L'elecció de Vicente Barrera com a vicepresident de la Generalitat Valenciana per Vox va acaparar els flaixos. Barrera, antic simpatitzant del PP i, fins i tot, d'UPyD, havia adquirit notorietat a la societat valenciana per haver-se dedicat al toreig. El seu passat professional a la tauromàquia era carn de polèmica per haver assumit la responsabilitat d'encapçalar les polítiques culturals del Consell. Els seus comentaris d'exaltació de la dictadura a xarxes socials, el perfil ultra dels seus nomenaments i la seua croada contra les entitats per la llengua i la cultura pròpia han provocat que convisca habitualment a l'ull de l'huracà mediàtic.
L'exmatador de bous, convertit en el principal càrrec governamental de la ultradreta al territori valencià, no era el primer a dedicar-se al toreig en la seua família. El seu avi patern, Vicente Barrera Cambra, va ser un dels toreros més aclamats durant el primer terç del segle XX. Originari d'una família benestant, l'avi de l'actual vicepresident valencià va protagonitzar una transformació ideològica ben singular. Barrera Cambra va passar de participar en corregudes de bous a favor de la II República espanyola i de milícies antifeixistes a ser un dels noms del cartell de la batejada com a «Correguda de la victòria», impulsada pels franquistes per celebrar el seu triomf a la Guerra Civil.
Si el iaio patern va gaudir de notorietat per la seua activitat professional com a matador de bous, així com va deixar conversions polítiques de novel·la, l'altre avi del jerarca governamental de Vox al territori valencià va ser un habitual de les pàgines salmó i una de les grans fortunes que va haver-hi al País Valencià durant bona part del franquisme i la posterior represa democràtica. José Simó Aynat, el seu iaio matern, no debades, va deixar el seu segell a grans fàbriques de renom com ara la desapareguda Paduana, entitats financeres com ara l'absorbit Banc de València o companyies capdavanteres del seu sector com ara Aigües de València.
«La fàbrica dels carlistes»
L'avi matern de Barrera va néixer a Ontinyent, capital de la comarca de la Vall d'Albaida, dintre d'una llar benestar i marcadament religiosa l'any 1913. «De la seua família, va rebre una estricta formació catòlica impregnada d'uns sòlits principis morals i ètics que transmetria, posteriorment, als seus fills», explica l'acadèmic Antonio Fuster Olivares en la seua biografia d'aquest industrial present a l'obra coral Cien empresarios valencianos (LID, 2005).
L'avantpassat de l'exmatador de bous va criar-se en una família marcada per l'activitat política, la qual combinava amb la seua condició de terratinents a la comarca de la Vall d'Albaida. No debades, la fortuna de la nissaga va generar-se, en un primer moment, a través de les rendes agrícoles. Tant el pare, José Simó Martín, com l'oncle de Simó Aynat, van definir-se políticament per la seua proximitat al carlisme. Manuel Simó Martín, germà del besavi de l'actual vicepresident valencià, va ser membre d'Acció Catòlica i un dels fundadors de la Dreta Regional Valenciana, un partit integrat dintre de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). Encara més, va estar involucrat dintre de l'aparició del rotatiu Diario de Valencia.
En 1918, però, ambdós germans concorrerien a les eleccions de les Corts espanyoles per les files del partit tradicionalista, que havia sumat als carlistes. Aquella circumstància seria clau per al naixement de Paduana, una fàbrica de mantes i altres productes tèxtils que durant el franquisme i les dècades finals del segle XX se situaria com a una de les més importants del sector a escala europea.
L'empresa tèxtil va veure la llum, segons narra l'obra referenciada, «quan un grup d'obrers, treballadors de les escasses indústries tèxtils que hi havia a Ontinyent en aquella època, perden els seus llocs de feina per no atendre a les indicacions de l'empresari de donar el seu vot als liberals, al qual aquest [industrial] donava suport, i l'entreguen als tradicionalistes, entre els quals es trobaven els germans Simó». «Davant la qüestió moral de donar treball a aquests obrers acomiadats [...], José Simó Marín [...] va intentar recol·locar-los a les seues finques agrícoles [...], però no van saber adaptar-se a les tasques del camp», relata.
