Líder política nascuda a Alemanya, recta, perseverant i luterana, defensora dels seus ideals fins a les darreres conseqüències. Podria tractar-se d’una pregunta de Trivial Pursuit i tothom s’afanyaria a dir que la resposta correcta és Angela Merkel, però la definició és completament aplicable a Mónica Oltra, filla d’emigrants nascuda a Neuss que va passar tota la infantesa a la veïna Kaarst, una població situada a la conca industrial del Ruhr, entre Düsseldorf i Mönchengladbach.
No va ser fins l’any 1984, quan ella en tenia 14, que els pares van decidir retornar definitivament a Paterna, la població de l’àrea metropolitana de València que havien abandonat en 1968 fugint del jou franquista però que visitaven sovint per tal de retrobar-se amb els familiars que hi residien. I, així que arriba, Oltra demana l’alta a la Joventut Comunista del País Valencià. Havia heretat el compromís polític dels seus progenitors, militants del PCE des dels temps de la clandestinitat.
“Havia nascut al si d’una família obrera, d’estirp comunista, cosa que des del principi de l’existència conscient de Mónica va comportar l’assumpció dels valors que eixa esquerra exigia i aplicava”, escriu Tomàs Escuder al llibre Mónica Oltra o el compromís, una biografia amanida de diversos textos redactats per ella o inspirats en ella que acaba de publicar l’editorial Lletra Impresa. Les lectures apassionades de Karl Marx o Simone de Beauvoir, l’interès pel psicoanalista Jacques Lacan o l’atracció que va sentir des de ben jove per les posicions polítiques del verd Joschka Fischer són algunes de les referències que van marcar-la especialment.
El llibre conta passatges desconeguts de la trajectòria vital de l’actual vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, com ara que el seu padrí és un altre italià afincat a Alemanya, Gino, amb el fill del qual, Marco, encara hi manté contacte. O que a l’edat de nou anys Oltra va dir als seus pares que de gran volia dedicar-se a defensar els treballadors, sense ni tan sols saber que això tenia nom i cognom: advocada laboralista.
Els orígens de la mare, Ángeles, es remunten a un poblet de Conca a tocar del Racó d’Ademús, d’on va arribar a Paterna per cuidar una familiar. Més tard entraria a treballar a una fàbrica local on esdevindria enllaç sindical i coneixeria qui acabaria sent el seu espòs, Juan, un home que també covava unes conviccions polítiques fermes. L’amor que va unir-los a partir d’aquell moment va fer-los marxar d’Espanya, ja que la condició de separat d’ell els impedia gaudir d’una relació normalitzada. Fins que el Govern de la UCD no va accedir a legalitzar el divorci, l’any 1981, la parella no va començar a plantejar-se el retorn a casa. Fou després d’allò que Mónica Jarque Tortajada i el seu germà Juan, per fi, van poder incorporar el cognom patern al registre.
“Com si fora un tren resseguint les vies, Mónica va marcar-se un repte des de ben joveneta i no l’ha abandonat mai”, explica per telèfon l’autor del llibre, emfasitzant la seua determinació. No obstant, tot i que Oltra “sempre ha defensat aferrissadament allò en què creu”, Escuder matisa que “ha evolucionat molt, deslligant-se del comunisme ortodox que preconitzava en el passat”. “Alguns rivals asseguren que conserva tics estalinistes, però no és així”, opina.
L’Oltra adolescent
L’adolescència d’Oltra, per tant, ja va desenvolupar-se a Paterna. Els estudis, l’afició per les falles i, sobretot, la militància política, consumeixen tot el seu temps. S’enrola, igualment, al Bloc d’Estudiants Agermants (BEA), on entrarà en contacte amb no pocs dirigents futurs del Bloc Nacionalista Valencià —avui integrat a Compromís— i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). La militància activa no evita un “conflicte generacional” amb el pare, un home de tarannà estricte. Fruit d’aquelles diferències, la filla decideix emancipar-se i instal·lar-se a València. Troba feina en una panificadora per sufragar el lloguer corresponent.
