L’esquerra en sap molt, de crisis internes, però mai no havia experimentat una com la que travessa aquests dies la delegació valenciana de Podem. La coordinadora autonòmica des del juny, Pilar Lima, ha emprès una ofensiva per assumir la sindicatura del grup parlamentari en detriment de Naiara Davó en un moment especialment delicat. En plena pandèmia, amb unes dades d’infectats, hospitalitzats i morts que fan feredat. Amb el País Valencià aportant, diàriament, un de cada quatre nous contagiats i un de cada quatre morts al conjunt de l’Estat. En aquest context, Podem es predisposa a protagonitzar l’enèsima purga interna: si culmina el relleu de Davó, com és previsible, la formació haurà tingut tres coordinadors i cinc portaveus parlamentaris en apenes cinc anys de vida. Tot un rècord.
La jugada de Lima, en efecte, contravé l’ordre de prioritats de la resta de partits, centrats en els efectes de la COVID-19, ja siga des del Govern o des de l’oposició. El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, no va dubtar a ajornar el seu congrés nacional, encara sense data però que estava previst pel juny de 2020. El PSPV, que hauria de celebrar-lo l’estiu de 2021, potser no el farà fins a començaments de 2022. En el cas del PPCV, aquest mes de març es compleixen quatre anys de l’últim, però tampoc no ha convocat el pròxim.
En aquestes circumstàncies ha provocat Lima el seu assalt a la direcció del grup parlamentari d’Unides Podem, integrat per vuit membres. El moviment s’ha vist afavorit per la posició procliu de les dues diputades d’Esquerra Unida, però compta amb l’oposició de quatre de les sis persones adscrites a Podem. En l’aire, surant, queda l’enigma de la posició de Cristina Cabedo, secretària primera de les Corts, que no és propera a Lima ni a ningú, només a sí mateixa, però que previsiblement acatarà les instruccions emanades de la direcció. Així, Lima tan sols hauria d’aconseguir un vot més per arredonir la majoria necessària i culminar una jugada que tenia pensada de fa temps però que va preferir amagar.
Soroll de sabres
El consell ciutadà valencià d’aquest dissabte, 16 de gener, ha sigut el primer que se celebrava al complet. Era el primer en què prenien part els 14 membres designats per les noves direccions comarcals. És a dir, el primer en què la coordinadora autonòmica tenia legitimitat plena per prendre un decisió d’aquestes característiques. Al primer minut.
Lima va guanyar de ben poc a Davó en les primàries internes de l’any passat: 2.206 vots a 2.168 vots. Un marge ínfim que, no obstant això, no s’ha traduït en una integració del sector perdedor a l’executiva entrant. Dels deu integrants, cap ni un no estava alineat amb Davó. En canvi, hi ha quatre persones del sector anticapitalista, que tot i ser minoritari acumula un poder considerable. Això ha afavorit, sens dubte, el colp de timó que està en marxa.
En les últimes setmanes Lima ja havia actuat de manera impulsiva en dues ocasions, generant incomoditat entre alguns companys de partit. El dia de Reis va qualificar de feixistes Ciutadans i Toni Cantó, qui prèviament havia comparat l’assalt al Capitoli amb les manifestacions dels seguidors de Podem a la porta del Congrés de fa uns anys: “Pacta amb feixistes, governa amb feixistes, acorda amb feixistes i desvia l’atenció dels feixistes per tal d’encobrir el feixisme. Com s’anomena el partit? Ciutadans, que pacta amb Vox. Això representa Toni Cantó”.
Encara més cridaner va ser el seu posicionament unilateral en relació a les mesures per frenar la pandèmia al País Valencià, publicat l'endemà mateix, 7 de gener. Delerosa d’anar més enllà que Compromís, la coordinadora de Podem va promoure un comunicat en què reclamava un confinament total de tres setmanes que hi incloga les escoles, malgrat que han estat declarades un “espai segur” pel conseller d’Educació, Vicent Marzà. Ni el grup parlamentari ni Rubén Martínez Dalmau, vicepresident segon i únic integrant de Podem al Consell, no van ser consultats abans de publicar-lo. L’exigència d’un confinament imminent severíssim contrastava amb la posició mantinguda per Dalmau al si del Botànic, molt més contemporitzadora.
La pretesa unitat de les tres potes de Podem —partit, grup parlamentari i Consell— acabava de saltar pels aires. El partit urgia a adoptar mesures més contundents a la Generalitat sense consensuar-les abans amb el número 3 del Govern valencià i principal càrrec institucional. El partit com a òrgan suprem, per damunt de tot i de tothom, a l’estil del comitè central dels vells partits comunistes. La festa no havia fet sinó començar.
