EL CANVI A NAVARRA

Uxue Barkos: «Per atacar-nos, alguns fan un elogi de la ignorància»

Uxue Barkos presideix Navarra des de juliol de 2015. A la primera ‘lehendakari abertzale’ de la comunitat foral la indigna que l’oposició —socialistes inclosos— utilitze els símbols i la llengua com a elements de confrontació, alhora que subratlla les polítiques progressistes i la “convivència entre diferents” que, segons diu, ha fomentat el seu Govern.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La plaça del Castell, centre neuràlgic de Pamplona, està presidida per un quiosc de música. A una banda veiem el Gran Hotel La Perla, on s’hostatjava Ernest Hemingway. Sota les portalades del Nou Casino, el Café Iruña, el més senyorial de la ciutat, obert el 1888. I al primer esquerra del número 32 hi havia la modesta seu de la coalició Nafarroa Bai. Un pis vell on Uxue Barkos, la dècada passada, va iniciar la seua carrera política. El 2015, després d’11 anys al Congrés —en set dels quals va compatibilitzar l’escó amb un de regidora a Pamplona—, Barkos va mudar-se a l’edifici més noble de la plaça: el Palau de Navarra, la seu del Govern foral. De tracte proper, estimada per amics i enemics, Barkos destaca per l’oratòria. És una gran comunicadora. De vegades fins i tot pregunta i respon ella mateixa. Se li nota que és periodista. Va esdevenir un rostre ben popular a Euskal Telebista, on va estar-se 10 anys i on va perfeccionar una llengua que no era la dels seus pares però que sí que és la de Xabier, el seu fill. El tio Canya navarrès n’estarà tan orgullós com el valencià.

 

Lehendakari Barkos, havia imaginat mai que Navarra tindria un president o una presidenta abertzale?

—Els darrers 40 anys, els abertzales ens hem mogut a Navarra entre el 20% i el 30% dels vots. Aconseguir una majoria abertzale exigeix més temps, però tenia clar que havíem de jugar un paper en la gestió de Navarra. Les eleccions de 2015 van atorgar-nos un suport que permetia la construcció d’una majoria alternativa i existien raons de sobres per arribar-hi a acords. Era el nostre moment. Sóc una presidenta abertzale en una comunitat que majoritàriament no ho és.

—Va afirmar-ho al debat d’investidura.

—Perquè en sóc plenament conscient! Dit això, els abertzales havíem de reivindicar-nos i fer-ho amb orgull: som una part significativa d’aquesta societat, tot i que institucionalment mai no havien comptat amb nosaltres. Ara, aquesta part de la comunitat de Navarra, la part abertzale, està treballant amb una solvència enorme en favor de l’interès general. He demostrat que puc ser la presidenta de totes i tots.

—Als comicis de 2015, la suma d’UPN, PSN, PP i Ciutadans va situar-se en el 45%, lluny de la franja del 60% al 75% en què sempre s’havia mogut aquest espectre polític. Què va succeir? 

—Alguns votants d’aquests partits van quedar-se a casa mentre alguns abstencionistes tradicionals, animats per l’expectativa de canvi, sí que van anar als col·legis. La situació ja era insuportable. Aquesta societat tenia una ànsia de canvi irrefrenable. En 2007 i 2011 havíem tingut l’oportunitat de consumar aquest canvi, però al Partit Socialista li va faltar valentia. Aquelles actituds van crear el magma propici per al canvi de 2015. “Es podrà reeditar l’acord actual el 2019?”, és la pregunta. Hi ha un factor novedós, i és que les formacions que representàvem aquell anhel de canvi, d’ací a un any presentarem el balanç de la nostra gestió, cosa que mai no havíem tingut l’ocasió de fer. Veurem què n’opina la gent.

—Per tal de dur a terme aquesta tasca, va decidir conformar un Govern amb dedicació plena. No volia diputats ni càrrecs orgànics.

