—Té el suport de tots els principals representants institucionals del partit. Se sent la Carlos Mazón del Bloc?
—Ni pensar-ho! Em trobe molt acompanyada per càrrecs del partit i de molta militància, cosa que m’omple d’orgull. Treballe de manera integradora, intente que tota la gent se’n senta còmoda. Soc molt empàtica, aquesta és una de les meues virtuts. Fruit d’això, propose una candidatura que vertebra el país —amb persones provinents de llocs ben diferents, des de Vinaròs fins a Elx— i transversal des del punt de vista generacional.
—Què diria que ha fet millor i pitjor, en aquests cinc anys?
—He tingut la capacitat de cohesionar el partit i de donar resposta als problemes principals. Cal tenir en compte que, l’any 2015, Compromís va passar de sis diputats a les Corts a 19, va multiplicar per dos el nombre de regidors i per quatre les alcaldies. Benvinguts siguen els problemes així, però és obvi que tot allò va provocar un estrès evident. Vam haver de reinvertar-nos, de refer-nos, i a poc a poc ho hem aconseguit. No era senzill. Encara queden alguns aspectes i els volem resoldre en aquest congrés. De 2015 a 2019 vam viure un cicle electoral permanent. Massa vegades les urgències no ens han possibilitat arribar a allò important. És ara, que cal efectuar-hi canvis. D’ací la importància del 8è congrés: no sols per la refundació ideològica que proposem, sinó també per la necessitat de reestructurar-nos a fi d’acarar els reptes pendents. Per al país és molt important la consolidació del nostre projecte polític.
—Al congrés anterior va produir-se un pacte in extremis entre la seua candidatura i la de Rafa Carbonell. La cohabitació va durar un any, perquè ell, en juny de 2017, va tocar el dos. Tanmateix, el seu lloc de portaveu ha estat vacant tot aquest temps. Per què?
—Perquè l’equip de persones que estava amb Rafa no va voler ocupar-lo. De fet, vaig proposar-los que designàrem portaveu una persona concreta que continuava a la direcció en aquell moment i no van acceptar-la.
—Destaca la seua capacitat cohesionadora, però el Bloc torna a arribar a un congrés amb dues llistes. És un déjà vu.
—Aquesta és una circumstància habitual en un partit viu i amb sensibilitats diverses com el nostre. Gaudim de molta democràcia interna i tenim la capacitat de posar damunt la taula opcions diferents. És legítim i democràtic. Ara bé, després anem tots a l’una, sabem remar en la mateixa direcció. Jo he intentat cohesionar el partit i he donat suport a tothom que ho ha necessitat.
—Un dels principals retrets que li fan té a veure amb la manca de connexió amb el municipalisme, un pilar fonamental de la formació.
—No hi estic d’acord. S’ha fet molt de treball i en molts àmbits. Dit això, és cert que entrar a governar ajuntaments massivament a partir de 2015 ha canviat les coses. Vam abocar-nos a la gestió i es va generar un espai de diferenciació entre els regidors de cada ajuntament i la militància del seu col·lectiu local, igual com ha succeït a nivell de país. Això ens ha passat verticalment i horitzontalment. No hem disposat de tant de temps com abans perquè les relacions fluïren. Els responsables de l’executiva de l’àrea municipal han ofert ajuda constant als ajuntaments. Potser hi ha gent que no s’hi sent còmoda, però tots i totes ens hi hem deixat la pell. En qualsevol cas, és veritat que necessitem reforçar diverses vies.
—Quines?
—La meua candidatura planteja un espai de representants territorials. Massa sovint les problemàtiques municipals no acaben d’arribar a la direcció nacional, o al revès, l’acció política que desenvolupa la direcció nacional no arriba als municipis. Proposem que un seguit de persones, de Vinaròs fins a Elx, facen la tasca de dinamització —de nexe d’unió— entre els col·lectius i la direcció.
—Impulseu, a més, la figura de l’“activista”.
—Exactament. Podran participar en el dia a dia de l’organització sense militar-hi. Farem convencions nacionals sectorials de bracet de la gent que treballa al territori per vertebrar-lo com cal.
—L’executiva que teniu al cap dibuixa tres grans àrees.
—Sí. Tres àrees molt potents: de municipalisme, d’estratègia i de comunicació i institucional. Aquestes tres àrees, amb la col·laboració dels dinamitzadors de què parlava adés, permetran una relació més fluïda amb els municipis. Cal tenir en compte que de juliol a setembre, als congressos comarcals i locals, farem una renovació de càrrecs comarcals que de ben segur ens ajudarà a dinamitzar el partit. La pandèmia també ha afectat molt els partits polítics: la nostra gent ha hagut de centrar-se en una situació tan complicada com aquesta i el partit se n’ha ressentit.
