PPCV

Isabel Bonig: "Si així ho vol, Toni Cantó serà el meu vicepresident"

Isabel Bonig acumula tres anys al capdavant del PPCV i, a només vuit mesos de les eleccions, assegura que serà la nova presidenta valenciana gràcies a un acord amb Ciutadans. “Si estimar el teu país i desitjar la seua unitat implica ser nacionalista espanyola, jo em considere nacionalista espanyola”, diu també Bonig, que no percep Vox com una formació d'extrema dreta i critica l'aposta del Botànic per la cultura pròpia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Jo només m’agenolle davant la bandera d’Espanya i davant Jesucrist”, afirma amb un somriure a la boca Isabel Bonig mentre mostra el certificat de jura de bandera i la pintura religiosa que coronen el seu despatx de presidenta del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV). Situat a la tercera planta d’un edifici d’oficines de la plaça d’Amèrica de València, gaudeix d’unes vistes impressionants de l’Albereda i del jardí del Túria. Bonig (Vall d’Uixó, Plana Baixa, 1970), de cognom maltès, ha heretat el mobiliari que l’ex-secretari general Ricardo Costa tenia a l’enorme seu del carrer de Quart que la formació va abandonar en 2016 per la desfeta electoral. Dos anys després, aquell recinte, ubicat al davant mateix del Botànic, continua buit. Una gran metàfora, sens dubte.

 

Hem assistit al darrer Nou d’Octubre de la legislatura. Com s’imagina Isabel Bonig la festivitat de 2019?

—Com a presidenta de la Generalitat Valenciana. Ho tinc claríssim.

Les majories absolutes són història. Li caldria un acord de govern o, si més no, d’investidura, i l’únic soci viable sembla ser Ciutadans.

—Sí. Durant la legislatura he ofert molts acords al PSOE, però els ha rebutjats tots. No dubte que serem la primera força i veig factible un acord amb Ciutadans. Abans, però, hauran de concretar la seua posició i decidir amb qui volen formar govern.

No és estrany que en desconfie. Algunes veus del seu propi partit sospiten que Ciutadans no contribuirà al rearmament del PPCV perquè, a mitjà termini, aspira a fer-li el sorpasso. La petjada de la corrupció tampoc no hi juga a favor.

—El Partit Socialista i Ciutadans no sumaran prou escons per governar junts. Farien bé de no creure’s algunes enquestes que s’han publicat amb l’objectiu d’atemorir Compromís i Podem. Siga com siga, confie que Ciutadans haja après de les errades, com ara que el PSOE i una coalició integrada per Compromís i Esquerra Republicana governe la ciutat de Gandia, o fent possible un multipartit a Torrevella.

Ja ha conversat amb Toni Cantó?

—Li he transmès determinades qüestions que el grup de Ciutadans a Madrid havia de saber. És un partit nou que encara no disposa de prou estructura ni de prou coneixement de la realitat. Els dos grans partits tindrem molts defectes, però també alguna virtut: gràcies a la nostra implantació, coneixem el territori a fons. Ciutadans és un partit jove amb un lideratge molt marcat que ara pren consciència d’algunes errades comeses.

Cantó seria el seu vicepresident?

—Si així ho vol, sí. Jo no tindria cap problema. Cap problema. Potser no ho aparente, però tinc bona relació amb la gent i sé pactar. El que no m’agrada gens és que em prenguen el pèl, que m’enganyen. M’agraden les persones clares i directes.

La relació amb el grup de Ciutadans a les Corts valencianes no ha estat fàcil, han protagonitzat xocs bastant sonors. En quin punt es troba?

—Sempre hem tingut una bona relació. Nosaltres no som la còpia de ningú. Som el que som: el partit majoritari a Espanya i a aquesta comunitat, amb una experiència de govern importantíssima. Haurem fet moltes coses malament, haurem comès moltes errades, però també hem fet moltes coses bones. Nosaltres som un partit, no un moviment. Ciutadans és una formació heterodoxa, amb gent que prové de diverses formacions, i ja s’ha percatat que gaudir d’una certa autonomia respecte de Madrid no és tan senzill. Ells també ho han patit.

