Política espanyola

La segona guerra d’Aznar

Revestit de l’esperit del Cid, l’expresident espanyol José María Aznar apadrina els tres líders de la dreta que han anunciat una “reconquesta” èpica de les principals institucions de l’Estat. PP, Ciutadans i Vox beuen d’un ideari que ja fou derrotat a les urnes en 2004, a recer de la guerra d’Iraq. La mobilització popular és el millor antídot contra aquesta ofensiva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cap personatge històric no atrau tant José María Aznar com el Cid Campeador. Ara fa tres dècades, quan el suplement setmanal d’El País va demanar-li que es disfressara del seu personatge predilecte per a la secció “Locas pasiones”, Aznar va veure complert el seu somni de vestir-se com Rodrigo Díaz de Vivar, el mercenari castellà que l’any 1094 va culminar la conquesta d’al-Àndalus amb la incorporació de la taifa de València.

Deu segles més tard, Santiago Abascal, el president de la formació d’extrema dreta Vox, no s’està de repetir que la Reconquesta s’acaba d’iniciar per Andalusia i s’estendrà per la resta de l’Estat. Un símil llegendari que de segur entusiasma Aznar, a qui es pot considerar pare polític d’Abascal. De fills com ell, l’expresident espanyol en té un parell més, però Abascal és el primogènit.

Ironies de la vida, va arribar al món el 14 d’abril de 1976, coincidint amb el 45è aniversari de la proclamació de la Segona República. A la seua trajectòria política figuren 12 anys com a regidor a Llodio (Àlaba), quatre i mig com a diputat al Parlament basc i dos càrrecs de confiança a l’ombra de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre: director de l’Agència de Protecció de Dades autonòmica i de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, un microxiringuito amb dos únics treballadors. En paral·lel, des de l’esfera personal, Abascal havia impulsat una altra fundació, Denaes, que pren les sigles de la Defensa de la Nació Espanyola que preconitzava.

Al novembre de 2013, ara fa cinc anys, Santiago Abascal va estripar el carnet del PP acusant Mariano Rajoy de “segrestar el partit” i de “trair-ne les idees”. A la carta de comiat feia menció explícita a l’exfuncionari de presons José Antonio Ortega Lara, segrestat per ETA durant 532 dies i que mesos abans havia abandonat les files populars. Avui tots dos comparteixen militància a Vox.

El segon fill polític d’Aznar s’anomena Albert Rivera, nascut en 1979. El setembre de 2002, a l’etapa de l’aznarisme més dur, va demanar l’alta a Noves Generacions, la branca juvenil del PP. Sonaven tambors de guerra a Iraq i faltaven pocs mesos perquè es produïra la famosa foto de les Açores, en què els presidents dels Estats Units i Espanya i el primer ministre de la Gran Bretanya van llançar un ultimàtum a Saddam Hussein. Tant George W. Bush com el mateix Aznar i Tony Blair asseguraven que l’Iraq amagava armes de destrucció massiva. Anys a venir es demostraria que no n’hi havia i Bush, fins i tot, en faria broma.

Juan Manuel Moreno Bonilla, possible president del PP de la Junta d’Andalusia, i Santiago Abascal, el líder de Vox, van ser companys a Noves Generacions: el primer dirigia l’organització estatal i el segon, la del País Basc. La imatge correspon a l’any 2000| EFE

Aquella guerra va esdevenir la tomba del PP i el trampolí que va dur el socialista José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa. En paral·lel, a Catalunya s’havia estrenat el tripartit PSC-ERC-ICV i sorgia un moviment polític que l’any 2006 adoptaria la forma de partit: Ciutadans. El leitmotiv principal era la lluita contra el “nacionalisme” i Albert Rivera, de només 26 anys, n’era designat president. La seua oposició fèrria al procés sobiranista català va fer que Aznar se sentira molt més a prop d’ell que no de Mariano Rajoy, a qui va deixar de parlar i de saludar. Li retreia un excés de contemporització en el cas català i l’abandonament de les essències més genuïnes del PP, tot just allò que va provocar la marxa d’Abascal i que ha encimbellat, a la cúpula del partit, el tercer fill polític de l’aznarisme.

Es diu Pablo Casado i va nàixer 22 dies abans del cop d’Estat de 1981. Va treballar com a assessor a l’oficina d’expresident d’Aznar i va guanyar el darrer congrés del PP sota la promesa de recuperar l’ànima perduda. L’empremta aznarista. No li molesta que li’n diguen hereu. Ans al contrari, se n’enorgulleix. A la campanya de les primàries va reiterar que el seu objectiu era recuperar els votants que havien emigrat a Vox i Ciutadans.

La menció a un partit marginal com Vox va sobtar a tothom, però a la sala de màquines del PP hi detectaven una fuita incipient. En realitat, aquesta inèrcia s’ha accentuat des que Casado presideix el PP, però això ja importa poc. Allò que de debò importa és que la suma de “les dretes” per fi es troba en condicions de soterrar 36 anys de socialisme a Andalusia i que tres homes molt ben vistos per Aznar de seguida s’han mostrat predisposats a unir esforços.

