Futbol, centralisme i À Punt

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'emoció, els nervis i la passió competien per erigir-se en el sentiment hegemònic del moment. Era un retorn inesperat, planificat a última hora. I, en conseqüència, no hi havia manera d'allunyar la inquietud per l'arribada d'aquella cita. Pujar les escales cap a la grada i observar temps després l'aspecte del temple groguet des de l'interior era indescriptible. Les bufandes al vent, el groc imperant del respectable i la comunió de l'afició cantant l'himne confeccionat pel mestre Antoni Pitarch convertien aquella estança en el vell Madrigal, rebatejat com a Estadi de la Ceràmica per promoció comercial del producte estrella d'aquelles comarques, en una experiència inoblidable. Ni el gol temporer del davanter de la Juventus de Torí, el serbi Dusan Vlahovic, arrencava de la memòria aquell retrobament amb el coliseu de l'equip de la Plana Baixa en una jornada d'octaus de Lliga de Campions.

El viatge continental del Vila-real ha estat màgic durant la present temporada, i més si tenies l'oportunitat de viure'l al camp. Contemplar en directe aquell bany dels groguets al Bayern de Múnic o formar part de l'estampa d'aficionats defensant els colors del conjunt valencià al mític estadi d'Anfield, catedral del futbol europeu, eren somnis tangibles que rememores amb la nostàlgia i la satisfacció de saber que la vida són les xicotetes esperances, que durant aquelles vivències renaixia el xiquet que dus ben a dins, aquell xiquet que va adquirir un sentiment per un equip que resulta inexplicable per a les persones allunyades de la febra del futbol. Sí, tenen raó: ser aficionat d'aquest esport està farcit de contradiccions, però, al final, es tracta d'amors irracionals, impossibles d'explicar amb el llenguatge dels arguments i no amb aquell que marca els batecs del cor.

Quan una part de la teua adolescència i de la teua infància ha estat marcada pels gols del pistoler Sonny Anderson, pel futbol espectacle de Juan Roman Riquelme, la capacitat anotadora de Diego Forlán, el desplegament físic al camp de Marcos Senna, la qualitat de Santi Cazorla, el vendaval de pilotes a fons de la xarxa de Giusseppe Rossi, la seguretat baix els pals de Diego López, el treball inesgotable per decantar partits de la dupla que conformaven Joseba Llorente i Nihat, pel mur defensiu de Gonzalo Rodríguez o Diego Godín, pel joc de Bruno Soriano, l'elegància de Robert Pires, el sacrifici de Juan Pablo Sorín i Rodolfo Martín Arruabarrena, o les arrencades des del lateral de Joan Capdevila, entre altres jugadors mítics, és absolutament utòpic no preservar un sentiment quan el relleu l'han pres l'eixida de baló de Pau Torres, la contundència de Raúl Albiol, la creativitat de Dani Parejo, la visió de Manu Trigueros, la màgia de Gerard Moreno, l'habilitat de Danjuma, el físic de Capoue, les internades de Pino o els recitals de mur infranquejable de Juan Foyth.

En la configuració d'aquest sentiment, va jugar un paper fonamental l'antiga ràdio pública valenciana. Per a un xaval que només podia veure el futbol quan era en obert, les narracions radiofòniques de Toni Alegre eren el canal d'accés habitual per conèixer com transcorrien els partits del Vila-real CF. Hores i hores d'emissions, d'estar pegat a la ràdio, van crear un vincle sempre evocat amb un cert punt d'enyorança. Les anàlisis de Javi Valls i els comentaris de Xavier Rubert també formen part d'aquest imaginari instal·lat amb força a la meua memòria, de com a través de les ones va alimentar-se la meua l'afició pel futbol i, més concretament, per l'equip presidit per l'empresari tauleller Fernando Roig. Les retransmissions dels partits de l'Intertoto per Canal 9 són altres dels records presents, tot i que amb una nitidesa menys exuberant.

