Les Corts Valencianes havien exercit de testimoni privilegiat d’un moment històric. Després d’una llarga nit franquista de persecució contra la llengua pròpia del País Valencià i amb les forces reaccionàries agitant un conflicte contra el català, la cambra parlamentària donava llum verd a una legislació que despenalitzava l’ús de l’idioma del país. L’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià era una fita, perquè obria les portes de l’escola a la llengua pròpia i perquè el seu naixement havia estat desproveït de vots en contra.
L’entesa de les dretes, amb Aliança Popular i la blavera Unió Valenciana a dintre, s’havia abstingut en la votació d’una normativa validada a l’hemicicle gràcies als sufragis del PSPV i del Partit Comunista del País Valencià. La data estava marcada a la memòria lingüística valenciana: 23 de novembre de 1983. Era el tret de sortida perquè el català guanyara espais institucionals al País Valencià i deixara l’estat d’idioma proscrit que havia promocionat amb entusiasme la dictadura franquista. Aquest dijous es bufen les espelmes del quarantè aniversari de la seua aprovació.
La Llei, emmarcada en el context agitat dels anys vuitanta, era el primer pas legislatiu perquè l’idioma abandonara la seua reclusió en la intimitat de la casa i la informalitat del carrer. “Obria les portes a la recuperació i l’extensió del valencià en els àmbits públics i formals on havia estat prohibit. En aquest sentit, l’educació, els mitjans de comunicació i l’Administració constituïen la base de desplegament de la Llei”, explica Raquel Casesnoves, professora de sociolingüística de la Universitat de València.
“Va permetre la possibilitat d’usar el valencià sense ser penalitzat i el més important de tot: el valencià es convertia de manera obligatòria en matèria d’estudi en tots els centres públics, com també en els privats”, incorpora Tudi Torró, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. “La normativa consagra el valencià com una llengua oficial al territori valencià, amb tot el que això implicava aleshores. Sense aquesta llei, tot el camí que s’ha fet no hauria estat possible. No debades, encara està vigent després de quaranta anys i cap govern valencià s’ha atrevit a modificar-la perquè va ser de consens”, desenvolupa.
El consens que va reunir, amb la proesa d’evitar un vot negatiu per part de la coalició de dretes que habitava a les Corts Valencianes, va estar un dels seus llums. “És l’aspecte més positiu, ja que això és garantia que no serà rebaixada durant aquesta legislatura [d’executiu bipartit PP-Vox]. En tenim, de fet, un exemple recent: l’intent de l’extrema dreta d’excloure Alacant dels municipis de predomini lingüístic valencià, un moviment que va ser frenat per la dreta en el govern de la Generalitat Valenciana”, assenyala Brauli Montoya, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant.
Tanmateix, la gran aportació d’aquesta Llei va produir-se en l’àmbit de l’ensenyament. “El punt més important fou la creació dels programes d’ensenyament en valencià, els quals han permès tenir generacions amb una educació normal en valencià a l’escola”, expressa Avel·lí Flors, expert del Centre d’Investigació en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. “Un altre aspecte positiu fou els criteris usats per a la zonificació lingüística, ja que va optar-se per uns d’historicitat en lloc de fer-ho pels demolingüístics. Aquesta decisió va permetre desenvolupar polítiques lingüístiques més consistents a determinades parts del sud valencià o a la mateixa ciutat de València”, afegeix.
Una llei de clarobscurs
A pesar del caràcter històric d’aquesta normativa i de la seua capacitat per introduir la llengua pròpia com a vehicular a les aules valencianes, la legislació comptava amb un reguitzell de mancances, especialment si es compara amb les lleis lingüístiques aprovades a Catalunya o a les Illes Balears. “És una llei molt més tímida perquè responia a la situació sociolingüística del País Valencià, un escenari que, dissortadament, continua vigent quaranta anys després”, exposa Montoya.