El tsunami andalús

Una participació extremadament baixa —en aquest cas, el 58,7%— és un condicionant clau a l’hora de capgirar un mapa polític de manera sobtada, tal com ha succeït a Andalusia. No és la primera vegada, ni de bon tros, que els comicis andalusos deparen un índex molt baix d’afluència a les urnes. És la tònica habitual. Sempre que se n’han celebrat de manera individualitzada i no en companyia de les eleccions estatals, el percentatge mai no ha arribat al 67%. L’any 1990, un paupèrrim 55,3% —fins i tot per sota de la xifra d’enguany— no va impedir que el PSOE revalidara la seua majoria absoluta.

D’allò ja fa 28 anys, quan en feia vuit que els socialistes controlaven la Junta. Una hegemonia eterna, de 36 anys, que el 2 de desembre de 2018 ha saltat pels aires. La gran majoria dels 380.000 electors que van quedar-se a casa amb relació als comicis de 2015 s’havien inclinat llavors per alguna candidatura progressista. Uns vots que haurien servit per superar la suma dels partits de dretes, que en aquesta ocasió s’ha situat 200.000 sufragis per davant.

Gràfic elaborat per Vanesa Prieto| EL TEMPS

La pèrdua del bloc progressista s’eleva a 700.000 paperetes. Una anàlisi demoscòpica més acurada permetrà esbrinar les transferències del PSOE i de Podem cap a Ciutadans i Vox. L’expert Narciso Michavila —de l’empresa GAD-3, que treballa per al diari Abc— ha deixat entreveure que uns 30.000 exvotants socialistes van decantar-se per Vox el 2D, però la seua anàlisi no precisa el transvasament entre Podem i Vox. Un flux que també s’ha donat i que es reflecteix en la caiguda brusca d’Adelante Andalucía —l’acord Podem-IU— a barris populars de Sevilla com Cerro-Amate, a ciutats mitjanes com Antequera (Màlaga), a grans ciutats com Jerez de la Frontera (Cadis) o a petites poblacions rurals com ara Arjona (Jaén). Les dades assenyalen que, respectivament, les formacions ubicades a l’esquerra del PSOE s’han deixat pel camí el 33%, el 36%, el 37% i el 45% dels sufragis. És factible que una part del vot indignat de 2015 s’haja redireccionat cap a Vox.

Alguns elements hi juguen a favor. Per exemple, el debat sobre la immigració, que ha guanyat força d’ençà de l’arribada de Pedro Sánchez. Mentre el baròmetre del CIS del mes de maig especificava que únicament el 3,3% ho considerava com un dels tres principals problemes d’Espanya i a penes l’1,2% indicava que era un dels tres problemes que personalment l’afectava més, aquestes dades han repuntat amb l’entrada del Govern socialista. Així, al baròmetre d’octubre, el 9,5% dels espanyols ja el situava com un dels tres problemes més importants i el 3,9% afirmava que era una de les tres qüestions que més li preocupaven a títol individual.

A Andalusia, la gestió de la immigració es viu amb una intensitat especial. Moltes de les persones que aconsegueixen entrar a l’Estat espanyol ho fan a través de les seues costes. La manera com el Govern de Sánchez va desentendre’s del pesquer de Santa Pola (Baix Vinalopó) Nuestra Madre Loreto durant la darrera setmana de la campanya andalusa —que havia rescatat dotze libis a alta mar— podria guardar relació amb l’increment de la preocupació pel fenomen migratori. El Govern valencià va oferir de nou el port de València perquè el vaixell hi atracara, però el ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, va limitar-se a explicar que els migrants havien de desembarcar en un “port segur” del seu país d’origen. El contrast amb l’actuació respecte a l’Aquarius, el juny passat, era ben evident.

Però, sobretot, l’ítem que ha guiat la campanya andalusa ha estat Catalunya. A ulls dels entrevistats pel CIS, constitueix el cinquè problema més greu d’Espanya per darrere de l’atur, la corrupció, els polítics i la conjuntura econòmica. Casado, Rivera i Abascal van centrar el missatge en Catalunya i els seus candidats a la Junta van fer-ne bandera. Les crítiques al PSOE per recolzar-se en els “enemics d’Espanya” a fi de governar han sigut una constant.

Siga com siga, l’aterratge de la ultradreta a les institucions era qüestió de temps. A Europa ja és una realitat estesa i el risc d’un efecte contagi era gran. La crisi galopant de la socialdemocràcia és un altre element que s’ha de tenir en compte. En el cas andalús, a més, hi intervenen algunes particularitats rellevants.