Així es relleva una síndica
Diumenge, 10 de gener, els membres del consell ciutadà autonòmic reben un missatge de Telegram en què se’ls fa arribar l’ordre del dia de la reunió prevista per dissabte 16. Hi figura un punt enigmàtic, el número 5, que diu “grup parlamentari”, sense cap especificació addicional. Un balanç de l’any passat, potser? Una preparació del següent?
Dilluns 11, Carles Fons, secretari d’organització i molt proper a Lima, li demana a Davó que reserve a l’agenda dijous a les 16 hores, perquè hi haurà una reunió de la direcció amb el grup parlamentari. Dimarts, dia 12, Martínez Dalmau té fixada una trobada amb la direcció que aprofita per transmetre-li a Lima el malestar pel comunicat de Podem a favor del confinament total. Explica la conveniència d’acordar abans aquest tipus de posicionaments, perquè, si no, poden generar mala maror entre els socis de govern. En qualsevol cas, la reunió es desenvolupa en un to afable, cordial.
Dimecres, 13, Fons li fa saber a Davó que la reunió de l’endemà tindrà caràcter extraordinari i que caldrà que hi vaja tot el grup parlamentari, no sols ella. En canvi, no citen Dalmau, a qui el dia anterior tampoc no han volgut comunicar els plans de Lima.
Perquè, en efecte, a l’encontre de dijous s’explicita, per fi, la intenció de remoure la síndica. Hi acudeixen cinc dels sis membres del grup, tots a excepció de Cabedo, convertida, definitivament, en una mena d’estat lliure associat.
En aquest tipus de reunions, Lima no acostuma a prendre la paraula, ni tan sols quan és interpel·lada de manera directa. Dijous, però, sí que s’hi expressa, i ho fa per retreure-li al grup parlamentari “manca de contundència” i falta d’organització. Com sempre, qui gosa criticar la postura de la direcció és acusat d’antidemòcrata: “No podeu estar en contra dels òrgans del partit legítimament escollits per la militància”. I és que Davó, des que va perdre per un marge tan estret, no ha parat de dir que es tractava d’un “empat tècnic”, cosa que ha irritat el sector guanyador. “Cal saber perdre, admetre’n el resultat”, li han repetit els darrers mesos.
Efectivament, el consell ciutadà valencià té autoritat per efectuar un canvi a la sindicatura, però prèviament ha de consultar-ho al grup. Encara que la posició dels diputats del grup és totalment contrària al canvi, els estatuts de Podem només preveuen “escoltar el grup parlamentari”, no fer-li cas a allò que diga. Un calc dels estatuts estatals, potser un blindatge de Pablo Iglesias davant eventuals revoltes futures dels seus parlamentaris.
“Pilar serà síndica, no trencarem el partit, però hem de construir un projecte nou des de la base que deixe de banda tota aquesta toxicitat”, indiquen fonts del sector oposat a Lima que estableixen un paral·lelisme amb la defenestració de Pedro Sánchez i el seu posterior retorn a la secretaria general del PSOE. Animaran Davó a encapçalar una reconquesta com aquella.
Al si del grup parlamentari, Davó compta amb el suport de Beatriu Gascó, Ferran Martínez i Irene Gómez, quatre vots que ja servirien perquè Lima no aconseguira els cinc que li’n calen. No obstant, amb un resultat tan nítid com el que va produir-se aquest dissabte al consell ciutadà valencià —27 vots a favor de la substitució i dues abstencions— no és probableuna revolta que menaria a una crisi fins i tot més profunda. Els 13 membres que hi estaven en contra van decidir no exercir el seu vot, disconformes per la manera com s’ha dut el procés de substitució, que volen aturar mitjançant un recurs al comitè de garanties estatal del partit.
El Consell com a meta?
Lima sempre va dir que la seua victòria no significaria la destitució de Davó ni de Martínez Dalmau, que anaven de la mà a la principal candidatura rival. Al diari El País, ara fa un any, va assegurar que el partit havia “madurat” i que seria capaç de respectar l’autonomia de cadascun dels tres espais: partit-Corts-Consell. A La Vanguardia, el mes de juny, un cop elegida, va ratificar-se: “És clar que hi confie, vaig dir-ho durant la campanya, són dues persones molt importants que estan fent una feina molt bona. Allò que ens cal és el partit, la militància”. En canvi, aquest dissabte, davant el consell ciutadà, justificava el seu desig de rellevar Davó sota la premissa de posar fi als “narcisismes d’uns pocs”.
