Hi ha moments especials en què l’amistat entre dues persones obté certificat vitalici. La de Carlos Mazón i Eduardo Zaplana va aconseguir el passaport a l’eternitat el 25 de maig de 2007.
Aquell dia, cinc hores abans que finalitzara la campanya dels comicis autonòmics i municipals, el totpoderós Zaplana —expresident de la Generalitat, exministre i aleshores portaveu del PP al Congrés dels Diputats— va desplaçar-se a Catral per fer costat, en un míting, a qui era el número 3 de la llista local: Carlos Mazón Guixot.
En el procés de confecció de llistes, els seguidors de Francisco Camps l’havien desterrat de la ciutat d’Alacant i José Joaquín Ripoll, el lloctinent de Zaplana al sud, va enviar-lo amb globus —i el pertinent paracaigudes— a aquest municipi del Baix Segura amb poc més de 5.000 censats.
El pla estava traçat. Amb l’acta de regidor a la butxaca, Mazón accediria a l’equip de govern de Ripoll a la irredempta Diputació d’Alacant. De fet, no era l’únic exclòs pel campisme que va explorar itineraris alternatius per sobreviure políticament: Pedro Romero, un altre zaplanista de soca-rel vetat a Alacant, va presentar-se com a número 2 a la Torre de les Maçanes, una població encara més menuda de l’Alacantí, situada a 800 metres d’altitud i amb només 600 habitants. No era Sibèria, però gairebé.
La visita a la Torre de les Maçanes i Catral resultava cridanera. Zaplana no s’havia prodigat en aquella campanya. Va assumir el paper protagonista d’un Camps que havia estat beneït per Mariano Rajoy a Gènova i pel papa Benet XVI a la Ciutat de les Ciències, que governava envoltat de velers i bòlids de Fórmula 1. Però un gentleman com ell havia de cuidar dels seus. Zaplana sempre ho ha fet.
Per això aquests dies està tan content. Un d’ells, un dels seus, el més jove de tots, està a punt de fer-se amb la presidència del PPCV. L’ascens de Mazón implica el retorn del zaplanisme, d’això que el periodista Francesc Arabí —en el seu llibre Ciudadano Zaplana (Foca, 2019)— no va dubtar a qualificar de “religió”.
Feia mesos que Pablo Casado i Teodoro García Egea maniobraven per rellevar Isabel Bonig. La pressió perquè renunciara a la presidència i convocara el congrés s’havia intensificat en les darreres setmanes. Desitjaven que la nova direcció del partit engegara a rodar al juliol. La legislatura en curs ja n’ha travessat l’equador i Mazón, que serà el candidat a la Generalitat, necessita temps per donar-se a conèixer. Amb l’inconvenient afegit de no poder-ho fer des de les Corts, ja que no hi disposa d’escó. De moment, mantindrà la presidència de la Diputació d’Alacant, a la qual va accedir ara fa dos anys.
Tant el seu retorn a la política de 2019 —després de 10 anys a la Cambra de Comerç d’Alacant— com la propulsió al capdavant del PPCV que està a punt de concretar-se compten amb l’aval de Casado i García Egea, president i secretari general del PP. El primer és casat amb una il·licitana i el segon, murcià, ha travat una bona amistat amb Mazón. Tots dos han dipositat les seues esperances en aquest llicenciat en dret de 47 anys que va estrenar-se com a director general de la Generalitat quan en tenia 25.
Els orígens de Mazón
Nascut al si d’una família benestant, Carlos Mazón és fill d’un famós hematòleg d’Alacant. Un carrer de la ciutat porta el seu nom. D’altra banda, la nissaga dels Guixot és igualment popular. L’avi matern, Alfonso Guixot, va ser un conegut empresari molt involucrat en el món del cinema, la tauromàquia i el futbol. Va gestionar diverses sales de cinema i la plaça de bous, a més de presidir l’Hèrcules CF. Seguint un partit contra el Reial Madrid va patir un infart que posaria fi a la seua vida. Un altre carrer de la ciutat també el recorda.