—La ponència del congrés parla de la “construcció nacional, popular i social” del País Valencià. Quines són les novetats principals respecte el Bloc que fins ara coneixíem?
—Mantenint l’eix central del valencianisme —la sobirania nacional i popular, la lluita pel finançament just i per la qualitat de vida dels valencians i les valencianes— pretenem cosir totes les lluites que hi ha obertes al nostre país. Es tracta de defensar els drets de la majoria en contra dels privilegis d’uns pocs. La lluita feminista, la del moviment LGTBI, la transició ecològica de l’economia, la defensa del paisatge, l’aposta per les comunitats energètiques locals, les noves tecnologies, la setmana laboral de 32 hores... La pandèmia també ens ha fet veure la importància dels serveis públics bàsics. Ens cal una xarxa integral de sanitat, serveis socials i educatius perquè cada persona puga desenvolupar la seua pròpia sobirania en llibertat. Un concepte de llibertat ampli, que ens permeta ser feliços i que cadascú de nosaltres trobe el seu camí. Busquem l’empoderament col·lectiu i individual del poble valencià a través del concepte de sobirania i de les convencions nacionals en què participaran els sectors implicats en cada cas.
—El sobiranisme netament nacional, que era la medul·la espinal del Bloc...
—... Ho és, ho és!
—Ho és encara?
—I tant! És el fil que cus totes les lluites.
—Doncs l’altra candidatura, encapçalada per Àlex Ruiz, considera que el projecte de refundació aigualeix el sobiranisme nacional. Els acusa, ras i curt, de fer un partit homologable als de la nova esquerra espanyola.
“De cinc dècades ençà, el valencianisme polític ha crescut quan ha tingut la capacitat de sumar. El valencianisme polític s’ha reinventat cada ics temps”
—Qui diu això és perquè no s’ha llegit la ponència, no l’ha entesa o no l’ha volguda entendre. La ponència referma el compromís amb la lluita per la construcció nacional del nostre país. Però aquesta construcció nacional —i popular—no pot deixar ningú enrere. De cinc dècades ençà, el valencianisme polític ha crescut quan ha tingut la capacitat de sumar. El valencianisme polític s’ha reinventat cada ics temps. Cada vegada que el valencianisme ha tingut la mirada ampla i ha incorporat gent nova, ha crescut. Qui havia de dir-nos que tindríem l’oportunitat de demostrar la nostra capacitat de gestió al front de les institucions principals d’autogovern del nostre país. Què hi ha més important que això, per construir nacionalment, popularment i socialment el nostre país? La valentia del nostre projecte polític rau en la capacitat de tenir la mirada llarga, de sumar, de saber que n’hem de ser més, per millorar la vida de la gent. Ens calen més mans per construir aquest país!
—I per què aquests recels?
—No és nou. Quan creixes, quan t’obres, quan sumes, hi pot haver gent que senta por o que no ho acabe de veure clar. Sempre ha passat això. Mireu, ja fa més de 10 anys que formem part de Compromís —amb uns altres companys i companyes amb què hem sumat esforços— sense que la nostra essència haja quedat diluïda. Ben al contrari, hem assolit fites transversals que el valencianisme no va implementar abans perquè no arribava a tanta gent.
—Per exemple, quines?
—La defensa del territori, que enarborem de fa dècades. La reclamació d’un finançament just, que s’ha convertit en un eix central de l’agenda pública valenciana. El canvi de la llei de funció pública, que per fi inclou el requisit com una qüestió bàsica per a la protecció dels drets lingüístics de valencians i valencianes. Això no hauria passat si no haguérem estat al Govern de la Generalitat.
—Vostè és independentista?
—No, no ho soc. Soc una persona que defensa el màxim autogovern per al nostre país. Pense que hem de construir allò que volem ser al costat de la majoria social del País Valencià i amb els instruments que tenim.
—Ho ha sigut en el passat?
—No. No ho he sigut mai.
—Mai?
—Mai.
—La ponència elimina les referències als països amb què el País Valencià comparteix llengua i cultura, una el·lipsi que contrasta amb els estatuts de l’antiga UPV i del mateix Bloc. Per què?
—Amb la resta de països que compartim llengua i cultura, compartim moltes altres coses. Per exemple, interessos econòmics i territorials. Hi estem treballant des del Govern. No obstant, com a valencians i valencianes, és necessari que marquem el nostre propi camí. La construcció hem de fer-la nosaltres, amb la nostra idiosincràsia i la nostra realitat. Tenim un lligam especial amb uns altres països, tots i totes ho tenim clar, però hem d’actuar des de la nostra realitat.
—Els canvis que es propugnen afecten fins i tot el nom del partit, que perdrà l’apel·latiu nacionalista.
