MOCIÓ DE CENSURA A RAJOY

I Pedro Sánchez va agafar el seu fusell

Les claus de la moció de censura presentada pel PSOE i els possibles escenaris de futur que s'obren a la política espanyola. Una anàlisi de Víctor Maceda.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La situació tan dramàtica que travessa el PP —i per extensió, Espanya– ha impedit que Mariano Rajoy i Eduardo Zaplana puguen presenciar a Kíev la final de Champions League entre el Reial Madrid i el Liverpool. Tots dos han efectuat aquest sacrifici tan gran per raons de causa major, igual com José Luis Rodríguez Zapatero tampoc no va acudir a la històrica final del Mundial de 2010 entre Espanya i Holanda. Malgrat les mesures severíssimes aprovades dos mesos abans per l’executiu socialista, Espanya es trobava a l’ull de l’huracà de la crisi econòmica, al llindar de la intervenció, i Zapatero no va considerar oportú desplaçar-se a Johannesburg. Va al·legar que havia de preparar el debat sobre l’estat de la nació.

La situació econòmica ha millorat de manera evident, però Rajoy, vuit anys després, s’enfronta a una moció de censura presentada pel PSOE que podria desnonar-lo de la Moncloa. Això és el que l’ha dut a cancel·lar el seu viatge a Ucraïna. Els maldecaps de l’actual president espanyol estan relacionats amb la crisi política generada a Catalunya —que els populars han estat incapaços de reconduir— i, sobretot, amb la corrupció, que ha corcat el PP de dalt a baix. Una corrupció endèmica que acaba de comportar la condemna del seu partit a la peça principal del cas Gürtel i que també ha provocat la detenció i entrada en presó provisional sense fiança d’Eduardo Zaplana, un emblema dels populars. A més de president de la Generalitat Valenciana, aquest amic íntim de Florentino Pérez fou ministre i portaveu del Govern amb José María Aznar i portaveu del grup parlamentari del Congrés amb el propi Rajoy. Enmig de tot plegat, l’entrada en presó el mateix dijous —en aquest cas, amb sentència ferma del Tribunal Suprem— de l’expresidenta de les Corts i exconsellera valenciana Milagrosa Martínez, igualment esquitxada per Gürtel, fins i tot sembla una notícia menor.

La moció

Com era d’esperar, l’anunci de la presentació d’una moció de censura per part del secretari general socialista, Pedro Sánchez, ha somogut els fonaments de la política espanyola. És un moviment que altera per complet el panorama preestablert. Si és capaç de reunir els suports suficients i és investit president, Sánchez se situarà en una posició privilegiada que li permetrà acarar el pròxim cicle electoral amb una moral de victòria de què no disposava. El líder socialista estava desaparegut en combat, però de sobte ha agafat el fusell i confia a comptar amb un exèrcit de soldats plurinacionals. “Tothom en fila darrere meu, per favor”, va venir a dir aquest divendres als descontents amb Rajoy.

I és que, quan tot semblava abocat a un relleu del PP per Ciutadans en 2020, el cop a la taula del PSOE introdueix unes dosis d’intriga. El desenllaç de la pel·lícula podria diferir del que presagiava el darrer baròmetre del CIS, en què PP i Ciutadans apareixien com les dues formacions predilectes de la ciutadania. La imatge del PP no deixa d’erosionar-se entre els seus votants, la gran majoria dels quals assegura que Rajoy és un líder esgotat. El transvasament de vots cap a Ciutadans és més cabalós que el Tajo-Segura. Des que l’endemà de les eleccions catalanes del 21 de desembre tot l’ecosistema conservador va elevar-lo a la categoria d’hereu de la dreta espanyola, Albert Rivera no ha fet sinó reforçar aquesta posició. Cada dia que passa puja un graó més cap al poder celestial a què sembla destinat.

 

Mariano Rajoy i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, en una sessió parlamentària al Congrés.

