Són reciclables, com els envasos de plàstic. Són reutilitzables, com les botelles de vidre. I així que naixen, van reduint a poc a poc el seu tamany a causa de les divisions internes. Ben mirat, els partits verds respecten, fil per randa, el manual bàsic d’un bon ecologista. Al llarg dels anys, les diferents marques s’han bifurcat, reagrupat i separat de nou. En algun cas, fins i tot, la matèria orgànica que en formava part ha estat incinerada o transformada en un altre producte. Aquest és l’hàbitat natural de l’ecologisme polític valencià, en sintonia amb el de la resta de l’Estat.
Al País Valencià, no obstant, ha assolit unes cotes de representació importants d’ençà de la seua entrada a la coalició Compromís. Certament, ja existien els precedents d’ICV a Catalunya i d’Els Verds a les illes Balears, que van arribar a tenir-hi consellers de Medi Ambient. Salvador Milà i Francesc Baltasar, en el primer cas, i Margalida Rosselló, en el segon. Però l’arribada de Verds-Equo a la conselleria valenciana d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, l’any 2015, va ser encara més rellevant, ja que es tractava d’una formació amb pocs anys de vida i una nòmina de militants ben modesta. Tanmateix, la coalició Compromís no va dubtar a va confiar-li una de les cinc carteres que els van correspondre en el primer Govern del Botànic. Una fita que no ha aconseguit repetir en el Botànic II; d’una banda, per la pèrdua d’una conselleria ―de cinc a quatre― i, de l’altra, perquè l’experiència iniciàtica va presentar unes dosis elevades de contaminació acústica.
D’això, i de moltes coses més, parla Cal que floresquen mil margarides, el llibre que Carles Arnal acaba de publicar a NPQ Editores. Una visió de part, tal com l’autor reconeix de bon començament, que, tot i així, ofereix una perspectiva interessant de l’evolució que han seguit l’activisme ecologista i els seus braços polítics. A més, Arnal exposa les línies mestres d’una estratègia que, al seu parer, garantiria un “futur verd” per a un planeta esquilat i exhaust.
Arnal (Vila-real, Plana Baixa, 1957) és un referent de l’ecologisme autòcton. L’any 2003 va convertir-se en el primer diputat verd de les Corts valencianes gràcies a l’acord preelectoral signat entre Esquerra Unida (EUPV) i Els Verds. Les turbulències que sempre han caracteritzat aquest espai polític, minúscul però bulliciós, van fer que al llarg d’aquella legislatura abandonara el partit que va conduir-lo a l’escó. Segons justifica al llibre, perquè, en cas d’haver-hi renunciat, l’escó en qüestió haguera recaigut en una persona d’EUPV que no hauria defensat de manera tan aferrissada les polítiques verdes que ell propugnava.
Una revenja
El volum, que té com a subtítol De l’ecologisme a l’ecologia política al País Valencià. De la reivindicació al Govern, constitueix una revenja en tota regla amb diverses persones. Se’n destaquen tres: la parella formada per David Hammerstein i Mara Cabrejas, als quals acusa de voler patrimonialitzar en exclusiva Els Verds del País Valencià, i Joan Francesc Peris, a qui també retreu un afany de protagonisme excessiu.
Arnal va derrotar clarament Hammerstein en les primàries obertes ―un fet inèdit a la política valenciana― que Els Verds van convocar per tal de designar el candidat que figuraria al seu lloc d’eixida a la llista conjunta amb EUPV de l’any 2003. Amb tot, es mostra immisericorde amb el seu contrincant, que aleshores liderava el partit i ja es veia amb l’acta de diputat a la mà. La seua reacció, recorda Arnal, va ser excessiva. Al llibre, n’explica detalladament alguns passatges.
“David i, especialment, Mara, em trucaven per telèfon a casa, fins i tot a hores inusitades per insultar-me, amenaçar-me i dir mil barbaritats. La situació era tan desmesurada que fins i tot em feia riure. Recorde com, de vegades, qui parlava amb mi per telèfon era David i darrere escoltava Mara dient-li a crits: dile esto, dile lo otro, i jo li deia ‘però David, estic parlant amb tu o amb Mara? Dis-li que es pose en un altre telèfon i parlem els tres’”. Una pressió que va estendre’s fins la jornada de votació ―un dia gris d’hivern, a la seu del partit―, quan Arnal va dur una botella de moscatell i unes pastes com a mostra d’agraïment a tots els qui s’havien molestat a acudir-hi. “Quan Mara va veure que s’obsequiava als qui acabaven de votar (no es podia saber a qui) amb un gotet de moscatell, es va regirar enfurismada acusant-me de condicionar el vot (amb un gotet de mistela!!!). La seua cara descomposta i els crits que donava ens van obligar a amagar la botella i els pastissets per no fer més gran l’escarot”, evoca.