L’any 1987, a la seu de la Joventut Comunista situada al carrer de Guillem de Castro de València, coneix Miquel Real, una persona cabdal en la seua vida. Tots dos festegen i acaben conquerint, també, el control d’aquesta formació: ell, com a coordinador general, i ella, com a secretària d’organització. Viuen junts, es casen i es divorcien de seguida. “Eren temps de rapidesa i variacions, però l’amistat no es va ressentir”, escriu Escuder al llibre. Poc després, l’any 1994, en un viatge a Alemanya de què ella pren part com a representant del Consell de la Joventut, entaularà relació amb Luis, un educador social argentí i traductor que es convertirà en el seu segon marit, amb qui va adoptar dos fills etíops i de qui s’ha divorciat més recentment.
“Miquel és el seu primer company sentimental, després no ha sigut la seua parella exclusiva però sempre ha estat al costat seu”, comenta Escuder sobre la importància de Real en la vida d’Oltra. “Les converses amb ell m’han aportat una visió molt interessant al voltant de l’activitat política de Mónica i el seu compromís amb la gent”, manifesta. Segons Escuder, “el fet que ella visite assíduament la seua família, que continua vivint a la mateixa casa modesta del mateix barri humil de fa dècades, li fa tenir present les motivacions que van fer-li entrar en política”.
Tomàs Escuder va dedicar més d’un any al treball de camp, el de la recopilació d’informació. No és la primera vegada que escriu un volum d’aquestes característiques; l’any 1992 ja va publicar Lerma, navegació política a l’editorial Difusora de Cultura Valenciana. “Els valencians patim una mancança de material biogràfic sobre les persones més influents de la nostra societat, i a mi les qüestions biogràfiques sempre m’han atret bastant”, diu. En aquest sentit, la figura d’Oltra li resultava molt i molt suggeridora: “És de les primeres dones que ha acumulat molt de poder en un espai, el de la política, clarament masculinitzat”.
Les lectures iniciàtiques de Blasco Ibáñez i les posteriors de Benedetti, García Lorca, Galeano, Machado, Hernández o Neruda desfilen pel llibre, així com el gust per Joan Manuel Serrat o Scorpions. L’afició intensa pel València CF i el plaer de les reunions familiars —amb ties i cosines incloses— són les altres diversions principals que Oltra conrea. Els pares, per cert, acabarien casant-se a València i tant ella com el seu germà oficiarien com a padrins.
La projecció política
Entre 1996 i 1998, a les portes dels 30, Oltra va encapçalar les joventuts d’Esquerra Unida. La relació amb aquest partit seria cada vegada més estreta, també com a advocada, atès que va defensar la posició d’EUPV en alguns processos judicials. Per exemple, un de 2003 en què va aconseguir esgarrapar-li un escó autonòmic al PSOE en el recompte celebrat a la Junta Electoral. Hi tenia al davant, com a lletrat socialista, Manolo Mata, a qui l’uneix una bona amistat i una admiració mútua des del punt de vista professional.
Els següents comicis a les Corts, els de l’any 2007, signifiquen la seua entrada a l’hemicicle. Aleshores emergeix l’Oltra implacable contra la corrupció del PP. L’Oltra que es mostra vehement contra la manipulació de Canal 9. La que batalla per defensar la integritat del barri del Cabanyal. La que, a colp de samarreta reivindicativa, va fer trontollar el règim llargament construït per Eduardo Zaplana i Francisco Camps.
El llibre, com és lògic, repassa tots aquells anys en què Oltra va rebelar-se contra el poder establert, la seua eixida traumàtica d’Esquerra Unida o el naixement de l’actual Compromís. “Pot semblar paradoxal que algú com Mónica, que afirma no ser nacionalista, lidere una coalició com Compromís, que a ulls de la majoria de gent sí que ho és”, explica Escuder, “però, si ho analitzem bé, tant el discurs oficial de Compromís com la seua pràctica política no es caracteritzen, ni de bon tros, per un nacionalisme de pedra picada”. No debades, assenyala l’autor, “Oltra creu més en les persones que no en les banderes, i la coalició on milita defensa, sobretot, unes polítiques nítidament esquerranes”.
Al llibre, de fet, Escuder escriu: “No cal sinó escoltar-la i després observar els fets per endevinar per on va el seu ‘nacionalisme’. És inherent a ella la consideració de les persones per damunt de lleis, nacionalitats, races o religions. Si resulta que vols dur endavant unes determinades polítiques per millorar l’entorn i vius en un lloc determinat, doncs accepta’l com és i actua en conseqüència. Ubi libertas ibi patria.”