Els socialistes tampoc no resten al marge de l’efecte Ciutadans. Ja fa temps que detecten fuites de vot cada vegada més significatives cap a aquesta formació. D’ací que hagen optat per plagiar-ne el discurs. Ja se sap: si no pots amb el teu enemic, alia-te’n. Per això Sánchez va suggerir una sort de legislació ad hoc contra els independentistes catalans per la via d’endurir la redacció del delicte de rebel·lió prevista al codi penal. Per això va equiparar el nou president català, Quim Torra, amb l'ultradretà francès Jean-Marie Le Pen. Per això fa setmanes que concentra els seus embats contra Ciutadans. I per això, també, Rajoy ha lloat la seua actitud, contraposant-la a la de Rivera, a qui l’encara president ha arribat a qualificar d’“Aprovechategui”. Feia la sensació que, allò que havia unit el 155, no ho podia separar l’home.

Revolucions en marxa

El matrimoni Rajoy-Sánchez ha saltat pels aires per la sentència del Suprem, però no sols. Ja fa mesos que, Catalunya a banda, les plaques tectòniques de la política espanyola s’ha fet bellugadisses. Hi ha remor de fons.

Així, la vaga i la manifestació feministes del proppassat 8 de Març forma part de la història. PP i Ciutadans van preferir observar des de la barrera aquella fita, que va trobar continuïtat després que es coneguera la sentència per la violació múltiple de “la Manada”, que els magistrats han reduït a un simple “abús”. La reacció de protesta, multitudinària i immediata, va recordar la dels dies següents als atemptats de l’11M. Hi ha un empoderament femení en marxa que, a mitjà termini, pot beneficiar l’esquerra. Per l’estigma revolucionari que hi subjau i perquè els seus valors s’associen més a l’esquerra que no a la dreta. Fins i tot Patricia Botín ja es declara feminista.

 

Una de les protestes instantànies a multitudinàries que van seguir l'anunci de la sentència de "la Manada". / EFE

Els jubilats i les jubilades també han pres el carrer. I un jubilat molest és una arma molt perillosa. No els cal cap gaiato. Amb la seua mà introdueixen milers i milers de vots a PP i PSOE, ells i elles en són els fans principals. Recelosos per la garantia de la seua pensió, constitueixen un altre pol d’oposició. Els majors, amb set anys de retard, viuen el seu particular 15M. Les dones i els jubilats ocupant el carrer. Poca broma.

Si la televisió d’un govern es revolta, el problema d’aquest govern és de dimensions col·lossals. I exactament això està succeint a RTVE, on ja fa uns quants divendres que les treballadores —les dones, de nou— vesteixen de negre per tal de denunciar la manipulació informativa i el control exhaustiu dels òrgans rectors per part del PP. Els homes s’han sumat a la causa i la imatge, tan luctuosa, resulta esfereïdora. La successió d’episodis de censura ha desencadenat, per exemple, la dimissió del cap d’informatius i de l’editora de la delegació valenciana. Una altra petita gran revolució en marxa que contrasta, i de quina manera, amb la submissió demostrada pels treballadors de Canal 9 en els anys més durs del PPCV. Sí, sí que era possible denunciar —a través dels televisors de les nostres cases— el control infecte d’una cadena per part del govern de torn. Només calia una mica de coratge.

Sánchez, president

La tempesta perfecta que assota el PP pot acabar amb Pedro Sánchez a La Moncloa. La moció de censura que ha registrat el PSOE és la primera de la història democràtica espanyola que està en condicions de reeixir. Totes les anteriors, presentades a dreta i esquerra, van fracassar sense embuts. Ordenats de major a menor pel seu grau d’entusiasme, Compromís, Units Podem, ERC, PdeCAT i PNB podrien donar-hi el vist i plau.

Ciutadans ja ha avançat que no prestarà els seus 32 vots si no és per convocar eleccions ipso facto, un requisit que Sánchez no contempla, ja que fins i tot planteja endegar una bateria de mesures socials que, òbviament, necessiten el seu temps. Tanmateix, la jugada no està exempta de riscos i amenaça de somoure els pilars de la democràcia espanyola, encara poc madura per a una reedició contemporània del Pacte de Sant Sebastià que va anticipar la Segona República i que EL TEMPS evocava —fotomuntatge inclòs— alguns mesos enrere.

