Al bell mig de Sant Vicent del Raspeig, ciutat adjacent a la d’Alacant en què el conseller José Antonio Rovira (1962) troba els seus orígens, es manté la sabateria fundada ara fa quasi un segle pels seus avantpassats. A la botiga, regentada per la seua germana gran, els clients són atesos en perfecte català si s’hi adrecen en la llengua del municipi, que llueix a l’escut el seu lema tradicional: “sequet, però sanet”. Segons la llegenda popular, aquesta definició la va fer Sant Vicent Ferrer quan va predicar en aquesta població, que es va rebatejar amb el seu nom. Rovira, en roda de premsa, després de desautoritzar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va justificar no entendre de lingüística pel fet de “ser d’Alacant”, però el seu entorn més familiar el desmenteix.
El conseller Rovira va abandonar la llengua d’origen fins al punt de no voler expressar-s’hi. L’ambient de què es va rodejar de ben jove, quan es va afiliar al Partit Popular a finals dels anys vuitanta, potser el va convidar a deixar de costat l’idioma en una ciutat com Alacant, on la dreta local, amb excepcions puntuals, s’ha oposat sempre al seu ús. Va ser en aquella època, quan Rovira militava a les joventuts del partit i estudiava Economia a la Universitat d’Alacant —ubicada també a Sant Vicent del Raspeig—, que va conèixer la seua muller, Consuelo Maluenda, una dona amb forts lligams familiars amb el PP. El seu pare, Gonzalo Maluenda, va ser un dels assessors més pròxims a Zaplana. I el seu oncle, Rafael Maluenda, és un dels referents del partit a l’interior de les comarques del Vinalopó. Alhora, Consuelo Maluenda també s’ha dedicat a desenvolupar tasques orgàniques de primer nivell dins del PP. Ella i Rovira formen un matrimoni perfecte.
L’any 1991 Rovira, ja llicenciat, exerciria el seu primer càrrec públic catapultat pel seu padrí polític, l’exconseller d’Indústria Diego Such (1995-1999). Tot i que nascut a La Nucia (la Marina Baixa), ciutat de què va arribar a ser alcalde, la trajectòria política i acadèmica de Such està ben lligada a Alacant, on és catedràtic d’Economia Aplicada i Política Econòmica i on va ser candidat a l’alcaldia amb el PP el 1991.
L’actual conseller valencià d’Educació no va poder aprofitar millor les oportunitats que el seu mentor era capaç d’oferir-li. Rovira va accedir a la UA com a professor titular, on hi té plaça fixa, tot i que després de tres dècades el seu currículum docent és escàs i la seua tasca en recerca encara és més esquifida, tal com consta a l’expedient, atès que no compta ni tan sols amb un sexenni. Alhora, amb Such com a candidat del PP a l’alcaldia d’Alacant, Rovira es va incorporar a la llista local com a número 11, coincidint amb Macarena Montesinos, l’altra gran aliada de Mazón —al si del partit la consideren la seua germana gran. Aquelles eleccions les va guanyar el PSPV d’Ángel Luna —actual síndic de greuges—, però el 1995, amb el PP renovat sota les ordres de Zaplana, el partit accediria a l’alcaldia amb Luis Díaz Alperi i Rovira, validat per Such, esdevindria regidor de Protecció Civil, Seguretat Ciutadana i Incendis.
Aquells vuit anys d’experiència política local li van servir com a trampolí. L’any 1999, el de la primera majoria absoluta de Zaplana, Rovira ja figurava a la llista del seu partit per a esdevenir diputat a Les Corts, i hi va aconseguir accedir perquè el PP va traure 16 diputats per la circumscripció d’Alacant. Ell n’ocupava, exactament, el setzè lloc, i per davant n’hi havia el germà del seu sogre, Rafael Maluenda, i l’eterna Macarena Montesinos, diputada al Congrés des del 2019 —també ho va ser entre 2004 i 2016. Tot just un per sota de Rovira, al número 17, hi figurava el seu amic íntim, Carlos Mazón, amb qui enfortiria la seua relació personal compartint pis a València quan tots dos van sumar-se a l’organigrama autonòmic, tot i que l’actual president valencià no va esdevenir diputat. Mazón va ser nomenat per Zaplana director general de l’Institut Valencià de la Joventut el 1999. Aquell any, Rovira es convertiria en portaveu de la Comissió de Governació i Administració Local a Les Corts. Dos anys més tard passaria a ser director de personal de la Conselleria d’Educació, liderada per Manuel Tarancón. S’hi estaria fins el 2007, estada que el va fer coincidir, també, amb els consellers Esteban González Pons i Alejandro Font de Mora.
Precisament, va ser en aquella etapa quan Rovira va haver de tractar, de manera continuada, amb els sindicats de l’educació, que tradicionalment no han tingut bona sintonia amb el PP. I malgrat això, el record que alguns sindicalistes tenen de Rovira no és dolent, sinó que el recorden com un home dialogant, pròxim i amb qui era factible arribar a acords de tota mena, especialment en matèria laboral. Això, unit al fet que el PP no va arribar a dinamitar —tal com sí que pretén fer ara— la política de l’anterior Consell socialista en matèria educativa i lingüística, feia pensar molts dels qui el van conèixer que el nomenament de Rovira, dins d’un govern integrat per PP i Vox, no era una mala notícia. La seua actitud radical i bel·ligerant ha sigut una sorpresa per a molts.
