VOX no és una broma

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies llegia un dels pocs comptes pendents rellevants que tenia amb William Faulkner, Llum d’agost, publicada en català per Edicions de 1984. Allò que em continua removent les vísceres cada vegada que m’aproxime a aquest autor és la manera despietada i sense concessions (realista) amb la qual retrata el seu Mississipí natal del trànsit entre el segle XIX i el XX.

Per les pàgines de Llum d’agost torna a emergir el fanatisme religiós, la galeria de personatges esquerps, el racisme malaltís i la ira estructural, els maltractaments quotidians, rurinaris, a dones, criatures i animals. L'ambient insà i obscur de les relacions familiars i personals, d’una tristesa esfereïdora. I escenes que et remouen fins la ràbia, com ara aquella colla d’adolescents que decideixen acaçar sexualment una xica de color perquè «les negrotes sempre en tenen ganes».

Del llibre escriuré més endavant, però si el trac a passejar abans és perquè aquests dies, quan havia de tancar a desgrat les seues pàgines, perquè arribava a la meua estació o em vencia la son, el primer pensament era donar gràcies per no haver estat negre, dona negra o, fins i tot, dona blanca, i haver viscut en aquella època i en aquell lloc. Certament, en la història de la humanitat hi ha molts inferns a escollir, però l’avern que m’ha tocat visitar de gairó recentment és aquell.

I continue donant gràcies, malgrat tot. Però les coses no van bé. Quan som a punt de consumir el primer quart del segle XXI, el fanatisme religiós és lluny de ser eradicat, encara produeix monstres. L’escena que els descrivia dels energúmens adolescents i la xica negra em va remetre a l’episodi de «La manada». I el racisme i la xenofòbia tornen a cavalcar al galop, desfermats i atiats per discursos irresponsables i repulsius. No ho volem veure, però la revolució reaccionària ha vingut per restar-hi molt de temps. 

La manifestació més explícita a casa nostra (en uns altres indrets del planeta tenen uns altres problemes) d’aquest corrent antifeminista, fonamentalista religiós, nacionalista exacerbat i profundament xenòfob és VOX. I no és cap broma. Aquesta primera plataforma de la ultradreta amb possibilitats d’entrar massivament en les institucions és una agrupació que treballa amb molta constància les xarxes socials (sobretot Facebook, pel perfil dels seus usuaris), explotant la bandera d’Espanya i els llocs comuns de l’ideari extremista i llançant eslògans i comentaris de barra de bar que tenen una audiència bestial. Discurs al qual els mitjans convencionals comencen a donar espai: l’entrevista de Santiago Abascal a Radio Marca no és cap idiotesa. És un símptoma.

Negar que l’independentisme català ha proporcionat benzina a VOX seria tancar els ulls a una evidència, però atribuir com fan alguns a Catalunya la irrupció de VOX és groller, parcial i inexacte. La ultradreta avança arreu del món i en cada lloc ho fa per raons diferents. Imaginem per un moment que Catalunya no existira: el País Basc, Podem, el sistema educatiu a Galícia o País Valencià, els artistes que critiquen la monarquia o el sistema, tot allò que faça olor a 15M, el feminisme i una suposada invasió migratòria que les dades desmenteixen, entre més focus d’atenció, serien explotats per enardir els votants més radicals de PP i Ciutadans. Fet i fet, la demolició del sistema de comunitats autònomes figuraria igualment en el programa. L’objectiu és una Espanya blanca i uniforme. Que recupere l’esplendor imperial. Tot, mentre inclou en el paquet discursos i propostes d’hipotètic caire social. Feixisme postmodern.

VOX no és una broma perquè PP i Ciutadans, alarmats pel seu ascens, han començat a articular un discurs encara més radical i dretà de l’habitual. I amb això, no sols no aconseguiran reduir el fenomen, sinó que l’amplifiquen i doten de legitimitat a Abascal i els seus. Quan Pablo Casado diu la bajanada aquella de la Hispanitat (una reivindicació que fins i tot compta ja amb suport historiogràfic i llibres que es venen com a masclets un dia de falles amb la complicitat dels mitjans suposadament progressistes) està fent gestos per parar la sangria, però al mateix temps dóna aliment a la bèstia. Posats a escollir, una gran part de l’electorat enardit i radicalitzat acabarà preferint l’original a la còpia. Ja tenim l’experiència del Front Nacional a França i els fracassos de Nicolas Sarkozy i, atenció, el nostre Manuel Valls.

I quan la gent de VOX estiga a les institucions -a comunitats com Madrid, que tenen el 3 per cent electoral, l’entrada pot ser apoteòsica- serà ja molt tard per a moltes coses. Tindran altaveus de gran  potència que seran el complement perfecte a la seua penetració en les xarxes. Si la llei electoral valenciana estiguera modificada abans de les eleccions, VOX tindria moltes possibilitats de tenir representació. Potser les tinga també amb la barrera del 5 per cent.

Veig les intervencions i discursos de VOX i em salten a la cara els personatges malcarats i odiosos de Faulkner, del sud ignorant, fanàtic i racista. La vacuna contra les pulsions autoritàries i totalitàries de la democràcia parlamentària tenia data de caducitat. Cap futur no està escrit. I el present s’està escrivint amb una pèssima cal·ligrafia. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.