Quan Eduardo Zaplana va agafar l’AP-7 per mudar-se de Benidorm a València no podia imaginar que, a penes tres anys més tard, estaria tancant un acord d’ampli espectre que molts van batejar com a pax lingüística. Certament, les Normes de Castelló i les anomenades Normes del Puig, el bé i el mal, la raó i el negacionisme, paraven tan lluny del seu cervell com l’australiana formació rocosa d’Ulurú.
Era com posar d’acord el llevant i el ponent, el mestral i el xaloc, per tal que tots els vents bufaren en la mateixa direcció. Però Zaplana, malgrat governar en coalició amb la regionalista Unió Valenciana, que havia fet del secessionisme lingüístic el seu estendard, va impulsar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), un dels requisits sine quan non que la Convergència i Unió (CiU) de Jordi Pujol havia establert per donar suport a José María Aznar en la seua primera investidura.
Va fer-ho sense trencar elpacte del pollastre subscrit amb el partit de Vicente González Lizondo, que, de fet, hi va acabar votant a favor, amb el plàcet del PSPV-PSOE, la complicitat dels dos diaris de referència, Levante-EMV i Las Provincias,i l’oposició calculada, aconseguida a base de subvencions sucoses, dels dos braços armats del blaverisme: Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia Valenciana de la Llengua (RACV). En aquesta ocasió no hi va haver bombes, com sí que havia succeït en la convulsa transició a la democràcia.
Amb tot, el naixement de l’AVL no va suposar que el PP valencià abandonara el discurs pseudosecessionista que encara avui abandera. Sempre que li ha vingut de gust ha exhibit els seus dots per a la dramatúrgia. I en diversos actes, com en el teatre clàssic.
Acte I: El formol
De bon començament, el setembre de 1998, ara tot just fa 25 anys, Zaplana va agafar la llei aprovada a les Corts i va amagar-la en un calaix. Fins tres anys després, no es van conèixer els noms i cognoms dels acadèmics que integrarien l’AVL. I això que els requisits eren flexibles com un mitjó: “Experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica o destacades personalitats en les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana”. La proliferació de tantes os era la pista d’aterratge per a les “personalitats” escollides pel PP.
Els socialistes i els populars havien decidit repartir-se les designacions amb una correlació de membres favorable al PSPV —deu a sis— i cinc noms addicionals que s’havien compromès a consensuar entre ambdues forces, netament hegemòniques a l’hemicicle valencià. En total, vint-i-una persones que s’havien d’elegir de manera exprés, abans del 21 d’octubre de 1998. Amb un negociador al més alt nivell per part del PP: qui era conseller d’Educació, Cultura i Esport, Francisco Camps.
En la ronda de converses amb els possibles acadèmics, reunit al domicili particular de l’erudit benidormer Pere Maria Orts —al cap i casal, a tocar del mercat de Colom— amb l’objectiu de persuadir-lo sobre la conveniència d’esdevenir membre de l’AVL, aquell Camps conspicu, encara semidesconegut, va confessar-li que ningú no havia de convèncer-lo de la unitat idiomàtica del català, però que l’estratègia política del partit que representava transitava per uns altres viaranys.
Zaplana, per tant, va optar per abocar un tonell de formol sobre la llei recentment aprovada. No volia arribar a les eleccions de la primavera de 1999 amb una Acadèmia nítidament unitarista, atès que els socialistes ja havien deixat clar que els seus nomenaments provindrien de l’àmbit universitari, en contraposició a un PP delerós de picar l’ullet als sectors secessionistes i a persones sense la talla filològica suficient. A més, pactar els cinc noms en qüestió amb el PSPV tampoc no era un plat de bon gust.
Aquella només va ser la primera malifeta dels populars.
Acte II: La caspa
Quan dos anys i nou mesos després, per fi, els uns i els altres van validar la llista d’acadèmics definitiva, la decepció va repetir-se.
Cinc dels sis noms designats pel PP procedien de la secessionista RACV: Artur Ahuir, Ramon Arnau, Ramon Ferrer, Alfons Vila i Xavier Casp. L’últim d’ells, un participant actiu de la batalla de València, era el més incòmode de tots. I entre els sis de pactats amb el PSPV hi havia Ascensió Figueres, militant del partit de la gavina que fins aquell moment exercia com a subsecretària de la Conselleria d’Educació i Cultura i que va resultar elegida presidenta de la institució nounada.