Els resultats de la Llei en el camp de l’educació, és a dir, en l’àmbit d’actuació prioritari de la normativa, no han estat tan satisfactoris com podria albirar-se aleshores. “Una de les parts negatives ha estat que els programes d’ensenyament en valencià no han comptat amb la promoció consistent de l’Administració pública. Si ho compares amb l’evolució del País Basc, que partia d’una situació semblant a la valenciana en l’escola, observes que al País Valencià l’ensenyament en valencià es queda estancat en el 30% quan arriba el Govern del Botànic mentre que en el sistema educatiu basc assoleix el 70%”, analitza Flors.
La normativa, amb un consens construït a través de concessions i renúncies, va permetre una mena de formatge gruyère en l’ensenyament en llengua pròpia. “La concessió més desafortunada va ser la divisió del país en zones històricament valencianoparlants i castellanoparlants, considerant per a aquests darrers l’exempció d’aprendre obligatòriament el valencià. Va perpetuar-se, d’aquesta manera, una discriminació lingüística a una part de la població valenciana, la qual es va vendre com la garantia d’un dret que era, realment, tot el contrari”, indica Torró.
“Una de les qüestions més contraproduents de la Llei ha estat una exempció que s’havia dissenyat com a un mecanisme temporal i excepcional, però que, finalment, s’ha perpetuat en el temps i el nou Govern valencià de PP i Vox aspira a convertir en generalitzat”, coincideix Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. “Una de les mancances, o greuges, d’aquesta Llei és l’ensenyament opcional del valencià en les zones de predomini lingüístic castellà”, reforça Casesnoves, la qual detecta altres deficiències, com ara “l’absència d’un reconeixement de la unitat de la llenguacatalana i no especificar quina era l’autoritat lingüística”.
La Llei valenciana es diferencia de la catalana o la balear, fins i tot, en la seua naturalesa. “No és una llei de normalització lingüística com sí que ocorria a Catalunya i les Illes Balears”, apunta Esteve; i amplia: “No estableix pràcticament cap previsió en àmbits crucials per a una societat moderna com els mitjans de comunicació, el comerç i els serveis, el món del treball, els esports i l’oci. Se centra bàsicament en l’ensenyament, malgrat que no hi ha referències a les universitats”. “La normativa, a més, projecta una visió aïllacionista del valencià, que el deslliga de la resta de la comunitat lingüística”, incideix.
“L’ambigüitat de la Llei en allò que s’entén perús normal de la llengua i la falta de concreció de com s’arribarà a l’equiparació efectiva amb el castellà són també mancances greus que no s’han corregit”, indica Casesnoves. La Llei d’ús i ensenyament del valencià, de fet, pecava de ser poc imperativa en la seua redacció. “No actua com a una llei, perquè no fixa obligacions ni garanteix l’ús. Apel·la a la bona voluntat i al foment. Estableix que les administracions han d’admetre el valencià, però no fixa que s’ha d’usar, i només precisa que els professors han de saber valencià”, radiografia Esteve.
En l’àmbit de l’Administració pública, justament, la diferència amb la legislació catalana era notable. “A Catalunya, va haver-hi un esforç molt conscient per fer del català la llengua de l’Administració”, afirma Flors, que agrega: “La qüestió de la toponímia, per exemple, no queda a l’arbitri dels municipis com al País Valencià, sinó que a Catalunya la toponímia en català és l’única oficial al conjunt del territori”. “Es tracta, al remat, d’una llei relativament curta amb un desplegament de la seua articulació ínfim. En la primera etapa de mandat del PSOE, va desenvolupar-se la part de l’ensenyament i durant les dues dècades de govern del PP no va desplegar-se res. A l’època botànica, va intentar-se desenvolupar a través de decrets, però va tombar-los la justícia”, recorda Esteve.
La necessitat d’una actualització
Els cops judicials contra la política lingüística desplegada pel Botànic va agitar encara més el debat sobre la necessitat de superar la Llei d’ús i ensenyament del valencià a través d’una altra legislació lingüística. “El Tribunal Superior de Justícia valencià va tombar el decret d’usos lingüístics de l’Administració perquè, entre altres coses, anava més enllà de la Llei d’ús. Aquest fet és una mostra de la conveniència d’impulsar una altra llei, i més quan necessites altres legislacions, com ara la llei de plurilingüisme, per regular la presència del valencià a l’escola”, esgrimeix el cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València.
