L’ominosa liquidació de l’Europa humanitària

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Poca gent recordava ja aquell fet. L’any 2007, el pesquer Nuestra Madre de Loreto, amb base a Santa Pola, rescatava d’una mort quasi segura 26 ocupants d’una pastera entre les aigües de Líbia i Malta, un dia de marejol que amenaçava la vida d’aquestes persones. Faltaven encara uns anys perquè aquella zona del Mediterrani es convertira en un infern, en part per l'actuació de les grans potències mundials i per les teocràcies petrolieres.

El 9 d’Octubre del 2008, l’armador José Durá arreplegava de mans de l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, una de les altes distincions concedides durant la diada. Durá va dir que tornaria a rescatar immigrants de la mar si es donava el cas. Ja havia participat en uns altres rescats, de fet. I aquest i uns altres vaixells de Santa Pola ho van continuar fent, al llarg del temps.

Dilluns passat, en el programa El Matí d’À Punt, Clara Castelló entrevistava en directe Pascal Durá, fill d’aquell armador i patró d’una embarcació que havia rescatat una dotzena de persones de Senegal, Mali i Líbia. La història ja la saben: el pesquer esperava en aigües internacionals l’autorització per poder portar aquestes persones a un port segur. Malta i Itàlia, els països més propers, s'hi negaven. I els immigrants preferien, literalment, morir a tornar a Líbia, a les urpes dels traficants o de les autoritats d’un Estat en fallida. Les imatges d'aquestes persones fugint de la policia costanera líbia per buscar refugi en el pesquer de Santa Pola són suficientment eloqüents. 

 

 

Amb els dies, la situació pel que feia als queviures, el combustible i a sostenir els ànims dels nàufrags i dels 14 tripulants, s'estava fent insostenible. 

«No hem fet res malament, ens hem limitat a complir les lleis de la mar», declarava Durá a À Punt en referència a l’obligació de prestar socors a les víctimes de naufragis. Les autoritats valencianes s’havien oferit a acollir el pesquer, però el govern espanyol de Pedro Sánchez i el ministre d’Afers Estrangers Josep Borrell preferia tornar els nàufrags a Líbia, acollint-se suposadament a les lleis internacionals. El delegat del govern, Juan Carlos Fulgencio,  i la vicepresidenta de l’executiu, Carmen Calvo, insistien en aquesta tesi i a indicar Líbia com a «port segur», en contra curiosament del criteri de la Comissió Europea i d’organitzacions com Metges Sense Fronteres. Calvo assegurava també estar fent «intenses» gestions amb Malta i Itàlia. Però deia alguna cosa més que s'ha de llegir entre línies: «Som una democràcia que reacciona de manera humanitària i que protegeix també la seguretat en les nostres fronteres». No tan lluny del discurs histèric dominant ara mateix a Europa. 

Mentrestant, de Borrell no s’ha conegut més preocupació aquests dies que la de tractar d’aixoplugar-se de les tronades polítiques que l’acacen. Durà i els seus tripulants s'han sentit abandonats com a gossos. Ximo Puig i Mónica Oltra haurien de fer alguna cosa més que mostrar el seu suport als nostres pesquers, perquè la gestió d'un executiu suposadament amic ha estat indigna.

Al País Valencià, el tema ha alçat polseguera, però l’opinió pública espanyola no ha semblat molt impressionada: a les xarxes socials, qualsevol estupidesa ha estat motiu de molta més atenció. Estem assistint a l’acció combinada de diversos factors que estan liquidant l’Europa solidària i dels valors humanitaris. D’una banda, el blindatge d’alguns països a les accions humanitàries com a part d’un programa de govern xenòfob, amb Itàlia com a exemple paradigmàtic. Àustria i els països de l'Est havien començat abans amb aquestes polítiques. El desgast patit a Alemanya per la cancellera Angela Merkel a causa d’aquesta qüestió és també un punt també d’inflexió. L’extrema dreta amb tints feixistes cavalca a tot arreu. I imposa l’agenda. 

L’altre factor és la insensibilització social davant un problema recurrent. Fa no tant, el port de València acollia els 629 immigrants de l’Aquarius, donant eixida (temporal i en el fons insatisfactòria) a una situació extrema. 12 nàufrags en un petit vaixell de Santa Pola són poca cosa, pel que sembla. El nivell de conscienciació, s'ha vist, és menor. Però no puc esborrar de la ment les paraules del patró dient que no havien fet res malament. I que havien estat abandonats. Per una classe política -l'afirmació és meua- buròcrata, inútil, poruga i especulativa. Per una actitud del Govern espanyol ignominiosa. Si aquesta gestió l’haguera fet un govern de Mariano Rajoy o Pablo Casado, Espanya estaria en flames.

A l’hora d’escriure aquestes ratlles, divendres, els pescadors havien decidit desobeir l’ordre del Govern d’anar a un port de Líbia i buscar la protecció del vaixell Open Arms, que ja havia atès a alguns nàufrags amb problemes de salut. De veritat era tan difícil traure els nostres admirables conciutadans de Santa Pola de l’embolic? Sobretot tenint en compte que Brussel·les havia deixat en mans del Govern espanyol el rescat.

Potser quan llegiran aquestes ratlles el tema s'haurà solucionat d'alguna manera. O no. Siga com siga, els nostres pescadors, tanmateix, no es mereixen aquesta inoperància espessa i sospitosa. Els immigrants, un grapat de persones desesperades que fugen d’un present esgarrifós, tampoc. Però no estic segur que la ciutadania, en el seu conjunt, s'estiga fent les preguntes pertinents sobre l'Europa que estem construint. Una part de la societat potser sí. Però tot el que està passant ens deixa una sensació paralitzant de terror i impotència.

Resta l'agraïment, l'admiració i reconeixement als nostres homes de la mar, gent que ens hauria de merèixer el més gran dels nostres respectes. Dels polítics estatals que els han deixat tirats no es pot dir el mateix.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.