Bellreguard és una illa dins d’una altra illa, anomenada la Safor. Perquè en aquesta comarca, a les eleccions valencianes de 2019, la força més votada va ser la coalició Compromís: més del 26% dels vots, clarament per davant del PSPV (22%), el PP (19%) i Ciutadans (14%). I perquè el valencianisme polític, a més, hi té nombroses alcaldies.
Una d’elles és la de Bellreguard. El primer edil és Àlex Ruiz, que alterna la vara de comandament amb els socialistes, com ja va passar en el mandat anterior. En qualsevol cas, la progressió del vot a Compromís en els comicis locals de Bellreguard és nítidament ascendent: 17% en 2011, 24% en 2015 i 35% en 2019.
A Ruiz li agrada dir que governa “sense complexos”. I hi posa diversos exemples per corroborar-ho: “D’una banda, la defensa ferma del valencià: hem aprovat una moció en favor de la unitat de la llengua; tinc un contenciós obert per mantenir els senyals de trànsit exclusivament en valencià i un altre conflicte amb el síndic de Greuges per expressar-me en la meua llengua”, apunta Ruiz, que enumera unes altres mesures que el diferencien de la resta de partits. “La defensa del territori després de la borrasca Gloria”, quan va anunciar la seua oposició a reconstruir el passeig marítim, “que ens haguem convertit en una de les seus del festival Barnasants”, o també, la remunicipalització del servei de l’aigua “després de 50 anys i de moltes pressions per evitar-ho”.
Als seus 46 anys i des de la república independent de Bellreguard, després de vora dues dècades de militància activa al Bloc Nacionalista Valencià, Àlex Ruiz lidera una candidatura a la coordinació nacional del Bloc que aspira a desplaçar la cúpula actual, dirigida per Àgueda Micó i amb avalistes de la talla de Vicent Marzà, Fran Ferri o Joan Baldoví.
Ruiz és un fotoperiodista que l’any 2012 —en nom de Gandia Televisió— va rebre el Premi Llibertat d’Expressió que cada any atorga la Unió de Periodistes Valencians. Dins del Bloc, a banda d’alcalde de Bellreguard, ha estat secretari d’Organització a Gandia i assessor del grup municipal a la capital de la Safor.
L’any passat, un grup de companys i companyes van suggerir-li la possibilitat d’exportar els seus valors al conjunt del Bloc. És a dir, projectar el “model Bellreguard” a la resta del país a través del partit on militen. Entenen que la direcció de Micó ha bandejat els municipis i ha anat arraconant el discurs més netament nacionalista. La ponència política que es debatrà al congrés ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència.
Els perquès d’una llista
“Fa més d’un any i mig que hi treballem seriosament; la nostra és una candidatura ben assaonada a la qual va sumant-se gent que sap que un altre partit és possible”, apunta Ruiz, que ja compta amb el suport d’algunes persones de Bloc i País (BiP) i de Més Compromís, els dos corrents de la formació. BiP, amb prop de 300 integrants, representa, si fa no fa, el 10% de la militància total del partit. Ruiz, però, no forma part de cap corrent.
“La nostra llista sorgeix de la base, el 90% som alcaldes i regidors —comenta— molestos per l’intent de la direcció actual de convertir-nos en un partit de l’esquerra espanyola que parle valencià i prou”. Ruiz, en canvi, només s’identifica amb “el nacionalisme, que és sinònim de sobiranisme”. “Sense la nostra arrel sobiranista, què ens identifica?”, es pregunta.
En efecte, un dels temes que concentra més atenció del congrés nacional que tindrà lloc els dies 26 i 27 de juny és la qüestió nominal. La direcció ha plantejat un rebatejament a partir de diferents alternatives, sotmès a un referèndum a doble volta en què a penes va prendre part —en cada cas— un terç de la militància. Finalment, el nom acordat —Més Compromís, que coincideix amb el del corrent intern— haurà de superar el tràmit del congrés, on encara —via esmenes— podran proposar-se unes altres opcions.
“La defensa del sobiranisme ha estat substituïda per l’‘ara no toca’; i si no toca ara, que governem, quan ha de tocar?”