“Ciutadans ja s’ha percatat que gaudir d’una certa autonomia respecte de Madrid no és tan senzill, ells també ho han patit”

A la primera meitat de la legislatura vostè buscava el cos a cos amb Mónica Oltra, però fa uns mesos que concentra els atacs contra Ximo Puig. Per què?

—El nostre rival sempre ha sigut el Partit Socialista, però qui va pujar espectacularment en 2015 va ser Compromís. Ximo Puig és president amb el pitjor resultat de la història del PSPV, després d’haver passat 20 anys a l’oposició. La senyora Oltra havia d’aglutinar tot el poder mediàtic i polític. Ella tenia clar que superaria els socialistes a les següents eleccions i jo vaig acabar-ne persuadida. En canvi, la gestió diària m’ha demostrat que Mónica Oltra fa molt bé la feina opositora, però que no sap governar.

Puig governa millor?

—Tampoc no en sap, però és un gat vell, porta moltíssim temps en política i ha sabut esperar-la. És més pacient. Les ànsies de la senyora Oltra l’han desgastada molt, a diferència del senyor Puig, que s’ha mantingut en un segon pla.

Vostès s’han entestat a dir-li Govern del Titànic, però ni s’ha afonat ni ha travessat grans crisis. N’esperava més.

—És que el poder uneix molt. El cotxe oficial i el sou públic uneixen moltíssim. En tot cas, s’ha notat la diferència entre els membres del PSOE, que és un partit de govern i responsable, i els de Compromís o Podem, molts dels quals ni tan sols no sabien què era un pressupost. La política exigeix formació i professionalitat. No s’ha de viure tota la vida de la política, però cal una certa professionalització. Conèixer l’administració per dins, el seu funcionament... Els governs del canvi —fixe’s en el d’Alacant, que a penes va durar dos anys i mig— han representat un fracàs estrepitós. Venien a rescatar persones i no ho han fet.

Dibuixa un panorama apocalíptic. Pensa que la ciutadania també considera esgotat el cicle del Botànic?

—Sí, sí. És un moment difícil. Hi ha molta fragmentació i indecisió, però els governs del canvi han decebut els seus votants. No gestionen ni s’ocupen de les preocupacions reals de la gent. Al ciutadà del carrer no li interessen les reformes constitucionals o el federalisme, sinó l’educació dels fills, les llistes d’espera, l’economia...

Enumere, si més no, tres coses bones dutes a terme per l’actual Consell.

—Em costa trobar-ne tres. Li diria que m’ha agradat com han venut tot això de l’obertura dels palaus i de la participació. Se’ls ha de reconèixer. Tanmateix, el Consell ja acumula 17 sentències condemnatòries del TSJCV per no facilitar informació a l’oposició. Recorde quan la senyora Oltra i el senyor Puig proclamaven als platós de La Sexta que el PP valencià era doctrinari, sectari... En tres anys, 17 sentències! De màrqueting, l’esquerra en sap molt: són capaços de sintetitzar problemes complexos en una paraula o una frase que arriba a tothom. El centredreta, la dreta, vam tenir l’ocasió d’aprendre’n quan eren oposició, però n’hem d’aprendre més.

Més enllà del màrqueting, destacaria alguna mesura de govern?

—La fi del copagament farmacèutic està molt bé, però venia fixat per una llei. No puc suportar aquesta demagògia.

El plurilingüisme a l’ensenyament ha estat un eix opositor. Prioritzar la llengua minoritzada és tan greu?

—És greu que els pares no puguen triar la llengua vehicular dels seus fills: línia en valencià o línia en castellà. La darrera sentència del TSJCV, sense anar més lluny, inclou una relació de municipis on no existeix la possibilitat d’estudiar en castellà. N’hi ha demanda, però no n’hi ha oferta. A la Comunitat tenim 134 municipis castellanoparlants els alumnes dels quals tenen dificultat d’aprenentatge pel valencià.

No caldria potenciar-lo allà on és menys conegut? En qualsevol cas, en quants d’aquests municipis no es pot estudiar en castellà?