—Vaig dir que no volia un Govern multipartit, de quotes de partit. Qui en formara part no havia de tenir responsabilitats orgàniques i havia d’abandonar l’escó, excepte en el cas de la presidenta, perquè no era possible. No podíem parlar de quotes en una coalició quadripartida, en la qual cada partit era una coalició: Geroa Bai ho és, EH Bildu ho és, Izquierda-Ezquerra també ho és i Podem és Podem. Vostè s’imagina un Govern amb quotes de quatre coalicions? Hauria sigut ingovernable, una gran irresponsabilitat. Per aquest motiu vaig cenyir-me a la llei, segons la qual els consellers són nomenats pel president. Òbviament, vaig rebre propostes dels diferents partits, però jo volia fer un Govern, fer un equip... Encara que algunes forces polítiques no compartien aquesta fórmula, tothom va acceptar-ho. Teníem per davant una feina molt complexa, calia actuar amb generositat.

—No va ser designada presidenta fins a dos mesos després de les eleccions. Va veure passar el fantasma de 2007? 

—No.

—A Podem no li van tremolar les cames?

—Fins on jo sé, no. A Podem Navarra, no van tremolar-li les cames. 

—I a Pablo Iglesias? Va parlar amb ell?

—Vaig parlar amb ell, és clar que sí. Ara bé, els meus interlocutors principals eren els de Podem de Navarra, que no en tenien dubtes.  

—A Madrid en tenien?

—Comprenc que, vist des de fora i per culpa de l’eco mediàtic de la política estatal, costava posar-se al costat d’alguns membres del quadripartit: al costat dels abertzales de Geroa Bai, què li he de dir de Bildu... Però a Navarra —reitere— Podem sempre ho va tenir claríssim.

—Van signar un acord programàtic de 651 mesures. Quin percentatge hauran complert d’ací a un any?

—És un acord ambiciós, que no està pensat per a una sola legislatura i que pivota sobre la suficiència financera i la seguretat jurídica. Totes i tots vam haver de cedir enormement. El 2019 no s’haurà complert al 100%, però sí que haurem avançat en matèries substancials, com per exemple en la recuperació de les retallades de l’estat del benestar aprovades pels últims governs d’UPN. Hem posat ordre a les finances de Navarra, que no és poca cosa. Dies després d’arribar al Govern, el conseller d’Hisenda, el senyor [Mikel] Aranburu, va trucar-me espantat per informar-me que a la caixa hi havia 50 milions d’euros. “Què vols dir?”, vaig preguntar-li, i va dir-me que, amb aquells diners, tan sols podíem pagar una nòmina. Uns quants anys abans, a la caixa hi havia 1.200 milions d’euros... Navarra és una comunitat autoresponsable, que ha de ser autosuficient a l’hora de pagar els compromisos propis i els que ha assumit amb l’Estat. Nosaltres, en canvi, ens hi vam trobar teranyines.

—Navarra pot acollir-se al FLA?

—I tant, però mai no ho hem fet. Seria un càstig al nostre sistema d’autogovern.

—De totes les mesures preses fins ara, quina li ha generat més emoció?

—En són moltes. Li’n citaré només algunes. Per primera vegada en 40 anys hem reconegut totes les víctimes del 1936; perquè, encara que no va haver-hi cap front, a Navarra van produir-se assassinats brutals i vam tenir un dels penals més durs del franquisme, com era el d’Ezcaba. Hem creat, també, una oficina de pau i convivència que ha treballat amb les víctimes d’ETA, a algunes de les quals ningú no s’havia adreçat mai; he de dir que no totes les víctimes han accedit a la nostra invitació, perquè la presència de Bildu ha estat criticada des de diversos àmbits. Hem fet revertir la privatització del servei de cuina del Complex Hospitalari de Navarra, recuperant l’alimentació com un element essencial en la millora dels malalts. I, a més, gairebé invertim en R+D+I tant com abans de la crisi.

—“És un Govern que vol destruir el Govern mateix, una cosa inèdita”, diu UPN. L’acusen de voler convertir Navarra en la “quarta diputació basca”.