Si ja ha maniobrat per descavalcar Davó, però, podria fer igual per prendre-li la cadira de Martínez Dalmau? Aquest divendres, al programa A la Ventura, d’À Punt, Lima descartava aquesta opció, però tenint en compte els antecedents, res no és impossible.
De qualsevol manera, qui signa el nomenament d'un membre del Consell és el president, que no contempla, ni de bon tros, una substitució de Dalmau, i menys encara per Lima. Pressionar Ximo Puig per aconseguir-ho podria conduir a una crisi de govern de dimensions considerables.
Poques hores després del consell autonòmic, Martínez Dalmau escrivia un seguit de tuits en què acatava el canvi a la sindicatura del grup però en què també deixava entreveure la seua disconformitat pel moment escollit.
Hi ha persones significades de Podem que perceben un Dalmau massa proper al PSPV, menys combatiu que Compromís. Això els descol·loca bastant, perquè Lima —el confinament total que propugna, decidit unilateralment, n’és una mostra— sempre aspira a ocupar la radicalitat. Ha de notar-se que Podem és a l’esquerra del PSPV, per suposat, però també més a l’esquerra que Compromís.
Els detractors de Lima s’esforçaran a impedir —o si més no, ajornar— el relleu de Davó mitjançant una impugnació de la decisió adoptada aquest dissabte pel consell ciutadà. Amb tot, les opcions que el comitè de garanties estatal tombe el relleu són ínfimes. Els estatuts així ho permeten.
Per tant, l’única via que queda és la insubordinació, que els quatre diputats es neguen a acatar l’entrada de Lima com a síndica a la reunió que tindrà lloc la setmana entrant. Un escenari encara més difícil després de la reacció de Dalmau.
A l’estratègia en qüestió ha jugat un paper clau Pau Vivas, cap de gabinet de Pablo Echenique, portaveu d’Unides Podem al Congrés dels Diputats. És una de les persones més afins a Lima, conjuntament amb Esther Sanz, responsable de comunicació procedent d’Esquerra Unida; María Teresa Pérez, directora general de l’Institut de la Joventut espanyol (Injuve), i el director general de Treball, Héctor Illueca. El sector anticapitalista, sobrerrepresentat a l’executiva, és l’altre puntal de la coordinadora, amb John Orozco com a referent emergent. Orozco, sense responsabilitats parlamentàries i executives, dissenya des del partit el discurs polític de Lima. Sanz i Orozco han imposat l’“estalinisme organitzatiu” que, a ulls dels crítics, impera a Podem en el País Valencià. Els seus crits d’alerta a la direcció estatal no han servit de res. Iglesias va massa enfeinat i el secretari d’organització, el canari Alberto Rodríguez, s’ha volgut desentendre per complet del conflicte valencià.
Alcoi marca el camí
En el canvi de Davó per Lima ha estat igualment destacada la postura que ha mantingut Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). Socis de coalició electoral a Unides Podem, el protocol de l’acord especifica que la sindicatura correspondrà a Podem, que tindrà llibertat per designar-ne la persona.
EUPV pensava respectar aquest punt, però és que, a més, la sintonia amb Naiara Davó era escassa. Passa que Estefania Blanes, una de les dues diputades de la formació —l’altra és la consellera Rosa Pérez Garijo—, ja va mantenir una relació tensa amb Davó al grup municipal de Guanyar Alcoi, on van coincidir de 2015 a 2019.
Blanes és síndica adjunta, però Davó no la volia tenir asseguda al costat seu, tal com era protocol·lari, raó per la qual al principi va seure a l’escó del darrere. A la junta de síndics tampoc no li agradava anar acompanyada de la síndica adjunta, com és habitual, sinó que preferia assistir-hi amb alguna altra persona. Aquestes friccions van esvair-se amb el pas del temps, però la desafecció mútua encara és palpable.
La incomoditat de Davó per la incorporació d’un dels assessors del grup —Pau Grau, en representació d’Esquerra Unida— va generar un altre conflicte important. Davó es negava a signar-li el contracte i Pérez Garijo va blocar durant un temps el compte corrent del grup. Davó va decidir, finalment, canviar el compte de banc per poder fer ús dels diners assignats al grup i abonar les nòmines dels treballadors.
Així doncs, Davó tenia l’oposició de Lima —amb qui, curiosament, va fer pinya a les primàries de 2017, quan Antonio Estañ va resultar vencedor— però també de les dues diputades d’EUPV. Ha menystingut repetidament el pes d’una formació que compta 120 regidors en solitari i una vintena més dels 52 obtinguts per la marca Unides Podem allà on tots dos partits van presentar-se plegats. Esquerra Unida té 10 alcaldies, i Podem, cap ni una.
