La monarquia estava en hores baixes. Hi havia cansament general vers una institució desgastada pel suport a la dictadura i per corrupcions. El republicanisme anava agafant adeptes. Es donà una amnistia als presos polítics i exiliats, cosa que va permetre el retorn, per exemple, del futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Va tornar de Bèlgica el febrer de 1931. Els partits polítics s’anaren posant al dia. Entre els quals, Esquerra Republicana de Catalunya, que el 19 de març naixia en el marc de la Conferència d’Esquerres Catalanes celebrada al Foment Republicà de Sants, a Barcelona. Hi participaren els homes de Francesc Macià d’Estat Català, els del Grup de L’Opinió —intel·lectuals d’esquerres vinculats al setmanari del mateix nom, com Joaquim Ventalló, Joan Lluhí i Vallescà, Pere Comas...—, els sindicalistes de la Unió de Rabassaires i federals del grup de Lluís Companys del Partit Republicà Català, com també diverses agrupacions i associacions comarcals i locals —com ara la Joventut Nacionalista La Falç, sota el lideratge de Josep Tarradellas—. Francesc Macià va ésser escollit el primer president i el pratenc Joan Lluís Pujol, fill del futur alcalde republicà del Prat de Llobregat Josep Pujol i Capsada, el secretari general.
La idea inicial del Govern monàrquic era fer unes eleccions generals, però a darrera hora es va bescanviar per unes municipals. Es preveia, d’aquesta manera, que s’impossibilitaria un canvi de governabilitat política. Tanmateix, aquesta tàctica no va donar fruits i el 12 d’abril de 1931 es convocaven les esmentades eleccions municipals amb el triomf, sobretot a la majoria de les capitals de província, de les forces republicanes. Les eleccions municipals es van convertir en un plebiscit de monarquia o república.
Ningú s’esperava que una formació com ERC, amb 23 dies de vida, arribés a ser la força més votada a Catalunya i a les ciutats de Lleida, Girona i Barcelona tingués un resultat inesperat. Barcelona fou la tercera ciutat de l’Estat a proclamar el 14 d’abril la República, després d’Eibar i Vigo. En Lluís Companys proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Assabentat Francesc Macià d’aquest fet, proclamà tot seguit, des del balcó del Palau de la Diputació, la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques. La República Catalana va ésser molt efímera, atès que des del nou Govern republicà de Madrid se’l pressionà per tal que rebaixès el to. Desapareguda, després de tres dies de vida, la República Catalana és transformà en Generalitat de Catalunya, i recuperà una institució de govern d’origen medieval que havia perdurat fins al 1714.
La conversió de la recent República Catalana en una mera autonomia comportà que els més radicals d’Estat Català fossin contraris a aquest canvi d’estatus. Consideraven Francesc Macià i els seus homes de confiança uns traïdors per no haver estat capaços de defensar la República Catalana. Entre els crítics hi havia en Daniel Cardona i en Magí Colet, els quals crearen Nosaltres Sols —catalanització de Sinn Fein, d’Irlanda—. Cardona fou escollit alcalde republicà de Sant Just Desvern. Arran de la seva implicació en els Fets del 6 d’Octubre, s’hagué d’exiliar a França, d’on tornà l’hivern de 1936 per ocupar de nou l’alcaldia. D’altres crítics amb Macià crearien el gener de 1932 l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE). Dos mesos després es fundava el Partit Nacionalista Català (PNC), de tarannà conservador. Tots dos partits polítics es presentaren a les eleccions al Parlament de Catalunya del 19 de novembre de 1932 i van obtenir uns resultats molt minsos i sense representació parlamentària. Tanmateix, no tots els sobiranistes de la nounada ERC marxarien. Seguiren Estat Català —organització amb estructura pròpia dins d’Esquerra— i des d’aquí emprengueren accions per donar més perfil separatista al partit. Els capdavanters d’aquest corrent foren Josep Dencàs i Miquel Badia. Una altra opció que no abandonà la idea d’una República Catalana fou el Bloc Obrer Camperol (BOC). Aquest partit era el resultat de la unió del Partit Comunista Català (PCC) i la Federació Comunista de Catalunya dirigida per Joaquim Maurin, escindit del Partido Comunista de España per discrepàncies en temes nacionals i sindicals. El BOC va comptar amb personatges il·lustres com en Salvador Dalí —breu militant— i Jaume Miravitlles, el qual l’any 1934 ingressaria a ERC i durant la República en guerra seria comissari de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
Una República amb voluntat modernitzadora
El 3 d’octubre de 1931 les Corts espanyoles aprovaven el sufragi femení. I el desembre d’aquell any la República estrenava una nova Constitució democràtica, que reconeixia el dret al divorci, la separació de l’Estat i l’Església, el reconeixement d’algunes fites socials o el dret de les regions espanyoles a disposar d’un règim autonòmic. Tot i això, la nova Constitució tenia un fort component centralista.
