ANÀLISI

Andalusia, capital Barcelona

A la campanya de les eleccions andaluses que se celebren aquest diumenge, els líders estatals de PP i Ciutadans han parlat més de Catalunya que no d’Andalusia. S’hi juguen el lideratge de la dreta de cara a un 2019 que pot trasbalsar la política espanyola. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com a les pel·lícules d’intriga, el moment culminant del debat de Canal Sur entre els quatre presidenciables andalusos va arribar al bloc final, dedicat a la “política territorial”. Va ser aleshores quan el candidat del PP, Juan Manuel Moreno Bonilla, va exhibir el paràgraf d’un llibre escolar d’Educació per a la Ciutadania que defineix Espanya com un “Estat plurinacional” i va preguntar-li, en to inquisitorial, a la socialista Susana Díaz:

—¿España es un Estado plurinacional?

Díaz no se’n sabia avenir. Si en aquell instant haguera pogut amagar-se a qualsevol país del planeta —ni que fora plurinacional—, de segur que ho hauria fet. Què havia de contestar davant l’evidència que els alumnes andalusos són adoctrinats d’aquesta manera? Com havia de contradir el president espanyol del seu partit, Pedro Sánchez, que va defensar la plurinacionalitat a les primàries que van enfrontar-la a ella i Patxi López?

Doncs sí, sí que ho va fer. La presidenta andalusa va respondre que creia fermament en la unitat d’Espanya i en la seua Constitució, que l’article 155 s’hauria d’haver aplicat a Catalunya el 6 o el 7 de setembre i no el 27 d’octubre, “cosa que hauria evitat l’1 d’octubre”, va enorgullir-se d’haver estat una de les primeres persones a mostrar el seu suport al rei Felip VI després de l’al·locució tan dura que va protagonitzar el 3 d’octubre i va referir-se al terme “plurinacionalitat” inclòs al manual de text de forma lacònica.

—Això no figura a la Constitució espanyola i, per tant, no pot figurar al llibre. Si hi és, està malament.

Moreno Bonilla no va encendre una foguera enmig del plató on se celebrava el debat per tal que Díaz cremara el llibre en directe, però va demanar-li que instara Sánchez a aplicar el 155 l’endemà mateix, oferint el suport del PP al Congrés i al Senat per dur endavant aquesta mesura.

De la seua banda, l’aspirant de Ciutadans, Juan Marín, va deixar clar que PSOE i Podem són favorables a indultar “els que han volgut trencar Espanya”, cosa que el seu partit —segons va certificar— mai no farà. Marín va indignar-se pel fet que Sánchez i el líder de Podem, Pablo Iglesias, “negocien els Pressupostos a la presó”.

A Díaz van dir-li que el PSOE s’entenia amb “l’independentisme supremacista” i que les seues “cessions” constituïen una “humiliació al conjunt dels espanyols”, a més de recordar-li la reunió recent entre José Luis Rodríguez Zapatero i Arnaldo Otegi. Per si no en tenia prou, Teresa Rodríguez va evocar el “colp d’Estat” que Díaz va fer al PSOE per tal de derrocar Pedro Sánchez en 2016. La candidata d’Adelante Andalucía —la confluència de Podem i IU— va acusar-la d’haver governat amb “la dreta recalcitrant de Ciutadans”, al líder del qual va referir-se, literalment, com “Alberto Primo de Rivera”.

Més espanyola que mai

La campanya andalusa ha estat més espanyola que mai. Tot ha sigut Espanya. Tot. Tant Pablo Casado com Albert Rivera, els presidents de PP i Ciutadans, hi han reproduït —i aguditzat— el discurs que articulen cada dia a Madrid. La pressió afegida de Vox a conseqüència de l’acte multitudinari que va celebrar a la plaça de bous de Vistalegre el 7 d’octubre passat no fa sinó extremar els seus discursos.

En aquest sentit, ni tan sols el cas dels ERO —un frau que supera els 700 milions d’euros i que compromet seriosament els expresidents andalusos Manuel Chaves i José Antonio Griñán— no resulta tan estimulant com Catalunya, convertida en el pal de paller de la política espanyola. Tot és Catalunya. Tot. Proclamar la unitat d’Espanya a Sevilla o Màlaga és tan senzill com menjar un plàtan, cosa que ha propiciat l’ús —i abús— del conflicte català com a element de campanya.

Albert Rivera a l'acte "Espanya Ciutadana" celebrat a Sevilla el 29 de setembre, quan l'aroma preelectoral ja era total a Andalusia. / EFE

Si qualsevol elecció de caràcter autonòmic sempre es llegeix en clau estatal, en aquesta ocasió caldrà estar-hi encara més atents. I és que es tracta de la primera vegada que Pedro Sánchez seguirà un recompte com a inquilí de La Moncloa i que Pablo Casado ho farà com a màxim mandatari del PP. D’altra banda, Ciutadans ha de confirmar les expectatives de creixement que apunten les enquestes des d’ara fa un any, quan va situar-se com a primera força a Catalunya i va arribar enlairar-se als estudis demoscòpics. I Units Podem ha de mostrar-se més sòlida que no ho va fer a la seua estrena, en 2016, quan va perdre més de 200.000 vots del milió que Podem i Esquerra Unida havien obtingut per separat l’any anterior, a la primera volta dels comicis espanyols.

