El 31 de maig de 2018, poques hores abans de ser investit president del Govern gràcies a la moció de censura contra Mariano Rajoy, Pedro Sánchez va condensar, en un tres i no res, la seua opinió més sincera sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic, pendent des de 2014.
—Ja li dic que nosaltres no resoldrem ni renovarem el finançament autonòmic perquè, molt probablement, no disposarem dels elements per aconseguir-ho.
Paraula de Sánchez.
Una frase clara i concisa —adreçada al diputat de Foro Astúries, Isidro Martínez Oblanca— tan vigent com la que, aquella mateixa jornada, el propi Sánchez va dedicar-li al valencianista Joan Baldoví al voltant de la referida reforma.
—Ja li avance que, en cas que aquesta moció de censura fructifique, hauria de ser comprensiu en el sentit que nosaltres no podrem resoldre-ho tot, encara que tractarem de seure les bases perquè l’actualització del sistema de finançament autonòmic es produisca al més prompte possible.
Dimarts de la setmana passada en vam tenir la prova. La delegació de la plataforma Per un Finançament Just —integrada per la patronal, els dos principals sindicats i quatre dels sis grups parlamentaris de les Corts— va eixir de la seua reunió amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, amb la convicció que l’statu quo va per llarg. Tal com va deixar entreveure ell mateix ara fa tres anys, Sánchez no té superpoders. No pot resoldre-ho tot.
Els escassos 25 minuts amb la ministra, però, han provocat un reregust especialment amarg. Amarg com mai. “La ministra va ser molt franca, fins i tot va negar-se a posar cap data per a la presentació d’un possible esborrany”, explica una de les persones presents a l’encontre. Hi van intervenir el president de la CEV, Salvador Navarro, els secretaris generals de la UGT i CCOO, Ismael Sáez i Juan Cruz, i la coordinadora nacional del Bloc Nacionalista Valencià, Àgueda Micó, que hi assistia en representació de Compromís.
“Ni el PP ni el PSOE no tenen interès real d’acarar la reforma”, assenyala una altra persona que va formar part de la comitiva, qui remet a les declaracions efectuades per Manolo Mata en una entrevista a EL TEMPS de març de 2019, quan va assenyalar que la reforma no serà una realitat, “fins d’ací 25 o 30 anys com a mínim”. En concret, el síndic socialista s’explicava en els següents termes.
“La fragmentació política és enorme i has de tenir una majoria qualificada al Congrés i el Consell de Política Fiscal i Financera. Hi ha dirigents territorials —també del meu partit— que no hi votaran a favor si no es té en compte l’Espanya rural empobrida, envellida i dispersa. En canvi, jo sóc d’un país en què la gent viu en concentracions urbanes, que disposa d’un model industrial i que no està tan empobrit. Galícia, Astúries, Cantàbria, la Rioja i Castella-Lleó, que estan suprafinançades, mantenen una posició comuna. Nosaltres, Madrid, Catalunya, Balears i Múrcia estem infrafinançats, però l’espill del turisme i d’una economia més dinàmica ho tapa tot. Un acord d’aquesta mena només serà possible amb l’entesa dels grans partits nacionals. Algunes formacions més petites sospiren per tenir més diputats a Madrid a fi d’influir-hi més... Com no en tinguen 170, no sé com pensen aconseguir-ho!.”
Més recentment, el proppassat mes d’abril, en una entrevista al digital Valencia Plaza, Mata hi incidia de nou.
“Van criticar-me molt quan vaig dir que el finançament igual tardava a arribar 30 anys perquè el problema del model de finançament és que no és de voluntat política, sinó dels territoris que hi competeixen. És la basa essencial del nacionalisme, perquè els grans partits han de buscar sistemes de finançament que intenten no ser perjudicials per territoris que no tenen res a veure entre sí.”