La presència d’Arnau, Vila i sobretot Casp generava contrarietat en els cercles universitaris. Zaplana hi feia entrar, per la porta gran del monestir de Sant Miquel dels Reis, que esdevindria la seu de l’AVL, la caspa furibundament anticatalanista. I la feia seure, amb una normalitat aclaparadora, al costat de grans estudiosos de la llengua, com ara Antoni Ferrando, Albert Hauf o Rafael Alemany.
El mandat d’aquells primers acadèmics, per un període de quinze anys, va fer que alguns d’ells —com el mateix Casp— hi renunciaren de seguida. D’altres, com Ahuir o Ferrer, van acabar assumint les tesis unitaristes, fins al punt que el segon va arribar a presidir la institució i a avalar els primers contactes estables amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Acte III: L’esmena
Era el 25 de març de 2002. L’AVL no acumulava ni un any de rodatge. Aquell dia, amb el vot a favor de divuit membres i l’abstenció de dos més, la institució oficialitzava el model lingüístic que fins aleshores havia utilitzat, de manera habitual, la Generalitat Valenciana. És a dir, el que recomanava l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), integrat per representants de les diverses facultats de filologia catalana del País Valencià.
Els acadèmics van constatar que aquell model de llengua, basat en les Normes de Castelló i en absolut segregador, era l’únic possible fins que l’AVL no aprovara un diccionari i una gramàtica pròpia, que tampoc no suposarien un trencament amb les normes preestablertes.
El suport dels acadèmics, gairebé unànime, a la proposta elevada el 25 de març no va impedir que els populars s’afanyaren a matisar-la l’endemà mateix. El dia 26, la consellera portaveu, Alicia de Miguel, anunciava que havia encarregat al conseller de Cultura, Manuel Tarancón, l’elaboració d’un decret que prioritzara uns termes en detriment d’uns altres. Si fa no fa, un remake de la llista de paraules prohibides que uns anys abans ja havia circulat per Canal 9 i Ràdio Nou. En la seua compareixença davant els mitjans, De Miguel va facilitar als periodistes una llista de cent noranta-set mots que, a partir de llavors, serien d’ús prioritari per part de l’Administració.
Les eleccions tornaven a estar a la cantonada i Zaplana no volia donar oxigen a Unió Valenciana, una formació a la qual ja havia aconseguit expulsar de l’hemicicle en els comicis anteriors, els de 1999, quan els regionalistes van quedar, amb el 4,76% dels vots, per baix del fatídic 5% que dona accés a les Corts. En 2003 encara recularien al 3,03%.
En la mateixa línia, i també contravenint els criteris de l’Acadèmia, el Govern del PP va deshomologar els títols de català. Ni Joan Coromines ni Joan Veny no haurien gaudit de la possibilitat d’impartir classe de llengua a País Valencià, en no posseir l’habilitació escaient de “valencià”. Els autors catalans i balears també van quedar exclosos del temari de l’assignatura Valencià. Llengua i Literatura, impartida en secundària i batxillerat. De sobte, malgrat la constatació implícita de la unitat de la llengua per part de l’AVL, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga o Manuel de Pedrolo van quedar proscrits.
Acte IV: La suggerència
La definició de “valenciano” que de feia anys apareixia al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) desagradava el PP de Zaplana: “Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. Exactament la mateixa que ara.
Per això, el juliol de 2002, amb motiu de la seua primera visita protocol·lària, la presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, va plantejar al seu homòleg espanyol, Víctor García de la Concha, la conveniència de modificar-ne el redactat.
La resposta de la màxima autoritat normativa del castellà va ser rotunda: “Ni en temps de Franco” no havien tolerat cap pressió política i no ho farien en aquell moment. Encara més, va informar-la que la RAE havia previst revisar tota la terminologia del seu diccionari relacionada a les llengües del món, a fi d’unificar les definicions d’aquelles entrades que podien haver estat elaborades amb criteris divergents.
Aquell no era el cas, però, del català i el valencià, tal com el mateix De la Concha va encarregar-se d’explicitar en una compareixença al Senat, en afirmar que “els filòlegs tenen molt clar que el valencià és una modalitat del català” i en confiar “en el bon sentit dels filòlegs que formen part de l’AVL perquè no accepten, per motivacions polítiques, coses que són injustificables des del punt de vista científic”. Vicente Ferrer, aleshores senador del PP, va qualificar De la Concha de “listillo de tierras adentro”.