 

Fotomuntatge dels protagonistes del Pacte de Sant Sebastià, celebrat el 17 d’agost de 1930, amb aquells que podrien signar-lo avui. A la filera de baix, d’esquerra a dreta, hi ha Yolanda Díaz (En Marea), Joan Mena Arca (En Comú Podem), Alberto Garzón (IU), Pedro Sánchez (PSOE), Pablo Iglesias (Podem), José Luis Ábalos (PSOE) i Joan Tardà (ERC). A la filera de dalt, també d’esquerra a dreta, Joan Baldoví (Compromís), Irene Montero (Podem), Carles Campuzano (PDeCAT), Íñigo Errejón (Podem), Adriana Lastra (PSOE), Aitor Esteban (PNB), Margarita Robles (PSOE), Juan López de Uralde (Equo) i Gabriel Rufián (ERC). | FOTOMUNTATGE DE TONI PAYÀ / EFE

Amb un grup molt feble al seu costat, integrat per 84 diputats que majoritàriament preferien Susana Díaz com a secretària general, Sánchez ha demanat mans lliures per bastir un govern monocolor a què ni tan sols Pablo Iglesias —que al seu dia va exigir la vicepresidència, la meitat dels ministeris i el control del CNI i de la radiotelevisió— posa objeccions. Des del seu xalet de Galapagar les coses es veuen diferent. A diferència de l’intent d’investidura de març de 2016, en què tan sols va atreure el suport de Ciutadans i Coalició Canària, Sánchez s’erigeix ara en un regenerador obert a tothom que estiga disposat a ajudar-lo en la missió de descavalcar Rajoy i de donar-li el cop de gràcia al PP.

Fins la sentència gürteliana, el PSOE havia descartat absolutament un pacte d’aquestes característiques. El secretari d’organització federal, José Luis Ábalos, va fer-ho de manera explícita el novembre passat en una entrevista amb EL TEMPS on va dir, ras i curt, que no existia aquesta possibilitat. De fet, Rajoy governava amb una comoditat inaudita.

En realitat no governava, sinó que no sentia cap perill. Amb 134 diputats, l’aprovació de cada llei resulta un veritable suplici, els populars es veuen obligats a negociar amb formacions de tota mena —els Pressupostos, validats dimecres passat, van eixir ajustadament endavant gràcies al vot de PP, Ciutadans, PNB, UPN, Foro Astúries, Coalició Canària i Nova Canàries— i deixen al calaix tot d’iniciatives que no generen consens. Heus ací un dels grans rèdits de l’abstenció socialista a la investigura de Rajoy: fer-lo patir al Govern i tractar de desposseir-lo del mateix ara. Unes terceres eleccions, per contra, haurien consagrat una majoria absoluta PP-Ciutadans. Sánchez sempre haurà d’agrair-li a Díaz aquella estratègia per defenestrar-lo i per evitar una altra visita a les urnes.

Sánchez ha conclòs que, esperant l’arribada d’unes noves eleccions, la sagnia cap a Ciutadans no remetria. Amb la clau de La Moncloa a la butxaca, en canvi, podria guiar el Govern durant un màxim de dos anys i tindria l’oportunitat de desembullar, ni que siga mínimament, el complicadíssim problema territorial. De sobte, seria el gran protagonista polític espanyol, molt per damunt de Rivera. Perquè, a diferència de Rajoy, Sánchez no porta des dels anys 80 en política ni està envoltat de corruptes condemnats per la justícia. Manuel Chaves i José Antonio Griñán, els dos que podrien resultar condemnats, són el trampolí que va propulsar la seua enemiga Díaz. Tot allò queda circumscrit, per tant, al cortijo andalús.

