El pedigrí zaplanista de Carlos Mazón és inqüestionable. Al carnet polític de l'actual president de la Generalitat Valenciana gràcies al suport de l'extrema dreta Vox, està present la seua lleialtat pel seu pare dintre del partit de la gavina, per un Eduardo Zaplana que ha passat de comandant del Consell i ministre de José María Aznar a encapçalar suposadament una trama d'adjudicacions i suborns batejada per les forces de seguretat com a Operació Erial.
L'adscripció a la religió zaplanista, com ho va descriure el periodista Francesc Arabí a l'obra Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Foca, 2019), s'ha evidenciat amb els nomenaments dels consellers, així com de la resta d'esglaons de l'administració pública valenciana. Només una de les conselleries designades pels populars està teòricament allunyada d'haver atresorat vincles amb l'expresident de la Generalitat Valenciana. Es tracta de la castellonenca Salomé Pradas, qui dirigirà el megadepartament de Medi Ambient, Aigua, Infraestructures i Territori.
La seua aposta per rescatar càrrecs de reconeguda afiliació al zaplanisme ha estat inequívoca amb l'elecció de Susana Camarero com a vicepresidenta segona de la Generalitat Valenciana amb competències d'Igualtat. Camarero, de fet, va ser diputada a les Corts Valencianes durant la primera legislatura de Zaplana, va estar involucrada en les operacions internes que l'exministre de Treball va efectuar a les comarques de València contra les tropes campistes i va tenir sintonia amb l'exconseller Serafín Castellano, referent zaplanista que posteriorment va convertir-se a la família campista i arrossega una acusació d'Anticorrupció de 21 anys de presó per la trama del càrtel del foc.
La nova mà dreta de Mazón al Consell va saber jugar les seues cartes a Madrid per no perdre mai pistonada política durant els anys de domini de Camps al PPCV i va aconseguir entre 2014 i 2016 el càrrec de secretària d'Estat de Serveis Socials i Igualtat. La seua sintonia amb l'actual cap del Govern valencià, la qual va forjar-se anys i anys enrere, va evidenciar-se abans del seu nomenament quan va incorporar-la l'any 2021 a la nova executiva del partit de la gavina al País Valencià.
La conselleria de Camarero és, no debades, un exemple de la penetració de persones lligades a la religió zaplanista. Emilio Argüeso, un rodamon de la política valenciana i antic factòtum orgànic de Ciutadans al territori valencià, ha estat fitxat com a secretari autonòmic del Sistema Sociosanitari. Membre de l'anomenat clan del Dàtil, el grup de zaplanistes il·licitans que van passar-se a Ciutadans, va sortir del PP quan va perdre el pols per convertir-se en secretari general dels populars a Elx (Baix Vinalopó) l'any 2012. L'exdirigent de Ciutadans al territori valencià s'ha encarregat en els darrers temps de propiciar el transvasament de militants taronges a les files blaves.
Argüeso compartirà departament amb Felipe del Baño, exdiputat a les Corts Valencianes pel PP i antic assessor de Zaplana. Del Baño, qui ocuparà el càrrec de comissionat per a la lluita contra la violència sobre la dona, va observar com la seua carrera política autonòmica va estar segada per Camps arran de la seua militància zaplanista. L'any 2014 va deixar la seua acta com a regidor de l'Ajuntament de Sant Antoni de Benaixeve (Camp de Túria), on s'havia refugiat després del seu desterrament de les primeres files conservadores.
La cirereta del pastís amb regust zaplanista d'aquest departament és Asunción Quinzà, diputada a les Corts Valencianes durant diverses legislatures i persona propera a Castellano. Quinzà, de fet, va exercir de secretària autonòmica de Governació amb Castellano i va ser una de les participants de la històrica revolta parlamentària dels zaplanista contra Camps. En aquella protesta inèdita a un partit de fèrria disciplina com el PP, van participar figures com l'expresident de la cambra valenciana, Julio de España o el mateix Castellano.
L'altre rostre identificat amb Zaplana amb elevades responsabilitats al bipartit entre el PP i la ultradreta Vox és José Antonio Rovira. No debades, serà el conseller d'Educació, una de les carteres més sensibles per al nou executiu valencià. Rovira fou director general de Personal de la conselleria d'Educació entre 2001 i 2007 i director territorial del departament d'Ensenyament a Alacant entre 2013 i 2014. La seua afinitat zaplanista està present en la seua biografia institucional: va exercir de gerent de personal de la Diputació d'Alacant entre 2007 i 2011, és a dir, quan va encapçalar-la José Joaquín Ripoll, qui va transformar la corporació provincial en bastió de resistència contra Camps.
Diputat en l'anterior legislatura a les Corts Valencianes i persona d'absoluta confiança de Mazón, va compartir trinxera junt amb el nou president de la Generalitat Valenciana en els anys de plom al PPCV entre els partidaris de Zaplana i els seguidors de Camps. Van lluitar al mateix bàndol a la batalla d'Oriola (Baix Segura), un congrés intern del PP de la demarcació alacantina que va guanyar Ripoll per només cinc paperetes. El calendari marcava l'any 2008.
El tercer conseller amb currículum zaplanista és Marciano Gómez. Natural de Conca, va ingressar a l'administració valenciana de Zaplana com a director general d'Assistència Especialitzada l'any 1995. Artífex del model de privatització de la gestió sanitària a través de la figura dels concerts, va convertir-se en director general de Prestació Assistencial i amb l'entrada del nou mil·lenni va ser designat com a secretari autonòmic de l'Agència Valenciana de Salut amb Castellano com a conseller. L'entrada de Camps va apartar-lo de l'administració. El seu retorn ha estat amb el fill polític del Zaplana.