—Si et planteges una refundació i una actualització ideològica i organitzativa, és lògic que vinga acompanyada d’un canvi de nom. En tot cas, és una decisió que adoptarem —o no— en el congrés.
—Al congrés participaran uns 800 delegats, però ja s’ha celebrat dos referèndums telemàtics, oberts a tota la militància, per fer una tria de noms alternatius. En tots dos han pres part, únicament, un de cada tres afiliats. Molt d’entusiasme no s’hi respira.
—La participació ha estat superior a uns altres referèndums que hem efectuat.
—Votar era facilíssim. Podia fer-se en dos minuts des del mòbil. Aleshores el problema és més greu: hi ha desinterès o desconnexió de la militància.
—Es tractava, en exclusiva, de posar la qüestió del nom damunt la taula.
—No els van proposar mantenir-ne l’actual, sinó possibles alternatives.
—La ponència tenia l’obligació de promoure la refundació del partit.
—Un 30% li sembla, per tant, una participació correcta.
—Em sembla una participació normal. Ordinària, no extraordinària.
—No tenen un partit tan viu, doncs.
—Acabem de passar una situació de pandèmia, la situació és...
—... Era fer un clic amb el mòbil.
—Pot haver gent que no ho creiera convenient. De tota manera, tenim el congrés per rematar la feina. Potser no és una qüestió de vital importància per a molts. Ho sabrem al congrés.
—Sempre han tingut un militant molt actiu. I després de tants anys de travessa pel desert, a molts els desagrada el plurlingüisme a l’ensenyament o que no hi haja reciprocitat amb TV3.
“No es tracta de guanyar per més o per menys. És la democràcia interna, contrastar els models de partit. Si no tenim la mateixa visió sobre què ha de ser el Bloc, no hi ha problema”
—Aquestes són lluites intrínseques al valencianisme, però són lluites que s’han de lluitar i s’han de guanyar conforme anem governant. No governem en solitari, tenim la capacitat que tenim i la fem servir per anar aconseguint fites. Com més gent sumem i més força tinguem, més influència tindrem en els governs. Ja hem recuperat una radiotelevisió pública valenciana i de qualitat, que era clau per vertebrar el país i enfortir la llengua pròpia. L’aprovació del requisit lingüístic és una forma de garantir la importància de conèixer la llengua per treballar al nostre país... És irreal aspirar a canviar de dalt a baix el teu país amb només sis anys de govern. Ens cal molt més temps per fer transformacions més profundes.
—Sis anys després, continuen tenint els mateixos militants. Sempre s’ha dit que els partits creixen quan governen.
—Hem incrementat la nostra militància, per bé que no sensiblement. I ho hem fet, també, a través de la coalició Compromís, que és l’aposta que tenim.
—Quants afiliats tenia el Bloc en 2016, quan va entrar de coordinadora?
—Pràcticament els mateixos que ara. N’hem guanyats uns 200 o 300. La militància política està mal vista. Ara bé, a les primàries de Compromís rebem el suport de 40.000 persones que creuen en el nostre projecte. Als pobles molts ens mostren el seu suport però ens diuen que no volen fer-ho públic perquè pot afectar-los al seu negoci. Els passa a més partits.
—Esperava que Àlex Ruiz optara a comandar el partit?
—Per la nostra tradició, pensava que potser es presentaria alguna persona.
—Hi han parlat?
—Vam coincidir el dia que va anunciar la seua candidatura. Vaig donar-li l’enhorabona i vam estar xarrant un poc. Des d’aleshores, no hi hem coincidit.
—Això va ser el 25 d’abril. Ja fa molt. Com a líder del partit que aspira a la reelecció, per què no hi busca un acord?
—Tots i totes tenim una relació fluïda. No hi ha hagut ocasió de parlar-ne, però ell parla amb molta gent que em dona suport i jo amb molta gent que li dona suport a ell. De segur que parlarem abans del congrés. Som companys de partit.
—Contrasta molt amb el precongrés de 2016, quan sí que hi va haver converses amb l’altra candidatura.
—Jo he plantejat un projecte integrador amb molta gent del país. Aquest és el full de ruta, aquest és el camí. Per integrar, hem de compartir objectius sobre allò que volem des del punt de vista ideològic i organitzatiu. Ens hi trobarem tots aquells que compartim el full de ruta.
—I si aquest full de ruta finalment només rep només l’adhesió del 60%?
—No es tracta de guanyar per més o per menys. És la democràcia interna, contrastar els models de partit. Si tots i totes no tenim la mateixa visió sobre què ha de ser el Bloc, no hi ha problema.
—El Bloc vol eixamplar-ne fronteres sense ser una pinya. No veu arriscat eixir del congrés amb un 30% o 35% de rebuig intern als seus plans?