—És una acusació molt greu. És l’escletxa per on tracten d’atacar el Govern tots aquells que van manar durant tants anys i que, malauradament, van deixar de lluitar per l’autogovern. Nosaltres hem canviat aquest paradigma renovant el conveni econòmic amb l’Estat a través d’una negociació d’igual a igual. Els qui fan aquestes acusacions no entenen què significa l’autogovern navarrès. El fet de ser abertzale, de considerar-se basc en tant que navarrès, és com considerar-se espanyol en tant que navarrès. Qui ho nega, desconeix la nostra realitat històrica i institucional i, sobretot, desconeix el posicionament de moltes formacions abertzales de Navarra que mai no s’han plantejat el tema de l’annexió. De fet, la Constitució espanyola consagra un únic cas en què una comunitat podria canviar el seu estatus jurídic sense haver de passar per les Corts generals, i és el de Navarra. Només caldria que el Parlament convocara un referèndum, el resultat del qual seria sancionat pel mateix Parlament.

“Qui nega la condició de bascos en tant que navarresos, nega la nostra realitat històrica”

—N’hi hauria prou amb un 51% de vots favorables a la integració en la comunitat autònoma basca, doncs.

—La Constitució preveu que n’hi ha prou amb la majoria dels vots emesos. En tot cas, ho hauria de regular la llei del referèndum que caldria aprovar abans de la seua celebració.

—Vostè no correria el risc d’anar a la presó per convocar un referèndum! És una afortunada...

—[Riu.] De vegades em pregunten per què no active aquesta clàusula transitòria quarta. No ho faig perquè la majoria de ciutadans s’inclinarien per mantenir l’estatus actual. Em semblaria una pèrdua de temps. “A vostè li faria il·lusió que la sobirania popular de Navarra estiguera en un altre joc de majories?”, pregunte. Per descomptat que sí! Si no, no seria on sóc, no militaria on milite.

—Si les enquestes digueren que el 52% o el 54% dels navarresos desitgen l’annexió, convocaria el referèndum?

—Si una majoria molt consolidada de gent anhelara aquest referèndum, ho percebríem al carrer, i no ho percebem.

—Han derogat la Llei de Símbols promulgada per UPN el 2003...

—No l’ha derogada el Govern, sinó el Parlament. En matèria de símbols crec que no ha de legislar el Govern, sinó el Parlament. Vaig proposar-ho al Parlament i, efectivament, s’ha derogat.

—... amb tot, la justícia multa els ajuntaments que pengen la ikurriña.

—Les multes són conseqüència de l’aplicació de la llei. D’un buit jurídic. Potser vam equivocar-nos derogant la llei de 2003. Ja no existeix la prohibició de penjar una ikurriña, però tampoc no tenim el marc normatiu que ho permeta. Els tribunals aprofiten els llimbs legislatius per interpretar allò que els ve de gust. Personalment, com a presidenta, no penjaria una ikurriña a les institucions pròpies. Amb els símbols hem de ser molt curosos i ara mateix la ikurriña no representa el conjunt de la ciutadania. En tot cas, no hem d’oblidar que forma part del sentiment de molts navarresos. Sempre defensaré que la pengen aquells ajuntaments que ho decidesquen democràticament, igual com defensaré que no onege a Tudela, perquè l’Ajuntament no ho vol. Aquesta és la nostra realitat! Després hi ha casos com el de Pamplona, en què veurem la ikurriña o no en funció de qui governe. Tinc clar que a Navarra no hi ha un sentiment majoritari en favor de la ikurriña, cosa que no implica trepitjar el sentiment favorable.

“La 'ikurriña' forma part del sentiment de molts navarresos, sempre defensaré que la pengen aquells ajuntaments que ho han decidit democràticament”

—El Govern de l’Estat i els tribunals sempre diran que la bandera d’una altra autonomia no pot onejar als edificis oficials de Navarra.

—No hi estic d’acord. La ikurriña és la bandera oficial de la comunitat autònoma basca, però també és un símbol per a molta gent de Navarra. Al País Basc francès la ikurriña és pertot arreu. Malgrat ser un Estat jacobí com pocs, no incomoda veure-la als edificis oficials. La diferència és que a França no fan joc electoral amb els símbols, com sí que passa a l’Estat espanyol, que té un punt caïnita.

—En matèria lingüística, vostè es troba a mig camí entre els qui l’acusen d’“imposar” l’èuscar i els qui li demanen que el declare llengua oficial de tot Navarra i no sols d’una part.

—Una declaració d’aquesta mena necessita una llei, no un decret, i en aquest moment no tenim majoria al Parlament i ni tan sols dins del Govern. Izquierda-Ezquerra, per exemple, s’hi oposa. El quadripartit no pensa igual en el 100% de les coses. Tenim un magnífic mínim comú denominador, però no ho compartim tot.