L’Estatut de Núria havia estat referendat el 2 d’agost de 1931 per una majoria de catalans en referèndum després de patir serioses retallades. El 20 novembre de 1932 es convocaren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, en què fou escollit Francesc Macià president de la Generalitat per àmplia majoria. ERC esdevenia el principal partit de l’etapa republicana enfront dels conservadors de la Lliga Regionalista —a partir del 1933 Lliga Catalana—, els quals s’hagueren de conformar a fer d’oposició. Tanmateix, no tot eren flors i violes per a Esquerra. Els del Grup de L’Opinió, integrats dins d’Esquerra, consideraven que ERC s’havia radicalitzat quan permeté a Estat Català agafar una part important del timó. Tampoc acceptaven que Macià fos al mateix temps president de la Generalitat i d’Estat Català. Els de L’Opinió foren expulsats d’ERC la tardor de 1933 i crearen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), amb la voluntat de ser el relleu i la moderació d’ERC. En la mateixa època en foren expulsats els diputats Josep Tarradellas i Antoni Xirau, que també ingressaren al PNRE. El nou partit no pretenia ser una opció independentista i apostava per un socialisme federalitzant.
El novembre de 1933 es convocaren les segones eleccions legislatives de la República, que donaren el triomf a les forces conservadores, amb la formació neofeixista CEDA al capdavant. En aquestes eleccions la dona votà per primer cop, i això augmentà el cens electoral. S’inicià un nou període republicà sota la batuta de la dreta ultraconservadora anomenat per alguns historiadors com a Bienni Negre.
Moviment obrer i conflictivitat social
L’esclat republicà de 1931 va significar un avanç en les llibertats democràtiques i socials. Tot i això, encara quedava molt camí per recórrer. El sindicat majoritari a Catalunya eren els anarquistes de la CNT i de ben lluny el seguia la UGT, socialista. Al camp, els de la Unió de Rabassaires eren els únics amb presència en tot el territori. La CNT-FAI, aquests darrers la branca radical de l’anarquisme ibèric, no les tenien totes amb els governants de la República ja que els titllaven de burgesos acomodats al nou règim. Per als anarquistes, la República no havia resolt els veritables problemes dels obrers. Esclataren diversos conflictes laborals, com els de Sallent i de la Seda —fàbrica situada al Prat de Llobregat—. El 6 de desembre de 1933, després del triomf de les forces conservadores a nivell estatal, esclatà una vaga general que fou reprimida per la Guàrdia Civil. El Govern central declarà l’estat d’emergència i les eleccions municipals catalanes —les primeres i úniques que organitzava la Generalitat de Catalunya en virtut de l’Estatut del 1932—, previstes per al desembre, s’hagueren de posposar al gener. De nou les esquerres catalanes es reagruparen i assoliren la victòria en la majoria de municipis catalans. El dia de Nadal de l’any anterior havia mort Francesc Macià i fou substituït per en Lluís Companys, el qual formulà un nou govern amb la participació de diferents opcions republicanes d’esquerres: ERC, Acció Catalana Republicana, PNRE i USC.
Els Fets d’Octubre de 1934
La inclusió dels tres ministres de la CEDA en el nou Govern presidit per Alejandro Lerroux a la tardor de 1934 va fer esclatar una onada d’indignació popular. A inicis d’octubre, a Astúries els miners van revoltar-se i a Catalunya el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins d’una República Federal Espanyola. Companys va actuar sense meditar de forma consensuada les conseqüències que comportaria aquell fet. L’esclat revolucionari d’Astúries i la proclamació sobirana a Catalunya van provocar la reacció immediata del Govern de la República. L’exèrcit va sortir al carrer. A Astúries, el general Franco va aplacar la revolució llibertària amb duresa i mortaldat. En canvi, a Catalunya, el general Batet va actuar de manera distinta, fet que comportà el mínim de morts i ferits. Els membres del Govern de la Generalitat, amb el president al capdavant, seran empresonats al vaixell Uruguay. Només se’n salvarà el conseller de Governació, Josep Dencàs, que s’havia escapolit perquè no hi era en aquell moment al Palau de la Generalitat. Això li reportarà acusacions de traïdoria. L’Estatut d’Autonomia serà suspès, molts ajuntaments d’esquerra seran destituïts, com el de Barcelona, i reconvertits en gestores municipals, i la majoria dels seus membres empresonats, així com entitats i diaris clausurats i reprimits.
El triomf del front d’esquerres
L’any 1936 s’inicià amb la convocatòria de noves eleccions generals legislatives a l’Estat per al 16 de febrer després de les acusacions de corrupció contra membres del Govern de la República i l’exigència per l’alliberament de milers de presoners polítics. Aquest cop els anarquistes no van demanar l’abstenció, ja que volien l’amnistia dels presos.