“Caldria una nova llei. Ara bé, ja s’ha vist que ni durant els governs del Botànic s’ha pogut desenvolupar adequadament, i no sols perquè posseïen una majoria justa, sinó perquè els sectors socials que defensen la nostra llengua al País Valencià no tenen prou força als tribunals”, raona Montoya. “La llei d’ús encara està per aplicar en gran part dels seus postulats. A parer meu, no és moment de canvis. Cal optimitzar-la fent una relectura i defensant que es complisca en tots els seus articles”, contraposa Torró, que insisteix: “No tenim més remei que aprofitar i optimitzar el que tenim. Reivindiquem-la perquè ens empare en totes les actuacions a favor de l’ús i la normalització del valencià en tots els àmbits de la nostra vida”.
El pas del temps, amb l’omnipresència actual d’internet en la vida quotidiana i el boom de les plataformes en línia, és un dels arguments introduïts per altres veus a favor d’una substitució. “La societat actual té molt poc a veure amb la de fa quaranta anys i el context sociolingüístic també és molt diferent i, per tant, seria lògic que se n’actualitzen els objectius, prioritaris i urgents, de la Llei”, expressa Casesnoves, la qual aposta, en cas de possibilitat de relleu, per una llei de normalització i no per una d’igualtat lingüística, com han proposat entitats per la llengua i la cultura: “Hem de defugir del terme igualtat lingüística perquè això ens remet al mateix objectiu de fa quaranta anys, és a dir, l’equiparació total amb el castellà”.
Malgrat el context sociopolític advers al País Valencià, amb un executiu de dreta i ultradreta que no permet imaginar cap canvi a favor de la normalització lingüística durant els pròxims quatre anys, hi ha propostes de superació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià com ara la llei d’igualtat lingüística elaborada per Acció Cultural del País Valencià o les exposades pels experts Francesc Esteve i Alfons Esteve en una anàlisi per a la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València.
En aquest darrer document, s’apostava per fixar el català com a llengua vehicular única a l’escola; regular l’exempció lingüística; introduir un mínim de docència en l’idioma propi a les universitats valencianes; “establir uns mínims obligatoris de continguts culturals en valencià”; “potenciar els circuits lingüístics que tinguen com a marc tota la comunitat lingüística”; “aprovar la competència lingüística a l’Administració pública”; reconèixer oficialment la unitat del català; fer efectiva la reciprocitat dels mitjans audiovisuals, o aprovar una llei d’igualtat lingüística.
“El full de ruta d’una nova llei o d’una modificació de l’actual consistiria a avançar cap a un model educatiu amb més ús del valencià com a llengua vehicular i desenvolupar les mesures que ja preveia el decret d’usos lingüístics per a l’Administració”, planteja Flors, el qual remarca la importància d’assegurar la competència lingüística al funcionariat públic, incloent-hi la sanitat. A l’àmbit socioeconòmic, aposta per “mesures de promoció en el sector comercial i de serveis”. “Hi ha molt poca consciència lingüística en les empreses amb operadors que donen assistència a la població”, retrau.
L’objectiu central d’una nova normativa seria, segons aquest expert, “la creació d’espais perquè el valencià siga una llengua d’ús de socialització, especialment per al món infantil i juvenil”. “Hi ha situacions molt preocupants de xiquets als quals la seua família els transmet el valencià, amb un entorn familiar i d’amics que parlen valencià i amb una escolarització important en valencià, que acaben parlant castellà amb els amics, fins i tot amb altres nens d’entorn i família valencianoparlant”, alerta.
“Cal impulsar espais de socialització perquè el català siga una llengua viva, per possibilitar el canvi lingüístic a persones que no el puguen tenir com a primer idioma. És un dels reptes més crucials”, subratlla. Els desafiaments d’una futura legislació que relleve una Llei d’ús i ensenyament del valencià amb llums i ombres durant els quaranta anys de vida.