—Els ho ha plantejat i s’hi han negat?

—Sí, perquè la zonificació de drets que tenim ara és una aberració. Si vostè viu de Pamplona cap al nord, té reconegut el dret d’accedir a l’ensenyament en èuscar i de comunicar-se amb l’administració en aquesta llengua, encara que això mai no s’ha respectat del tot. Si vostè viu a la zona mitjana, té escapçats aquests drets, i si viu a la Ribera, no en té cap. Però, de fa 30 anys, a la Ribera hi ha cooperatives de pares i mares que sustenten ikastolak per als seus fills i filles. A qui no vol tenir cap relació amb l’èuscar, com l’afecta que n’hi tinga qui així ho vol? És una imposició, això? La poca talla política de l’oposició, que prima el fet de no conèixer una llengua, tampoc no ajuda gens. Caldria primar el coneixement de “les dues llengües pròpies de Navarra”, tal com estan reconegudes, però es prima saber-ne una de sola. Demonitzar una de les llengües pròpies de Navarra és una bestiesa, un elogi de la ignorància. Per atacar-nos, alguns fan un elogi de la ignorància que em preocupa profundament. 

—Després dels comicis de 2015, 43 municipis de la zona no bascòfona han demanat el seu ingrés a la mixta, i un de la mixta ha demanat passar a la bascòfona. L’oposició s’ha encès d’indignació.

—Ho han decidit els ajuntaments per voluntat pròpia, però se’ns acusa de batasunitzar Navarra! També ens diuen que barrem el pas de l’administració als qui no saben èuscar, cosa que no és certa. Només hem introduït un canvi: als concursos-oposició l’èuscar sí que compta. Fins ara l’anglès, el francès o l’alemany donaven punts, però l’èuscar, cap ni un. Li diré més: fins que vam convocar-la nosaltres, no existia cap plaça de bibliotecari amb perfil d’èuscar. “Escolte, com pensa donar vostè els llibres als xiquets de Bera, Leitza o Pamplona que s’expressen en èuscar?”. Capgirar un dèficit com aquest és una imposició? De totes les places que ha tret aquest Govern —dins del marge tan estret que ens permet la infame legislació espanyola— només unes quantes valoren l’èuscar. Hem d’evitar que qui no el sap en quede exclòs. Per això hem d’anar molt a poc a poc.

—Han retornat a l’Euroregió, que torna a dir-se Nova Aquitània-Euskadi-Navarra. Quins beneficis té?

—Vam ser-ne cofundadors, però el Govern d’UPN en va eixir l’any 2000. És una comunitat de treball que rep l’impuls de la Unió Europea i que situa Navarra mirant cap a l’Atlàntic, cosa que se’ns havia negat. Perquè Navarra té una mirada mediterrània a través de l’eix de l’Ebre, però en té una altra d’atlàntica. L’Euroregió permet la col·laboració d’universitats i col·legis de banda i banda dels Pirineus, la creació de sinergies entre línies de producció d’índole diversa, des de la indústria alimentària fins a la indústria biomèdica... Com va dir-me Alain Rousset, el president socialista de Nova Aquitània, som un dels dos pols amb el PIB més alt d’Europa, conjuntament amb Baviera. L’Euroregió és la Baviera de l’Atlàntic. En una Europa que desgraciadament camina a diferents velocitats, el protagonisme recaurà sobre les regions que vulguen tenir-lo. En el nostre cas, aquesta cooperació és fonamental. Per què va girar-li l’esquena, a l’Euroregió, el Govern d’UPN? Perquè la seua dèria antibasquista, la seua fòbia envers tot allò basc, va dur-los a negar aquesta oportunitat a les navarreses i els navarresos, va dur-los a ocultar la memòria real de la nostra història.

“L'Euroregió Nova Aquitània-Euskadi-Navarra és la Baviera de l'Atlàntic, som dels dos pols amb el PIB més alt d'Europa”

—Més enllà de l’Euroregió, hi ha una relació preferent amb el País Basc?