—Em remet a les dades: quan vam arribar al Govern, en 1995, tan sols hi havia 74.000 alumnes matriculats en línies en valencià, i 20 anys després, en 2015, n’hi havia 237.000. Les generacions actuals saben parlar i llegir en valencià.

“L’esquerra sempre ha utilitzat l’educació com un mecanisme de transformació social”

La Conselleria assegura que només el parla bé un de cada tres alumnes.

—No és cert. Encara que el meu poble [la Vall d’Uixó] és valencianoparlant, té zones de predomini castellanoparlant i tots els alumnes el parlen a la perfecció. El problema és que l’actual Consell fa servir l’educació com un instrument per canviar sociològicament la Comunitat Valenciana. L’esquerra sempre ha utilitzat l’educació com un mecanisme de transformació social, mentre que la dreta no ha actuat amb el coratge suficient. I si mai ho hem fet, al carrer ha esclatat la guerra.

Isabel Bonig assegura que una de les seues primeres mesures com a presidenta de la Generalitat consistiria a derogar la llei de plurilingüisme. / Miguel Lorenzo

Vostès van concertar centenars de centres que eren 100% privats, alguns dels quals fins i tot segreguen per sexe. Això no és ideologització?

—Això forma part de l’ideari de cada col·legi i els pares han de tenir la llibertat de poder escollir-lo.

Li sembla bé que es financen aquests centres amb diners públics?

—A mi, sí. Tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional han declarat legal la segregació per sexes.

Tornant a la llengua, el sistema educatiu gallec fomenta la immersió.

—No compartisc el model gallec.

Li ho ha confessat a Núñez Feijóo?

—A ell encara no, però a algun company de Galícia, sí. Quin és el problema? Que la inspecció funciona com cal quan governa la dreta, perquè la dreta és capaç de mantenir un cert equilibri, però quan governa l’esquerra i el nacionalisme passa com ara, en què hi ha llocs on tota l’oferta és en valencià. A la Vall d’Uixó, cap dels 12 centres educatius públics no oferta el castellà com a llengua vehicular.

A Catalunya, Xavier García Albiol ha proposat un model que no s’allunya gaire del que va plantejar el Botànic.

—A Catalunya no s’admet l’escolarització en castellà i s’han incomplit reiteradament les sentències dels tribunals. Aquesta ha sigut la gran errada tant del PSOE com del PP. Si s’hagueren respectat les sentències i algun conseller s’haguera enfrontat a la justícia, no ens trobaríem en la situació actual. Per això Albiol plantejava que, si més no, el 25% de l’horari lectiu fora en castellà. Això no passa a la nostra comunitat i no volem que arribe a passar.

Han protestat al carrer en defensa de l’educació concertada. Quantes unitats n’ha retallat aquest Consell?

—En l’últim curs, 14, però l’any 2019 vencen molts dels convenis.

14 unitats és un percentatge ínfim.

—Un percentatge ínfim que contribueix a la mort de l’educació concertada. Estan fent un sandvitx: amplien unitats de dos a tres anys als centres públics alhora que n’eliminen de concertades a primer de batxillerat. Entrebanquen l’accés a la concertada des de baix i la retallen per dalt per tal que la gent, en acabar els estudis primaris, curse secundària en un centre públic. Volen reduir la concertada a la mínima expressió en una o dues legislatures. Consideren que és subsidiària de la pública i no complementària, tal com reiteren les sentències del Suprem.

La concertada seleccionava l’alumnat en funció dels paràmetres establerts per cada centre. Era lògic?

—Això sempre s’ha dit, però no és cert. El que sí que és cert és que, quan governàvem, alguns càrrecs socialistes telefonaven a la Conselleria per tal que els seus fills accediren a determinades escoles concertades o a alguna de pública prestigiosa...

Als col·legis concertats hi ha molta menys immigració.

—Perquè als pares no els agrada l’ideari, pel tipus de població del voltant... De tota manera, hi ha concertats que fan una feina social excepcional. I li ho diu algú que sempre ha estudiat al sistema públic.

En matèria sanitària, recuperarien la gestió privada de l’hospital d’Alzira?