Mazón va estudiar al col·legi religiós Jesús María —ara pertanyent al CEU— i posteriorment va cursar dret a la Universitat d’Alacant (UA). És a la facultat —hi entra en 1992— quan comença a evidenciar-se la seua vena política. Milita a Noves Generacions, la branca juvenil del PP, i ràpidament esdevé líder de Programa 10, un sindicat universitari circumscrit a aquells estudis, que havia estat fundat per alumnes progressistes però que va anar virant cap a posicions dretanes. Mazón n’és el president de 1993 a 1997, l’any en què conclou la carrera. De 1994 a 1996, a més, forma part de la junta de govern de la Universitat.
La primera topada seriosa es remunta a aquella època. Poc abans de les eleccions valencianes de 1995, les de l’accés de Zaplana al Consell, Mazón expulsa del sindicat de manera sumaríssima Trini Amorós, presidenta del Consell d’Alumnes de la UA en representació de Programa 10. La raó: el seu suport al manifest fundacional del Bloc de Progrés Jaume I, un crit d’alerta davant la possible arribada del PP a la Generalitat.
El manifest en qüestió, impulsat per Acció Cultural del País Valencià, havia estat signat pels rectors de les universitats públiques —l’alacantí Andrés Pedreño inclòs— i per referents de la cultura i les arts com ara Xavier Mariscal, Nacho Duato, Santiago Calatrava o Manuel Vicent, entre molts més. Després d’aquell episodi, a Amorós, que havia estat bellea del foc d’Alacant i en el futur seria diputada del PSPV a les Corts, van passar a dir-li “la bellea del Bloc”. L’incident és el bateig de foc de Mazón i traspassa les fronteres de la Facultat de Dret.
Malgrat aquella decisió dràstica, durant el seu periple universitari Mazón va guanyar-se la fama d’home afable i moderat. Res a veure amb els engominats hiperconservadors que sovintejaven les aules de la seua facultat. Fins i tot els antics membres de Campus Jove —sindicat de l’òrbita socialista— el recorden avui amb respecte.
Era, en definitiva, un Zaplana en miniatura. De fet, Mazón hi aplicava, fil per randa, el seu manual: somriure perpetu, verb desimbolt i obertura de mires en matèria de drets, lluny dels esquemes clàssics de la dreta autòctona. El seu salt a la política era cosa de temps. De no massa temps.
Director general amb 25 anys
Culé malaltís, dels que no sopa si el Barça perd un partit important, podria dir-se que Mazón era el Messi del zaplanisme. El jove que irromp a l’equip dels majors amb tanta autoritat que de seguida tothom li pronostica una trajectòria prometedora.
Així, el 30 de juliol de 1999, quan acaba de fer-ne 25, el Decret 119/1999 del Govern valencià, signat per Eduardo Zaplana Hernández-Soro, deixa constància que el president de la Generalitat ha decidit “nomenar director de l’Institut Valencià de la Joventut el senyor Carlos Mazón Guixot”. I, en aterrar-hi, anuncia una mesura que a l’esquerra li resultarà balsàmica: l’IVAJ farà servir en els seus escrits la normativa oficial que el seu predecessor —Ximo Lanuza, d’Unió Valenciana— havia bandejat en favor de les secessionistes i acientífiques “normes del Puig”.
Rafael Blasco va haver de mediar perquè Mazón, com a president de l’IVAJ, accedira a dialogar amb el president del Consell Valencià de la Joventut
El gran problema arribarà en 2001, amb motiu de les eleccions a la presidència del Consell Valencià de la Joventut (CVJ). Miquel Ruiz, del Moviment Escolta de València, els scouts catòlics, havia esgotat el seu mandat i l’únic candidat que es postulava com a successor era Vicente Inglada, de Joves Socialistes. Mazón va fer mans i mànigues per impedir-ho, amb l’ajuda inestimable d’unes altres persones, com ara la delegada del Govern espanyol del moment, Carmen Mas. Aquelles pressions no van servir perquè emergira un aspirant alternatiu, però sí que van aconseguir despenjar la Creu Roja de la candidatura conjunta que havia estat registrada.