La sensació de blocatge és total. Els presidents del PP de Galícia i Castella i Lleó —Alberto Núñez-Feijóo i Alfonso Fernández Mañueco— no volen ni sentir a parlar d’una reforma que reste valor a aspectes com ara la dispersió territorial o l’envelliment de la població, que els afavoreixen de manera ostensible. En la mateixa línia se situen el socialista asturià, Adrián Barbón, i el regionalista càntabre Miguel Ángel Revilla. Tots quatre conformen el pòquer immobilista del nordoest, al qual caldria afegir, encara, el trident socialista irredempt d’Extremadura, Castella-la Manxa i l’Aragó. És a dir, Guillermo Fernández Vara, Emiliano García-Page i Javier Lambán.
La ministra Montero, a la reunió en qüestió, va comunicar a l’expedició valenciana que Sánchez no contempla ni com a mera opció tirar endavant la proposta del finançament sense un acord amb el PP. Si el seu Govern aconseguira alinear els partits catalans, bascos, canaris i Compromís, la reforma podria eixir endavant, però obtendria un rebuig considerable no sols al Congrés i el Senat, sinó sobretot al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), l’òrgan multilateral en què prèviament caldria presentar una proposta.
Aprovar la reforma amb la negativa dels populars resulta impensable. Significaria tenir en contra dues de les tres autonomies més poblades —Andalusia i Madrid—, les dues més extenses —Castella i Lleó i Andalusia— o la històrica Galícia. Els dos partits majoritaris sempre han convingut que la renovació del sistema ha de gaudir d’un consens amplíssim. Això, i que cap comunitat perda ingressos en relació al model anterior, són els dos elements que s’han de preservar.
El problema és que el PP no hi vol entrar al joc i que les autonomies socialistes ja esmentades —a les quals encara s’hi podria afegir La Rioja— també hi recelen. És cert que el clam contra l’infrafinançament galopant que arrosseguen els valencians —com també balears, catalans i murcians, per bé que amb intensitat diversa— s’ha obert espai al debat polític estatal, però encara no prou per sacsejar el mapa.
Els cinc milions de valencians són la quarta potència de l’Estat, una mica més del 10% de la població total, però cap altra autonomia no reclama amb tanta contundència la reforma d’un model caducat de fa set anys. És com clamar enmig del desert.
“Va ser un bany de realitat dels bons, hauria preferit que ens haguera enganyat, com ja han fet unes altres vegades”, deixa anar, amb un punt d’ironia, una de les persones presents a la trobada.
I és que, efectivament, el Govern Sánchez ja havia posat diverses vegades el caramelet a la boca dels valencians. A l’hora de la veritat, quan per fi esperaven assaborir-lo, el caramel havia desaparegut, però almenys se n’havien fet il·lusions. Que si hi hauria una proposta d’esborrany en 8 mesos, com va dir-li Sánchez a Baldoví en la seua sessió d’investidura de gener de 2020, que si l’esborrany arribaria abans que acabara l’any... Ara, ni tan sols això.
Montero va anar més enllà i va recordar que el Govern espanyol obvia els 1.350 milions d’euros —“reivindicatius”, segons el Consell; “ficticis”, a ulls de l’oposició— que la Generalitat Valenciana consigna cada any als seus pressupostos sense que li pertoquen. Va fer un gest amb la palma de la mà, mostrant-la per una banda i per una altra, com dient que no se sustentaven en res més que no fora la bona fe de la ministra.
Aquests 1.350 milions arriben via FLA, el fons de liquiditat autonòmica. Un mecanisme que Galícia no toca perquè no li cal però que per als valencians ve a ser com un respirador en els moments més crítics de la pandèmia. Si li’l desconnecten, el pacient mor. I el País Valencià hi porta connectat prop d’una dècada. Una dècada a la UVI.
Producte d’això, el deute s’ha disparat. Ja supera els 50.000 milions d’euros, el 49% del PIB. Líder absolut en aquesta classificació. Des del PSPV tracten de restar dramatisme i garanteixen que aquest deute mai no s’haurà de pagar. Entre d’altres coses, perquè és impagable. “Ens hauria de preocupar molt si haguérem de pagar-lo als bancs, però l’Estat, quan es consume la reforma del finançament, hi inclourà mecanismes que eixuguen una part considerable d’aquest deute, generada per l’infrafinançament”, sostenen.