«Donades aquestes circumstàncies, decideix junt amb el seu germà Manuel, Joaquín Colomer i José Moscardó crear una fàbrica de mantes per donar treball a aquests homes», assegura. El nom de la indústria va ser La Paduana, atesa la devoció que l'avi de Barrera tenia sobre Sant Antoni de Pàdua. Amb tot, aquesta empresa ràpidament va guanyar-se un sobrenom al conjunt d'Ontinyent i de la comarca: «la fàbrica dels carlistes».
Falange i les eleccions locals d'Ontinyent
El cop d'estat feixista contra la democràcia republicana i l'esclat de la Guerra Civil espanyola suposarien un sotrac familiar per a l'avi matern de Barrera. El seu germà, Gabriel Simó Aynat, seria assassinat junt amb el seu oncle, Manuel Simó Marín, i el seu pare, José Simó Marín. «José Simó Aynat aconseguiria amagar-se i tornar a Ontinyent quan va acabar la guerra. Simó Aynat va ser nomenat aleshores cap del moviment franquista i del partit únic de la dictadura, la Falange, però pocs mesos després va deixar els seus càrrecs. De fet, va renunciar a ser alcalde d'Ontinyent», exposa Alfred Bernabéu, una de les veus historiogràfiques més importants d'Ontinyent.
Simó Aynat agafaria les regnes de la fàbrica familiar, la qual havia quedat en un estat absolutament precari, per tornar-la a reviure. Tot i el seu desinterès per fer carrera política, el qual va traslladar-se en la màxima expressada als seus fills de si volien estar a l'empresa, havien d'allunyar-se de cap organització política i, fins i tot, empresarial, jugaria un paper important en l'excepció electoral que va tenir Ontinyent l'any 1948. «Com a força viva econòmica, va maniobrar perquè el governador civil de València permetera unes eleccions municipals que significaren l'adeu del seu oponent polític. Ara bé, no s'hi va col·locar després com a alcalde», indica Bernabéu.
«A pesar del seu poc interès per la política, després de la Guerra Civil va tenir l'oportunitat de ser president de la comissió de Vies i Obres de la Diputació Provincial de València, sent, a més, tinent d'alcalde d'Ontinyent», assegura l'autor de la seua biografia al llibre coral Cien empresarios valencianos. «És d'una família de dretes, i era de dretes. Però era un personatge liberal, un representant d'aquella burgesia que va exercir com a tal dècades enrere a València. Està molt allunyat dels plantejaments del seu net», afirma una persona amb grans coneixements de la història econòmica valenciana i del seu món empresarial.
Taulells, el banc de la burgesia i vins
La firma tèxtil encapçalada per Simó Aynat va experimentar un creixement impressionant durant els anys posteriors a la contesa bèl·lica, amb incursions destacades als països àrabs a partir de la dècada dels cinquanta. La companyia, la qual va rebre diferents guardons per la seua capacitat exportadora, va patir durant les convulsions econòmiques dels anys setanta. Tanmateix, va recuperar-se a principis dels vuitanta fins a erigir-se en l'empresa líder del mercat estatal i la tercera a l'àmbit europeu. A l'èxit d'aquella primera època, hi va contribuir el seu gerent Ricardo Cardona.
L'inici del nou mil·lenni, però, foren els anys de decadència d'una fàbrica que apagaria les seues màquines l'any 2012, amb una part dels seus descendents desvinculats del comandament. El renom de la planta tèxtil es visualitzaria amb la visita de Joan Carles I, en aquell moment aspirant a succeir el dictador Francisco Franco, l'any 1963. Simó Aynat, no debades, forjaria amistat amb els borbons.
Els seus tentacles empresarials s'estendrien per altres sectors, com ara la fabricació de paper. En la dècada dels setanta, compraria Clariana, una paperera fundada en Ontinyent l'any 1892 i denominada d'aquesta manera per beneficiar-se de les aigües del riu Clariano. En 1966, la firma es fusionaria amb Papelera de Palancia, traslladant-se el conjunt de la producció a Vila-real (Plana Baixa). Simó Aynat, de fet, apostaria per sectors que, precisament, han marcat la vida econòmica de la ciutat reconeguda internacionalment pel seu equip de futbol. Impulsaria Cerámicas Porta Celi, la qual arribaria a tenir una plantilla d'un miler de treballadors.