La pàtria d’Oltra —o màtria, com li agrada dir a ella— és la família. En un altre passatge es pot llegir: “La família de Mónica és refugi i castell i torre de vigilància que li permet comprendre millor el seu voltant i principalment les classes populars, que és d’on procedeix. No ha d’inventar res, ni ser científica; no abandona eixos espais, els cultiva i són la seua connexió amb la realitat. No perquè crega que són importants per a la seua vida sinó perquè, inversament, la seua vida és la continuació natural d’això”.
Real no perdona
L’epíleg, signat per Miquel Real, té més substància que no s’esperaria en un llibre d’aquesta mena. El seu cap de gabinet gira la vista enrere i recorda els dies que van passar des de les eleccions de 2015, que van significar la victòria de les forces del Botànic, fins la investidura de Ximo Puig com a nou president del Consell. Parla obertament de la “pressió immisericorde, misògina i disciplent a què des de moltes tribunes periodístiques i socials es va sotmetre Mónica Oltra” per tal que facilitara “en safata de plata” la presidència de la Generalitat al candidat socialista “sense fer molt més per obtindre-la que parar la mà”.
“A Mónica Oltra no se li perdonava que no regalara els 19 escons que representaven 452.654 vots, mentre que al PSPV se li perdonava i se li justificava que mercadejara amb l’esperança i l’anhel de canvi de tanta gent, flirtejant a dreta i esquerra, festejant amb Compromís mentre feia ullets i llançava missatges d’amor a Ciudadanos”, explica Real. Si és dur amb l’actitud de socialistes, periodistes i més, no ho és menys (sense citar-lo expressament) amb el líder de Podem, Antonio Montiel: “També es va assumir amb completa naturalitat la gran aportació de qui en aquell moment era secretari general de Podem: ‘No triaré entre papà i mamà’, en pueril resposta quan li van preguntar sobre les seues preferències per a encapçalar el govern del canvi”.
Tot plegat, sempre segons Real, en “un context d’egos, de testosterona desbordant, d’intervencions de poder fàctics, d’interferències econòmiques, mediàtiques (perdó per la redundància), polítiques, patriarcals, socials”, afirma, “on es va construir un imaginari de Mónica Oltra com a dona ambiciosa, depredadora, insaciable, una espècie de ‘viuda negra’, devoradora sense límits ni escrúpols”. “Tant des del punt de vista de l’establishment polític com del patriarcat imperant no es podia (podria dir-se igualment en present) digerir que una dona, aliena a conciliàbuls, gens aficionada a dinarots, soparots i tertúlies habituals, arribara on estava a punt d’arribar”, remata Real.
No sols això. L’home de confiança d’Oltra ataca també el moviment feminista per la “soledat” que ella va patir aquells dies: “No es van sentir en aquell moment moltes veus (per no dir que no se’n va sentir cap ni una) del feminisme clàssic, o tradicional, alçant la veu en defensa d’una dona que estava sent objecte d’unes crítiques ferotges, injustes i molt misògines, dedicant-li el top-ten de tòpics masclistes. Mirat ara, amb ulls de 2020, potser alguns dels conflictes que estan aflorant en el moviment feminista ja estaven quallant en aquell moment, quan hi hagué un silenci clamorós i còmplice de moltíssimes dones que callaren quan havien d’haver alçat la veu”, lamenta. “Però hi havia obediències degudes més poderoses que la causa feminista”, rebla enigmàticament.
En aquells comicis, el PSPV havia caigut de 33 diputats a 23, mentre Compromís hi havia crescut de 6 a 19. Els socialistes, com era d’esperar, no es van plantejar ni com a mera hipòtesi de renunciar a la presidència de la Generalitat, tot tenint en compte que Puig havia obtingut 50.000 vots i quatre diputats més que Oltra.
Quatre anys més tard, a les eleccions de 2019, aquell diferencial encara va eixamplar-se, ja que els socialistes van passar de 23 escons a 27 mentre Compromís en perdia dos i se’n quedava amb 17. Uns resultats que tant Oltra com Real estan convençuts que haurien sigut bastant diferents en cas que Puig no haguera dissolt anticipadament les Corts, tot fent coincidir les eleccions valencianes amb les estatals.
Per això mateix Real deixa anar un darrer missatge, fent saber que l’afirmació d’Oltra segons la qual “el Botànic està a prova de bombes” té una “nota a peu de pàgina” fins ara desconeguda: “El Botànic està a prova de bombes, però no de deslleialtats”.