En la reunió de dimarts passat, per atenuar el dolor que causava la visita al dentista, la ministra va incidir en la importància dels “acords temporals” que l’Executiu espanyol està tancant amb la Generalitat. Anestèsia pura. Quins acords? A banda del FLA, la inversió territorialitzada als pressupostos de 2020 —per fi s’adiuen al pes demogràfic dels valencians— o els criteris per al repartiment del fons COVID, que ha seguit les pautes que la Generalitat desitja que guien la futura reforma del finançament i que ha rebut les crítiques de Feijóo, però també d’algun president socialista.
PP i Compromís passen a l’atac
La pilotada llarga de Montero, refusant la reforma de la seua àrea, ha estat aprofitada per PP i Compromís. Els primers han fet un moviment interessant: la participació a la plataforma Per un Finançament Just, de la qual mai no va voler formar part Isabel Bonig però en què el nou president del PPCV, Carlos Mazón, hi vol ser.
Bonig va declinar d’accedir-hi perquè la plataforma va nàixer amb l’objectiu d’organitzar una manifestació multitudinària pels carrers del centre de València, una marxa que va celebrar-se en novembre de 2017 per exigir-li la reforma a Rajoy. Més tard, amb l’entrada al Govern de Sánchez, ella va preferir continuar-hi al marge. En canvi, Mazón ja hi prepara l’aterratge. De moment, a l’acte reivindicatiu davant el Congrés —que va tenir lloc abans de la visita a la ministra— ja hi eren ell i la síndica a les Corts, Eva Ortiz.
Ella, durant la sessió de control de la setmana passada, va exclamar que ja n’hi ha prou de “ninguneo” i va exigir una reunió del CPFF que establisca un calendari per a la reforma amb terminis clars. “Ja està bé de comissions bilaterals”, va dir en relació a les reunions entre la Generalitat i el Ministeri per posar-hi pedaços. El síndic adjunt, Miguel Barrachina, va optar per la burla fàcil: “Li fa menys cas Sánchez a Puig que Biden a Sánchez”.
A més de l’atac del PPCV via Mazón i Ortiz-Barrachina, els populars van rebre l’ajuda del grup al Congrés. La portaveu, Cuca Gamarra, enllaçava una notícia de La Vanguardia sobre la gerra d’aigua freda de Montero als valencians i escrivia al seu compte de Twitter: “No mienta a los valencianos, señora ministra. No tiene un modelo de financiación, por eso no ha propuesto nada. Son reos de los independentistas y no puede enseñar sus cartas. Los populares mejoraremos el sistema y a los valencianos. Lo hará Casado.”
A València, el silenci monacal de la síndica d’Unides Podem —Pilar Lima— sobre la matèria contrastava amb el to enèrgic del síndic de Compromís, Fran Ferri, qui es mostrava “molt preocupat” per les paraules de la ministra. Va recordar que la reforma del finançament formava part de l’acord d’investidura de Sánchez signat pel PSOE amb Compromís i que l’ajornament sine die suposa un desencís que se suma a l’increment del preu de la llum, el caos del servei de rodalies de Renfe i la manca de regulació dels lloguers. “Hem de plantar-nos! Ni un ninguneig més. A Compromís ens plantarem!”.
En la seua resposta, Puig va esquivar les referències al finançament. Queda surant en l’aire, no obstant, l’abast de la plantada de Compromís. Significa això que retira el suport estable al Govern progressista de l’Estat? Serà més exigent que ho ha estat fins ara, com ja ho és el BNG, formació que ja va votar en contra dels pressupostos de 2020 per la baixa inversió que preveien per a Galícia?
Aquesta és la gran pregunta. Sembla evident que Compromís no deixarà passar l’oportunitat de marcar distàncies amb els socialistes amb el finançament com a excusa. El ventall de greuges al Govern estatal —acaben d’encetar una campanya crítica amb Renfe— els permet de ser crítics amb el PSOE sense entrar en una pugna amb el PSPV. A escala valenciana, l’ampliació del Port de València constitueix el principal camp de batalla, al qual tampoc no hi pensen renunciar.
