Ençà i enllà

Enfonsat per Catalunya, sepultat per la corrupció

Mariano Rajoy perd la moció de censura presentada pel PSOE i el secretari general socialista, Pedro Sánchez, passa a ser el nou president del Govern espanyol amb el suport de Podem, les seues confluències i les diverses forces catalanes i basques. La recuperació econòmica gestada sota el seu mandat queda difuminada per la incapacitat de gestionar la qüestió catalana i per una allau de corrupció que —en diferit— ha acabat sepultant-lo.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si Pedro Sánchez ha arribat a la presidència del Govern espanyol és gràcies a Susana Díaz. A l’andalusa haurà d’agrair-li eternament el pla malèvol que va traçar —de bracet dels González, Zapatero, Rubalcaba i companyia— per tal de derrocar-lo i de forçar l’abstenció socialista a la sessió d’investidura de Mariano Rajoy. Aquell dissabte 29 d’octubre de 2016, mentre molts espanyols festejaven la monstruositat de Halloween, els socialistes pronunciaven un terrorífic nihil obstat a l’entronització de Rajoy. Semblava que estaven cavant el seu propi fossar. Aquell mateix dia, per cert, el PNB ja va votar “no” a Rajoy. Precisament per això els socialistes van veure’s obligats a abstenir-se. L’altra eixida eren unes terceres eleccions.

La repetició dels comicis hauria situat el PSOE en una situació de feblesa extrema: trencat internament i sense opció de sumar una majoria suficient ni tan sols amb Podem i les seues confluències, la sola elecció del nom del candidat ja hauria estat complicada. La previsible desmobilització de l’electorat progressista hauria posat en safata la majoria absoluta de PP i Ciutadans. Una majoria que el juny de 2016, en la segona volta electoral, ja s’havia quedat a només set diputats de convertir-se en una realitat. 

Els socialistes, per justificar l’abstenció dantesca, van destacar que podrien collar el Govern des dels escons de l’oposició. No auguraven, de cap manera, que es poguera conformar un executiu progressista, i encara menys monocolor. Alfredo Pérez Rubalcaba, amarat dels aires uniformitzadors d’El’Escorial, va deixar-ho clar el juliol de 2016, durant la seua conferència als cursos d’estiu que hi organitza la Universitat Complutense: no era viable una “investidura Frankenstein” amb Podem i la resta de forces que podien atorgar el Govern al PSOE. “Pablo Iglesias no pot continuar jugant amb la gent dient que hi ha la possibilitat d’un Govern d’esquerres, perquè no és veritat”. I és que l’exvicepresident del Govern espanyol i exsecretari general socialista sentenciava que el seu partit no podia permetre’s un pacte “amb aquells que volen trencar Espanya”.

EL TEMPS va constatar la inviabilitat aquesta alternativa el gener passat en el seu reportatge “La impossible foto possible” [vegeu núm. 1.752], que prenia com a esquer el Pacte de Sant Sebastià de 1930, acordat entre diverses forces republicanistes estatals i d’altres de nacionalistes catalanes, basques i gallegues, al qual va acabar sumant-se després el PSOE i que va precedir la proclamació de la Segona República. Salvant totes les distàncies —que n’hi havia, i moltes— es tractava de valorar si una altra aritmètica era factible. Es va evidenciar tan difícil d’encaixar, però, que semblava absolutament irreal.

Els partits que han atorgat la confiança a Sánchez i li l’han retirada a Rajoy van obtenir 12.118.833 vots als últims comicis, més d’un milió per damunt dels 11.082.806 recollits per PP i Ciutadans, que s’han oposat a la moció. Set mesos abans, a les eleccions del 20 de novembre de 2015, la diferència encara havia estat més gran, de dos milions i mig de paperetes: 13.375.285 a 10.751.493, però en aquell cas els socialistes tampoc no van aclucar l’ull a les formacions catalanes i basques, sinó que van preferir lligar un acord estèril amb Ciutadans que, ben vist, restava més que sumava: entre els dos reunien a penes 130 escons d’un total de 350 i, a més, la foto de l’encaixada de mans amb Albert Rivera allunyava el PSOE de l’esquerra i de l’Espanya plural que havien preconitzat alguns anys enrere.

Tot i haver ressuscitat políticament ara fa un any, a les primàries en què va derrotar contra pronòstic Susana Díaz, en els plans de Sánchez no figurava aquesta moció. Només cal remetre’s a les declaracions que, en una entrevista concedida el novembre passat a aquest setmanari [vegeu EL TEMPS núm. 1.744], va fer el valencià José Luis Ábalos, la seua mà dreta a la direcció del partit.