Un Sánchez president guanyaria també molt de respecte al si del socialisme espanyol. Aquells que no s’hi avenen, se'l mirarien amb una altra cara. Disposaria d'un temps d'or per a fer una campanya electoral des del poder i situaria el PP en una situació caòtica. Convertit en una versió 3.0 d’UCD, en procés de substitució per Ciutadans, el PP seguiria el reguitzell de judicis pendents per corrupció des dels bancs de l’oposició, on encara fan més mal. Perquè, així com el poder compacta molt, quedar-se’n sense és sinònim de crisi segura. La candidatura de Rajoy als següents comicis quedaria pràcticament descartada i al PP s'encetaria la pugna pel número 1, amb una batalla aferrissada entre Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal i Alberto Núñez Feijóo a la pole position

 

Cristina Cifuentes i Pablo Casado, qui aspirava a substituir-la a la candidatura a la presidència de Madrid, en un acte de partit. / EFE

Allà on els populars han perdut la seua hegemonia han entrat en una espiral negativa, com ara al País Valencià, on alguna enquesta ja els situa com a segona o tercera força. Fins i tot comunitats que governen de fa dècades, com ara Múrcia o Madrid, poden passar a unes altres mans en 2019. En el cas de Madrid, el màster i les cremes de Cristina Cifuentes i la carrera rapidíssima —de 100 metres llisos— de Pablo Casado han fet més mal que les trames Lezo i Púnica alhora. Pel que fa a Múrcia, un traçat ferroviari ha distanciat emocionalment molts electors del PP i la corrupció ha menat a la dimissió d'un president. A Catalunya i Navarra els populars ja són esdevingut irrellevants, i a Andalusia —permanent objecte de desig— han perdut tota esperança d’asaltar la Junta.

El factor Évole

El Sánchez més rebel, capaç de malparlar dels poders econòmics i dels mitjans teòricament afins, torna a inquietar la borsa —aquest divendres, en unes poques hores, va passar d’estar en verd a baixar més de dos punts— i els despatxos dels directors de diari. És el Pedro Sánchez que va malparlar de tots ells al programa Salvados, presentat per Jordi Évole, poc després d’haver abandonat el lideratge del PSOE. No debades, El País i El Mundo han publicat aquest dissabte sengles editorials en què demanen la convocatòria d’eleccions anticipades. No volen Rajoy, però tampoc no el volen a ell. Que puga ser investit per Pablo Iglesias, Irene Montero, Alberto Garzón, Joan Tardà, Gabriel Rufián, Joan Baldoví, Carles Campuzano i fins i tot per les dues diputades d’EH Bildu —el vot de les quals, però, no seria estrictament necessari— provoca atacs d’urticària. No hi ha crema capaç d’aturar aquesta reacció cutània. Ni la de Cifuentes.

Aquest seria, de fet, el principal problema del president Sánchez: governar amb la pràctica totalitat de mitjans de comunicació en contra, que enllestien l’entronització del nou rei Rivera i es trobarien, impàvids, amb la proclamació improvisada d’algú a qui consideren poc fiable i gens consistent. No el suporten i temen que, envoltat de l’aura presidencial, Sánchez puga guanyar altura i reviscolar per enèsima vegada.

Una caiguda en la recuperació econòmica, com ha alertat Rajoy, és un altre element que jugaria en contra de Sánchez de cara a enfortir-se com a president. La prima de risc va tornar a superar divendres els 100 punts bàsics i la desconfiança per la influència de Podem i Esquerra Unida sobre l’hipotètic nou govern —exigirien unes polítiques socials valentes, per tal d’aprovar els Pressupostos— és un altre factor que no convidaria a l’optimisme. Els mercats, tan calmats darrerament, tornarien a tremolar de valent.

Aquest dijous, a les Corts valencianes, en una resposta a Podem sobre polítiques de vivenda, Mónica Oltra va lamentar que l’any 2016 no fructificara una majoria progressista a Espanya. En aquell moment Compromís també va votar en contra de la investidura de Sánchez, però, no obstant, no és la primera ocasió en què la vicepresidenta del Consell es plany pel canvi malbaratat. S’estima més de tenir com a interlocutor a Sánchez que no a Rajoy. Prefereix qualsevol ministre d’Hisenda socialista que no el popular Cristóbal Montoro. És lògic.

Catalunya, l’escull; Euskadi, l’ensurt?

