La ràbia, la incomprensió i la indignitat eren els sentiments que poblaven les cares dels moviments socials i civils valencians. No es creien que l'Audiència Provincial de València haguera decidit soterrar l'Operació Panzer, una causa en la qual s'investigava una presumpta trama ultradretana que suposadament feia negocis amb armes provinents de l'exèrcit espanyol. Tampoc que pogueren quedar en res les accions de proselitisme neonazi.
Els rostres, de fet, eren d'incredulitat. Els 18 ultradretans processats, entre els quals hi havia càrrecs d'España 2000, ultres filonazis del València CF o Pedro Cuevas, assassí del jove antifeixista Guillem Agulló, havien aconseguit driblar el càstig penal. Encara més, alguns d'aquests acusats de reconeguda trajectòria neonazi havien emprat l'absolució per a reclamar una indemnització com a perjudicats per la destrucció de l'arsenal d'armes requisat.
L'òrgan judicial havia deixat lliure els integrants d'aquesta teranyina neonazi sota l'argument que les gravacions telefòniques que havien motivat la investigació eren «nul·les». Els togats, amb el conservador i polèmic magistrat Pedro Castellano al capdavant, fonamentaven la seua resolució en l'anomenada com a teoria judicial de l'arbre enverinat, amb la qual pot considerar-se que una investigació està contaminada si la prova inicial ho està.
Aquella decisió judicial fou una gerra d'aigua freda per a la plataforma Acció Popular contra la Impunitat, que aixoplugava una llarga llista d'entitats valencianes i exercia llavors d'acusació popular per intentar aconseguir el primer gran triomf als tribunals contra l'extrema dreta al País Valencià. La ratificació de la sentència per part del Tribunal Suprem l'any 2015 alimentaria la sensació d'impunitat de l'extrema dreta al País Valencià. I més amb els precedents de compliment magre de condemnes dels assassins d'Agulló i del jove valencianista Miquel Grau.
La violència i les agressions verbals contra militants i governants d'esquerres a les diades nacionals valencianes, els assalts a cassals, els atemptats contra llibreries o les intimidacions als domicilis de dirigents progressistes construïen un escenari d'impunitat per a la ultradreta al territori valencià. Les agressions a cara descoberta, a plena llum del dia i amb les televisions espanyoles retransmetent-ho en directe contra els assistents a la tradicional manifestació de la Comissió 9 d'Octubre, integrada per l'esquerra civil, sindical i política valenciana, de l'any 2017 eren l'evidència d'aquella situació.
L'encabotament dels moviments i col·lectius de compromís antifeixista, així com el treball d'acusacions particulars com ara la Comissió 9 d'Octubre, van permetre identificar els agressors i empentar perquè els tribunals processaren fins a 28 ultradretans, entre els quals hi ha més d'una dotzena de membres de l'extinta penya filonazi Ultras Yomus, guardonats per l'organització feixista España 2000, candidats municipals de Falange Española de las JONS, integrants de grupuscles del blaverisme vehement o cronistes d'extrema dreta de les Falles a València. La meitat dels acusats, a més, compten amb antecedents policials i judicials, com ara condemnes per lesions o narcotràfic.
«Integració en grup criminal»
Quan el calendari marcava poc menys de sis anys d'aquelles agressions feixistes, les quals van provocar seqüeles importants per a les víctimes, la justícia valenciana ha fixat la data d'inici del judici. Segons ha comunicat Acció Cultural del País Valencià en nom de la Comissió 9 d'Octubre, qui exerceix com a acusació particular, la vista oral arrancarà el pròxim 25 de setembre. Els acusats s'enfrontaran a delictes com ara desordres públics, amenaces, danys, coaccions, lesions, vulneració del dret de manifestació, d'integració criminal i d'odi.
Si la Fiscalia demana penes d'entre tres i set anys de presó per als radicals d'extrema dreta, l'acusació particular, qui considera que existeixen els agreujants d'abús de superioritat, de discriminació ideològica i, en alguns casos, de reincidència, sol·licita uns càstigs per als hooligans d'ultradreta que oscil·len entre els cinc i els onze anys vestint pijama de ratlles i residint entre barrots. Estruch, exvigilant de seguretat de l'empresa GFS, lluïdor de tatuatges hitlerians i referent d'una facció de la graderia radical de Mestalla, és un dels processats que lidera el rànquing de penes que exigeix tant el Ministeri Públic com ara l'acusació particular.
La Comissió 9 d'Octubre, de fet, ha demanat, a diferència del criteri de la Fiscalia, un càstig accessori perquè els ultradretans processats tinguen prohibit aproximar-se a una distància de 300 metres del domicili de les entitats que integren aquesta plataforma de l'esquerra social, sindical, cívica i política valenciana. «L'esmentada prohibició es concreta en aquells llocs on se celebren els actes i el recorregut de les manifestacions que convoquem, per un període superior en dos anys al temps de duració de la condemna», concreten.
La fi de la impunitat?
La celebració d'aquest judici, el més gran contra l'extrema dreta valenciana, s'ha qualificat d'una mena de «punt d'inflexió» per a Toni Gisbert, rostre de la Comissió 9 d'Octubre i secretari d'Acció Cultural del País Valencià, com al primer pas per acabar amb la impunitat ultradretana. «Per primera vegada, 28 integrants de l'extrema dreta seran jutjats. Això comportarà que durant el judici apareguen a la premsa, i passen la vergonya de ser assenyalades públicament i pels tribunals, atès que seuen en el banc dels acusats, pels seus comportaments violents i antidemocràtics. Aquest fet és importantíssim i significa un punt i a part a la impunitat de l'extrema dreta al País Valencià», valora.