“No existeix aquesta possibilitat”, va dir llavors el secretari d’organització socialista. “No contemplem un escenari com aquest, de cap manera”, responia a la pregunta de si era possible arribar a un acord amb Podem i les forces catalanes per rellevar Rajoy. Certament, semblava una utopia, tal com van confessar Carles Campuzano (PDeCat), Ester Capella (ERC) i Joan Baldoví (Compromís) en ser interrogats sobre un hipotètic Pacte de Sant Sebastià 3.0.

En aquest sentit, el representant de l’antiga CDC expressava que “el PSOE no té una idea d’Espanya diferent de l’Espanya homogènia i homogeneïtzadora del PP o Ciutadans, s’imposen les tesis dels socialistes andalusos i extremenys”. La que acaba de ser designada nova consellera de la Generalitat per Esquerra revelava que l’oferta d’una moció de censura era a taula, però que els socialistes no volien saber-ne res: “Només esmenarem Rajoy a les urnes”, afirmava que insistien a dir-los quan els plantejaven aquesta opció. Pel que fa a Baldoví, un “optimista de mena”, considerava que un acord multipartit com aquest era “absolutament impossible”. Cinc mesos més tard d’aquelles declaracions, en canvi, l’eixida de Rajoy ha esdevingut una realitat. Què ha succeït i, sobretot, què pot succeir a partir d’ara?

Catalunya i corrupció, la fi de Rajoy

L’Espanya al llindar de la intervenció que va heretar Rajoy és avui un dels països europeus que creix amb més vigor. La gestió econòmica, criticada per la poca sensibilitat social des dels bancs de l’oposició, ha obert la porta, no obstant això, a la recuperació.

En arribar a La Moncloa va aplicar un paquet de mesures encara més sever que el que havia aprovat José Luis Rodríguez Zapatero dos anys abans. Rajoy havia dit que volia abaixar l’IVA i va incrementar-lo tres punts, fins al 21%, i va incrementar l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF). Va suspendre la paga de Nadal de 2012 als funcionaris i va congelar les pensions. Tot plegat pretenia estalviar 70.000 milions d’euros en dos anys, pràcticament el triple que el pla d’ajustament anunciat pel seu predecessor. Malgrat que la taxa rècord de desocupats va coincidir amb la seua etapa de govern —6,2 milions de persones, el 27% de la població activa, en 2013—, Rajoy abandona el poder amb una xifra de desocupats sensiblement inferior: 3,8 milions, que equival a una taxa del 16,7%.

El redreçament de l’economia —en un context cada cop més amable— no ha estat prou per sostenir els governs del PP. L’esmicolament del sistema de partits provocat per la crisi ha colpejat durament aquesta formació. A les eleccions europees de 2014 el desgast ja era ben evident: el PP va baixar vuit eurodiputats —de 24 a 16— amb relació als comicis celebrats en 2009.

La corrupció en tenia l’explicació. I és que el PP va acostumar-se a conviure amb les conseqüències d’uns episodis tèrbols del passat —i alguns de més actuals— que no deixaven de proliferar. Els populars van esforçar-se a explicar que aquell era un mal endèmic de tots els partits que calia superar. Com si fora una malaltia passatgera. Per contra, les seues arrels profundes van esguitar fins i tot el mateix Rajoy, a qui el seu “Luis, se fuerte” l’acompanyaria per sempre més, així com la percepció generalitzada dels pagaments en negre que hauria rebut —en sobres, de mans de l’extresorer Luis Bárcenas— com si es tractara d’un complement salarial més. Una imatge obscena en plena crisi, que va obligar-lo a comparèixer al Congrés l’1 d’agost de 2013.

Ignacio González, José Luis Olivas, Rodrigo Rato, Carlos Fabra, Francisco Granados, Jaume Matas, Rafael Blasco... I des de fa poc, Eduardo Zaplana, integren una llista negra de detinguts i empresonats. Alguns, amb condemna ferma, i d’altres, en procés. Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre, les delacions de Ricardo Costa incriminant Francisco Camps, els negocis del numerari Juan Cotino amb la visita del papa a València, la dimissió precipitada del president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, el màster a mida, les cremes furtades per Cristina Cifuentes, el “mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil... dos milions de peles!” d’Alfonso Rus, el “va a salir mierda a punta pala” de Marcos Benavent i, sobretot, la demolidora imatge de Mariano Rajoy declarant com a testimoni al judici principal del cas Gürtel van constituir un reguitzell d’escàndols que no tenien aturador. Perquè el relleu només arribava quan l’afectat ja es trobava al llindar del banc dels acusats. 

Una corrupció transversal, intergeneracional i interterritorial que va convertir l’“eix de la prosperitat” batejat per Camps en una ironia negra: Balears, el País Valencià i Madrid eren, sens dubte, l’exemple més evident de la prosperitat que alguns havien assolit gràcies a l’activitat política. Anys a venir, la instantània de Camps, Aguirre i Matas és tan dolorosa com la lloança que Rajoy va dedicar al “ciutadà exemplar” Carlos Fabra.

Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés, agafat de la mà per Pedro Sánchez, líder del PSOE. Gràcies als vots jetzales, Sánchez s'ha proclamat president del Govern espanyol| EFE

Però a Rajoy no sols l’ha tenallat la corrupció. La seua incapacitat de gestionar el conflicte polític generat a Catalunya l’ha desbordat. Ha fet que un partit català com Ciutadans estiga en condicions de substituir el PP com a referent del centredreta espanyol. A les darreres eleccions catalanes, de fet, ja s’ha encarregat de ridiculitzar-lo: 36 escons a 4.

La inacció de Rajoy envers Catalunya ha exasperat tothom, fins i tot els companys de partit que li exigien mà dura. Va contemporitzar tant que no va aplicar l’article 155 fins que el Parlament català va aprovar la DUI. En aquell moment va dissoldre el Govern i va convocar les eleccions que enfonsarien els populars.

L’actuació excessiva de la Fiscalia General, a les seues ordres, s’ha percebut com una declaració de guerra a Catalunya, que contempla incrèdula com el Govern destituït està repartit entre la presó i l’estranger. En tot aquest procés, Rajoy sempre va gaudir del suport incondicional del PSOE. La no intervenció de TV3 va ser l’única basa que van anotar-se els socialistes.

Un futur complex

Sánchez, amb 84 diputats de 350 al seu costat, ho tindrà magre per tirar endavant la legislatura. Voldria allargar-la tant com fora possible, però Podem voldrà que el Govern monocolor socialista faça unes polítiques que el PSOE no gosarà posar en pràctica per les pressions dels grups econòmics i mediàtics, que reben el seu executiu amb les ungles esmolades.

Iglesias no pot cedir molt de protagonisme a Sánchez si no vol que el vot útil —l’accés al poder dels socialistes reactiva els ànims d’una esquerra que estava resignada— convertesca la formació morada en una crossa com al seu dia ho va ser IU. Fa poc predeia la pasokització del PSOE i ara l’ha elevat al Govern. L’aprovació d’un seguit de normes progressistes i la reforma d’algunes de tan pernicioses com la llei mordassa proporcionaran oxigen al nou president, però si Zapatero va patir per conformar majories amb 169 escons i més d’11 milions de vots, el martiri de Sánchez —amb 5,8 milions— serà èpic.

Pedro Sánchez, líder del PSOE, saluda a Joan Tardà, diputat d'ERC, després ser investit com a president del Govern espanyol| EFE

Val a dir que és la primera ocasió en què la formació més votada no ostenta el poder, una circumstància habitual a moltes autonomies i milers d’ajuntaments però inèdita al Govern estatal. Una majoria precària, però, que els catalans la poden deixar caure així que ho desitgen. Fa pocs dies Sánchez qualificava de “Le Pen espanyol” el nou president de la Generalitat, Quim Torra, i reclamava un enduriment del delicte de rebel·lió previst al Codi penal per adaptar-lo a la situació catalana.

Ara els obri la mà, però pot donar-los ben poca cosa. Ni el seu partit ni l’oposició li ho consentiran. De segur que Sánchez imprimirà un altre to i reprendrà el diàleg, però les concessions que pot fer són minses. Dirà que no pot intercedir en la justícia i que qualsevol acord passa per la Constitució i, si de cas, la possible reforma. La seua insistència —en el debat de la moció— a deixar clar que els catalans no han votat l’actual Estatut pot donar alguna pista sobre què pensa fer: proposar una reforma de l’ara vigent? No seria tan senzill. Perquè, per si no n’hi havia prou, l’amplíssima majoria absoluta que el PP conserva al Senat encara dificulta més el panorama.

Sánchez, reforçat com a inquilí de La Moncloa, s’afermarà com a líder del PSOE i acararà les següents eleccions —quan siguen— en una posició de privilegi amb què no comptava i que poden quedar plantejades com un duel entre els socialistes i Ciutadans. La tensió que es va viure entre ell i Rivera en el debat de la setmana passada és indicativa dels temps que venen. Un nou lideratge del PP podria contenir la fuita de vots cap a Ciutadans, però l’erosió de la marca a causa de la corrupció —queden desenes de persones per ser jutjades, condemnades i empresonades— sembla imparable. Si el poder era allò que el compactava, la seua pèrdua s’erigeix en un drama de dimensions gegantines. El PP convertit en una UCD contemporània, i Rajoy, en el seu Adolfo Suárez. Presumirà de ser el president que va salvar Espanya del rescat, però Albert Rivera sempre li recordarà que no va saber evitar el “golpe”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.