-Targeta roja dels aficionats fa uns anys a Mestalla, dissolució de la penya filonazi Ultras Yomus quan es va anunciar el processament d'antics membres per les agressions feixistes del 9 d'Octubre, influència minvada en l'associacionisme valencianista... S'està en un moment de decadència dels radicals del València CF?
Dissortadament, crec s'ha produït un cert reviscolament gràcies a Meriton Holdings, és a dir, a l'empresa de Peter Lim que ostenta la propietat del València CF. S'havia expulsat dels estadis als dirigents, però en un moment on l'actual poder del València CF compta amb una gran deslegitimació, s'ha tornat a emprar l'extrema dreta, la qual normalment presta el seu suport per guanyar influència i poder, siga en forma d'entrades o d'altres privilegis. Amb aquesta actitud, Meriton demostra els seus principis; evidència que el seu discurs contra l'extrema dreta i a favor dels drets humans era fals.
Ara bé, la infiltració en els clubs de futbol per part de l'extrema dreta no neix en l'Estat espanyol, sinó que es produeix al Regne Unit. El British National Party i altres organitzacions d'extrema dreta van instigar-ho en el seu moment, i a partir dels anys vuitanta va implantar-se a diversos clubs de l'Estat espanyol. Els ultres sempre expressen que són els grans defensors del club, però, en realitat, com ha fet històricament l'extrema dreta, instrumentalitzen el futbol. Avui en dia, i això és una veritat objectiva, la gestió de Meriton no es pot justificar de cap manera, i qualsevol seguidor del València CF mínimament assenyat ha d'estar en contra d'aquesta gestió. Per què no ho estan els ultres d'extrema dreta? Per què estan en una altra lògica.
La seua lògica és instrumentalitzar el futbol en la mesura que els permeta persistir en la seua estratègia d'infiltració, per tenir tribunes en les quals ampliar les files no massa grans de l'extrema dreta feixista. Estan al futbol per l'altaveu que aporta, perquè els permet visibilitzar-se, com ara quan l'exentrenador del València CF, l'italià Gennaro Gattuso, estava a la corda fluixa. De fet, i gràcies a la poca traça, per dir-ho d'alguna manera, de determinats mitjans de comunicació, passen com a aficionats dels valencians, quan són, en realitat, militants de l'extrema dreta feixista que busquen instrumentalitzar el futbol.
-És significativa, com a una mostra de la seua actitud diferent de bona part dels col·lectius valencianistes, la seua absència entre els convocants de la manifestació d'aquest dissabte a Mestalla contra l'actual propietari, el magnat singapurès Peter Lim.
S'ha de recordar, perquè molts vam ser criticats per no acudir-hi, que la primera gran manifestació contra Lim va convocar-se amb la Curva Nord [la grada d'animació del València CF] i amb el rebuig de la part més conscienciada del València CF contra el feixisme, com ara la Colla Blanc-i-Negra. Dit això, l'extrema dreta no és idiota. Sap les regles del joc i tenen capacitat d'anàlisi. Ataquen els drets humans i les llibertats, però no són babaus. Saben quines estratègies emprar per a surar. En aquest moment, Ultras Yomus està fent el treball brut a Meriton, a Peter Lim, instrumentalitzant la grada d'animació.
Per a l'extrema dreta feixista, per aquest col·lectiu que instrumentalitza el València CF, és molt important romandre al camp. Encapçalar la grada d'animació fa que es convertisquen de facto en els líders oficials de l'afició, en aquells que marquen els càntics i els moments d'animació. Això és poder, capacitat d'acció. I per impedir que ho controlen aquesta mena de grups d'extrema dreta, cal una posició molt decidida de la Lliga, la Federació Espanyola de Futbol, els diferents governs i de tots els actors al voltant del món del futbol. No es pot permetre que seguidors del València, com ha passat en diversos integrants de la Colla Blanc-i-Negra, siguen amenaçats. L'extrema dreta feixista, com no compta amb el suport social, sol intentar aconseguir els seus objectius a través de l'amenaça, la qual, de vegades, es tradueix en violència política.
-Aquests radicals d'ultradreta, amb una batalla pel poder dintre entre antics líders, van estar assenyalats, de nou, el passat diumenge pel seu comportament a l'estadi del Girona. Membres de la colla Blanc-i-Negra també denuncien sovint amenaces per part d'aquests extremistes ultradretans. Quines són les assignatures pendents perquè aquests individus deixen d'actuar virulentament amb l'excusa del futbol?
Amb una actuació policial i judicial més contundent, tindrien més complicat actuar d'aquesta manera. No debades, veiem a gent que se'ls encausa per fer acudits de Carrero Blanco i aquesta mena d'ultres continuen gaudint d'impunitat per actuar. La solució és una política de contundència amb aquests grupuscles. És impresentable que qualsevol persona que acudisca a un estadi puga trobar-se amb els comportaments d'aquests individus. En una societat democràtica, aquesta mena de grupuscles haurien d'estar prohibits i els seus dirigents haurien de ser perseguits. Ara bé, no ho conceben així ni els estaments futbolístics, ni el Ministeri d'Interior. No ho veuen com a una prioritat.