Sens dubte, per a Sánchez és una molt bona notícia que la primera cita electoral a què s’enfronta siga aquesta. Andalusia és el tradicional graner de vots del seu partit i Susana Díaz, amb qui va rivalitzar i de quina manera a les primàries de 2017 per la secretaria general, una presidenta carismàtica, amb un nivell de coneixement elevadíssim. La relació entre ells és tan freda com l’aigua de l’oceà Atlàntic en desembre, però darrerament s’han esforçat a dissimular-ho tan bé com han pogut. Això no obstant, Sánchez només ha programat dos mítings a Andalusia durant la campanya i Díaz tampoc no ha presumit en excés de les mesures implementades pel president espanyol durant el semestre que porta en el càrrec.

Si en 2015 la investidura va trigar tres mesos, enguany podria batre’s aquell rècord

Una victòria còmoda a Andalusia és el trampolí que desitja Sánchez per al 2019 tan frenètic que guaita a la cantonada. Malgrat perdre 115.000 sufragis en comparació a 2012, Díaz va mantenir en 2015 els 47 diputats heretats de Griñán. En un context, a més, extremadament advers, atès que el PSOE es trobava en mínims històrics, havia nascut Podem i ella havia trencat el Govern de coalició amb IU.

Díaz guanyarà aquest diumenge i confia no caure per sota de la barrera psicològica del 30%. Ara fa tres anys i mig va aconseguir el 35,9% dels vots, però a les dues últimes cites estatals va moure’s a l’entorn del 31%. Siga com siga, suarà de valent per tal de ser investida, perquè entre ella i Podem hi ha un iceberg insalvable, i Juan Marín ja ha garantit que “no serà presidenta amb els vots de Ciutadans”. Si en 2015 la investidura va trigar tres mesos, enguany podria batre’s aquell rècord. Ningú no descarta, fins i tot, una repetició dels comicis.

Susana Díaz i Pedro Sánchez en un dels pocs actes de campanya en què han coincidit. La relació entre ells continua sent molt freda. / EFE

Amb investidura o sense, un triomf clar de Díaz animarà els socialistes de cara a les eleccions autonòmiques, municipals i europees del 26 de maig. Afavorit per la popularitat que comporta la presidència de l’Estat, l’esmicolament de l’electorat dretà i l’anomenat “vot útil” que podria malmetre Podem, el PSOE espera apuntalar els executius autonòmics que governa i quedar com a primera força en nombre de vots a les municipals i europees. A l’estiu Sánchez anunciaria la dissolució del Parlament i una convocatòria electoral anticipada a començament de la tardor. Aquest és l’horitzó més satisfactori que contemplen a la seu de Ferraz, però la política actual, tan voluble, recomana de no fer-se il·lusions.

Batalla a dreta... I esquerra

De guanyar a Andalusia —amb Javier Arenas, en 2012, amb el 41% dels vots— a patir per conservar la segona posició, el drama del PP és colossal. El seu aspirant a la Junta no gaudeix de la confiança de Pablo Casado, que tanmateix s’ha implicat a fons en la campanya, arriscant el seu crèdit. Si el PP cau del segon lloc o el reté però queda més a prop del 20% que del 27% de 2015, el qüestionament del president estatal serà immediat. El darrer congrés —el primer en què es va donar la veu a la militància— ha dividit la formació.

Un sorpasso de Ciutadans seria, ras i curt, el pitjor escenari possible per als populars. La debacle a Catalunya, la pèrdua del Govern espanyol i un avançament per la dreta de Ciutadans a Andalusia deprimiria el PP i reforçaria Rivera com a líder del centredreta espanyol.

 

La hipotètica entrada de Vox esdevindria un altre fet molt preocupant per al PP. I no és tan difícil. La llei electoral andalusa els posa en safata un escó per Almeria, ja que el seu pes en escons —9%— supera el seu pes demogràfic —7%— i és la província més conservadora, amb un comportament electoral semblant al de Múrcia. No debades, va ser l’única circumscripció en què, al referèndum estatutari de 1980, els vots favorables —42%— no van arribar al 50% del cens.

La batalla acarnissada per la dreta no tapa els atacs reiterats d’Units Podem als socialistes per haver “governat” amb Ciutadans, que ha aprovat tres Pressupostos. En aquest espectre també tracta d’emergir Andalucía en Marcha, una llista nacionalista que representa la unió de cinc partits i l’Asamblea Nacional Andaluza.

Ho tenen magre, però l’existència d’una “assemblea nacional” i la menció a la “plurinacionalitat” als llibres de text enerva PSOE, PP i Ciutadans. En aquesta matèria, tots tres són bessons.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.