Calia fer un front comú que s’articulés al voltant de les esquerres catalanes, des d’ERC fins als socialistes i comunistes. Seguint l’exemple de la Coalició d’Esquerres que es va configurar per combatre la contesa de les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, la nova coalició havia de garantir unes Corts espanyoles adequades als sentiments genuïnament republicans de 1931, restabliment de l’autonomia catalana i l’amnistia per als més de 30.000 empresonats arreu de l’Estat, entre ells el president de la Generalitat i el Consell Executiu d’aquesta institució. A l’Estat espanyol la unió de les forces republicanes d’esquerres va denominar-se Frente Popular. A Catalunya, en un principi la unió de les esquerres catalanes havia de dur aquest nom, però Carles Pi i Sunyer s’hi oposà.
A les eleccions, les dretes espanyoles, tal com va passar amb les esquerres en les legislatives del 19 de novembre de 1933, van anar desunides i ho van pagar car. El 71,3% de l’electorat català va acudir a les urnes, i atorgà un triomf clar al Front d’Esquerres amb un 58,9% dels vots (que li va comportar 41 diputats al Congrés) contra el 41% per al Front d’Ordre (amb 13 diputats). A escala estatal, les esquerres aconseguien 263 escons per 136 per a la dreta. En un cens que superava els 9 milions de votants la diferència entre les dues principals opcions va ésser aproximadament de 100.000 vots. Es podria qualificar quasi d’empat tècnic. Tanmateix, si ho mirem des de l’opció catalana, el triomf del Front d’Esquerres va significar la victòria dels objectius de Carles Pi i Sunyer i d’ERC. A partir d’aquest moment s’obria un nou panorama polític en el context català i espanyol, ple d’il·lusions i esperances, però també de dificultats que s’anirien agreujant amb el pas del temps.
Amb el triomf de les esquerres republicanes es decretà una amnistia per a tots els presos polítics del 6 d’octubre de 1934. Entre els amnistiats hi havia el president de la Generalitat de Catalunya i els seus consellers. Es restabliren els ajuntaments suspesos i l’Estatut d’Autonomia. A partir de l’1 de març Esquerra emprenia de nou el rumb del lideratge de la política catalana i recuperava les institucions de les quals havia estat expulsada.
Els primers mesos d’ençà del triomf de les esquerres republicanes ha estat considerat per alguns historiadors, a nivell català, com un oasi primaveral. A Madrid, per contra, els perdedors de les eleccions conspiraren contra la democràcia. A Catalunya, els membres de la Lliga Catalana, tot i no pair la derrota, no van actuar en contra del Govern.
L’assassinat dels germans Badia a mans dels anarquistes va trencar aquest oasi primaveral. Miquel Badia i Capell, fervent separatista —així eren anomenats els independentistes en aquella època—, havia estat comissari d’ordre polític de la Generalitat de Catalunya durant l’etapa del conseller de Governació Josep Dencàs. En l’època que va ocupar el seu càrrec va ésser molt criticat pels mètodes que emprava i les formes com actuaven els seus escamots. El 28 d’abril de 1936, Miquel i el seu germà Josep Badia, foren abatuts a trets per membres de la FAI. Aquest crim va ocasionar una forta commoció dins de l’esfera política catalana.
D’altra banda, el 18 de juliol s’havia de celebrar l’Olimpíada Popular, en resposta als Jocs Olímpics de Berlín, els quals havien rebut el vistiplau del comitè Olímpic Internacional. Aquelles olimpíades significaven la legitimitat del règim nazi de Hitler i per aquest motiu Barcelona, que havia sortit derrotada en l’elecció de ciutat per celebrar els jocs olímpics de 1936, va ésser l’escollida perquè fes uns jocs paral·lels en què els valors democràtics i republicans excel·lissin enfront de la propaganda del feixisme imperant a mig Europa. El sollevament del 17 de juliol va truncar del tot la inauguració i realització de l’Olimpíada Popular de Barcelona. A la Ciutat Comtal s’havien desplaçat centenars de ciutadans provinents d’altres països amb el propòsit de participar-hi. Molts d’ells eren de fortes conviccions antifeixistes, van romandre al país i s’allistaren com a voluntaris a les Brigades Internacionals, escamots que lluitaren en el bàndol republicà durant gairebé dos anys defensant la República.
L’estiu de 1936 s’iniciava un conflicte bèl·lic contra el règim democràtic republicà. Fam, mort i bombardeigs foren les constants atrocitats en què hagueren de viure milers de catalans i catalanes. I l’independentisme i les altres opcions republicanes s’emmotllaren forçosament a aquest nou marc històric.