-La celebració del judici de les agressions neonazis 9 d'Octubre de l'any 2017, on es posarà de manifest la presumpta participació de referents d'aquests radicals ultradretans en aquests actes violents, és una oportunitat perquè perden la certa impunitat que tenen, perquè siguen concebuts d'una altra manera per part d'alguns sectors del valencianisme?
Dependrà de la sentència, tot i que la celebració del judici ja és un èxit en si mateix. Una sentència condemnatòria d'alguns d'aquests membres ajudaria a trencar amb aquesta tendència de determinats mitjans de comunicació i, especialment, d'aquells exclusivament esportius a reforçar la idea falsa que futbol i política no tenen res a veure. Com que es concep que el futbol és apolític, la qual cosa, insistisc, és falsa, els ultres feixistes són etiquetats com a simples aficionats. Sí, un poc exagerats, però seguidors, al capdavall. És obvi que el València CF no és l'únic club que pateix aquesta xacra ultra, però és el cas més preocupant del País Valencià. Val a dir, a més, que últimament he detectat un compromís més gran del periodisme esportiu contra aquests individus, tot i que, a parer meu, encara és insuficient.
-La persistència d'aquesta problemàtica ha tacat la imatge social del València CF?
Efectivament, ha contribuït de manera molt negativa a la imatge del València CF. Ultras Yomus, així com altres actituds, han generat la imatge, independentment que siga absolutament falsa, del València CF com a un club de feixistes. I aquesta imatge, per raons òbvies, és molt dolenta per al club, el qual compta amb una afició totalment transversal, i més sent l'equip amb la massa social més gran del País Valencià. Com a equip amb més aficionats del territori, té seguidors de diferents ideologies, però el comportament dels ultres feixistes fa que la gent vincule de manera inevitable l'equip a una determinada ideologia. Sense anar més lluny, un intel·lectual i escriptor de Girona em va escriure l'altre dia i em va preguntar: «Quina gentola dueu als camps?».
En la mesura que l'afició reaccione contra aquests ultres feixistes, aconseguiria llevar-se aquesta percepció totalment falsa. També s'ha de destacar, en aquest sentit, que quan el club s'ha posat si fa no fa seriós amb Ultras Yomus, no s'han produït queixes de l'afició, més enllà d'alguna reacció de determinats periodistes esportius. Aquesta extrema dreta feixista, com he dit abans, busca conservar aquest instrument perquè és el seu principal altaveu. No en té un altre tant potent.
-Aquesta marginalitat dels ultres feixistes ha coincidit en un moment de decadència el València CF, tant des del punt de vista institucional com esportiu. Què significa en termes socials, per la influència d'un club d'aquesta dimensió al País Valencià, aquest estat del club blanc i negre?
És una pregunta que caldria respondre en el futur, en cas que el València CF experimentara una situació anàloga a altres clubs històrics com puguen ser el Deportivo de la Corunya, Sporting de Gijón o Saragossa. Si li ocorreguera al València, la dimensió seria més gran perquè el club blanc i negre té una influència molt important. S'ha de recordar que la majoria de províncies, i parle de províncies perquè la majoria d'estudis empren aquesta unitat administrativa, són del Reial Madrid o del FC Barcelona. En poques, un altre equip s'imposa en aficionats. Això passa en les tres províncies basques i en la província de València pel València CF.
En aquests moments, el Vila-real CF obté molts millors resultats esportius que el València CF i, per tant, podria intentar jugar aquest rol, o si més no guanyar espai al València CF. Ara bé, el Vila-real CF no es reivindica com a un equip del conjunt del País Valencià, sinó de la província de Castelló. I això és un drama. Des d'un punt de vista objectiu, podria ocupar un espai que deixara orfe el València CF. El Llevant UE, per exemple, sí que es reivindica com a un equip del territori. És cert que els seus principals nuclis d'aficionats es concentren en determinats barris de València i a l'Horta Nord, però en estar a València té una vocació de cara al conjunt del territori. Dissortadament, el Vila-real CF no té aquesta mirada. De totes maneres, encara és prompte per buscar relleus al València CF. Està passant una crisi esportiva, però no està immers encara en el drama d'altres equips històrics.
-Seria com l'última peça a caure després de l'enfonsament del teixit financer valencià, de la ressaca d'una determinada era de vi i roses per a determinats sectors de la societat valenciana.
Podria interpretar-se com el final de la festa i dels excessos. De fet, és producte d'una lògica promocionada pels poders públics. S'ha de recordar que Rita Barberá i Francisco Camps van tenir un paper important en la presidència de Juan Bautista Soler, i que hi ha uns responsables clars de la venda del València CF a Meriton: Amadeo Salvo i Aurelio Martínez, qui ara ocupa la presidència de l'Autoritat Portuària de València. Particularment, em sembla que una societat autoexigent faria una pressió molt més forta perquè Martínez deixara aquest càrrec. En aquesta crisi institucional del València CF, tampoc s'ha d'oblidar la negligència de les autoritats fiscals espanyoles per no investigar una xacra del futbol, com ho és les comissions en les compravendes dels jugadors.