L’elecció d’Inglada fou rebuda amb moltíssima fredor per part de Mazón. La incomunicació imposada per ell era tal que el primer va veure’s obligat a dirigir una carta al titular de Benestar Social, Rafael Blasco, per expressar-li la seua estupefacció. El conseller, en una conversa telefònica, va assegurar-li que mediaria amb el seu director general a fi de normalitzar la relació entre tots dos, cosa que va acabar passant.
La marxa de Zaplana a Madrid —el juliol de 2002— per convertir-se en el nou ministre de Treball de José María Aznar, no va aturar la seua projecció política. Mazón era un dels protegits del president eixint i no va tenir problemes a mantenir-se dins de l’estructura de la Generalitat. Fet i fet, després de les eleccions de 2003, les primeres que guanya Camps, obté una direcció general més sucosa encara: la de Comerç i Consum, a les ordres de l’alcoià Miguel Peralta, un dels consellers zaplanistes que el nou president va haver d’empassar-se en el seu gabinet originari.
En qualsevol cas, la tutela que Zaplana pretenia exercir sobre Camps —a Canal 9, per exemple, hi apareixia més el ministre que no el cap del Consell— tenia data de caducitat. La pèrdua del Govern de l’Estat, el març de 2004, amb una pèssima gestió comunicativa de la qual Zaplana va ser responsable directe, va contribuir a la culminació del traspàs de poders intern. Rajoy situarà Camps com a president del PPCV i aquest iniciarà les tasques de neteja. Els zaplanistes passen a ser considerats uns apestats.
A Mazón, en primera instància, li retiren les competències de comerç i li n’assignen de noves, però més galdoses: la Direcció General de Consum i Seguretat Industrial. A més, passa a dependre d’un altre conseller, el neòfit Justo Nieto, exrector de la Universitat Politècnica de València (UPV), que Camps acaba d’incorporar com a independent. Nieto s’afanya a soterrar el projecte estrella que Mazón portava entre mans, uns centres d’innovació comercial (CIC) que —segons havia afirmat— ja comptaven amb uns estudis previs valorats en 240.000 euros. El nou conseller el contradirà i es limitarà a informar que la quantitat referida, en lloc de planificar els CIC, havia estat dedicada a unes altres matèries.
A diferència de Blasco, Serafín Castellano o Pérez Fenoll, Mazón sempre es va mantenir fidel a Zaplana
El colp de timó de Camps —a la Generalitat i el PPCV— provoca la reacció irada del sector zaplanista. Com si es tractara d’una partida de Risk, aquests comencen a concentrar els seus exèrcits al territori que es veuen capaços de controlar perquè en són majoria: Alacant. Tot i que és conscient que no canviar de bàndol comportarà el seu final de trajecte a la Generalitat, Mazón es manté fidel a les seues arrels. A diferència de persones com Serafín Castellano, Manuel Pérez Fenoll o el mateix Blasco, no abdica la fe zaplanista. Això li costarà el càrrec que ocupava a la direcció del PPCV, en 2004, i la Direcció General, en 2007. Un peatge car però que li evita dilemes morals. Ell és de Zaplana i de ningú més.
“Abans érem un partit més centrat”, es planyia l’exconseller zaplanista Fernando Modrego en una entrevista a EL TEMPS de 2010. “Els governs de Zaplana eren més oberts a qualsevol mena de creença, de més sensibilitat social”, hi afegia. I és que el zaplanisme sempre ha presumit de liberal, de tenir una mirada més transversal, en contraposició al conservadorisme de Camps i els seus.