Aquest dilluns hi ha convocada una reunió de la coalició Unides Podem en què Esquerra Unida tindrà comunicació oficial dels plans per rellevar Davó. No és la primera ocasió en què Esquerra Unida assisteix a un relleu de síndica convuls formant part d’una coalició electoral.
El brusc antecedent de 2007
Girem la vista enrere, a juny de 2007. El primer Compromís, anomenat Compromís pel País Valencià, rebenta quan no feia ni un mes que els seus set diputats havien pres possessió de l’acta. D’una banda, els dos representants del Bloc, Enric Morera i Josep Maria Pañella, i dues diputades d’Esquerra Unida, Mónica Oltra i Mireia Mollà. De l’altra, els tres diputats restants d’EUPV, és a dir, Lluís Torró, Marina Albiol i Glòria Marcos, que exercia com a síndica.
Després d’un pacte parit amb fòrceps i d’una campanya gens engrescadora, el resultat havia quedat clarament per sota de les expectatives. Les diferències de criteri al si del grup no van tardar a manifestar-se a l’hora de nomenar els assessors i van tenir el seu punt àlgid amb la designació d’Amadeu Sanchis com a representant al consell d’administració de RTVV per part de Marcos, una proposta que els dos diputats del Bloc refusaren en companyia d’Oltra i Mollà, adscrites a Esquerra i País, el corrent nacionalista d’EUPV. Hi preferien Rafael Xambó. Encara que el protocol de l’acord indicava que Esquerra Unida era qui havia de fer aquest nomenament, els quatre diputats díscols presenten un escrit en què destitueixen Marcos i designen Oltra com a nova portaveu.
L’endemà, en un plenari farcit de tensió, Marcos cau desmaiada al bell mig de l’hemicicle. Tanmateix, el seu partit no pot evitar la pèrdua de la sindicatura del grup, que passa a mans d’Oltra. Ella i Mollà són acusades de “trànsfugues” i acaben sent expulsades de la formació. De bracet d’uns altres companys d’Esquerra i País, acabaran fundant una formació nova, Iniciativa del Poble Valencià, que avui dia forma part de la coalició Compromís (a seques, sense el cognom de País Valencià) amb el Bloc i Verds-Equo.
“Hi havia gent que volia el Compromís per a desfer Esquerra Unida”, va explicar aquells dies Glòria Marcos en una entrevista a EL TEMPS. Ella, Torró i Albiol van quedar enquadrats al grup de no adscrits, precisament ideat per a trànsfugues, motiu pel qual compta amb unes capacitats molt limitades i unes retribucions econòmiques netament inferiors a la resta de grups.
Abans, el 1997, ja s’havia produït una escissió significativa a l’espai d’EUPV, amb el naixement del Partit Democràtic de la Nova Esquerra, tot i que la majoria dels seus integrants acabarien integrats al PSPV-PSOE, com ara Francesc Colomer, actual secretari autonòmic de Turisme.
Costa de creure en un escenari homologable, però el ben cert és que Davó es troba profundament indignada pel relleu. També ho està Beatriu Gascó, que s’hi sent molt lligada. Irene Gómez s’ha posicionament igualment en contra de la substitució. A diferència de Martínez Dalmau. Ferran Martínez ha callat, i igual com Davó, Gascó i detractors de Lima no l’han felicitada aquest dissabte i s’esforçaran a impedir —o si més no, ajornar— el relleu de Davó mitjançant la impugnació de la decisió adoptada pel consell ciutadà.
Una possible fuga de militants (de primera línia o de base) no es produiria cap al PSPV, com al seu dia amb Nova Esquerra. En aquest cas, els desencisats per la línia cada vegada més dogmàtica marcada per Lima podrien veure en Compromís un lloc més amable des del qual defensar les seues idees polítiques. De fet, el Bloc buscarà captar-ne descontents després de la refundació que prepara de cara al pròxim congrés.
Tenint en compte que els grups del Botànic sumen 52 diputats, dos per damunt de la majoria absoluta, caldrien tres baixes perquè els no adscrits esdevingueren decisius a l’hora de treure endavant les votacions. Fonts del grup descarten de cap a cap aquesta hipòtesi, però queden dos anys i escaig de legislatura i la sintonia amb Lima, després d’aquest terratrèmol, difícilment millorarà. O, dit, d’una altra manera, encara podria empitjorar.