Orgànic fins el moll de l’os
Si Rovira ha destacat els últims quinze anys al si del PP ha sigut, fonamentalment, com a home al servei del zaplanisme. L’any 2007, quan Francisco Camps va revalidar la majoria absoluta, va desfer els pactes de pau amb la família zaplanista, amb la qual mantenia una llarga disputa. Rovira no va continuar en Educació, i ell, com tants altres del seu sector, es va refugiar a la Diputació d’Alacant, presidida pel pluriimputat José Joaquin Ripoll i on Carlos Mazón era diputat. Rovira va ser nomenat gerent de personal a la institució provincial, on la seua muller, Consuelo Maluenda hi treballava com a assessora —s’hi va estar vint anys. Rovira passava a ser, amb aquesta nova funció, una peça orgànica clau.
En aquest context Francisco Camps, encoratjat pel seu èxit electoral, va intentar fer-se amb el control del seu partit a la demarcació d’Alacant. Amb aquest objectiu va iniciar una guerra que va desembocar en el Congrés provincial del PP celebrat a Oriola (Baix Segura) el 2008, quan els partidaris de l’aleshores president valencià van intentar situar qui era l’alcalde de Benidorm (Marina Baixa), Manuel Pérez Fenoll, com a president del partit a la província. L’esmentat José Joaquín Ripoll es va imposar per cinc vots, treballats gràcies a la tasca orgànica de José Antonio Rovira, de Carlos Mazón o de l’aleshores alcaldessa d’Oriola, Mónica Lorente, que confia a ser absolta del cas Brugal —el mateix que té a Ripoll com a un dels principals imputats— per a reincorporar-se a l’estructura del PP de Mazón, amb qui es va abraçar efusivament en un acte recent de campanya.
Aquell resultat tan ajustat no podia ser el preludi de la pau, sinó més bé tot el contrari. Quan Mazón abandona temporalment la Diputació —en va ser diputat amb el govern provincial de José Joaquín Ripoll entre 2007 i 2009— i es converteix en director de la Cambra de Comerç d’Alacant, Rovira torna temporalment a la universitat fins que el 2013, ja amb Alberto Fabra com a president de la Generalitat, és nomenat director territorial d’Educació per Alacant.
Dos anys més tard, l’arribada del govern del Botànic va obligar Rovira a abandonar novament la política institucional, si bé la seua muller sí que va poder accedir a la Sindicatura de Greuges com a oficial de gestió. En canvi, l’ascens de Mazón al si del PP va permetre que l’actual conseller d’Educació tornara a desenvolupar tasques orgàniques. La més delicada, sens dubte, va ser l’intent —treballat amb discreció i a les ordres de Mazón— d’intentar apartar l’alcalde d’Alacant, Luis Barcala, com a cap de llista per a ser reelegit el 2019 i situar, en aquest lloc, la diputada al Congrés Macarena Montesinos. La maniobra va ser aturada per l’alcalde gràcies a la seua bona relació amb la direcció del PP valencià en aquell moment, exercida per Isabel Bonig.
Curiosament, pocs mesos abans, Mazón va estar a punt d’esdevenir candidat a l’alcaldia d’Alacant amb Ciutadans. Cal recordar que el zaplanisme, una vegada arraconat pel sector de Francisco Camps, va ser el responsable de fundar el partit taronja a la ciutat, i Mazón, amb un currículum i uns contactes solvents i enfortits durant la seua etapa al capdavant de la Cambra de Comerç, havia de ser una de les peces clau del partit d’Albert Rivera a Alacant. L’actual president valencià, en aquell moment, va posar com a condicionant a Fran Hervías, qui li va fer la proposta des de Cs al gener del 2019, fitxar Rovira per al seu equip. Aquella oferta, que podria haver canviat la història de la política recent, va ser desestimada després que Macarena Montesinos recomanara a Mazón no enrolar-se en un altre partit i, sobretot, després que Teodoro García Egea, el segon de Pablo Casado, encimbellara Mazón per situar-lo al capdavant del PP valencià. Va ser així que Mazón acabaria presidint la Diputació d’Alacant al juny del 2019 i el PP valencià, de manera oficial, dos anys més tard.
Com calia esperar, l’ascens de Mazón al si del PP valencià va reforçar el matrimoni Rovira-Maluenda dins l’organigrama del partit. Mentre Rovira esdevenia diputat a Les Corts per a convertir-se en l’home fort de Mazón a València el 2019, Maluenda adquiria rellevància com a protagonista de tasques internes a la demarcació d’Alacant: coordinadora d’assessors, presidenta del comitè electoral i, actualment, cap de gabinet a la Diputació d’Alacant, presidida per l’alcalde de Benidorm Toni Pérez.
La seua experiència dins la Conselleria d’Educació, les seues relacions familiars amb els Maluenda i, sobretot, a la seua lleialtat al zaplanisme, han convertit el conseller José Antonio Rovira en un gran protagonista d’aquest curs polític. Un protagonisme que ell mateix s’ha encarregat d’edulcorar amb la polèmica lingüística a través dels seus comentaris anticientífics i antiacadèmics. Comentaris que són tota una declaració d’intencions i que són, també, poc comuns en un professional vinculat al món universitari.