L’any següent, amb Arnal ja com a diputat a les Corts, Hammerstein, que comandava el partit al País Valencià, va fer mans i mànigues perquè la confederació dels verds espanyols ―amb José María Mendiluce com a referent― tancara un acord a les eleccions europees amb el PSOE que li va permetre d’ocupar un escó, com a independent, al Parlament d’Estrasburg. Allò va migpartir l’espai verd valencià.
L’altre gran damnificat del llibre és Joan Francesc Peris, que procedia d’Esquerra Unida, va integrar la llista del PSPV, va abandonar el grup socialista i va acabar creant un partit ecologista, Esquerra Verda, que en primera instància va concórrer als comicis amb el Bloc Nacionalista Valencià i més tard va fusionar-se amb Els Verds del País Valencià. Arnal i Peris van creuar els seus camins i van retrobar-se, forçadament, al primer Compromís, el de 2007, que també acabaria migpartit, amb uns verds a cada banda. “Peris ni va aparèixer a l’acte final de campanya: quina vergonya i quina falta d’implicació”, li etziba.
Sobreescalfament de Verds-Equo
El llibre, és clar, també ret comptes sobre l’accés de Verds-Equo a la Conselleria. Malgrat haver participat activament en el procés de disseny de l’estructura organitzativa i d’haver estat assessor d’Elena Cebrián, la consellera independent nomenada pel partit, Arnal es mostra crític amb els comportaments de molts companys i amb les pressions de la Unió de Llauradors i Ramaders a fi de situar segons quines persones a l’escalafó del departament.
També revela l’opinió negativa que el sector del partit adscrit a Equo tenia sobre el sector provinent d’Els Verds-Esquerra Ecologista del País Valencià, escindits d’Els Verds del País Valencià. En concret, Arnal fa esment a una visita que va rebre de Julià Álvaro i el ja desaparegut Josep Ruiz a l’institut on treballava, en què van demanar-li que li ajudaren a “neutralitzar” determinats membres que consideraven “poc efectius”, entre els quals el diputat autonòmic Juan Ponce i Giuseppe Grezzi, regidor a València.
Arnal també dissecciona l’estira-i-arronsa amb els socis de govern amb motiu de la implantació del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) d’envasos de plàstic que Álvaro, com a secretari autonòmic de Medi Ambient, tenia la pretensió d’instaurar. Aquell projecte no va arribar a materialitzar-se, però va tensar, i de quina manera, la relació d’Álvaro amb la consellera Cebrián, així com també amb la directora general María Diago, que va tocar el dos. Finalment, tant Álvaro com els seus homes de confiança van ser destituïts per la titular del departament.
En conversa amb aquest setmanari, Álvaro subratlla que l’SDDR “formava part del programa electoral de Compromís”. No sols això, sinó que “abans d’iniciar-ne els tràmits, les primeres persones consultades van ser el president [Ximo Puig] i la vicepresidenta [Mónica Oltra], que no hi van posar objeccions”. “No sé si podria haver matisat les formes”, afirma Álvaro sobre com va pilotar el projecte nonat, “només sé que les transformacions de calat generen reacció entre els sectors que fan negoci amb la situació preestablerta”. En aquest cas, principalment, Ecoembes i els supermercats i hipermercats.
Ateses les circumstàncies, la consellera va optar per marcar distàncies amb Álvaro i l’SDDR. “Ni de bon tros estava preparada per ser consellera”, afirma Arnal a EL TEMPS, “es posava molt nerviosa quan havia de prendre alguna decisió transcendent o, fins i tot, a l’inici, quan s’havia de sotmetre a una entrevista amb la premsa”. “Tenia aversió al conflicte i es trobava a la Conselleria més conflictiva”, rebla ell. “Vam proposar-li de ser consellera in extremis, políticament no sabíem com era”, continua Arnal, que defineix Cebrián com una persona “a mig camí de Compromís i el PSOE”.