Les inversions de l'avi de Barrera s'endinsaren en el món del vi amb la possessió d'accions de la firma Unión Vitivinícola SA, famosa per elaborar els caldos de fama internacional Marqués de Cáceres, i a l'àmbit de l'hostaleria a través de la mercantil Indústrias Hoteleras Sendra, on atresoraven participacions del reconegut Hotel Astoria de València. Ges Seguros o la Corporació Europea d'Inversions foren altres de les aventures econòmiques que van tenir el segell Simó Aynat, convertit en el principal factòtum empresarial d'Ontinyent. Encara més, en els anys noranta apareixia entre les persones més riques i famoses del món econòmic valencià.
L'acumulació d'una important fortuna va exemplificar-se amb la seua entrada a l'accionariat del Banc de València, l'entitat financera per excel·lència de la burgesia valenciana. «Va ser un dels seus principals accionistes. Tot un símptoma de quina era la dimensió de la seua figura. Estar en l'accionariat del Banc de València era un símbol d'importància empresarial», assenyala un bon coneixedor de la vida empresarial del País Valencià.
Simó Aynat ocuparia un seient al consell d'administració durant la presidència de l'advocat Ignasi Villalonga, on compartiria reunions del màxim òrgan de representació del banc amb Carlos Fabra Andrés, alcalde de Castelló de la Plana i president de la Diputació de Castelló durant el franquisme, així com pare de Carlos Fabra, exbaró castellonenc del PP. A l'entitat financera, «va mantenir una tensa coincidència bancària amb [l'advocat Manuel] Broseta», va escriure el periodista Ismael Belda en les pàgines d'aquest setmanari. Simó Aynat assumiria també la presidència de l'Ontinyent CF.
El naixement de l'IVO i Aigües de València
En 1939, any del triomf de les tropes colpistes i feixistes durant la Guerra Civil, l'avi de Barrera es casaria amb Rosa Sendra, amb qui tindria fins a cinc fills. Quatre anys més tard, en 1943, naixeria la tercera del matrimoni Simó-Sendra, Esther Simó Sendra, qui seria temps després la mare de l'actual vicepresident de la Generalitat Valenciana per la ultradreta Vox. La família quedaria marcada per la mort de dos germans, un al cap de poc de néixer i un altre d'un accident de cotxe. La matriarca, l'àvia materna del jerarca reaccionari, moriria de càncer.
Aquell cop va provocar que Simó Aynat estiguera present en la nòmina dels promotors de l'Institut Valencià d'Oncologia, una institució de referència al País Valencià contra el càncer, però que durant els anys del Botànic va atresorar polèmiques per la seua oposició a les polítiques sanitàries del Consell. L'avi del conseller de Cultura de Vox assoliria, fins i tot, la presidència d'una de les companyies capdavanteres en la gestió hídrica com ara Aigües de València.
«De les relacions personals que vaig tenir amb [ell], parla la carta que em va enviar en assabentar-se de la meua dimissió, la qual cosa va alegrar-me moltíssim, per tractar-se d'una persona que se situava en els antípodes de les meues idees i conviccions», afirma en les seues memòries, a l'obra Viaje de ida (Universitat de València, 2013), l'exalcalde de València, el socialista Ricard Pérez Casado. En 1993, tres anys abans de la seua mort, Simó Aynat apareixia entre els membres de la junta de la Societat Econòmica dels Amics del País de València.
Amic de l'empresari Vicent Iborra, exlíder de la patronal valenciana, exdirigent de la CEOE, fundador de l'Institut Valencià d'Oncologia i d'idees liberals, l'avi matern de Barrera va llegar el seu empori econòmic als seus fills quan va bufar les espelmes del seu seixanta aniversari. Alguns dels seus descendents encara estan presents en firmes icòniques de la malla empresarial que va teixir el patriarca de la nissaga. Sense anar més lluny, Barrera figurava fins a fa pocs mesos com a membre del consell d'administració d'una firma vinícola de la marca Marqués de Cáceres, de l'empori que va construir el seu avantpassat de la burgesia valenciana.