Acte V: El manifest
En 2004, amb motiu de la traducció de la Constitució europea al català, el gallec i l’èuscar, el Govern valencià va articular, a través de la Fundació Broseta, afí als populars, un manifest que declarava “il·legal” el fet de coartar “el dret dels ciutadans valencians i les seues institucions d’autogovern a definir i protegir la llengua secular dels valencians”.
Ja governava Camps i el seu portaveu al Consell, Esteban González Pons, va proclamar solemnement: “Queda inaugurat el conflicte lingüístic”. Feia tres anys i mig que l’AVL era una realitat, i el partit que l’havia instigada la trepitjava sense embuts.
Hi havia mar de fons. Els acadèmics enllestien en aquelles dates un dictamen sobre la filiació de la llengua dels valencians. Tothom donava per fet que, d’una manera o d’una altra, evidenciaria la unitat del català, cosa que el PP no estava disposat a transigir.
Acte VI: El colp
“El nom és un acord polític, no científic”, havia advertit González Pons davant la possible aprovació d’una denominació de l’estil català-valencià o valencianocatalà, per part de l’AVL. Qui era conseller del ram, Alejandro Font de Mora, també havia transmès el seu neguit als acadèmics afins: el Consell no volia que la institució normativa certificara la unitat de la llengua.
Amb aquells antecedents no va ser estrany que el 22 de desembre de 2004, el dia de la Grossa, tinguera lloc el colp més gran patit per l’Acadèmia. Font de Mora va fer acte de presència i va comunicar als acadèmics que no podien pronunciar-se “sobre una qüestió per a la qual no estan facultats”. En cas contrari, va advertir-los, el Govern valencià iniciaria “les actuacions legals i legislatives pertinents”. Font de Mora va verbalitzar les represàlies a què s’exposaven: des de l’ampliació de l’AVL a 30 membres per imposar-hi els seus criteris a la dissolució de l’entitat.
La presidenta, Ascensió Figueres, va donar per conclòs el Ple de seguida que Font de Mora va efectuar aquella amenaça i tretze dels vint-i-un acadèmics van estar a un pas de presentar la dimissió.
Un mes i mig més tard, però, el dictamen de la polèmica era aprovat i veia la llum. Un text extens, dens com l’oli però clar com l’aigua, en què la realitat surava pel seu pes: “La llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix, és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francès dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots aquests territoris constitueixen una llengua, és a dir, un mateix ‘sistema lingüístic’”. Pel que respecta al nom, el dictamen precisava que “la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades”.
Acte VII: L’idioma
La reforma estatutària de 2006 va blindar l’AVL com a ens normatiu de la llengua i la seua inclusió com a institució de la Generalitat, una demanda del PSPV a Camps que va situar-la al mateix nivell que les dues sindicatures, la de Comptes i la de Greuges, el Consell Jurídic Consultiu o el Consell Valencià de Cultura. Des d’aleshores, eliminar-la exigiria una majoria amplíssima, de la qual, tant sí com no, hauria de formar part l’esquerra.
No obstant això, el PP no va malbaratar l’oportunitat d’amanir el nou estatut de diverses referències a l’“idioma valencià”, considerada “llengua pròpia” dels valencians. Les referències reiterades a “idioma valencià” són les que ara Carlos Mazón, María José Català i companyia branden com a demostratives d’una llengua independent del català, que mereix un tracte singular, diferenciat del català, en àmbits com el Congrés dels Diputats.
Acte VIII: Els ibers
En plena crisi econòmica i financera, l’any 2013, amb la Generalitat Valenciana en fallida tècnica i l’expresident Camps de jutjat en jutjat, el grup popular de les Corts va decidir anar un pas més enllà. Calia desviar l’atenció dels problemes que, per primera vegada en molts anys, comprometien la continuïtat dels populars en el poder.
El recurs fou, novament, la llengua. I la víctima, l’autoritat de l’AVL. L’objecte, una proposició no de llei —escrita al marge dels criteris lingüístics oficials— que remuntava l’origen de la llengua a l’època ibera, és a dir, al segle VI abans de Crist. A més, tornava a instar la RAE a modificar la definició de “valenciano”, anàloga a la de l’Acadèmia.
