Perfil

Josep Borrell: el jacobí amant de l’adrenalina

L’home triat per Pedro Sánchez pel Ministeri d’Afers Exteriors ha combinat un perfil tècnic minvant, un nacionalisme espanyol creixent i una atracció irrefrenable pel risc. Per molt que Sánchez pugui tenir l’esperança d’ensinistrar-lo, Josep Borrell serà sempre una pedra a la sabata. Recordem la seva proposta de transvasament de l’Ebre, pitjor que la d’Aznar, i els entrebancs que el van impedir ser candidat del PSOE a la presidència.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Li agrada parlar en català a les manifestacions de Societat Civil Catalana; dir que els independentistes s’han de «desinfectar»; baixar en rai pels ràpids del Noguera Pallaresa i abocar-se, sense pensar-hi, a l’abisme més proper, sigui un barranc o un canó. Josep Borrell adora el risc, les experiències extremes, les empreses titàniques i la política -a la qual torna una vegada i una altra, per molt que passi temporades de naufragis a l’empresa privada.

Borrell va nàixer a la Pobla de Segur (Pallars Jussà) el 1947 i es va formar acadèmicament a Madrid. Després d’una fugaç passada per la Universitat Politècnica de Barcelona, on deixà penjada una Enginyeria Industrial, passà a fer Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Madrid, i el doctorat en Ciències Econòmiques, a la Complutense. És a Madrid on va començar la seva militància socialista, després de reforçar els seus estudis a París (França) i Stanford (EUA), i per això sempre ha tingut carnet del PSOE i mai del PSC. De fet, la seva primera experiència política va ser com a regidor a l’ajuntament de Majadahonda (Madrid).

D’aquí aviat va passar a ser elegit primer Secretari d’Estat d’Economia en el Ministeri de Miguel Boyer, en el primer Govern de Felipe González, el 1982. Però el càrrec on deixaria empremta seria la Secretaria d’Hisenda, al que accediria el 1984. Al Borrell d’aquesta època gloriosa per al socialisme espanyol (que ell va viure del 1982 al 1991) se li atribueixen la modernització de la hisenda espanyola i l’inici de la persecució del frau fiscal. I alguns companys d’aventura que després «embrutarien» el seu currículum i l’impedirien, a la pràctica, ser el candidat del PSOE al Govern espanyol.

Però abans d'això Borrell encara ocuparia un ministeri, el Foment de l’època (Obres Públiques i Transports) durant un total de sis anys (1991-1996). Els quatre últims va sumar el Medi Ambient al títols -i les competències- del Ministeri.

En aquests catorze anys al Govern del PSOE, Borrell es va crear una imatge pública sempre basada en una catalanitat tova i un jacobinisme ferm. La política estatal d’infraestructures va continuar sent radial. Va inaugurar l’AVE Sevilla-Madrid el 1992 i la línia Madrid-Barcelona, tot i que ja estava planificada, no va avançar gaire. De fet, les obres entre Saragossa i Lleida no es van començar fins el 1996. La idea de reforçar el corredor mediterrani encara era molt prematura. Però Borrell també es va declarar en contra del rescat dels peatges de l’autopista AP-7. De fet el 1993 va anunciar que la N-340 entre l'Ametlla de Mar i Alcanar es convertiria en una autovia amb dos carrils en cada sentit. Mai no es va fer. La variant de l'Aldea va trigar anys i ni Alcanar ni l'Ametlla tenen autovia. Pel sud l'autovia A-7 (paral·lela a la N-340), acaba a Vinaròs, i, pel nord, es talla a Vandellòs, pocs quilòmetres al nord de l'Ametlla.

Però Borrell, tot i ser ministre de Medi Ambient, també va fer una proposta de Pla Hidrològic Nacional (PHN) amb transvasament de l’Ebre a Catalunya i al País Valencià. La proposta de Borrell del 1994 era molt més agressiva que la que posteriorment faria el Govern del PP: el de la Pobla proposava un transvasament de 1.642 hm3/any, 600 més que la posterior del Govern d’Aznar, de 1.050. hm3/any. L’oposició de comunitats autònomes com Castella-Lleó i Aragó va aturar el PHN abans del seu debat parlamentari.