La receptivitat demostrada per ERC —Tardà s’ha afanyat a investir Sánchez a cegues— i pel PdeCAT —Campuzano ja hauria conversat telefònicament amb Margarita Robles— no és garantia de res. Caldrà veure què exigeixen les direccions dels partits catalans per tal de validar el relleu de Rajoy per Sánchez a mitja legislatura. No és la primera vegada en aquesta legisltura què Esquerra ofereix al PSOE els seus nou vots com un xec en blanc, però amb polítics presos i uns altres a l’estranger, costa de creure que no tracten d’obtenir algun compromís en ferm.

 

Carles Puigdemont i el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, conversen al Palau de la Generalitat quan el primer encara ocupava la presidència. / EFE

Evidentment, Sánchez no pot influir en la justícia. La instrucció del jutge Pablo Llarena ja és en marxa i l’Estat no pot fer que se’n desmarque. Tampoc no pot comprometre’s a acceptar el nomenament com a consellers de Jordi Turull i Josep Rull, perquè el seu propi partit se li giraria en contra. Comptat i debatut, doncs, els dos partits catalans amb representació al Congrés hauran d’atorgar les mans lliures que sol·licita Sánchez i esperar que, amb uns nous interlocutors, es puguen normalitzar una mica les relacions per tal d'explorar-hi una eixida. Un escenari incert amb Carles Puigdemont, via Berlín, volent ser reconegut com a negociador i amb una CUP que, al Parlament català, els lliga en curt i els nega cap temptació de fer “autonomisme”. No seria autonomisme involucrar-se en la governabilitat d’Espanya aprovant una moció de censura contra el president que va activar el 155 per tal d’investir-ne un altre que li’n va donar suport total?

Des del País Basc, el PNB també hi posarà els seus entrebancs. Ara que acaba d’aprovar uns Pressupostos que considera molt bons, no s’entendria que forçara la caiguda del Govern que els ha promoguts sense un període de distanciament progressiu. Els nacionalistes bascos, per suposat, se senten més a prop dels postulats econòmics de PP i Ciutadans que no dels del PSOE, Podem i IU. Aitor Esteban, el seu portaveu al Congrés, ha demanat un pla detallat de què pensa fer Sánchez si arriba al Govern. Ara bé, tampoc no cal perdre de vista que, a Vitòria, el lehendakari Urkullu governa en coalició amb el PSE, així com que la política penitenciària, que el PP es nega a modificar després de la dissolució definitiva d’ETA, sí que podria experimentar canvis de volada amb els socialistes en el poder. El PSE s’ha mostrat procliu a un acostament dels presos als centres pròxims a Euskadi.   

ERC, ETA, Puigdemont, EH Bildu, Pablo Iglesias, Mónica Oltra, Íñigo Urkullu, Alberto Garzón, PdeCAT… El PP, Ciutadans i bona part dels mitjans de comunicació de la seua òrbita s’esforçarien a relacionar tots aquests noms, dia rere dia, amb el de Pedro Sánchez i el PSOE. Un tractament de xoc tan i tan fort que alguns barons socialistes podrien ser incapaços de superar-lo. Per això no és descartable, en absolut, que finalment Sánchez puga desfer els seus passos, tal com va passar amb l'intent de reprovació de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, que va acabar retirat. A més, malgrat que accedira a la presidència, el PP conservaria al Senat una còmoda majoria absoluta, cosa que complicaria les coses.

En plena onada de neonacionalisme espanyol, amb un Mundial de futbol a la cantonada que encara accentuarà més aquest sentiment patriòtic i multiplicarà el nombre de banderes a les balconades, Pedro Sánchez pot convertir-se en el tercer president socialista amb el suport d’independentistes catalans, nacionalistes bascos i polítics als quals, fins fa poc, titllava de “populistes”. En qualsevol cas, sap molt bé que, si supera tots aquests obstacles, podria rellançar la seua imatge, guanyar pes polític i arribar als següents comicis amb opcions reals de victòria, cosa que en les circumstàncies actuals no sembla gaire factible. Si rellevara Rajoy, apaivagara els ànims i culminara dos anys de gestió raonablement bona, estaria en condicions d'aturar les pèrdues socialistes cap a Ciutadans i captar vot útil de Podem en 2020. Es presentaria com el president que va encertar a desencallar la pitjor crisi patida per Espanya en democràcia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.