La pólvora és un símbol d'anunciament de jornades de festa, de l'adveniment d'unes setmanes marcades per la celebració i la tradició. Sentir el soroll tronador dels artefactes pirotècnics és un dels detectors per esbrinar si una ciutat del País Valencià s'encamina cap als seus dies grans. Alacant, dintre dels preparatius per a l'inici oficial de les Fogueres, clausurava aquest cap de setmana l'anomenat cicle de pólvora dels barris. La famosa pirotècnia Reyes Martí oferia un espectacle marcat per l'aparició de pancartes i crítiques contra l'empresari Enrique Ortiz. Aficionats de l'Hèrcules aprofitaven l'acte per a exhibir la seua oposició a la permanència del constructor al capdavant del club blanc-i-blau.
La protesta contra Ortiz no era anecdòtica, ni cap esdeveniment reivindicatiu puntual. Centenars de persones van recórrer setmanes enrere els carrers d'Alacant per demanar l'adéu del finançador confés de manera il·legal al PP de la direcció de l'històric conjunt futbolístic. Convocats per col·lectius com ara la plataforma Unitat Herculana, els seguidors blanc-i-blaus van expressar càntics com ara «Ortiz marxa ja», «Hèrcules, solució ja», «Ortiz, ve i marxa», «directiva, dimissió», «On està l'alcalde, l'alcalde on està?» o «Família Ortiz, fora d'ací».
L'empipament dels aficionats de l'Hèrcules respon a la dramàtica situació de l'equip. Dels anys de glòria amb jugadors com ara l'argentí Mario Alberto Kempes o el francès David Trezeguet lluint l'elàstica blanc-i-blava s'ha passat a un club desposseït de l'estadi Rico Pérez, el qual està en mans de l'Institut Valencià de Finances, i atrapat en la quarta categoria del futbol espanyol. La querella interposada per la Fiscalia contra l'Hèrcules, la seua fundació i una entitat financera per un presumpte aixecament de béns amb el desviament dels dos milions d'euros percebuts pel traspàs de la joia marroquina Ez Abde ha estat el darrer escàndol que ha esgotat la paciència de l'afició.
Els càntics dels seguidors contra Ortiz i la negativa del bipartit municipal PP-Ciutadans a la proposta de reunió de l'empresari per desembussar la situació del club són el símptoma de la pèrdua d'influència de l'empresari a Alacant. El promotor, no debades, va erigir-se en temps passats com a l'autèntic amo de la ciutat. Ortiz atresorava a finals de l'any 2014 tres de les quatre grans contractes concedides per l'ajuntament alacantí, era el destinatari d'un de cada cinc euros públics del consistori i s'havia convertit en el propietari del 70% del sòl urbanitzable d'Alacant. Els enregistraments policials del cas Brugal mostraven com el constructor disposava d'una ascendència notable durant les alcaldies dels populars Luis Díaz Alperi i Sonia Castedo.
L'esclafit d'aquella causa judicial i l'adéu de Castedo com a alcaldessa d'Alacant han reduït a poc a poc la influència de l'empresari. Si el popular Miguel Valor s'hi va distanciar, amb decisions com ara arrabassar-li la sucosa contracta de neteja en dependències municipals i col·legis, l'arribada d'un tripartit d'esquerres l'any 2015 va reduir progressivament el poder del constructor sobre l'administració municipal alacantina. «Ortiz no va desaparèixer dels contractes municipals, ni de l'escena urbanística de la ciutat. Ara bé, sí que va deixar de ser el protagonista indiscutible de la contractació i l'urbanisme municipal», assenyala Miguel Ángel Pavón, regidor d'Urbanisme durant aquella etapa de govern progressista i un dels polítics més actius contra els negocis obscurs i les xarxes de confiança d'Ortiz a la ciutat d'Alacant.
«Ortiz disposava de múltiples contractes de vials, d'asfaltatge o de reparació de voreres. Abans de la nostra arribada a l'Ajuntament d'Alacant, l'empresari rebia pràcticament totes les adjudicacions. Obtenia quasi tots els contractes per defecte. Des de l'equip municipal d'aleshores, vam convertir Ortiz en un empresari més. O dit d'una altra manera: se li atorgaven els contractes en els quals la seua proposta era la millor», explica l'antic regidor per la coalició esquerrana Guanyar Alacant, qui assegura que «aquesta tendència s'ha mantingut durant l'actual govern municipal encapçalat pel popular Luis Barcala». «La nostra estança va significar un punt d'inflexió en el tractament del consistori cap al constructor», incideix. «La situació és totalment diferent de quan Castedo era alcaldessa. En aquell moment, Ortiz semblava Déu, el propietari d'Alacant», subratlla.