La batalla campal
És a partir d’aleshores, de 2007, que la pugna entre campistes i zaplanistes esdevé, literalment, unabatalla campal. I Mazón, amb el casc verd al cap, s’erigeix un dels principals estrategs. Ripoll, el guardià de les essències de Zaplana, el situa a la vicesecretaria d’Organització del partit a la província. Tots dos i l’oriolana Mónica Lorente conformen el nucli dur de l’executiva. L’estat major de la defensa zaplanista en l’ofensiva contra el campisme. Amb una epifania al congrés provincial d’Alacant de desembre de 2008, quan Ripoll i els seus derroten el candidat campista, Pérez Fenoll, en una votació entre els compromissaris no apta per a cardíacs: 556 vots a 551.
Els zaplanistes, que havien donat suport a Camps perquè revalidara la presidència del PPCV, observaven incrèduls la revolta dels campistes, obstinats a liquidar el zaplanisme del seu feu alacantí. “Venia d’un congrés regional amb el 98% de suport i pensava que tenia totes les de guanyar... Però s’ha trobat amb la realitat d’Alacant, malgrat les pressions, coaccions i intimidacions que hi ha hagut”, explicava l’exconsellera zaplanista Gema Amor, en referència a Camps, en una entrevista concedida aleshores a EL TEMPS.
Joaquín Ripoll, Carlos Mazón i l’oriolana Mónica Lorente conformaven el nucli dur de la resistència zaplanista davant el campisme
Els episodis de tensió entre els dos sectors ja havien arribat a les agressions físiques a Elx, on alguns militants van acabar a l’hospital a causa d’una elecció de compromissaris més que tumultuosa. Per suposat, d’agressions verbals, també n’hi va haver: qui era delegat del Consell a la capital del Baix Vinalopó, Manuel Ortuño, va dedicar-li un “retrasada mental, marquesita de mierda y puta, perdón, diputada” a la zaplanista Enriqueta Seller. Any rere any, la romeria de la Santa Faç testimoniava el desencontre visceral de les dues faccions del PPCV. Els uns i els altres feien el recorregut per separat. Camps i Zaplana ni se saludaven.
Era una guerra total i Mazón estava situat a la primera línia de combat, organitzant i animant la tropa. No era un observador neutral ni un participant qualsevol. I en paral·lel, des de la vicepresidència de la Diputació, controlava l’àrea de carreteres, la més llaminera quant a adjudicacions. La que li permetia connectar amb l’empresariat autòcton. Una inversió de futur.
Del seu primer pas per la Diputació, Mazón va dur-se el record d’una imputació del cas Brugal
Del seu primer pas per la Diputació, Carlos Mazón va dur-se el record d’una imputació del cas Brugal pel presumpte finançament il·legal de la fundació de l’Hèrcules —club propietat de l’empresari Enrique Ortiz— a través de diverses empreses que contractaven obra pública amb la corporació provincial.
En una de les converses interceptades per la policia en el marc d’aquella investigació, el vicepresident de la fundació i l’empresari Rafael Gregory —un dels cervells de la trama— comenten que un altre empresari, Antonio Bonete, hi havia aportat 39.000 euros a condició que Mazón “l’estime molt” a l’hora d’adjudicar els contractes menors. La Diputació formava part del patronat de la fundació herculana.
Adeu (transitori) a la política
De sobte, l’any 2009, quan en porta dos a la Diputació, Carlos Mazón comunica el seu adeu a la política. És contractat, amb plaça fixa, com a director gerent a la Cambra de Comerç d’Alacant, que el seu president, Antonio Fernández Valenzuela, ha convertit en fuet contra Camps per privilegiar les inversions a València.
Valenzuela plega i el nou president, l’empresari torroner José Enrique Garrigós, no és tan loquaç ni té tant de caràcter. Per això a Ripoll, amarat d’un esperit cantonalista, ja li va bé tenir allà dins Mazón. La institució cameral ha de continuar exercint-hi pressió. Anualment, la Nit de l’Economia Alacantina és un clam contra les polítiques de Camps.