El València CF ha menejat centenars de milions d'euros que previsiblement ha estat un negoci per a Meriton. O, si més no, hi ha un grapat d'indicis al respecte. Si les autoritats espanyoles no hagueren practicat aquesta deixadesa en investigar aquests assumptes, seria més complicat que Lim, com a sàtrapa del futbol que és, invertira en el futbol per traure'n profit presumptament. En aquest sentit, és pertinent apuntar que la llei d'esport que va aprovar-se anys i anys enrere, que deixava només a quatre equips com a clubs en el sentit estricte i obligava a la resta a transformar-se com a societats anònimes, fou una discriminació inacceptable. Va fer-se amb la justificació que es garantia una millor gestió, i només cal veure com estan equips històrics com ara el Màlaga, el Saragossa, Sporting de Gijón, Racing de Santander o el Deportivo de la Corunya.
-Encara que va produir-se amb el mirall dels xeics que invertien molts diners, a l'estil de la lliga anglesa, Lim va ser rebut com al gran salvador del València CF. Quin símptoma social mostrava aquell suport?
Des dels anys vuitanta, amb aquella llei aprovada per Felipe González, el soci del València CF ha perdut el control de l'entitat. Des d'Arturo Tuzón, tots els presidents del club no han estat escollits pels seus socis, sinó a través d'altres figures. La novetat, en l'actual context de crisi institucional i esportiva, és que el club està no en mans d'un empresari local, sinó d'un estranger, que no compta amb la connexió emotiva i històrica amb l'equip. A Bautista Soler, no debades, encara se li pot veure passejar per València. A Lim, no el veuràs mai. Aquesta és la diferència. És important, a més, no barrejar una crisi institucional amb els resultats esportius, tot i que sovint van del bracet. Sense anar més lluny, el València CF va guanyar dues lligues a principi del segle XXI amb una crisi institucional.
Un exemple d'empresari local i gestió pèssima, on l'afició no té massa capacitat d'actuació per canviar les coses més enllà de la protesta i la pressió social, és l'Hèrcules d'Enrique Ortiz. És quasi impossible gestionar pitjor que Ortiz, provocant que un club històric com l'Hèrcules CF, d'una ciutat de 300.000 habitants com Alacant, estiga en aquesta situació. S'ha d'entendre que les aficions no són societat civil organitzada, malgrat que el fenomen de les penyes sí que es podria considerar. El futbol cada vegada és més un espectacle i menys associacionisme.
Dit tot açò, les aficions tenen una certa capacitat de pressionar. S'ha vist quan en diversos indrets d'Europa s'ha tractat de desarrelar els clubs del seu entorn. Les societats anònimes esportives no són el mateix que altres empreses, com ara Zara, perquè hi ha un entorn que condiciona les actuacions i fa que siga més complicat fer allò que vols. De totes maneres, la gran part dels aficionats es preocupa pels resultats esportius i no per la gestió. En el cas de València CF, sobta que la principal demanda al club siguen els fixatges. Aquesta necessitat d'incorporacions és una qüestió conjuntural enfront de l'estructural, la qual no és una altra que garantir la capacitat de supervivència econòmica del València. En aquests moments, la prioritat per al València CF és un pla de viabilitat econòmica. Els aficionats, tanmateix, els preocupa, com és normal, que la pilota entre.
-Compromís, de fet, va plantejar incorporar a la llei de l'esport una mena d'acció d'or que estiguera en mans de l'afició. Seria un camí? Hi ha altres clubs que són societats anònimes i són gestionades per empresaris, com ara el Vila-real CF amb Fernando Roig, que són exemples d'absolut èxit.
Sí, perquè a pesar que el Vila-real CF és un exemple de gestió exitosa, la propietat del club té plena capacitat de decisió. La capacitat que tenen les aficions, i també els socis i els xicotets accionistes, en les societats esportives és molt limitada. El model alemany, amb la regla del 50+1, atorga a l'afició la majoria i la capacitat per a gestionar, com ocorre amb els equips a l'Estat espanyol que encara són clubs estrictament. A l'Estat espanyol, en general, no ha estat així. I no s'ha donat perquè el PSOE va apostar per desmobilitzar l'associacionisme, es tractara de l'esport o del moviment veïnal. No debades, una societat civil organitzada és incòmoda per al poder, encara que també implica un determinat nivell d'exigència i unes qualitats concretes.
Fa temps que la societat civil organitzada és poc influent en els clubs de futbol, tot i que les penyes i els aficionats, com he dit abans, encara juguen un paper, ni que siga xicotet. No hem d'oblidar, per posar un exemple, que el centenari del València CF fou una iniciativa de la societat civil valencianista, a la qual es van adherir des del club. En aquesta crisi institucional del València CF, la gran pregunta és: com és possible que els responsables de la venda no hagen pagat un cost social, amb el president de l'Autoritat Portuària de València persistint en aquesta dinàmica destructiva de la ciutat, atès que les ampliacions portuàries tenen, com a mínim, conseqüències per a la població de la franja marítima de la ciutat i els espais naturals propers?