una qüestió de fractura ideològica. Era un assumpte de tracte, de formes, d'afectes, de cuidar a la militància i al partit. Aquest és el repte de la nova direcció», completa un dirigent de renom.
A pesar que una figura mediàtica del nacionalisme valencià considerava que «s'han quadrat els números que es preveien», la candidatura de Micó ha llegit els resultats amb els deures imposats de facilitar una integració, si fa no fa amb la participació i les relacions envers aquests sectors crítics dintre de la formació valencianista. «Hem eixit ben forts amb les dues ponències, les quals s'han aprovat per diferències elevadíssimes i clares, així com tindrem una executiva potent que pot treballar de veritat i sense rèmores. Es podrà fer un acompanyament adequat als col·lectius, un fet que fins ara, amb el 40% de l'executiva desapareguda, no s'ha pogut fer. Ara bé, ja estem fent gestos cap a la candidatura de Ruiz. Només caldrà veure el discurs d'Àgueda», afirmaven. L'abraçada entre Micó i Ruiz una vegada s'havien conegut els resultats mostraven un cert desgel. «S'ha de cosir amb generositat», contestava contundentment un dels nous membres de l'executiva.
Amb la victòria de l'actual coordinadora nacional, la qual revalida el seu càrrec, en aquesta ocasió, al capdavant de Més-Compromís, l'executiva nacional guanyadora és una radiografia del cercle que fins al moment, de manera pràctica, ha encapçalat políticament i estratègicament l'antic Bloc, amb incorporació de dirigents històrics que ofereixen una combinació de veterania i joventut que tanca, sobre el paper, els antics conflictes generacionals -vegeu la infografia detallada -. El nucli dur de la direcció d'Àgueda Micó estarà conformat pel president de les Corts Valencianes, Enric Morera, qui exercirà, precisament, de president; el secretari del grup municipal i cervell dels valencianistes a València, Amadeu Mezquida, que ocuparà el càrrec de coordinador estratègic; la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Ortega, la qual assumirà la coordinació organitzativa; i el conseller d'Educació, Cultura i Esports, Vicent Marzà, com a responsable polític.
Amparo Piquer, fins al moment secretària d'organització, seguirà encapçalant aquesta àrea com a cap de finances i d'organització; Vicent Pons, treballador al grup parlamentari de les Corts Valencianes, s'erigeix en cap de Comunicació; Vicent Martínez, excap de gabinet de Marzà i altra de les ments pensats dels nacionalistes, es converteix en cap d'Estratègia. Comptarà, entre altres, amb Carles Villodres com a secretari d'anàlisi i polítiques públiques. L'Acció Política recaurà en Marian Campello, exdiputada de les Corts Valencianes, així com Reis Gallego dirigirà l'àrea Institucional, en la qual estan com a secretari de Política Estatal Joan Baldoví i Fran Ferri, síndic a les Corts Valencianes, com a secretari de Política Valenciana. Ali Izquierdo serà, al seu torn, cap de l'àrea de municipalisme.
«Ens trobarem en aquest camí de confluència i obertura. Aquest congrés ens anima a seguir teixint aliances i confiances», ha expressat en l'acte de cloenda Eba Blanco, secretària general d'Eusko Alkartasuna, formació política integrada a la coalició abertzale EH Bildu. «Volem fer una fortíssima abraçada amb una força germana, que formem part de les esquerres sobiranistes i antifeixistes», ha agregat Neus Truyol, secretària de relacions polítiques de Més per Mallorca. «Molta sort i bona ventura», ha complementat Damià Moll, coordinador de Més per Menorca. En un català nítid, Íñigo Errejón, líder de Más País, ha expressat: «És un plaer caminar junts en aquesta aliança plurinacional. No compartim nació, però sí un sentiment de construcció nacional-popular, de fer-se càrrec dels nostres pobles». «Visca Andalusia i visca el País Valencià!», ha exclamat generant aplaudiments Hector J. Laguier, d'Adelante Andalucia. La Chunta Aragonesista, qui ha cridat a construir un Estat espanyol «federal», Andalusia pel Sí i Noves Canàries també han intervingut. Estaven acompanyades de dirigents d'Esquerra Republicana del País Valencià, PSPV, Podem, Esquerra Unida, així com d'entitats com Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana, Comissions Obreres, Intersindical Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, UGT,Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià o l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc.
El Bloc, en el seu acte de refundació oficial com a Més-Compromís, ha estat acompanyat dels seus socis de cooperativa política, Verds-Equo i Iniciativa del Poble Valencià, els quals s'han manifestat a favor d'avançar cap a una federació de partits, un anatema fins fa poc per ambdues formacions. «Com ha dit Juan Ponce [representant de Verds-Equo], s'ha de donar una passa més a Compromís. Hem d'anar més enllà, ja que aquests espais de trobada són importants», ha expressat Mònica Oltra, líder de Compromís, referent d'Iniciativa del Poble Valencià i vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, en una intervenció en la qual ha carregat contra l'ampliació del Port de València, el menysteniment de la ministra socialista d'Hisenda Maria Jesús Montero amb la reforma del finançament autonòmic o per reivindicar les polítiques públiques que resolen els problemes de fons de les persones.
«Gràcies a la gent dels seus països, de les seues nacions i dels territoris, a les entitats presents, que sou el nervi del nostre país», ha seguit Micó, en el seu discurs de revalidació del càrrec, en aquest cas, al capdavant de Més-Compromís. El gest de conciliació, d'integració amb la llista alternativa de Ruiz ha estat patent des de l'inici: «Vull donar el meu agraïment a Àlex Ruiz, per la seua valentia i el seu coratge. Si ens caracteritzem per alguna cosa al nostre partit, és per la pluralitat i la diversitat, per la capacitat de debatre en congressos, assemblees i dia a dia amb l'objectiu de créixer i sumar. Quan confrontem, ho fem per créixer». Amb paraules d'agraïment per als socis de Compromís, especialment per a Ponce i Oltra, ha donat les gràcies a Más Madrid, BNG, EH Bildu, ERC, de la qual ha destacat que ja li tocava presidir la Generalitat de Catalunya, o a Més per Mallorca. «Farem del valencianisme la clau per unir totes les lluites que sempre hem encapçalat, serem l'eina útil per fer un país més lliure i sobirà», ha indicat abans de tancar el congrés: «Visca Més, visca Compromís, visca el País Valencià lliure i sobirà».
A partir d'aquest moment, segons ressalta una veu experimentada del valencianisme, «Micó assumeix tota la responsabilitat. Ja no pot excusar-se en una executiva a mig gas. Comença el treball de debò, especialment per cosir un partit que, en contra de les previsions de la llista oficialista, estava fracturat. Un terç de la militància, si fem l'extrapolació de la relació entre delegats i militants, s'ha situat del costat de Ruiz. És un cop important dintre d'un congrés que es pretenia de refundació. Cal fer del diàleg, la participació i el consens la màxima d'aquest mandat de Micó. En cas contrari, sortirem més dèbils d'aquesta refundació del nacionalisme valencià». «Tenim el didal i l'agulla preparats», respon una altra persona que estrena càrrec a l'executiva nacional. «La militància ha vist que hi ha una alternativa seriosa, i observa com pot canviar-se el partit de debò. Marzà i el seu cercle volien traure més d'un 70%. Diuen que volen cosir, però, de moment, no observe cap moviment seriós», contesten de la candidatura de Ruiz, des de la qual expressen: Seguirem fent oposició». El nou vestit ideològic del Bloc, pendent encara de cosir internament. Es vol evitar, no debades, la incomoditat d'eixamplar la peça de roba comptant amb descosits.