—Sí. Col·laboració publicoprivada, se’n diu. Està prevista a la llei de contractes, fins i tot l’aplica el PSOE andalús i dona uns bons resultats. La pròpia gerent de l’hospital d’Alzira va reconèixer aquest estiu que, malgrat comptar amb 480 col·locats més, ara funciona pitjor.

“M’hauria agradat que la patronal s’haguera mostrat més incisiva en aspectes com la reversió d’Alzira, he trobat a faltar que foren més crítics”

Li ha sorprès la relació amable entre els empresaris i el Botànic? La conjunció de socialistes, nacionalistes, excomunistes, ecologistes i podemites ja no els fa por.

—Jo distingiria entre les organitzacions empresarials i els empresaris. Les primeres sempre han tingut una dependència elevada del poder polític. Per això vaig criticar que el Partit Socialista reincidira en les errades del PP: jo, que soc molt britànica, opine que aquestes organitzacions han de ser independents econòmicament i vetllar pels interessos dels empresaris. En ocasions hi ha un excés de connivència amb el poder polític, cosa que els fa perdre la visió de la realitat. M’hauria agradat que la patronal s’haguera mostrat més incisiva en aspectes com la reversió d’Alzira. He trobat a faltar que foren més crítics.

Si avui es convocara una manifestació unitària en defensa d’un finançament just com la del 18 de novembre de 2017, el PPCV s’hi sumaria?

—Creu que en convocaran cap altra? No, no hi aniríem. No serveix de res. Fa molt que insistim en aquest tema. La diferència és que, quan governàvem ací i a Madrid ho feia el PSOE, no comptàvem amb el suport dels socialistes. Per contra, hem donat suport absolut al president Puig davant aquesta reclamació tan justa.

De fet, va signar una declaració institucional a les Corts duríssima amb els Pressupostos de 2017. Com va repercutir en la seua relació amb Rajoy?

—Alguna gent del meu partit no ho va comprendre, però vaig tenir l’oportunitat de conversar amb el president Rajoy i de fer-li veure que no sols eren necessàries unes inversions més generoses, sinó que també calia trepitjar el territori i explicar l’obra de govern. Em va donar la raó. A partir d’aleshores, la presència de ministres —en especial, d’Íñigo de la Serna— va ser brutal. M’hauria agradat que, en el seu discurs del Nou d’Octubre, el president Puig haguera estat tan reivindicatiu i tan valent amb Pedro Sánchez com ho vaig ser jo en signar allò. Pel fet de ser home potser és una miqueta més poregós.

El president de la Diputació d’Alacant, César Sánchez, assegura que la intenció del Botànic de buidar de competències aquestes corporacions significa una “agressió a la província”. El PP, però, s’està quedant sol en la seua defensa.

—És que és una agressió en tota regla. Les diputacions formen part de l’organització administrativa de l’Estat. Són institucions constitucionals. El senyor Puig s’ha gastat 28 milions d’euros en la creació de l’Agència de la Innovació mentre hi ha xiquets en barracons i llistes d’espera en sanitat. Per què ho ha fet? Per col·locar el seu amic [Andrés García Reche]? Per què impulsa Catalunya una llei de vegueries? El vincle de la gent amb la província és de caràcter cultural i tant l’esquerra com els nacionalistes aspiren a crear vincles nous, com ara les mancomunitats, que diluïsquen la identitat pròpia. Més que les competències de les diputacions, cobegen els seus diners. El senyor Marzà ha delegat la construcció de col·legis als ajuntaments i la senyora Oltra ha fet igual en matèria de dependència. Si no són capaços de gestionar allò que ja gestionen, com pretenen assumir la tasca de les diputacions?

“Sempre s'ha dit que les eleccions es guanyen pel centre, però vivim en un altre moment, les posicions estan molt polaritzades arreu del món”, sosté Bonig. / Miguel Lorenzo

Al darrer debat de política general vostè va avançar que la seua primera mesura de govern consistiria a derogar totes les lleis i decrets que han suposat “la catalanització de la Comunitat Valenciana”. A què es refereix exactament?