—És una relació absolutament normalitzada. Conec el lehendakari [Íñigo] Urkullu de fa molts anys, pertany a un partit que és membre de la meua coalició... Però allò que explica la intensitat dels nostres contactes són els interessos compartits. El lehendakari ha atès tots i cadascun dels meus requeriments, el primer dels quals la meua petició de tenir tacte a l’hora de reconduir —amb cura i molta estima— la incomunicació heretada. La meua societat ho necessitava.

—Vaja, que parla més amb Urkullu que no amb l’altre homòleg fronterer, l’aragonès Javier Lambán.

—Hi ha circumstàncies que expliquen que ens veiem més sovint. Sense anar més lluny, a les finals de pilota basca! Ja ho sent, però el dia que Lambán tinga un pilotari i un frontó a Saragossa... [Riu.] És que hi ha una realitat que ningú no pot negar! I tenim una llengua comuna. I tenim un passat recent dolorosíssim que volem treballar junts. I tenim unes possibilitats econòmiques que, en aquest sentit, també fem extensives a Lambán i [José Ignacio] Ceniceros, el president de La Rioja. A la fi, la intensitat de les relacions va lligada a la quantitat d’interessos compartits.

—Al País Basc hi ha oberta una ponència de reforma de l’Estatut. Alguns partits exigeixen la modificació de l’article 2, pel qual Navarra “té dret a formar part de la Comunitat Autònoma del País Basc”, a més de fer esment al referèndum previst a la Constitució. Contempla que s’altere aquest redactat?

—Qui propugna això viu en una involució política perpètua. Cal recordar que el candidat del Partit Socialista a les primeres eleccions de Navarra [Gabriel Urralburu] va comparèixer amb una ikurriña com a teló de fons. Siguem seriosos! Jo mai no admetria una proposta política que anara en contra de la voluntat sobirana dels navarresos. Mai! N’hi ha que no entenen la història de Navarra i que no respecten la part de la societat que sempre ha defensat amb orgull aquest anhel, molt majoritàriament de forma democràtica. Passa que ETA ho embruta tot. Sota la bandera de la territorialitat, ETA va voler explicar allò que no era possible. D’ací ve la involució de la nostra societat. En som molts més —moltíssims més!— els que hem defensat aquests posicionaments democràticament. I ho continuarem fent, no caldria sinó.

—De quina manera honora les víctimes d’ETA el seu Govern?

—L’Oficina d’Atenció a Víctimes, adscrita a la direcció general de Pau, Convivència i Drets Humans, té una mirada posada en la memòria històrica, però també en la memòria recent, cosa que em sembla molt important. Hem atès totes les víctimes d’ETA que s’hi han volgut apropar. Algunes —li ho deia abans— mai no havien rebut la mínima atenció per part del Govern de Navarra.

—Per deixadesa? Per ideologia?

—No respondré per ells. No pense fer-ho. Els governs que van precedir-nos en són corresponsables. Aquest sí que ho ha fet. I hem rebut alguns nos molt durs, com li he confessat, perquè una de les metes del Govern és dignificar el relat de les víctimes. Se’ns acusa de netejar la imatge d’ETA. De cap manera! Mai.

—Amb les víctimes de l’Estat, com ara les del GAL, també han contactat?

—Dels GAL crec que només hi ha un cas. Sobretot tenim víctimes de la violència policial i dels funcionaris de l’Estat. A les víctimes d’ETA vam homenatjar-les el març d’enguany, i a les de la violència de l’Estat, un any abans.

—Parlem d’economia. Han fet una reforma fiscal que, com la llengua, desperta crítiques enfrontades: l’oposició la considera regressiva perquè afecta les rendes superiors a 19.800 euros, i EH Bildu, gens ambiciosa.

—...  Podem i Izquierda-Ezquerra també l’han criticada.

—Ha tret endavant la reforma fiscal a desgrat de tots els socis de Govern! Per això afirmen que vostè, amb el pas dels anys, ha passat de l’òrbita d’Eusko Alkartasuna (EA) a la del PNB...