Santiago  Abascal i Albert Rivera es manifesten, en 2008, contra la política lingüística del Govern basc de Juan José Ibarretxe| EFE

Susana Díaz és l’enemiga íntima de Sánchez, amb qui va competir pel lideratge del PSOE. La seua cara de dol el dia que va ser derrotada no s’ha esborrat de la ment de molts andalusos que han conclòs que la Junta és una mena de segon plat. La batalla va ser cruenta dins del mateix socialisme andalús i ha repercutit en una mobilització escassíssima a feus sanchistes com Dos Hermanas o Alcalá de Guadaíra, que sempre presenten una participació clarament superior a la mitjana i que ara han quedat per sota. Una coincidència amb les eleccions estatals o amb les europees i municipals hauria animat la militància antisusanista, més nombrosa que no sembla. D’altra banda, el judici dels ERO —els expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán estan a l’espera de sentència— ha transmès una imatge de corrupció molt nociva.

La incomunicació entre el PSOE i Podem a Andalusia també ha desorientat l’electorat progressista. Díaz i la candidata podemita, Teresa Rodríguez, senten aversió mútua. L’acord de governabilitat entre els socialistes i Ciutadans ha estat durament censurat per la segona, adscrita al sector anticapitalista de la formació i que també està enfrontada a Pablo Iglesias, a qui ha exigit, en va, més autonomia. En el cas d’Iglesias, han estat les primeres eleccions a què es presenta després que Irene Montero i ell adquiriren un xalet de 615.000 euros al municipi benestant de Galapagar. Un aspecte de la seua vida privada que, tanmateix, no ha agradat a bona part dels afiliats i simpatitzants.

Objectiu: el País Valencià i les Balears

El trident PP-Cs-Vox assumeix el seu acord de govern a Andalusia amb una normalitat absoluta i no oculta que repetiran la fórmula allà on calga per apartar del poder el “comunisme” i el “nacionalisme”. Ciutadans ni tan sols no escolta el líder dels liberals europeus, Guy Verhofstadt, ni el seu alcaldable per Barcelona, Manuel Valls, que recomana no fer tractes amb Vox.

PP, Ciutadans i Vox convenen que caldria aplicar novament —i de manera més severa— l’article 155 de la Constitució a Catalunya, un desig que no podran materialitzar fins després d’unes eleccions al Congrés... Si és que els duen al Govern. De cara als comicis autonòmics del 26 de maig, el País Valencià i les illes Balears són dues de les víctimes propiciatòries. La combinació de socialistes, nacionalistes i podemites els resulta molt estimulant. El Govern navarrès presidit per Uxue Barkos és un altre objectiu prioritari.

Pablo Casado, com a president de Noves Generacions, saluda Aznar al congrés que la formació juvenil del PP va realitzar en 2008. Al dalt, Aznar rep Albert Rivera, el líder de Ciutadans, al segon Foro Atlántico organitzat per l’expresident espanyol. Fins l’elecció de Casado com a president del PP, l’expresident espanyol no amagava la seua preferència per Cs| EFE

El PP s’afanya a homologar Podem i Vox com les dues cares d’una moneda. En una entrevista a EL TEMPS, la presidenta dels populars valencians, Isabel Bonig, ja es negava a qualificar Vox de partit d’extrema dreta i explicava que, en aquests moments, buscar el votant centrista és un mal negoci. Cal radicalitzar el discurs. En el cas valencià, però, qui ha acumulat molts anys de desgast al Govern i arrossega causes serioses de corrupció és el PP, amb tres dels seus quatre expresidents sota sospita: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps.

A més, la coincidència de les eleccions valencianes amb les municipals ajudarà a mobilitzar l’electorat més dubtós, que també pot veure’s interpel·lat pel perill de l’ascens de l’extrema dreta. La participació no baixarà del 70%; la coincidència amb les eleccions europees difuminarà el discurs autòcton, però l’existència d’una força netament valenciana com Compromís —la que millor defensa els interessos valencians, segons les enquestes— esdevé un factor aglutinador, igual com la predisposició de Podem a pactar amb el PSPV. A les enquestes, l’acceptació de Ximo Puig és més alta que la de Susana Díaz, i el lideratge de Mónica Oltra resulta més mediàtic que el de Teresa Rodríguez.

A les Illes, encara que la presència d’un conegut com Jorge Campos —mà dreta de Carlos Delgado a la facció més anticatalanista del vell PP— pot representar un al·licient, la cohabitació actual de sis grups —PP, PSIB, Podem, Més, Ciutadans i PI— dificulta l’entrada d’un setè actor. Vox podria superar el 5% i quedar-ne fora per manca de diputats a repartir. Una entrada fulgurant com la d’Andalusia, però, sí que podria resultar demolidora.

Des de sa casa de Madrid i el seu xalet de Marbella —no des de deserts remots ni muntanyes llunyanes— José María Aznar ja es frega les mans pensant en l’ofensiva que prepara la dreta espanyola. La segona guerra que patrocina a través de Casado, Rivera i Abascal promou la recentralització de competències, la retallada de drets i la intervenció indefinida de Catalunya. Una resposta com la que va obtenir al carrer —i a les urnes— la dècada passada és l’única que pot malbaratar els seus plans. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.