Mazón ha omplert el segon i tercer esglaó de la Generalitat Valenciana amb persones identificades com a properes al principal acusat de l'Operació Erial, com ara José Vicente Dómine, exdirector general de Transport durant l'accident del metro de València de l'any 2006 i nomenat secretari autonòmic d'Infraestructures i Transport; o Santiago Lumbreras, zaplanista de pedra picada que assumirà la secretaria autonòmica de Relacions Institucionals i Transparència. Lumbreras compta amb diverses taques al seu historial, com ara haver ordenat l'elaboració de llistes negres a Ràdio 9. La seua germana, Elena Lumbreras, ha estat escollida com a sotssecretària d'Innovació, Comerç i Turisme.
Ànima zaplanista
Aquestes designacions als diferents nivells de l'administració pública valenciana no sorprenen amb la trajectòria de Mazón dintre del PPCV. Advocat de formació, va obtenir el seu primer càrrec amb el segon executiu valencià de Zaplana, amb només 25 anys. El lloc reservat per a l'aleshores promesa dintre de les joventuts populars fou la direcció de l'Institut Valencià de la Joventut, on va aparcar algunes de les dèries blaveres que havia tingut el seu antecessor.
A pesar del salt de Zaplana a Madrid com a ministre de Treball, l'actual cap del Consell va continuar escalant posicions a l'administració pública valenciana. Ho va fer l'any 2003, amb Francisco Camps al capdavant del País Valencià. Les hostilitats entre campistes i zaplanistes encara no havien viscut els seus anys de glòria, i Mazón va aconseguir la direcció general de Consum. El seu cap era el conseller d'Indústria, l'alcoià Miguel Peralta, un zaplanista autènticament pota negra.
La pèrdua del Govern espanyol i la designació de Camps com a capità de la nau popular a les aigües polítiques valencianes comportarien la progressiva defenestració de Mazón, com d'altres càrrecs d'adscripció zaplanista. No debades, seria la peça menys visible del trident contra el campisme des de les comarques d'Alacant. Els altres dos integrants eren l'aleshores alcaldessa d'Oriola (Baix Segura), Mónica Lorente, iJosé Joaquín Ripoll, qui com a president de la Diputació d'Alacant convertiria la institució en la gàl·lia zaplanista.
Mazón, més d'una dècada més tard i després d'una llarga temporada allunyat de la primera línia política com a gerent de la Cambra de Comerç d'Alacant, aconseguiria la presidència de la Diputació d'Alacant. Lluny quedaven les aventures com a paracaigudista a la llista local de Catral (Baix Segura), on va comptar amb el suport d'un desaparegut Zaplana a un dels seus mítings.
El refugi dels pota negra
La seua arribada a la Diputació d'Alacant, a la històrica institució que va exercir de contrapès zaplanista a la Generalitat Valenciana en mans de Camps, va suposar la tornada d'antics afins a l'expresident valencià. En 2020, per exemple, la corporació provincial va incorporar a l'àrea de recursos humans del Consorci Provincial de Bombers a dues persones vinculades amb aquest corrent subterrani del PP, el qual va fer vida durant anys a Ciutadans.
Un dels fixatges era José López Garrido, qui va exercir de director general d'Interior de la Generalitat Valenciana en l'època de Zaplana. Garrido, a més, havia estat al capdavant del departament de recursos humans i de l'agència provincial de tributs Suma sota el mandat de Ripoll, una figura important de la macrocausa judicial Brugal. L'altra contractació amb un historial d'indubtable lleialtat zaplanista va ser Marcos Alós, gerent d'un centre de salut mental depenent de la Diputació d'Alacant en el segon mandat de Ripoll. Ambdós foren incorporats com a tècnics d'alta direcció i amb unes retribucions que depassaven els 40.000 euros anuals.
López Garrido havia format part de l'entramat mediàtic al voltant de Zaplana junt amb Lumbreras, actualment al nucli de presidència de la Generalitat Valenciana i aleshores cap de gabinet de Mazón a la Diputació d'Alacant. Tanmateix, el gran fixatge estrella fou Miguel Ortiz, exalcalde d'Altea (Marina Baixa) i exsenador per la formació de la gavina. Ortiz va ser contractat com a gerent de l'empresa pública Proaguas Costablanca SL per cinc anys i amb un sou de 65.000 euros anuals, en cas de sumar-hi els complements.
La seua designació va estar envoltada de polèmica. L'oposició progressista de Compromís i PSPV van denunciar que Ortiz havia estat seleccionat en detriment d'altres candidats que atresoraven un currículum amb més bagatge professional i van assenyalar que la raó de la seua contractació havia estat la proximitat a Mazón com a integrants de la família zaplanista. «No permetrem que Mazón empre la Diputació d'Alacant com a una agència de col·locació del zaplanisme», va expressar aleshores el diputat provincial per Compromís, Gerard Fullana, qui en l'actualitat seu a les Corts Valencianes per la coalició valencianista.
Aquell nomenament amb pedigrí zaplanista no seria l'últim de Mazón com a president de la Diputació d'Alacant. També va efectuar-se el fixatge de Guillermina Jover, periodista que va treballar a les ordres de Ripoll. La redactora va obtenir un lloc com a coordinadora d'atenció al públic del Museu Arqueològic després que la seua maniobra per assumir la direcció de la comunicació del Patronat de Turisme quedara en res pels retrets de Compromís. Tota una constatació de com Mazón ha optat tant a la Diputació d'Alacant com a la Generalitat Valenciana per militants del PP lligats al zaplanisme. Com la seua pròpia figura.