“Efectivament, teníem un programa de govern ambiciós que no es va veure reflectit en la gestió de la Conselleria”, enuncia Álvaro. “No parle tan sols de l’SDDR, parle de la política de residus, de l’aigua, del medi natural...”. No obstant, Arnal troba que el canvi ha estat perjudicial: “Mireia Mollà no és una consellera verda, no està en contacte amb el món ecologista”, lamenta, “és incomprensible que Verds-Equo no haja mantingut, ni que siga, la secretaria autonòmica de Medi Ambient”. I és que Paula Tuzón, com Mollà, pertany a Iniciativa del Poble Valencià.
“Unides Podem va obsedir-se a retallar quatre secretaries autonòmiques a tota l’estructura del Consell, una de les quals hauria sigut nostra”, observa el diputat Juan Ponce, que exerceix com a coportaveu de Compromís en representació de la formació ecologista. En qualsevol cas, Ponce remarca que “els verds no estem en política per l’ego” i que “importen més les polítiques que no els polítics”. Fins i tot assegura que, pel perfil de militant que tenen ―ara mateix 283, en bona mesura professionals ben pagats―, els costa de persuadir-los perquè assumisquen tasques de gestió.
Ell és més bondadós amb Cebrián: “Álvaro maniobrava en contra seua perquè no acabara la legislatura i poder substituir-la”, opina. “Va trobar en determinats càrrecs socialistes l’estima que els nostres no van ser capaços de donar-li”, afegeix. També acusa Álvaro ―coportaveu del partit des de la fusió amb Equo, en 2014, fins el 2018, quan va eixir de la Conselleria― de “treballar per treure Equo de Compromís així que el seu personal de confiança va començar a ser rellevat”.
“Mai no vaig plantejar una eixida de Compromís”, contesta Álvaro, “únicament vaig demanar que férem valdre el nostre pes específic al si de la coalició i suport a les nostres polítiques transformadores”. A les eleccions de 2019 va formar part de la llista autonòmica d’Unides Podem i avui exerceix com a subdirector de l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl (EVha).
A Álvaro, al front dels Verds, va succeir-lo Giuseppe Grezzi, que sorpresivament va demanar la baixa del partit el novembre de 2019, un any i vuit mesos després d’haver-s’hi estrenat. Trobava a faltar més caliu del partit en el cas del frau de 4 milions d’euros de què va ser víctima l’Empresa Municipal de Transport (EMT) i considerava exígua la representació de Verds-Equo al segon Botànic. “Potser esperava més de nosaltres, però nosaltres també esperàvem més explicacions de part seua”, al·lega Ponce.
“El pes que ara té el partit és producte de tot el que va passar a la primera legislatura”, apunta Álvaro. Grezzi, ara un simple afiliat de base de Compromís, ha declinat de fer-hi declaracions. “Ha deixat la porta oberta, hi podria retornar algun dia”, deixa surant en l’aire Carles Arnal. “Grezzi va adoptar un perfil presidencialista que mai no havíem vist a Verds-Equo”, adverteix Ponce.
Els coportaveus actuals del partit són Natxo Serra i Cristina Rodríguez, que ja compartia aquesta funció amb Álvaro. “A Verds-Equo no funcionen els lideratges clàssics, ens cal un de més coral”, afirma ella, “per les característiques del nostre partit, les bases hi aporten molt, és un model menys vistós però més eficaç”. En aquest sentit, Rodríguez sí que percep Mollà com una consellera “tan o més nostra que Elena”, amb qui, segons sosté, “la interlocució era escassa”.
Siga com siga, Arnal es declara “preocupat” per la “mínima visibilitat” del partit. “A la resta de Compromís ja es pensen que són prou ecologistes i ens obvien”, assenyala. “Si Compromís no avança nítidament cap a posicions verdes, haurem de plantejar-nos el futur d’aquesta relació”, diu, “l’agrarisme del Bloc, el seu ruralisme, fa que hi haja una mena de nacionalconservadors que es neguen a ser més contundents en determinades qüestions”. Per això recela tant d’un possible Compromís com a partit unificat. “Si de cas, admetrem una federació”, avisa. A més, vigilen i tracten de contenir els anhels jacobins que abanderen algunes federacions d’Equo.
Aquest és el repte del partit: reciclar-se, reutilitzar els mecanismes que funcionen. Però, sobretot, encara que contradiga el seu esperit ecologista, no reduir encara més la seua petjada. La seua petjada a Compromís i el Consell.