Pel que fa a Ciutadans, l’escenari de conjunt també els beneficia. Poden recordar que el PP no va moure un dit per la reforma —Rajoy s’havia compromès a la Conferència de Presidents de gener de 2017, a tenir enllestit un esborrany a punt a les acaballes d’aquell any— i que el PSOE tampoc no ho fa. La síndica de la formació, Ruth Merino, insisteix que els compromisos de Sánchez són fum. Al seu perfil de Twitter, té fixat el tuit en què el president del Govern afirmava que abans de la finalització de 2020 hi hauria un “esquelet” de la reforma. Una notícia que Merino ha fet acompanyar de tres paraules: “Palabra de Sánchez”.
Cs ho té fàcil. Pot acusar el bipartidisme d’oblidar els problemes dels valencians i d’ampliar l’atac conjunt a més qüestions, com la corrupció La setmana passada ja van aconseguir que s’aprovara la creació d’una comissió d’investigació sobre el cas Assud, pel qual l’exvicealcalde de València amb Rita Barberà —el popular Alfonso Grau— i qui fins ara era subdelegat del Govern a València, el socialista Rafael Rubio, es mantenen en presó provisional. Que PSPV i PPCV no sumen majoria absoluta, sinó 46 diputats de 99, ha fet possible la comissió.
Soler, a l’ofensiva
El mateix dia que la plataforma pel finançament es reunia a la ministra, el conseller d’Hisenda, el socialista Vicent Soler, publicava un article d’opinió al diari El País que es titulava de manera nítida: “La paciencia infrafinanciera se agota”.
Soler ironitzava que, al diccionari de la RAE, la paraula “infrafinanciación” hauria de referir-se al cas valencià. Una autonomia pobre, amb més de 10 punts per baix de la mitjana en renda per càpita, que paga com a rica. I un model en vigor pel qual “s’està incomplint sistemàticament l’article 156 de la Constitució, que obliga a l’Estat a garantir la suficiència financera de les autonomies per tal de fer front als seus serveis públics”. A l’article, el titular d’Hisenda valencià s’adreçava als 350 diputats del Congrés recordant-los la seua “obligació” d’aprovar la reforma al més aviat possible per tal que els valencians “tinguem les mateixes oportunitats per superar aquesta pandèmia”.
Els càlculs dels experts valencians situa l’infrafinançament en 1.350 milions anuals, però els càlculs de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) redueix la quantitat a uns 900 milions. La clau és el concepte de despesa per habitant i quins factors s’hi inclouen o no. En aquest sentit, hi ha veus valencianes que prefereixen l’statu quo i rebre els 1.350 milions via FLA que no un càlcul esbiaixat que es quede a mig camí.
El gran avanç, expliquen les fonts socialistes consultades, és que el ministre Cristóbal Montoro va tardar a reconèixer l’infrafinançament, cosa que ara és admesa per tots els actors implicats. Encara hi ha diputats socialistes al Congrés, però, que neguen la major.
La ministra, a la reunió de la setmana passada, va recordar que el model vigent és dolent per als valencians en èpoques de recessió però més benèvol en una etapa d’expansió com la que ve després de la COVID. Ella voldria que el comitè d’experts multilateral hi haguera elevat una proposta, però va limitar-se a esbossar unes forquetes molt amples sobre els diners que ha de rebre cada comunitat.
El País Valencià a penes compta amb aliats: Múrcia i, només en part, Andalusia. Catalunya, si entra en la negociació, té més coincidència d’interessos, per PIB i concentració demogràfica, amb Madrid.
La solució —insisteix a repetir Puig de fa temps— seria que l’Estat ampliara, en 16.000 milions d’euros anuals, els diners que cedeix a les autonomies. O siga, retallar la seua part del pastís per cedir-la a les comunitats.
Sánchez té la paraula.