Isabel Bonig, una dreta a l'americana

Quan Isabel Bonig va convertir-se en líder del PPCV, el partit es trobava en una situació inèdita. Després de 20 anys governant el País Valencià, els populars començaven el seu viatge per l'infern de l'oposició. Admiradora de l'ex-primera ministra britànica Margaret Thatcher, Bonig aspira a reconquistar la Generalitat Valenciana amb un estil proper a la dreta nord-americana. La defensa sense embuts del neoliberalisme, un discurs més combatiu, l'aposta per la batalla al carrer i obrir el partit amb la celebració de les primàries són alguns dels trets validats al proppassat congrés de la formació de la gavina.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Rita Barberá havia pujat a l'escenari. El sol lluïa amb potència intensa sobre la plaça de bous, plena però sense l'estampa totalment blava d'èpoques passades. «Quin és el partit que assegura l'estabilitat?», llançava a un públic entregat, que contestava: «El PP, el PP». Barberá, davant el discurs més gris de Vicent Betoret, Alberto Fabra i Mariano Rajoy, s'erigia com l'autèntica animadora dels militants populars. Es convertiria en l'ànima d'una formació que albirava la fi del seu llarg regnat al País Valencià.

Aquell míting, celebrat el 21 de març de 2015, evidenciava la falta de pols del PP. Amb la bomba del cas Taula encara per esclatar en tota la seua dimensió, el regall de causes judicials havia desmobilitzat el votant conservador. Un fet que condemnava els populars a romandre fóra del poder, almenys, durant una legislatura. Perdre la connexió emotiva amb els militants, amb els votants, era un pecat capital en l'etapa de la política-emoció. I per això, Barberá intentava arengar els seus. Volia evitar l'infern de l'oposició.

Les proclames de l'ex-alcaldessa, desapareguda el novembre de 2016, no van evitar el descens de l'organització a l'avern. Els votants els havien condemnat a fer penitència. Per ressuscitar el partit van sortejar-se dos noms: María José Català, amb un perfil més centrat i liberal, i Isabel Bonig, més conservadora i d'un tarannà combatiu. Fabra quedava fora després del fracàs electoral. L'escollida per Gènova fou Bonig, que comptava en aquell moment amb el favor dels barons provincials i de la mateixa Barberá. Les maniobres de l'ex-senadora, de fet, foren claus perquè Mariano Rajoy encimbellara Bonig.

Només convertir-se en líder del PPCV, Bonig va imposar el seu estil. Admiradora acèrrima de l'ex-primera ministra britànica Margaret Thatcher, va copiar -amb matisos- el manual d'estil de la seua referent política. Els populars van guanyar en agressivitat parlamentària; van superar l'al·lèrgia a la pancarta sortint al carrer de bracet amb les escoles catòliques concertades per clamar contra el Consell, i l'estructura del partit de la gavina va renovar-se, jubilant a poc a poc les velles cares del campisme.

Tot i que li agrada que la comparen amb Thatcher, la dreta que preconitza Bonig beu més dels models neoconservadors nord-americans (al capdavall, hereus també del thatcherisme i del reaganisme). L'aposta desacomplexada pels valors de la dreta, la defensa del neoliberalisme sense caure en temptacions social-cristianes i una estructura interna més democràtica són els passos donats per Bonig en la recerca d'un partit emmirallat en la dreta estatunidenca.

«Kale borroka» parlamentari

Thatcher i, especialment, la nova dreta americana s'han caracteritzat per un to força combatiu. Les apel·lacions al consens, a la moderació i al pacte característics dels partits conservadors clàssics no són habituals en les intervencions de Bonig, O, si se'n fan, solen acompanyar-se d'arengues a la lluita per les idees, al combat ideològic. «La confrontació d'idees és necessària per a la democràcia», va afirmar al passat XIV Congrés del PPCV.

 

Isabel Bonig és una admiradora de Margaret Thatcher. Les pràctiques polítiques de la líder del PPCV recorden a l'ex-primera ministra britànica//Fotomuntatge de Toni Payà.