—Molta gent va votar Compromís sense saber què era. Veren la cara d’ella, la lluitadora del “rescatem persones”... I ara, a les enquestes, una de les principals preocupacions dels valencians resulta ser el conflicte lingüístic. Aquest conflicte va precedir el procés secessionista que ara es viu a Catalunya. I si hi ha cap comunitat sensible a això, és la valenciana. Per tant, anul·laríem la llei de plurilingüisme i tots els decrets sobre l’ús administratiu del valencià que han confós la promoció amb la imposició i han estat declarats il·legals pel TSJCV. En el tema de la cultura també patim un retrocés espectacular. Únicament cal comparar la programació d’abans amb la d’ara. S’ha de promocionar la cultura autòctona, però érem una comunitat oberta al món sencer, cosa que ara no passa.

Abans la cultura pròpia no es fomentava gaire.

—I tant que sí.

Quins grups valencians actuaven als recintes públics?

—Els que volien.

Els que volien?

—Això va en funció de l’oferta i la demanda. Oferta i demanda. No hem d’oblidar-ho mai.

“Has d’ajudar la cultura pròpia, però no pots convertir-la en l’eix principal de la teua política cultural”

Vostè va veure mai Obrint Pas o La Gossa Sorda a Canal 9?

—No ho sé, jo no veia molt Canal 9... El que no pot ser és que tot el teu projecte cultural siga La Gossa Sorda, la Comunitat Valenciana és alguna cosa més. Es tracta de donar suport al FIB, al Palau de la Música, al Palau de les Arts, etcètera. Si vols estar a la primera línia, has d’oferir qualitat. Has d’ajudar la cultura pròpia, però no pots convertir-la en l’eix principal de la teua política cultural. Has d’atraure els millors i convertir la Comunitat Valenciana en un espai de referència. Les gires dels grans grups passen per Bilbao, no per València. Musicalment, hem eixit del mapa.

Sabem que és molt fan del pop anglès, però no sabem si li agrada algun grup valencià.

—Bé... La Habitación Roja no està malament.

I dels que no canten en castellà?

—He escoltat alguna vegada La Gossa Sorda, però he de reconèixer que no m’agrada molt. Sóc més del rock radical basc.

I algun escriptor valencià que no escriga en castellà?

—No... Allò que he llegit no... En fi, m’agraden, però no sóc massa... [riu].

Al debat també va anunciar que el seu Consell estaria format per “valencians de veres”. Els consellers actuals no són uns bons valencians? Si arriba a la presidència hi haurà valencians autèntics i uns altres que no ho seran tant?

—L’esquerra d’ací sempre ha percebut Catalunya com la superioritat moral, política i cultural. Han preferit ser uns catalans de segona a ser uns valencians de primera. Mai no han cregut en les possibilitats del poble valencià, sempre han estat subordinats a Catalunya. I ells també opten per la divisió: el president un dia diu que sóc com Donald Trump, i l’endemà, que sóc d’extrema dreta.

Segons vostè, À Punt és “una delegació de TV3”.

—N’estic convençuda.

Per què?

—Per la gent que hi ha entrat.

És la mateixa que hi havia a l’etapa anterior, el 80% provenen de RTVV.

—Només ha de comparar la pluralitat de Canal 9 a l’època del PP amb la d’ara.

Parla seriosament? Vol dir que, quan governaven vostès, hi havia pluralitat a Canal 9?

—La mateixa que ara. La mateixa. Al meu parer, À Punt és una televisió antiga.

Quins programes ha vist?

“A Canal 9 hi havia la mateixa pluralitat que hi ha a À Punt”

—He d’admetre que poquets. Algun informatiu i algun programa polític que fan de vesprada. M’ha semblat rància, antiga. No connecta ni connectarà amb la gent. Els temps han canviat molt i À Punt ha reproduït l’estructura que va implantar-se a Canal 9 quinze o vint anys enrere. Acabarà caient en les mateixes errades. De fet, ja demanen d’incrementar el seu pressupost.

No li agrada cap programa, doncs.

—Fins ara, no. He vist aquell que fa Pep el Botifarra, que va per tots els llocs i em pareix... No ho sé, té poca gràcia. Li ho dic sincerament.

