La imatge era impactant. Absolutament inèdita. L’expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, estava assegut al banc dels acusats. L’exministre de Treball de José María Aznar havia resistit qualsevol escàndol que l’esquitxara. Ni els pagaments en B al cantant Julio Iglesias ni els tripijocs de Terra Mítica havien estrenat el seu passaport judicial, que encara restava immaculat. Una presumpta trama de suborns, amb la família Cotino com a actors secundaris, havia provocat la seua imputació i, fins i tot, el seu processament judicial. Això sí, després de diversos intents fallits d’inici del judici.
La caiguda de Zaplana, aquella detenció de bon matí d’un maig de l’any 2018 a la seua llar del centre de València, tancava un cicle. Era l’última peça a ensorrar-se per la sospita de la corrupció dels anys daurats del PP. L’última baula de la cadena. El rostre de tot un sistema de govern que s’allargaria durant dues dècades al País Valencià. La seua figura asseguda al banc dels acusats, amb els seus amics i presumptes còmplices deixant-lo sol amb l’objectiu d’assolir una pena menor, quedava guardada en els annals de la història política contemporània del País Valencià.
Aquella estampa del pas a l’ostracisme d’una de les figures que havien marcat el pas de la dreta valenciana, a la qual sempre calia reservar-li el benefici del dubte d’una última jugada per intentar evitar una condemna judicial, coincidia amb un bipartit del PP i l’extrema dreta Vox a la Generalitat Valenciana amb una gran nòmina d’alts càrrecs i membres del Consell amb un historial d’adscripció a les seues files. Sense anar més lluny, el president valencià Carlos Mazón havia estat fidel en el passat al sector zaplanista.
Mazón, de fet, havia començat el seu mandat al capdavant del Govern valencià amb un pacte rapidíssim amb l’extrema dreta Vox, on aquella fotografia dels dirigents del PP negociant amb el trident conformat per l’extorero Vicente Barrera; l’antic candidat de Fuerza Nueva i amb una condemna per violència de gènere Carlos Flores, i l’expopular ultraconservador Ignacio Gil Lázaro quedaria immortalitzada com l’inici d’un nou temps polític. L’entrega de la Conselleria de Cultura a Barrera i l’assumpció d’un programa de govern amb reivindicacions ultres per part del PP serien els accessoris dels primers compassos de la legislatura.
A pesar que el conseller d’Educació i una de les persones de confiança de Mazón, José Antonio Rovira, va protagonitzar afirmacions contra l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i va suspendre en la gestió de l’inici del curs escolar, el PP intentava navegar entre diferents aigües. Els populars, amb la guerra cultural externalitzada a Barrera, se centraven en el seu programa clàssic. Com a exemples paradigmàtics, hi havia la baixada impositiva i l’aposta inequívoca pel turisme amb l’anunci de la retirada de la taxa que havia programat el Botànic.
Fins i tot, el conseller de Sanitat i antic arquitecte del model de gestió privada dels hospitals, Marciano Gómez, havia descol·locat amb l’anunci de la reversió dels departaments privatitzats de Dénia (Marina Alta) i de Manises (Horta). És cert que també havia comunicat la continuïtat de la concessió sanitària a l’àrea d’Elx-Crevillent, a la comarca del Baix Vinalopó, però, de moment, Mazón intentava vendre transversalitat, a pesar de la motxilla permanent d’haver signat un pacte de govern amb l’extrema dreta. El símptoma de l’aparent moderació fou la marxa enrere en desembre de la maniobra que s’havia dissenyat per controlar els òrgans directius d’À Punt del bracet de Vox.
Mentre Mazón estava a Múrcia per refermar l’aliança amb el president murcià, el popular Fernando López Miras, en matèria hídrica; al mateix temps que Zaplana entrava per la porta de la Ciutat de la Justícia per la seua presumpta implicació en una trama de suborns de la qual hauria estat suposadament el capitost; els populars assumien una part de l’agenda ultra de Vox i emprenien un rumb diferent a l’acció de govern. O dit d’una altra manera: la legislatura, amb tota la seua càrrega ideològica materialitzada en cinc lleis, havia començat. El temps de transició s’havia acabat i la demolició de l’herència botànica estava enllestida en assumptes com ara la llengua, la memòria democràtica, la gestió de la radiotelevisió pública i la lluita contra la corrupció.
Mascletada lingüística
Com si es tractara d’una reedició ideològica de les Falles, les quals van tenir els seus dies grans a principi d'aquesta setmana, el PP i Vox havien escenificat una mena de crida ultra, és a dir, d’acte fundacional de l’aplicació sense complexos del seu programa com si fora l’esdeveniment que marca el tret de sortida de la festa major de València. Amb l’objectiu de fer la seua particular cremà del llegat deixat per l’anterior govern del PSPV, Compromís i Unides Podem, els dirigents populars Miguel Barrachina i Juanfran Pérez Llorca, del bracet dels jerarques ultradretans José María Llanos i David Múñoz, anunciaven des de les Corts Valencianes una autèntica croada legislativa.