A les Corts Valencians, Bonig ha trencat la baralla diverses vegades. Seguint aquesta mena de metodologia punk, el PP va cercar el bloqueig una vegada i una altra en l'elecció dels membres del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC). Una estratègia que va repetir, tot i que amb menor intensitat, per tal d'aturar la renovació del Consell Jurídic Consultiu (CJC). «És kale borroka parlamentària», va afirmar en novembre passat el síndic socialista, Manuel Mata. Que els diputats populars abandonaren l'escó quan va realitzar-se la votació del Consell Rector de la nova radiotelevisió, fou l'exemple més clar d'aquests mètodes.

Des de la trona, Bonig ha defensat «l'orgull» dels valors que representa el PPCV. Amb la derogació de la Llei de Senyes d'Identitat, el grup parlamentari popular van exhibir vàries senyeres -una per diputat- per tal de reivindicar la defensa de la seua valenciania. I al passat congrés intern va exaltar «l'honradesa i la gestió eficaç dels populars, davant el populisme del Consell». Volia insuflar moral a la seua militància.

Només arribar a la presidència del PPCV, Bonig tenia aquesta idea al cap. I per aconseguir-ho, va recuperar els vells ítems que sempre han funcionat electoralment: la batalla de l'aigua, l'anticatalanisme i titllar de «radicals» a la resta de formacions d'esquerra. L'hemeroteca està plena de crítiques de Bonig a la suposada radicalitat dels plantejaments de Compromís i Podem, així com també d'oferiments als socialistes perquè no siguen presos d'aquests partits. «Puig ha preferit seguir nugat a la radicalitat en comptes de triar un pacte d'estabilitat», és l'argument que sol repetir de forma insistent el PP valencià. Una estratègia força utilitzada per la dreta nord-americana per demonitzar qualsevol iniciativa (o organització) que propose mesures d'esquerra.

Ara bé, el full de ruta de Bonig compta amb una variant autòctona: l'anticatalanisme. L'agitació d'un discurs contrari a qualsevol desgel en les relacions Catalunya-País Valencià o en mesures en favor de la normalització lingüística han estat fortament atacades. Les referències al «xantatge lingüístic» són habituals per intentar desacreditar propostes com ara el decret de plurilingüisme a les aules. El PPCV ha incrementat l'aposta pel blaverisme, a l'espera que li done els fruits electorals que proporcionava al PP durant la post-Batalla de València.

L'educació com a mare de tot combat

Amb l'objectiu de recuperar el vot de les classes mitjanes -aquelles que van proporcionar les majories absolutes durant 20 anys-, el PP ha centrat els seus esforços en un camp molt sensible: l'educació. El decret de plurilingüisme a l'ensenyament, que ofereix tres models educatius amb la premissa de com més hores lectives en català, més hores lectives en anglès, ha estat la víctima preferida dels populars per carregar contra el Consell.

Imatge de la plaça la Verge, de València, durant una protesta a favor de l'escola concertada. El PP ha fet de l'educació la seua principal arma de confrontació amb el Consell.

Des d'una perspectiva de defensa de l'anomenada llibertat d'escollir -l'adaptació al terreny social de la filosofia econòmica de Militon Friedman, pare del neoliberalisme-, els populars han clamat contra «la imposició del valencià». Una protesta que ha sortit de les parets del parlament valencià i que s'ha dut al carrer. L'aposta per la pancarta recorda els moviments de la dreta catòlica (i també laica) nord-americana en defensa del creacionisme a les escoles i de la llibertat d'estudiar des de casa.

Al més pur estil de la confrontació al carrer que practiquen organitzacions de l'extrema dreta cristiana dels Estats Units, el PP va manifestar-se de bracet amb les escoles concertades catòliques. Els canvis del conseller d'Educació, Vicent Marzà, que retallava privilegis als centres privats i concertats per tal de prioritzar els col·legis públics n'eren el motiu. Tot i que les concentracions eren liderades des de la patronal de les escoles catòliques i per part de l'arquebisbe Antonio Cañizares, els populars van defensar-les aferrissadament. La comunió entre el PPCV i les organitzacions catòliques era total.

Aquesta aliança va més enllà de compartir pancarta i reivindicació. Bonig ha sortit diverses vegades en defensa de les polèmiques declaracions de Cañizares. «Pot defensar l'ideari i els principis i valors de l'Església catòlica», va reivindicar Bonig quan l'arquebisbe va atacar «la ideologia de gènere». La líder del PPCV també va posar-se del costat de l'autobús transfòbic d'Hazte Oír: «Demane llibertat i respecte perquè puga circular».