“Per a mi, el nom no fa la cosa, però traure aquest tema amaga el veritable debat: què volem ser com a partit”, explica Ruiz. “Primer de tot ens haurien d’haver preguntat si volíem canviar o no el nom, perquè diria que aquesta no era una demanda de les bases, no existia un clam exigint-ho... Ja fa molts anys que no ens presentem a les eleccions com a Bloc. Modificar-lo ara que tothom ens coneix com a Compromís —o directament com a Bloc, a escala local— pot conduir-nos a l’ostracisme, a la irrellevància política”.
Ara bé, allò que l’incomoda més no és el possible canvi de nom, sinó el moll de l’os de la ponència en si. “Es parla molt de la construcció nacional i popular, però no s’hi posa fil a l’agulla.” Al seu parer, el document “se centra més en les sobiranies que tenim com a individus, quan nosaltres entenem que, sense sobiranisme nacional, no podem tindre’n d’econòmic, alimentari o de qualsevol altre tipus... El sobiranisme nacional ha d’aportar-nos els recursos perquè existisquen la resta de sobiranismes”. Ruiz lamenta que, al Bloc, “la defensa del sobiranisme ha estat substituïda per l’‘ara no toca’; i si no toca ara, que estem governant, quan ha de tocar?”.
En efecte, ell percep una divergència entre la senda que marca la direcció i el camí que caldria prendre. Un desencís que, a ulls de Ruiz, és força generalitzat. “El Bloc actual s’assembla més a Més Madrid que no al BNG o a ERC, cosa que no agrada a molts militants —subratlla— que formem part del Bloc pel seu component nacionalista i que ens neguem a diluir-nos en la nova esquerra espanyola.”
L’ocasió perduda
La sensació és d’ocasió perduda. A Ruiz li satisfà el model del PNB, de separació dels càrrecs orgànics i els institucionals, que el Bloc va implantar en 2016, al seu anterior congrés. “M’agrada perquè concedeix més llibertat política a l’executiva del partit”, exposa. Tanmateix, opina que “s’ha perdut un bon moment per ampliar la base del partit”. “I si no ets capaç d’ampliar la base quan governes, com esperes fer-ho a l’oposició?”, interroga.
Un missatge que va més enllà de les fronteres estrictes del Bloc. “La fórmula de Compromís ens ha aportat uns resultats magnífics, però no hem d’oblidar tota la tasca feta a nivell local i comarcal. L’impuls que hem tingut a nivell nacional prové de l’espenta municipal”, destaca Ruiz. En aquest sentit, proposa repensar la relació entre els tres socis de la coalició —Bloc, Iniciativa i Verds-Equo— i eixamplar el diàleg a unes altres formacions del panorama polític valencià.
“El Bloc actual s’assembla més a Més Madrid que no al BNG o a ERC, cosa que no agrada a molts militants”
“Cal un congrés de refundació de Compromís que fusione el nacionalisme del Bloc, l’ecosocialisme d’Iniciativa, l’ecologisme dels Verds i que incorpore qui s’hi vulga afegir”, desitja en veu alta. “A Compromís trobe a faltar alguns àmbits de l’esquerra valenciana. Per arribar a la majoria del País Valencià, hem de parlar amb molta més gent. Hem de ser lleials amb els nostres socis, tenir una lleialtat recíproca, però també seure a parlar amb ERPV, amb Demòcrates Valencians, amb Els Verds del País Valencià... Amb totes les forces que estan escampades pertot arreu. I aquest treball, en bona mesura, ha de liderar-lo el Bloc”.
Ruiz no veu malament la pretensió d’obertura als adherits de Compromís que avala la direcció del seu partit. “Ja em sembla bé; hem de ser una formació en què s’hi puguen sentir còmodes”, diu. “Tenim l’exemple d’ERC, amb Raül Romeva, que mai no s’ha considerat nacionalista; amb Gabriel Rufián, que ha permès el creixement d’ERC a zones de predomini castellanoparlant... Hem de fer que al País Valencià també hi haja sobiranistes que parlen castellà. Per què no podem aconseguir-ho?”.
“Si hem de retirar tot allò que no li agrada al nostre adversari, potser convé que marxem cap a casa”
La sensació que té és que el Bloc transita en direcció contrària. Arribant a acords estatals amb Podem i Més Madrid que “difuminen el nostre vessant nacionalista”. “No m’ha agradat veure Joan Baldoví tan implicat a les eleccions madrilenyes”, continua Ruiz. “Podria entendre-ho des d’un punt de vista internacionalista, de germanor entre pobles, però hem de tenir clar l’àmbit nacional de cadascú, i de vegades sembla que no és així.”