No és un espai d’humor. Jo també li ho dic sincerament.

—Vaig poder veure un reportatge sobre la ruta del bakalao que també era molt superficial, que no exaltava la gran moguda valenciana que va ser, independentment de les coses roïnes que la ruta va tenir. Quina diferència amb un altre sobre el rock radical basc que van fer un dia a ETB!

Vostè invoca la unitat de la “gran nació” que és Espanya, acostuma a lluir polseres amb banderetes d’Espanya, va jurar bandera l’endemà de la declaració d’independència a Catalunya... És una nacionalista espanyola?

—Si estimar el teu país i desitjar la seua unitat implica ser nacionalista espanyola, jo em considere nacionalista espanyola. Espanyola i valenciana. Aquesta comunitat sempre ha sigut lleial amb Espanya. M’encanta aquesta doble ànima valenciana i espanyola. Crec molt en la unitat d’Espanya, en aquest projecte comú i solidari.

Certificat de la jura de bandera que Isabel Bonig va fer a Vila-real l'endemà de la declaració unilateral d'independència de Catalunya. / Miguel Lorenzo

Assegura que el Govern valencià “somia” liderar un procés com el català, però la portaveu Oltra critica en públic Puigdemont, Torra i companyia. Transita en la direcció contrària.

—És pura tàctica política i electoral. Allò que li agrada no és majoritari ara mateix a la societat valenciana.

O siga que Oltra pensa una cosa i diu la contrària.

—Totalment. A ella li agradaria un referèndum. Tant ella com el president Puig parlen de “diàleg” i diuen que “un conflicte polític requereix una solució política”. El president va arribar a dir que “no ens podem parapetar darrere de la llei”! No ens parapetem darrere de la llei, sinó que convivim gràcies a ella! Sense llei no hi ha llibertat ni democràcia. No es pot dialogar amb qui vol trencar Espanya.

Com a fervent seguidora dels conservadors britànics, li costaria digerir que David Cameron sí que accedira a celebrar un referèndum a Escòcia.

—La situació era diferent. Aquell referèndum estava reconegut, mentre que ací la sobirania nacional recau en el poble espanyol. És tot el poble espanyol qui ha de decidir el seu futur.

Tornem al PPCV. El seu moment més difícil va coincidir amb la petició de l’acta de senadora a Rita Barberà? Es penedeix d’haver signat aquella declaració conjunta a les Corts?

—Hi havia molta pressió mediàtica. Va ser dur políticament, però sobretot personalment. Ha sigut la decisió més complicada que he hagut d’adoptar. Els partits hem de repensar com hem d’actuar en aquests casos, la presumpció d’innocència no es respecta. La política és un fangar. Així resulta impossible captar talent.

Parlant de captar talent, Francisco Camps s’ha proposat com a alcaldable de València pel PP. Diu que, amb la seua capacitat d’arrossegar vots al cap i casal, li ajudaria a ser presidenta de la Generalitat.

Camps alcalde? “El seu moment ha passat, ha de centrar-se a resoldre la seua situació judicial”

—Francisco Camps va ser un gran president, un bon president, que va fer coses molt bones però que també va cometre errades. Allò més prudent és que el senyor Camps se centre a desenvolupar la seua activitat universitària i com a vocal del Consell Jurídic Consultiu, a més de resoldre la seua situació judicial. El seu moment ha passat.

Defensa aferrissadament les primàries, que va introduir al PPCV i el PP ha copiat a l’àmbit estatal. En canvi, la decisió d’escollir la persona que encapçala la llista a l’Ajuntament de València la prendrà, en exclusiva, la direcció estatal del partit. És normal?

—Qui ha dit que no hi tindrem res a dir? Encara que les decisions s’adopten a Madrid, les llistes han de ratificar-se ací.

Sona amb força Esteban González Pons. És un nom massa lligat al passat?

—Té present i futur. És un gran polític que està fent una gran feina a Europa.

Ell ha insistit que no desitja ser el candidat a València. Si resultara ser l’escollit, quedaria en evidència.