«En els darrers anys, el nostre discurs ha perdut ànima. Ens hem distanciat del carrer», va pronunciar Bonig al XIV congrés del PPCV. Una afirmació que ratificava l'aposta per la manifestació com a un element més de l'estratègia per recuperar la Generalitat Valenciana: mobilitzar l'electorat natural i guanyar adeptes. És a dir, la defensa desacomplexada dels valors de la dreta, fins i tot, al carrer. La comparació amb les formes del Tea Party nord-americà resulta inevitable.

Llevar-se l'estigma

Bonig, però, va més enllà d'aquella defensa del capitalisme popular que va pregonar Thatcher per guanyar-se el suport de les classes mitjanes. Fins i tot, de referir-se constantment als contribuents, als ciutadans o als individus com fa la dreta nord-americana. «Som el partit que millor defensa els treballadors», és una de les frases que Bonig va demanar incloure a Juan Ramón Adsuara, alcalde d'Alfafar (Horta), a la ponència social del PPCV del passat conclave intern.

El PP mostra les senyeres després de ser derogada la Llei de Senyes d'Identitat. Forma part de la nova oposició punk dels populars valencians. 

Una referència que no implica cap gir a l'esquerra, ni de bon tros. Es tracta d'una aclucada d'ull a les classes mitjanes, defensant un discurs de dretes clar, combatiu i apegat al carrer. Amb un esperit similar a la dreta alternativa dels Estats Units, Bonig ha carregat contra l'empresariat valencià. Tot i la distància, com Donald Trump contra els poders econòmics.

El divorci de Bonig amb la classe empresarial valenciana cerca un doble efecte: d'una banda, allunyar-se de l'estigma de partit vinculat amb els poders empresarials i desfer-se de la complicitat anterior que va derivar en causes judicials; i d'altra, erigir-se com a referent de les classes mitjanes estàndard sense cap compromís amb ningú grup econòmic poderós. Amb l'argument del malestar per les crítiques de la patronal valenciana al Govern espanyol pel maltractament en les inversions, el PP vol recuperar la complicitat amb els seus votants, que s'identifiquen majoritàriament com a «obrers», segons els darrers estudis del Centre d'Investigacions Sociològiques.

Per tal de captar la papereta d'aquests sectors socials i per gaudir d'una militància més activa, Bonig va apostar per unes primàries a l'americana per tal que fos escollida al passat XIV congrés dels populars. Ara bé, aquesta mesura a favor de la democràcia interna encara està allunyada del paper més determinant dels militants als col·lectius locals del Partit Republicà en l'elecció de candidats.

Receptari neoliberal

Bonig, amb tot, no ha desfet el llegat heretat econòmic de Fabra. La petjada més liberal del castellonenc diferenciada de Camps, amb un tarannà més social-cristià, ha estat plasmada a la ponència econòmica del PPCV. La líder del PPCV aposta per un menú que recorda al que va aplicar la seua admirada Thatcher (i també al que defensa la dreta nord-americana): reducció d'impostos, privatitzacions i retallades en el sector públic. Una aposta nítidament liberal, que el president espanyol Mariano Rajoy no ha aplicat amb tota la seua contundència. A l'Estat espanyol, només l'ex-presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, ha defensat aquest model amb convicció. Això sí, més teòricament que no en la gestió pública.

Rubén Ibáñez, del nucli de Bonig i encarregat dels assumptes econòmics dels populars valencians, va ser el redactor de la ponència econòmica. En matèria fiscal, apostava per bonificar al 99% les herències, revisar a la baixa l'impost que grava les grans fortunes i reduir la fiscalitat per la compravenda d'habitatges. Amb el model Alzira de sanitat privada com a emblema, el text defensava la col·laboració publico-privada als serveis socials com ara la sanitat, l'educació o les infraestructures. La reducció del sector empresarial públic valencià completava el menú neoliberal que ofereix el PP de Bonig. Un partit impregnat de la filosofia de la dreta dels Estats Units per tornar al Govern valencià l'any 2019.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.