Els que el coneixen d’aquella època el recorden com un home actiu, amant de l’adrenalina i els riscos. Era molt coneguda la seua afició a baixar amb els tradicionals raiers de la Pobla de Segur però hi ha moltes històries privades sobre les seues trapelleries sobtades. En una visita a Morella, una representació municipal el va acompanyar a fer una visita al castell. En un descuit, Josep Borrell, havia desaparegut de la seva vista. Se’l van trobat enfilat en un dels històrics canons que sobresurten de la muralla, penjant sobre el buit.

Borrell és amic d’aquestes apostes arriscades també en la política i l’empresa. Ell va forçar les primeres primàries dins del PSOE per votar el candidat a la presidència del Govern espanyol. Ho va fer en contra de l’altre candidat, Joaquín Almunia, que llavors era secretari general del PSOE. En contra, per tant, de tot l’aparell del partit. I va guanyar amb el 55 per cent dels vots de la militància.

Va ser llavors quan va saltar l’escàndol que el va obligar a dimitir. Si el cas va saltar miraculosament en aquell moment o l’aparell del PSOE el va provocar, no se sap encara. El fet és que dos antics col·laboradors de Borrell, dues persones molt properes a ell durant la seva etapa al capdavant d’Hisenda, José María Huguet i Ernest de Aguiar. van ser implicats en un cas de frau fiscal. De Aguiar, que va ser exculpat durant la instrucció, havia estat el Delegat d’Hisenda a Catalunya. José María Huguet, que finalment seria condemnat a sis anys de presó, era l’Inspector en cap d’Hisenda, també a Catalunya. Segons el judici, Huguet va rebre pagaments, en un compte de Suïssa, de diferents empresaris catalans perquè Hisenda no els inspeccionés els comptes. Entre els empresaris hi havia Joan Josep Folchi -advocat del grup Torras i també implicat en el cas KIO- i Josep Lluís Núñez.

Borrell no tingué res a veure en aquesta trama però la seva esposa havia participat en alguna societat d’inversions amb Huguet i l’exministre decidí dimitir. Era l’any 2000.

Borrell va reaparèixer quatre anys després com a cap de llista del PSOE a les Eleccions Europees de 2004 i va aconseguir la presidència del Parlament Europeu aquell mateix any gràcies a un acord dels socialistes europeus amb el Partit Popular Europeu per controlar la Cambra des del bipartidisme. Ocupà el càrrec durant mitja legislatura europea, fins el 2007.

El 2009 Borrell va entrar en el Consell Assessor de l’empresa Abengoa, la multinacional andalusa d’energies renovables que va estar a punt d’enfonsar-se fa dos anys per l’acumulació de deute i la negativa dels seus directius -especialment el totpoderós Felipe Benjumea- a ampliar capital.

L’economista de la Pobla, que, mentrestant, el 2010, havia estat nomenat director del prestigiós Institut Universitari Europeu de Florència, va haver de deixar-lo per incompatibilitats amb els seus càrrecs en l’empresa Abengoa. Fins i tot a la caòtica Itàlia, la ideologia ambidextra de Borrell li va semblar poc ètica.

L’exministre va apostar per l’empresa i va passar del consell assessor al Consell d’Administració d’Abengoa, un lloc que no va deixar fins el 2016, quan la gestió de l’empresa ja s’havia revelat temerària i estava amenaçada per un preconcurs de creditors.

En els últims anys, com és sabut, Borrell ha renascut de les cendres en les manifestacions de Societat Civil Catalana contra el procés català -on és criticat per fer en català part del seu discurs- i en mítings del PSC on ha aconsellat «desinfectar» els independentistes de Catalunya.

No hi ha dubte que el nou ministre d’Afers Exteriors no defugirà riscos ni enfrontaments des del seu nou càrrec.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.