Ruiz no veu un perill d’escissió al Bloc Nacionalista Valencià. Parla, en tot cas, d’un “abandonament progressiu del projecte, com ja ens està comunicant alguna gent que no es troba a gust, que no se sent partícip”. El degoteig de militants, diu, ja és una realitat: “N’hi va haver després del pacte amb Podem i després del pacte amb Més País.” Un dels elements que, segons ell, contribueix a aquest desencís progressiu són detalls com la desaparició de les referències a la resta de l’àmbit lingüístic que promou la ponència d’estatuts. “Compartim llengua, història i anhels comuns, és una cosa que no sols no s’hauria d’esborrar, sinó que ni tan sols s’hauria de qüestionar; si hem de retirar tot allò que no li agrada al nostre adversari polític, potser convé que marxem cap a casa”, rebla.
Més veus
Els suports de Ruiz provenen d’arreu del país. És el cas de Maria Fajardo, la jove portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real (Plana Baixa), que troba a faltar “el debat que teníem quan érem un partit més menut” i “moltíssima més comunicació amb els col·lectius locals, ja que molts d’ells se senten tot sols”. Ella és de les que no veu cap al·licient per canviar el nom del partit.
Josep Llàtzer, regidor de Tavernes de la Valldigna (Safor), no acaba d’entendre que la direcció “vulga obrir la porta als adherits de Compromís mentre no cuida gens els militants de què ja disposa”, i més concretament, “la gent que pica pedra a l’àmbit local”. Llàtzer reclama que “ningú no amague el que som” i una “estructura clara” a Compromís, que facilite “la participació interna”. El consell general de la coalició, el seu màxim òrgan, no es reuneix des de 2016, “cosa que desil·lusiona la militància”.
Una opinió compartida per Consol Barberà, d’Alaquàs (Horta). “Allò que ens diferencia de la resta és la defensa de la singularitat del País Valencià, però cada dia la defensem menys”, observa. Va conèixer Àlex Ruiz a la Plataforma pel Dret a Decidir, “lluitant per una hisenda pròpia, contra el deute il·legítim i l’espoliació fiscal”. Una altra de les seues reclamacions és “la reciprocitat plena televisiva, que mai no arriba i que també constitueix una de les nostres lluites clàssiques, darrerament arraconada perquè formem part del Govern”.
Jordi Pla, portaveu a Cocentaina: “Micó ha abandonat el municipalisme i les comarques”
Jordi Pla, portaveu a Cocentaina (Comtat), detecta “més malestar que en 2016”, quan Àgueda Micó va ser elegida per primera vegada. “Ha abandonat el municipalisme i les comarques”, es plany. “Necessitem més suport de la direcció, perquè, de recursos, n’hi ha”. Pla, per exemple, veu “increïble” que el Bloc no tinga representació a Xàtiva. A ell tampoc no li agrada la refundació en marxa: “Entenc que Convergència es reformara al seu dia, però el valencianisme polític, per què? O és que ja tenim la llei de comarques que ens havien promès?”.
Per acabar, Amparo Medina, d’Almussafes (Ribera Baixa), incideix en l’“oblit” de les bases. “Volem sumar, tenim experiència a nivell local, però no compten amb nosaltres”, lamenta. Ella va donar suport a Micó a l’anterior congrés, però es declara “desencisada”. “Cal un canvi de cares i d’actituds, cada vegada hi ha més gent desmotivada”, adverteix.
De cara al congrés, Ruiz avisa: “Arribarem fins al final. Som una candidatura seriosa i pense respectar les companyes i els companys que han confiat en mi per liderar-la. Hi han posat la cara, amb tot el que això comporta internament, i no els decebré. Si se’ns planteja l’oportunitat de bastir una candidatura unitària, jo no hi seré. L’anterior candidatura de consens [la de 2016, d’Àgueda Micó i Rafa Carbonell] va ser una fal·làcia, no va funcionar. Vinc amb les mans netes i per convicció, sense haver de pagar peatges a ningú.”