—Això ho dirà EH Bildu, a l’interior de la qual hi ha EA. No ha sigut amb el pas dels anys, sinó dels mesos. Es nota que les eleccions són a la vora i que tothom pren posicions. Mire, jo vaig iniciar-me en política en una coalició [Nafarroa Bai] on hi havia l’esquerra abertzale d’Aralar, EA, el PNB i Batzarre. Vaig treballar molt a gust amb tots ells, per bé que no provinc de l’esquerra radical, sinó de la socialdemocràcia. En la reforma fiscal, persones d’aquestes formacions esperaven que Geroa Bai actuara com a dic de contenció. Les polítiques fiscals no poden semblar un càstig. Les rendes de 19.800 euros, per exemple, a penes paguen 20 euros més l’any. Amb tot, la reforma inclou coses que no m’agraden.

—Quines?

—Alguns impostos que em semblen una equivocació.

—Quins?

—L’impost de patrimoni a l’empresa familiar. Devem ser els únics... Jo no el compartesc. La majoria de partits —fins i tot gent de Geroa Bai— sí que el compartia i vaig acatar-lo. Vaig esforçar-me a modelar-lo, a suavitzar-lo una mica.

—Han aprovat tres pressupostos en temps i forma, han augmentat els ingressos per la recuperació econòmica...

—... no hi ha més ingressos, sinó que els hem gestionat millor, a més de renegociar el deute —pel qual paguem un milió d’euros diari— i d’aconseguir un nou conveni econòmic amb l’Estat. Ara bé, un sistema com el navarrès obliga el Govern a optimitzar els recursos. Una reforma fiscal no és plat de bon gust, però prometre serveis a la nòrdica amb impostos a l’espanyola és una mentida inacceptable.

—Aspira a gestionar les pensions. No se’n fia, de Madrid.

—Si l’Estat continua per la senda actual, caldrà consultar la ciutadania si hem d’iniciar un procés —que serà llarg i gens fàcil— per tal d’assumir les nostres pròpies responsabilitats. Em preocupen les pensions de tots els ciutadans d’Espanya.

“La resta d'espanyols no poden tenir l'autonomia plena de Navarra? En absolut. Si el volen, endavant!”

—Amb motiu de la reforma del sistema de finançament autonòmic que hi ha pendent, executius com el valencià plantegen la necessitat de repensar tot el model, no sols el de règim comú. Ciutadans defensa, directament, la fi dels “privilegis” basc i navarrès...

—Primer de tot: no és un privilegi. És un dret. La relació de Navarra amb Espanya té un caràcter econòmic bilateral. Fins a mitjan segle XIX, Navarra tenia autonomia plena en aquesta matèria. Autonomia plena! Això era despús-ahir, és el nostre dret històric. Això significa que la resta d’espanyols no poden tenir el mateix model? En absolut. Si el volen, endavant! Ara bé, aquest dret també comporta una responsabilitat. Cada any, quan comencem a redactar els Pressupostos, omplim una casella on diu que, dels nostres 3.700 milions, 590 se’n van a l’Estat. Som l’1,4% de la població i paguem l’1,6%, perquè entenem que és necessari un element corrector. Som solidaris. Podríem pagar en funció a la població, però ho fem segons el PIB. Amb aquest 1,6% paguem inversions en infraestructures al conjunt de l’Estat. Ara, com que no hi ha inversions, aquests diners paguen deute. Mentrestant nosaltres hem d’analitzar, fil per randa, cada petita desviació. Hem de monitoritzar les despeses de cada mes. Sense responsabilitat no hi ha solidaritat.

—Una autonomia pobra podria permetre’s uns serveis públics de qualitat amb la fórmula del concert?

—Els mecanismes per esmenar aquestes desviacions són damunt la taula. En tot cas, el debat sobre el conveni sempre arriba en moments de crisi. I acabe: si amb la gestió dels recursos propis que fa Navarra poguera solucionar-se el deute espanyol, fins i tot estaria temptada de comprendre-ho, però això és impossible.

—La negativa de l’Estat a acceptar un “pacte fiscal” va desencadenar el procés sobiranista català. Què va impactar-la més, la jornada de l’1 d’octubre, la declaració d’independència o l’empresonament de polítics?