És una època de relax, en què fa una incursió musical amb el grup Marengo. Un intent amb majúscules, que el deixa entre els 39 finalistes per a representar Espanya al certamen d’Eurovisió de 2011 amb una versió de la coneguda cançó de Bachelli“Y solo tú”. Els components de Marengo també van versionar el tema de José Luis Perales “Me llamas”.
Mazón hereta una cambra desfeta i tracta de salvar-la a colp d’expedients de regulació d’ocupació (ERO). No obstant, incorpora al seu equip Santiago Lumbreras, la seua ombra permanent. Un periodista que va passar d’escriure cròniques de bous al diari Información a enrolar-se en la disciplina zaplanista com a director d’informatius de Ràdio Nou, l’emissora pública autonòmica, on va instigar l’elaboració d’una llista negra de periodistes desafectes al nou règim: “Es el momento de limpiar esto de rojos y maricones”, va proclamar Lumbreras, segons detalla Arabí al seu llibre. A continuació va ser sotsdirector de La Prensa, diari impulsat per Zaplana a les comarques alacantines a fi de reduir la influència d’Información, i director del parc temàtic Terra Mítica, l’obra magna de Zaplana a Benidorm, entre 2000 i 2010. Des d’aleshores, treballa a la vora de Mazón. Ara és el seu cap de gabinet a la Diputació.
En accedir a la cambra, Mazón va renunciar als seus càrrecs a la Diputació, però no a l’escó de diputat ras ni al de regidor a Catral, que va compatibilitzar amb la gerència els dos anys següents. En realitat, la seua vida no va canviar tant. Per bé que les derivades del cas Brugal eren cada vegada més severes —Ripoll va ser detingut i poliimputat—, Mazón sempre va preservar el fil que l’unia a Ripoll i el cordó umbilical que el mantenia lligat a Zaplana. N’és el seu fill polític menut.
Mitjançant Zaplana, Mazón va fer un intent de retornar a la política a les eleccions a les Corts de 2015. El president de la Generalitat i del PPCV, Alberto Fabra, va obrir una via de comunicació habitual amb Zaplana a la segona meitat de la legislatura 2011-2015. Esther Pastor, assessora del cap del Consell, va ser-ne l’artífex. I en aquelles converses, Zaplana va posar damunt la taula el nom de Mazón: volia regressar a València com a diputat.
Mazón va figurar a la llista a les Corts de 2015 per la mediació de Zaplana davant Alberto Fabra
En efecte, el seu nom va figurar a la llista per Alacant. Al número 13. A la direcció provincial del partit, capitanejada per José Ciscar des de 2012, li havia costat molt desempallegar-se del zaplanisme i no el volien en una posició més destacada. Finalment, el 13 va fer honor al seu nom fatídic i no va convertir-se en un lloc d’eixida.
Els populars passaven de posseir 55 diputats a quedar-se’n amb 31, 11 dels quals per Alacant. La pèrdua del poder va fer la resta. La llista només va córrer un lloc —el del nou president de la Diputació d’Alacant, César Sánchez— i Mazón no va poder seure a l’hemicicle. Un pas en fals.
De Ciutadans... Al poder
Al cap de quatre anys, en 2019, va estar a punt de fer un altre pas en fals. Fran Hervías, el responsable d’Organització estatal de Ciutadans, va desplaçar-se fins a Alacant per oferir-li el número 1 a l’alcaldia per la formació taronja. Els populars havien recuperat la vara de comandament gràcies a una moció de censura i no podien presentar un altre candidat que no fora Luis Barcala, alcalde per sorpresa des de 2018. Mazón, però, va declinar l’oferiment. Segons algunes fonts, perquè no estava d’acord amb la composició de la resta de la candidatura. Segons unes altres, perquè la direcció estatal del PP ja li preparava un retorn sumptuós.