“La separació de càrrecs orgànics i institucionals no ha funcionat bé, hi ha mancat coordinació”
—La refundació del valencianisme, com ja li he dit, és habitual cada cert temps. Un partit polític que no s’adapte a les noves circumstàncies és inútil per a la societat on viu. Fem aquesta refundació per anar encara més enllà sense renunciar a res. L’essència del que som no ha variat ni variarà. El nom no fa la cosa. Importen les polítiques, que són les que hem defensat sempre. No veig tanta diferència entre nosaltres. Algunes reticències són artificials i decauran.
—En quin sentit ho diu?
—No són diferències reals. S’articula un relat que no té res a veure amb l’acció política que desenvolupem. Si llegeixen bé la ponència, se’ls esvairà la por a perdre cap llençol. Aquestes diferències es dissoldran com un terronet de sucre.
—En 2016 van estrenar una separació de càrrecs orgànics i institucionals, però ara ha anunciat la presència del conseller Vicent Marzà i de Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València, en càrrecs de pes.
—La separació total no ha acabat de funcionar bé. Ha mancat coordinació entre la direcció i la tasca que estàvem efectuant als diferents governs. Ens cal una connexió directa, conjugar les dues visions. La major part de l’executiva, però, no seran càrrecs governamentals.
—Ruiz lamenta que el Bloc s’assembla més a Més Madrid que al BNG o ERC.
“No ens van demanar anar a la campanya gallega, basca o catalana; Més Madrid sí que ho va fer”
—No hi estic d’acord. Tant el Bloc com Compromís estem demostrant una capacitat de treball i de construcció de país a través del Govern que poden envejar projectes com el BNG, que ara comencen a consolidar allò que nosaltres ja fem ací. Som un espill per germans nostres com Més per Mallorca o el BNG. El Botànic és un full de ruta per molta gent. Ells ens miren a nosaltres, no nosaltres a ells. En tot cas, ens trobem de seguit, són companys nostres a l’Aliança Lliure Europea i a espais sobiranistes.
—Algun càrrec del Bloc va fer campanya pel BNG als comicis gallecs o a les eleccions basques i catalanes? Joan Baldoví sí que va estar molt implicat a les eleccions de Madrid.
—No, no hi vam anar. No ens ho van demanar. Més Madrid sí que ho va fer. Allà on ens ho demanen, hi anem.
—I si vostès són un espill per al BNG, per què no els van convidar?
—Li ho hauria de preguntar a ells, però ja li dic que la relació és molt fluïda.
—Es trobava còmoda amb Baldoví tan actiu a la campanya madrilenya?
—Sí, clar...
—Malgrat que vostè és sobiranista.
—Sí.
—Que no independentista.
—No és el mateix.
—Independentista, no ho és.
—[Riu.] No ho soc! Ja li ho he dit!
—Se sent a gust en aquesta Espanya?
—Evidentment que no.
—Quina diferència hi ha entre sobiranisme i independentisme?
—Nosaltres entenem el sobiranisme com una eina d’empoderament del poble valencià, que està en construcció.
—I com serà, quan estiga construït?
—En aquell moment, els valencians i les valencianes haurien de poder decidir en llibertat què volen ser.
—Ser dins o fora d’Espanya, supose.
—Efectivament.
—I vostè què votaria?
— [Riu.] Com sempre, tractaria d’arribar al màxim d’autogovern i de sobirania que fora possible. Els valencians i les valencianes tenim una idiosincràsia, una llengua pròpia i una manera de veure el món que és molt nostra i es vertebra per moltes qüestions que no tenen a veure amb la identitat ni la llengua.
—És plausible una unificació de l’espai a l’esquerra del PSOE: Unides Podem, Més País, Comuns, Compromís...?
—La nostra experiència amb Podem no ha sigut positiva. Ells han tingut una visió molt jacobina, molt centralista.
—Yolanda Díaz i Ione Belarra no són de Madrid, sinó de Galícia i la Navarra bascòfona. Això pot ajudar-hi?
“La nostra experiència amb Podem no ha estat positiva; ells han tingut una visió molt jacobina, molt centralista”
—Som un partit polític d’estricta obediència valenciana que defensa els interessos d’aquest país. No tenim problema a col·laborar, de forma cooperativa, amb unes altres opcions d’esquerres, sobiranistes, feministes i ecologistes, i que busquen als seus territoris el mateix que nosaltres al nostre. Ho hem fet amb Equo i amb Més Madrid, però sempre d’igual a igual. Amb Més per Mallorca hem fet ara una aliança molt bona en favor d’un finançament just.
—Al pròxim congrés del Bloc, Compromís ja serà una federació o continuaran formant una UTE?
—De segur que sí. Nosaltres volíem un sol partit, però si el punt de trobada és la federació, serà un bon punt de trobada. •