La llengua pròpia del País Valencià era la primera afectada. Encara que el conseller Rovira havia insinuat en diverses declaracions el retorn al sistema de línies separades en castellà i en català, la proposta de llei de la formació de la gavina i els ultraconservadors aposta per un model marcat pels desequilibris lingüístics. A les zones de predomini valencianoparlant s’instaura un sistema d’elecció lingüística, on, depenent de les preferències dels pares i les mares a les seues sol·licituds d’escolarització, hi haurà unitats amb el català com a llengua base i altres amb el castellà com a idioma base.
A l’etapa d’infantil la llengua base escollida per les famílies gaudirà d’un 65% del temps lectiu, l’altre idioma un 25% i l’estrangera un 10%. A primària, però, aquestes regles canvien. La llengua estrangera disposarà d’entre un 15% i un 25% de l’horari lectiu i l’idioma descartat com a base seguirà atresorant un mínim del 25%. Ara bé, el percentatge de temps lectiu vehiculat en les dues llengües cooficials no podrà sobrepassar una diferència del 20% a partir del tercer curs d'aquesta etapa. Aquesta regulació serà idèntica per a secundària i a batxillerat els centres docents hauran d’ajustar el percentatge d’alumnat escolaritzat a cada llengua cooficial com a llengua vehicular de manera proporcional al percentatge d’estudiants que hagen optat per cada idioma base.
La normativa canvia a les zones castellanoparlants. A pesar que sobre el paper hi ha capacitat d’elecció lingüística, la llei de PP i Vox difumina aquesta llibertat per imposar uns percentatges fixos per a cada idioma. En infantil, per exemple, es fixa un 10% d’ensenyament en català, un 10% d’introducció a l’anglès i la resta en castellà. A primària s’instaurarà el castellà com a llengua base amb l’anglès disposant d’entre un 15% i un 25% del temps lectiu. I el català? Quedarà reclòs a una assignatura, on els estudiants compten amb la possibilitat de no examinar-se. Les regles de primària són idèntiques per a l’educació secundària obligatòria i el tram de batxillerat.
En conseqüència, la llei consagra el bilingüisme educatiu a les zones valencianoparlants entre ambdós idiomes cooficials del País Valencià, mentre que instaura una mena de monolingüisme fàctic a les comarques castellanoparlants. És cert que la llei dona la possibilitat perquè les famílies sol·liciten el català com a llengua base a les àrees castellanoparlants, però es preveu com un cas puntual que haurà de gestionar la Conselleria. La normativa elimina el requisit lingüístic per a professorat que no siga d’infantil, el tram obligatori, batxillerat i persones adultes.
“Per a promocionar l’ensenyament del valencià”, en paraules de Pérez Llorca, la normativa preveu que l’alumnat que aprove l’assignatura de valencià en primària obtindrà un A2; si se superen els quatre de secundària, un B2 i, en cas de treure un cinc o més en l’assignatura de valencià a batxillerat, s’assolirà un B1. Els estudiants aconseguiran un C1 en cas de superar la matèria de valencià en els dos cursos de batxillerat amb una qualificació igual o superior a 7. La llei entrarà en vigor el curs 2025-2026.
Foc revisionista
Els decibels ultres s’incrementen amb la llei de concòrdia presentada pel PP i Vox, on es deroga l’anterior normativa de memòria democràtica impulsada pel Govern del Botànic i s’assumeix sense complexos un relat revisionista de la història i allunyat del consens científic historiogràfic. No debades, la llei preveurà com a víctimes totes aquelles persones que hagen estat afectades per la persecució ideològica i religiosa al País Valencià des de l’any 1931 fins a l’actualitat. “Es busca reconèixer les víctimes de la violència republicana del Front Popular”, va afirmar Llanos.
La normativa assenyala falsament en la seua exposició de motius que hi ha un debat entre historiadors sobre “la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme”, no fa cap referència a l’origen feixista de la contesa bèl·lica i, emparant-se en una mena de llibertat individual que deixa de banda qualsevol rigor historiogràfic, qualifica l’anterior legislació memorialista “com una intromissió de l’Estat en l’esfera de la consciència dels espanyols”. El relat de la llei compra l’imaginari que va crear el franquisme sobre la democràcia republicana i la Guerra Civil.
Sense detallar-ho, recull la creació d’una Unitat Valenciana de Concòrdia, així com incorpora la protecció dels vestigis d’exaltació franquista, manté els processos d’exhumació de les fosses i preveu la possibilitat que l’Advocacia de la Generalitat Valenciana investigue indicis de comissió de delictes, la qual cosa obri una porta per a possibles accions judicials polèmiques. El PP assumeix la càrrega ideològica més ultradretana de Vox amb aquesta legislació.
La croada d’ambdós partits té altres objectius, com ara la radiotelevisió pública valenciana. PP i Vox han esperat per a després de la celebració de les Falles per presentar una llei que busca controlar els òrgans de comandància d’À Punt i una altra per canviar les regles de transparència del Consell. Encara més, els populars han registrat de manera solitària una llei per prendre el control de l’elecció de la direcció de l’Agència Antifrau. Tota una crida ultra per a cremar la vella etapa botànica.