L’AVL, en veure’s interpel·lada, va remetre un escrit a les Corts en què recordava que la llengua s’havia conformat al segle XIII, quan “fou dut ací pels repobladors catalans i aragonesos vinguts amb Jaume I, com demostra la història, la documentació medieval, l’onomàstica i la filologia, en especial la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic històrics, que mostren la seua procedència del llatí”. “Per això, catalans, valencians, balears i els habitants d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó compartim una mateixa llengua”, afegia la nota.
Acte IX: El diccionari
De les més de 93.000 entrades del Diccionari normatiu valencià, que havia de publicar-se en línia el 4 de febrer de 2014, només una preocupava el PP: la de valencià. I un problema informàtic, ves per on, en retarda la consulta per part de la ciutadania.
Els populars ja havien manifestat la seua oposició a la definició —“llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”— pactada pels acadèmics.
El diputat Rafael Maluenda s’havia afanyat a dir que el diccionari era “una vergonya i un menyspreu als valencians”, de la mateixa manera que el conseller Serafín Castellano havia assegurat que “amb aquesta definició, l’AVL s’enfronta al sentiment majoritari del poble valencià”.
El Govern d’Alberto Fabra, a través de la consellera María José Català, encarrega un dictamen al Consell Jurídic —l’òrgan afí on havia anat a parar Francisco Camps després de la seua renúncia a l’acta de diputat— fet a mida del PP: l’AVL, diu l’informe, “ha de vetllar per l’ús normal del valencià i defensar la seua denominació i entitat”. El CJC arriba a dir que un diccionari “no és l’instrument idoni per definir allò que constitueix una qüestió filològica”. Siga com siga, el PP no aconsegueix retocar la definició de la polèmica i el diccionari, amb un lleuger retard, comença a circular pel ciberespai.
Català, molesta amb els acadèmics, fins i tot va amenaçar de fer inviable l’AVL: “Deixar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sense assignació pressupostària es una opció, però no estem treballant en ella, sinó en la de la modificació d’aquesta definició [la de valencià] per la via del consens i el diàleg”.
Acte X: Les senyes
El 25 de març de 2015, a dos mesos de les eleccions que van significar la seua eixida de la Generalitat, el PP va aprovar en solitari la Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià, gràcies a la qual la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) passava a ostentar rang d’entitat consultiva. No sols això, sinó que la norma reconeixia la capacitat docent de la RACV i Lo Rat Penat, dues associacions obertament enfrontades a l’AVL que imparteixen una llengua aliena a l’oficial.
Aquella Llei, un contrasentit absolut, fou derogada pel Botànic així que els partits progressistes van accedir al poder. Carlos Mazón, en la precampanya i la campanya electoral, va prometre aprovar-ne una de nova i el document subscrit amb Vox que recull les línies mestres del pacte així ho especifica.
Mazón reobre el meló
Més enllà de la recuperació d’aquesta norma, que no tardarà a arribar, el nou president ha insistit que homologarà els títols de la RACV i Lo Rat Penat, i que els docents d’aquestes entitats gaudiran de la capacitació oficial per impartir classes de llengua. El nou conseller d’Educació, el també alacantí José Antonio Rovira, ha afirmat que l’AVL no posseeix “la veritat absoluta” i que cal escoltar unes altres veus. El nou titular de Cultura, Vicente Barrera, de Vox, fins i tot ha avançat, en seu parlamentària, que atorgarà subvencions a totes dues associacions sense obrir cap procés de concurrència pública. Per assignació directa.
Unes declaracions d’intencions que transiten en la direcció oposada a l’esperit fundacional de l’AVL. La institució de la Generalitat ja ha eixit a lamentar la desaparició fulminant de l’ensenyament en la llengua pròpia a les comarques castellanoparlants, una de les primeres mesures adoptades per Rovira. Però les intromissions de Mazón i el qüestionament de la tasca duta a terme per aquest organisme semblen no tenir fi.
En la reunió conjunta mantinguda al Palau el 18 de setembre passat, el nou cap del Consell va traslladar a Verònica Cantó, l’actual presidenta de l’AVL, que “no pot ser que hi haja valencianoparlants que se senten al marge de la normativa” i que, per tant, cal “revalencianitzar conjuntament els criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana”.
Zaplana va aconseguir un impossible: que mestral, xaloc, llevant i ponent bufaren en la mateixa direcció. Però després de tantes intromissions perpetrades pel seu partit, amb el mateix Zaplana, amb Camps i amb Fabra, el seu deixeble Mazón té claríssim que els acadèmics han mos desigs complir.