L’any 2019, Mazón va rebre un oferiment de Fran Hervías per liderar la llista local de Ciutadans a Alacant, però el PP va reaccionar a temps i va cedir-li la Diputació
En 2015, quatre anys abans, Zaplana ja s’havia involucrat personalment en el desembarcament de càrrecs locals del PP a Cs. Després d’aquells comicis, la formació taronja —amb un sol diputat— va decantar la presidència de la Diputació. No sols el color, sinó el nom del president. Molestos com estaven amb la neteja del zaplanisme efectuada per Ciscar, van vetar-lo com a aspirant a la presidència. Al seu lloc volien situar un zaplanista de pedra picada, l’exalcalde alteà Miguel Ortiz, però no va aconseguir l’acta de diputat per la Marina Baixa i van haver d’optar per l’insípid César Sánchez, un èmul de Camps.
Així doncs, en 2019, Teodoro García Egea, secretari general de Pablo Casado, va encarregar-se de tallar la sagnia i d’ungir Mazón com a home fort a la província i més enllà. Íntim de la veterana zaplanista Macarena Montesinos i del propi Mazón, el número 2 del PP va dissenyar una operació mestra que comptava amb una víctima propiciatòria: el mateix César Sánchez.
Després d’una processó de la Setmana Santa de 2019, preguntat per la continuïtat de Sánchez a la Diputació, García Egea, evasivament, respon que aquest té per davant una feina molt important al Congrés dels Diputats. L’afectat, al costat seu, es queda impàvid. Tan blanc com Iniesta. La jugada és clara: el PP vol enviar-lo a Madrid i situar Mazón com a president del partit i de la Diputació.
No sols això, sinó que Casado i Egea ja pensen en ell com a relleu d’Isabel Bonig al capdavant del PPCV. Alacant és la plaça forta del partit al País Valencià i el pacte amb Ciutadans fa la resta: un cop celebrats els comicis municipals, conjuntament, superen d’un escó la majoria absoluta. Els dos diputats de Cs —hi obtenen nou assessors— n’ixen molt beneficiats: Julia Parra es fa una vicepresidència cultural amb molta projecció pública, i Javier Gutiérrez, amb la cartera estrella de la Diputació. La d’infraestructures, la que va gestionar Mazón en temps de Ripoll.
Bonig i Toni Cantó actuen com a padrins del casament. Ella intueix que potser està cavant la seua fossa, però el poder institucional dels populars valencians se circumscriu al sud. No hi té res a fer.
El trampolí
Igual com, els anys 90, l’accés de Zaplana a la presidència del PP provincial va ser el seu trampolí immediat a la presidència del PPCV, Mazón farà el salt en un temps encara inferior. És l’alumne avantatjat.
Com aleshores, algunes maniobres empresarials hi han contribuït a bastament. Els controls de l’Administració són molt més estrictes que tres dècades enrere, però l’anhel de situar un zaplanista a València és irrefrenable. En un calc de l’estratègia seguida per Zaplana, Mazón és obertament promocionat per diversos mitjans de comunicació.
Al PP valencià ha cridat molt l’atenció; per exemple, el creixement que ha experimentat la redacció del digital El Español, que l’any passat no existia a Alacant i ara hi compta cinc periodistes, mentre la de València en té un de sol. Pedro J. Ramírez, el seu director, sempre s’ha vantat de l’amistat que l’uneix a Zaplana.
D’altra banda, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, ens presidit per Mazón, s’ha convertit en un focus de polèmica. L’anterior directora, María Teresa Pérez, va dimitir del càrrec després que Compromís denunciara l’adjudicació d’un contracte a una empresa d’un dels sotsdirectors de l’organisme. El 50% del pressupost del Gil-Albert es dedica a la vintena d’integrants que hi ha en nòmina, entre els quals diversos periodistes.
Com era d’esperar, Mazón ha elevat el to amb motiu de la retallada del transvasament Tajo-Segura. S’ha negat a participar en el Fons de Cooperació Municipal que el Consell ha endegat amb les altres dues diputacions, i fins i tot ha creat el Centre d’Intel·ligència Artificial —amb l’exrector de la UA Manuel Palomar al front— com a contrapès al Districte Digital que la Generalitat promou a les instal·lacions de la Ciutat de la Llum, un megaprojecte de Zaplana tan fallit com Terra Mítica.