—Esteban ha dit diverses vegades que no vol ser-ne el candidat, però farà allò que li demane el partit. La gent està farta de tripartits i el PP triarà el millor candidat per aconseguir l’alcaldia de València.

Que hi haja una gestora a la ciutat de València i una altra a la província tampoc no ajuda a acarar els comicis en condicions òptimes.

—M’hauria agradat celebrar el congrés provincial de València, tal com va passar a Alacant i Castelló, però Gènova va preferir ajornar-lo. Això no significa que el partit estiga desmobilitzat. Em preocupa més que el nostre missatge arribe bé que no l’existència de dues gestores. La gent rep el missatge de moltes maneres sense saber on es troba la seu de cada partit.

Vox és extrema dreta?

—Jo crec que no. És un partit de dreta. Respecta la Constitució i les lleis.

És una amenaça per al PP? El PP s’esforça a remarcar el seu perfil dretà per tal de barrar-li el pas?

Vox és extrema dreta? “Vox és un partit de dreta, respecta la Constitució i les lleis”

—No entenc que Vox siga una amenaça real per a nosaltres. D’altra banda, sempre s’ha dit que les eleccions es guanyen pel centre, però vivim en un altre moment. Les posicions estan molt polaritzades arreu del món. La gent no sols demana polítics honrats i treballadors; vol que tinguen les idees molt clares.

Explorar el centre és una mala operació electoral, doncs.

—Jo diria que sí.

No creu que el seu discurs com a líder del PPCV li cedeix massa espai a Ximo Puig? Ell no transmet una imatge de radicalitat.

—Que Puig no transmeta una imatge de radicalitat no significa que no siga radical. Les seues accions són radicals.

Puig és un radical?

—Sí, ho és. Defense les coses amb molta vehemència, ho sé, però sóc molt més liberal i demòcrata que el senyor Puig. No dic que ell no siga demòcrata, però, per exemple, no qüestiona la política educativa de Marzà. La comparteix totalment.

Compartir la política educativa de Marzà no és tan radical.

“Puig és un radical, sóc molt més liberal i demòcrata que ell”

—Els tribunals l’han declarada il·legal. A més, el senyor Puig m’ha enviat “al corral”, m’ha demanat que em desfogue... Quan li apretes una mica, emergeix el veritable Puig. Parla de diàleg, però inaugura exposicions a les quals Compromís declina anar. A Compromís van esborrar-se’n a l’últim moment, són més llestos. A Puig li agraden exposicions en què es diu que Catalunya serà el pròxim Estat independent d’Europa i coses així.

Parla de l’exposició de l’artista alcoià Antoni Miró, que inclou temàtiques de tota mena.

—Una exposició pagada amb diners públics, no hem d’oblidar-ho. Què li hauria semblat a vostè que el president de la Generalitat haguera acudit a una exposició en què es lloa el general Franco? Imagine’s que nosaltres haguérem donat suport a una exposició en què un artista lloara l’època franquista.

És comparable l’enaltiment del franquisme amb la mostra de Miró?

—Algú també podria pensar que Franco va fer coses bones i inspirar-se en això a l’hora de pintar un quadre.

Compara la dictadura de Franco amb l’independentisme català.

—Al final tots són radicals. L’extrema dreta i l’extrema esquerra convergeixen.

Les escultures sexuals que el propi Miró exposa a La Marina i que remeten a figures gregues també són inapropiades?

—Són massa explícites.

Fa més de 2.000 anys es representaven sense tanta polèmica.

—Ja, però és que hi ha algunes posicions... Crec que no era el lloc.

Presumeix de liberal, però en aquest tema vostè és molt i molt conservadora.

—Potser sí. Sempre s’han fet escultures d’aquest tipus, però tan explícites... El problema és que n’hi ha de molt explícites i que es troben a l’aire lliure, no a l’interior d’un museu. Per allà passa molta gent i hem de procurar... Estic a favor de la llibertat, vull que quede clar, però sense que atempte contra determinades qüestions.

Hem començat parlant de quin seria un bon resultat a les eleccions de 2019. I quin seria un fracàs?

—Que deixàrem de ser el principal partit de la Comunitat Valenciana, cosa que no succeirà. Tornarem a guanyar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.