—El que m’ha impressionat més és la conducta irreprotxable i emocionant de la societat catalana aquell dia. Vaig emocionar-me molt en veure la gent aixecant els braços en ser agredida, la seua resistència democràtica i preciosa per tal de votar. Hi ha presos polítics? Una part considerable de la societat catalana així ho considera. I jo, també. Qui és pres per incomplir la llei en un marc normatiu imposat de manera partidària, qui és pres per celebrar un referèndum que és il·legal perquè qui pot fer-lo legal el manté en la il·legalitat, és un pres polític. En aquest cas no compartesc la presó preventiva, com tampoc en el dels joves d’Alsasua, que van fer una cosa punible —no va ser una baralla de bar, com diu Bildu, van agredir-los perquè eren guàrdies civils— però que en un altre lloc no passaria de ser un judici de faltes. Em negue a acceptar que siga un delicte de terrorisme i que els demanen penes de 60 anys. Em negue a la imposició del Codi penal en funció del codi postal. Com va dir Eduardo Madina, “si tot és terrorisme, res no és terrorisme”. El cas d’Alsasua és allò que m’ha fet sentir més impotent com a presidenta.

“El cas d'Alsasua és allò que m'ha fet sentir més impotent com a presidenta. Respectem la justícia, però no podem compartir aquesta sentència”

—Què opina de la sentència?

—Respectem la justícia, però no podem compartir aquesta sentència. La pròpia Audiència Nacional ha admès que no ens trobàvem davant un cas de terrorisme. La sentència és desproporcionada: per un delicte que s’ha considerat ordinari s’han imposat els agreujants màxims previstos al codi penal, cosa que només reclamava una de les acusacions. Una desproporció que també inclou la decisió de l’Audiència d’enviar els condemnats a presó incondicional per un risc de fuga que no existia: durant més d’un any i mig han acudit puntualment a tots els requeriments dels jutges.

—Què li sembla el nou Govern espanyol, presidit per Pedro Sánchez?

—Si algú pensava que seria un Govern per a convocar eleccions, ja se n’haurà adonat que no. Els nomenaments que ha dut a terme expressen vocació de permanència, i em sembla important que hi haja un espai d’estabilitat política al conjunt de l’Estat. En aquests tres anys, el Govern de Navarra ja ha assistit a diversos governs de l’Estat i el conjunt de la ciutadania anhela estabilitat política. Respecte a Navarra, espere que el president Sánchez s’alinee en la defensa dels interessos generals. Ha d’evitar que les comunitats autònomes patesquen les polítiques d’austeritat perquè sí, l’austericidi. No ens han de complicar encara més les coses. Per tant, ha de permetre que les comunitats que vam tenir superàvit en 2017 puguem invertir aquests diners en benefici de la ciutadania navarresa.

—Li fa més por Albert Rivera que Mariano Rajoy?

—[Silenci llarg.] Em fa més por la ignorància política, que va acompanyada d’una falta de mesura i de talla política, potser atribuïble a la falta d’experiència. Em fa més por Albert Rivera, sí.

—Li agradaria un PSN més semblant al PSPV de Ximo Puig?

—M’agradaria un PSN capaç d’espolsar-se la caspa de les polítiques identitàries com a element d’agressió, un PSN més semblant al PSPV o al PSIB. M’agradaria un PSN i una UGT que no acudiren a manifestacions com la del passat 2 de juny a Pamplona. He transmès a la secretària general [María Chivite] la meua decepció. No sé què en pensaran el senyor Puig i la senyora [Francina] Armengol...

“M'agradaria un PSN capaç d'espolsar-se la caspa de les polítiques identitàries com a element d'agressió, un PSN més semblant al PSPV o al PSIB”

—I vostè, què en pensa?

—Qualsevol expressió feta per vies democràtiques és absolutament respectable. Ara bé, aquesta manifestació partia d’un plantejament que em sembla preocupant: l’èuscar no és una amenaça. Alguns demostren un desconeixement profund de la comunitat foral i sobre el valor que aporta qualsevol llengua.

—Què farà el PSN si el 2019 ha de decidir un Govern a esquerra o dreta?

—Si mirem a la història, sempre ha fet igual: acovardir-se i donar el Govern a la dreta. Sempre. Però nosaltres no hem dut l’Apocalipsi i el PSN li deu, a aquesta comunitat, un bri de valentia en la consolidació de polítiques progressistes i de convivència entre diferents. Se’n diu generositat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.