Fullana: “Darrere de Mazón, a diferència de César Sánchez, hi ha una plataforma de suport mediàtic i empresarial”
Al marge dels enfrontaments partidistes, en molts casos artificials, hi ha els fets constatables. I aquests indiquen que l’últim any, a les comarques d’Alacant, s’han produït tres mocions de censura que evoquen la que al seu dia va dur Zaplana a l’alcaldia de Benidorm. A Teulada-Moraira (Marina Alta) i la Torre de les Maçanes (Alacantí), el PP ha accedit a l’alcaldia gràcies al suport de diversos trànsfugues socialistes. A Agres (Comtat), un exedil socialista s’ha fet amb el govern municipal en companyia dels regidors del PP. Compromís governava dues de les tres alcaldies, i l’altra era socialista.
L’oposició hi detecta un zaplanisme way of life amb gotes de cantonalisme light. Mazón ha arribat a reconèixer que el PPCV ha marginat Alacant quan ha governat la Generalitat. El diputat de Compromís a la corporació provincial, Gerard Fullana, avisa que “darrere de Mazón, a diferència de Sánchez, sí que hi ha una plataforma de suport mediàtic i empresarial important”. “Feia una dècada que buscaven algú com ell, amb fil directe amb Madrid i capaç de fer-se amb el control del PP a escala autonòmica”, anota. “Cal prendre’s molt seriosament la involució que significaria Mazón”, continua Fullana, “la gent que li fa costat ja estava de tornada i ara veuen una oportunitat d’influir novament”.
Entre aquesta colla destaquen persones com Montesinos, Ortiz, Modrego, Mónica Lorente, Ximo Ferrando o Jorge Sedano, que va emigrar a Ciutadans però hi ha mantingut el contacte. Regularment queden a sopar amb Mazón i més noms que formen part del pinyol zaplanista.
“És qui millor pot representar allò que Zaplana encarnava al seu dia”, afirma una persona propera a Mazón
Una persona propera a Mazón que prefereix mantenir l’anonimat en destaca el “magnetisme”. “És qui millor pot representar allò que Zaplana encarnava al seu dia”, opina. “Carlos Mazón ja és algú per si mateix, té personalitat pròpia i un lideratge polític inqüestionable”, afegeix. “Té un bagatge al darrere i un estil pactista molt adaptat a les circumstàncies actuals que, sens dubte, li facilitarà les coses.”
Aquesta font considera que Zaplana va tenir-ho molt més difícil que ho tindrà Mazón, en prendre les regnes del PPCV: “Eduardo va trobar resistències entre els sectors tradicionals del partit, cosa que a ell no li passarà”, remata. “Ja coneix molta gent a València i el seu caràcter simpàtic i divertit li serà de gran ajuda”.
Com Zaplana, Mazón també està habituat als esglais judicials o als que arriben a través dels nous organismes de fiscalització. Per exemple, l’Agència Antifrau valenciana, que va requerir al PP alacantí el pagament d’un sopar per a 2.500 militants organitzat l’any 2009 a la Institució Firal d’Alacant (IFA). La despesa d’aquell acte, que ascendia a 8.300 euros, no havia estat abonada 11 anys després, raó per la qual, l’any passat, l’Agència n’urgia a satisfer-lo. Fou Mazón qui va contractar aquell sopar i qui va oblidar-se de pagar-lo. Segons ell, perquè IFA no hi va emetre la factura corresponent.
De qualsevol manera, la principal factura que ha de pagar Mazón no és aquella, sinó una de caràcter estrictament polític: el seu lligam amb Zaplana, una rèmora que l’oposició explotarà tant com puga. Caldrà veure qui guanya la partida: si les acusacions del Botànic de ser-ne el deixeble predilecte o el seu estil distès i desenfadat revestit d’un discurs liberal. La fórmula màgica que l’any 1995 ja va conduir Zaplana al Palau de la Generalitat.