«L'extrema dreta violenta és socialment molt minoritària al País Valencià, però ha gaudit d'una rellevant impunitat judicial i policial, la qual ha permès que una altra gent poguera sumar-se. Quan comença l'assenyalament social, molta gent fa un pas enrere. Tothom sap arran d'aquest judici que per participar en actes d'aquesta mena, ni que siga passivament, pots ser assenyalat socialment i, fins i tot, pots acabar al banc dels acusats», apunta, per agregar: «Això comporta un efecte dissuasiu que redueix el cercle als elements més marginals, violents i antidemocràtics». «És un precedent que no havia existit des de la transició», subratlla.
La durada del judici, que s'allargarà durant setmanes i mesos, serà el moment perquè l'acusació particular, segons explica Gisbert, «expose tant en sala judicial com a la premsa, així com a les xarxes socials, qui són els acusats, de quins delictes se'ls acusa, amb quina gent s'estan relacionant, amb quines organitzacions violentes estan vinculades i amb quina impunitat han comptat». «Estem preparant el judici perquè siga un punt i a part, tant des del punt de vista de les sentències, com per part del missatge social», insisteix.
«La cobertura mediàtica d'aquelles agressions fou ja un punt i a part de la impunitat de l'extrema dreta a la Comunitat Valenciana», remarca Anna López, politòloga especialitzada en moviments ultradretans, qui destaca que aquells incidents violents «van formar part de l'agenda mediàtica a Espanya, quan normalment aquestes agressions quedaven reduïdes a l'àmbit autonòmic o local». «La celebració d'un judici, a més, trenca amb l'anormalitat que hi havia al territori valencià envers l'extrema dreta, la qual s'havia donat des de la transició fins als nostres dies», completa, per indicar que aquest fet «mostra com la via judicial és un canal necessari per a combatre l'extrema dreta».
El tractament mediàtic i, en conseqüència, l'assenyalament en una part de l'opinió pública dels radicals filonazis del València CF, Ultras Yomus, ha conduït, de fet, a la dissolució de la penya, la qual ha intentat rebrotar sense gaire èxit i dintre d'un clima de batalla entre les diferents faccions i referents. «Assenyalar socialment i a través dels mitjans a aquests grupuscles marginals, violents i antidemocràtics, com s'ha produït amb Ultras Yomus, ha tingut efectes perquè la vitalitat de l'extrema dreta es reduïsca», celebra Gisbert, qui apunta: «El treball ha de continuar assenyalant la resta de grupuscles extremistes que no han estat dissolts». «S'ha de reduir-los al que són: un problema d'ordre públic creat per minories marginals i antidemocràtiques», expressa.
«Arran de les agressions feixistes del 9 d'Octubre del 2017, el món del futbol del País Valencià i, més concretament, del València CF ha adquirit una sensibilitat envers els ultres que abans no existia o, si fa no fa, no era tan visible. Ara bé, una vegada s'ha dissolt Ultras Yomus, cal entrar en una fase preventiva i reclamar un protocol al València CF per evitar, de nou, la infiltració de grups violents als camps i a les grades, així com la proliferació de missatges d'odi», raona. I demana: «Calen intervencions clares a favor del foment de la cultura del respecte, de l'esport i del gaudi lúdic».
Els aldarulls violents d'aquella diada valenciana no només van marcar el soterrament de la graderia radical del club de Mestalla. També va trencar, segons la politòloga Anna López, «amb la normalització i la tolerància de les accions de l'extrema dreta al carrer». «La continuïtat del tema a l'agenda mediàtica valenciana i l'avanç del procés judicial va situar l'extrema dreta local enfront d'una dimensió desconeguda fins al moment, de judicialització de les seues accions. Van veure, no de debades, com els seus actes i les seues manifestacions virulentes tenien conseqüències als tribunals», afirma.
«Passivitat policial»
Si la celebració del judici, a parer d'aquesta experta en forces ultradretanes i de la veu de la Comissió 9 d'Octubre, suposarà un trencament de la impunitat judicial de l'extrema dreta al País Valencià, les setmanes d'interrogatoris als acusats també serviran perquè l'acusació particular faça una altra denúncia a la ja anunciada de l'historial violent de la ultradreta al territori valencià: «la passivitat de la policia espanyola». «Un dels problemes ha estat la impunitat policial. Hem de continuar denunciant que la policia no fa el seu treball», sostenen.
La Comissió 9 d'Octubre, no debades, censura que les forces de seguretat «no van garantir la tranquil·litat d'aquella marxa i, per tant, l'exercici del dret democràtic de manifestació; no van identificar aleshores agressors; i, a més, no han estat capaços d'aportar proves durant el procés d'instrucció de la causa». «La policia no ha sabut identificar acusats quan sí que ho ha fet l'acusació popular. Això és molt greu», critiquen, per retraure que «la policia, en el millor dels casos, ha estat còmplice de l'extrema dreta per la seua passivitat».
«L'altre element greu ha estat la lentitud judicial. El judici se celebrarà quan pràcticament es compliran sis anys d'aquelles agressions. Aquesta lentitud dificulta la garantia dels drets democràtics», clama Gisbert, qui reivindica «la persistència de l'acusació particular, la qual no ha deixat de treballar, ni ha abandonat en cap moment la denúncia d'aquestes agressions per intentar que els acusats sàpiguen que actuar violentament té el seu cost social i judicial». «Esperem, de fet, unes condemnes exemplars», confia. Una resolució de la causa que trenque amb el fantasma de la impunitat al qual va contribuir el judici a l'Operació Pánzer, l'altra gran recerca judicial contra la ultradreta en els darrers anys al territori valencià.