La fidelitat per Ràdio 9 va ampliar-se fins al mític programa nocturn, La taula esportiva. Dels estius pegats a l'emissora pública valenciana esperant notícies dels fixatges o altres novetats de l'equip groguet, emergeix un sentiment de greuge, de malestar pel temps dedicat a tractar l'actualitat d'una o una altra esquadra. Les incorporacions i els moviments de mercat del València CF eren àmpliament desgranats (encara recorde nítidament el procés per fitxar el davanter serbi Nicola Zigic per a les files blanc-i-negres) mentre per al Vila-real CF només hi havien reservats si fa no fa cinc minuts al final del programa. Una desigualtat de tractament que es complementava amb tics imperdonables en una televisió pública del conjunt del territori valencià: cantar apassionadament els gols del València CF en un derbi contra el Vila-real CF, i fer-ho de manera freda quan eren els groguets qui marcaven al club de Mestalla. Repassen la narració televisiva d'aquell 3-3 al coliseu valencianista en un enfrontament de principis de gener del 2009.

La recuperació de la radiotelevisió pública valenciana albirava una correcció del tractament informatiu entre els nostres equips de futbol. En certa manera, Á Punt ha mostrat voluntat, tant a la ràdio com a la televisió, d'intentar corregir aquella primacia del València CF, qui semblava ocupar en els informatius autonòmics el paper que ostenta el Reial Madrid en els noticiaris i les seccions d'esports dels mitjans d'abast estatal. La cobertura al programa radiofònic de Línia de Fons de la crisi institucional, esportiva i econòmica de l'Hèrcules CF és un exemple del paper que ha d'ocupar una emissora pública centrada en el conjunt del territori valencià i no sols de l'actualitat de les esquadres futbolístiques de la ciutat de València. Es nota la mà de grans professionals com ara el presentador de l'espai, Gustavo Clemente, sempre obert a l'autocrítica constructiva i amb una línia informativa de reconciliació amb el periodisme esportiu crític. Hi ha molts brots verds i molts símptomes que denoten una preocupació en aquesta qüestió per part de la cadena pública valenciana. La dedicació a l'esport femení i a parlar de disciplines adaptades també són actuacions lloables de la nova etapa.

A pesar de la voluntat percebuda d'equilibris en el tractament de la informació dels diferents equips, encara hi ha marge de millora. Obrir un informatiu amb el València CF quan juga en dos dies i altres equips com ara el Llevant UE ho ha fet la nit anterior o l'Elx CF està fent-ho en aquell moment és una actitud que contribueix a generar malestar entre els aficionats que no tenen sentiment blanc-i-negre. Com ho és la diferència de temps en debatre el dia a dia dels equips del territori; l'espai dedicat al conjunt groguet en la seua participació en la Lliga de Campions (quantes hores de més s'haurien dedicat al València CF en cas de jugar la màxima competició continental?); la dificultat perquè l'Elx CF puga ser, en alguns casos, el gran protagonista en aquestes mateixes franges esportives; o la desigual duració dels especials dedicats al Vila-real CF quan es jugava accedir a la final del màxim trofeu continental i el confeccionat quan el València CF disputava el seu retorn a una final de la Copa del Rei. Hi ha molts exemples que contribueixen a escampar la sensació d'una reproducció dels comportaments de la vella etapa. Expressar que «ara arriba la tertúlia esportiva amb l'actualitat del València CF, el Llevant UE i la resta d'equips valencians» alimenta la percepció que hi ha una mirada excessivament centrada en la informació dels clubs de la capital valenciana.

El futbol, com se sol dir, és la cosa més important d'aquelles coses que no ho són. Permet desconnectar, traure't un somriure, il·lusionar-te, teixir llaços d'afecció (una de les imatges més boniques és quan els iaios duen als seus nets a un estadi de futbol). L'existència d'una sensació de greuge, de preponderància excessiva d'informació del València CF i, fins i tot, dels clubs de la capital envers la resta d'equips valencians és una mala notícia per a la radiotelevisió pública valenciana. Pel seu arrelament i la seua penetració social, el futbol és un element que permetria a l'emissora i a la televisió reconnectar amb les comarques alacantines i castellonenques, trencar aquella percepció de centralisme de València que podia transmetre RTVV. Si, en cas contrari, hi ha gestos, tics i cobertures que allunyen fidelitats des d'aquelles contrades del territori valencià, À Punt no estaria desenvolupant la seua funció vertebradora del territori, a banda que podria estar perdent una part, ni que siga gaire gran, de la seua audiència potencial. I això no és una qüestió menor.

PS: Ho escric des de l'estima absoluta cap a la nostra radiotelevisió pública valenciana, qui fa una tasca imprescindible i necessària. Només amb ànim de millora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Moisés Pérez
Moisés Pérez

Investigació, política, macroeconomia, música i més coses a EL TEMPS.