El promotor urbanístic i habitual de la contractació amb les administracions públiques sembla haver-hi perdut l'antic apetit per copar les grans licitacions de l'Ajuntament d'Alacant. Ortiz, del bracet d'altres mercantils, havia estat beneficiari durant anys del suculent contracte de la neteja viària i la recollida del fem, el qual incloïa la gestió de la planta de residus de Fontcalent. La dimensió d'aquesta contracta ha comportat que l'actual equip municipal l'haja trossejat: per una banda, es licitarà la prestació del servei de neteja viària i recollida de la brossa, i d'altra la gestió de la planta de tractament de residus. Segons va narrar El Español, Ortiz meditava no optar al contracte de neteja arran de les polèmiques acumulades, els maldecaps generats i les certes diferències atresorades amb els seus companys mercantils d'Unió Temporal d'Empreses. Aquesta hipotètica decisió, tanmateix, responia a l'estratègia d'intentar concentrar els seus esforços en assolir la gestió de la planta de Fontcalent.
«El seu protagonisme a l'escena urbanística municipal també ha experimentat una davallada. Durant el mandat progressista, va aturar-se de manera definitiva la intenció d'impulsar l'anomenat Pla Rabassa a través de la instal·lació de la multinacional sueca Ikea i va preparar-se un catàleg de protecció del sòl», incorpora l'exregidor, qui desgrana: «A pesar que Ciutadans i el PP van demonitzar el catàleg de proteccions que vam elaborar aleshores, ha estat l'actual bipartit de dretes l'encarregat d'aprovar un document prou similar. Les Llacunes de Rabassa, per exemple, estan en el pla de proteccions i la fitxa fa inviable la iniciativa urbanística projectada aleshores». «Per les converses que van sortir de la causa judicial Brugal, coneixem que Ortiz també tenia interessos a l'entorn del Saladar d'Aguamarga, on es volia dur a terme una mena de Ciutat de l'Economia. Tots aquests terrenys estan blindats al catàleg de proteccions», afirma.
La retirada del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) tacat per la macrocausa Brugal en la breu etapa de Valor al capdavant de l'Ajuntament d'Alacant fou la gran estocada a les aspiracions urbanístiques d'Ortiz. «En aquell PGOU, Ortiz tenia molts interessos. Hi havia zones de l'antiga horta d'Alacant on buscava una pilotada urbanística similar al pla Rabassa. Abans ja havia intentat reclassificar aquests mateixos terrenys a través d'un pla que no va prosperar. En l'actualitat, però, estem en una altra etapa. Al catàleg de protecció que vam elaborar, s'inclouen aquests terrenys com a sòl no urbanitzable, una condició que ha conservat en el document del bipartit PP-Ciutadans. És impossible que es desenvolupe la iniciativa urbanística projectada per Ortiz amb torres de 15 metres d'altura i les torres de l'horta, les quals són béns d'interès cultural, enclavades en el centre de rotondes», dissecciona.
Com a un dels grans propietaris de sòl d'Alacant, la nissaga familiar del constructor encara reté interessos en projectes urbanístics, com ara el PAU-3, on hi ha previstes la construcció de fins a 1.600 habitatges. Era un dels últims grans plans de desenvolupament d'Alacant i, més concretament, encapçalat per les empreses de l'empori Ortiz. «Hi ha un sector en el qual també compta amb interessos Ortiz i que la seua evolució ha estat molt polèmica: es tracta del pla Pino-Ruaya. És un sector que el PGOU del 1987 va desclassificar, però que els propietaris i promotors van aconseguir que tornara a la qualificació d'urbanitzable després de litigar als tribunals. L'Ajuntament d'Alacant, per tant, havia d'executar la sentència», radiografia.
«Aquesta zona presenta uns valors paisatgístics i el catàleg que nosaltres vam impulsar, així com l'aprovat pel PP i Ciutadans, incorpora una fitxa per limitar la urbanització d'aquestes parcel·les», indica, per lamentar que el conservador Barcala aprovara la urbanització d'aquest sector «sense informació pública, atorgant el dret d'ús residencial i una determinada densitat d'habitatges quan el sòl només era urbanitzable». «L'execució de la sentència d'aquest sector no obligava incloure aquests preceptes», critica. «Ortiz continua atresorant molt del sòl urbanitzable d'Alacant, però, en aquests moments, té poc de marge per traure-li rendiment econòmic», apunta.
Propietari d'aparcaments en Alacant, condemnat a una esquifida multa per un delicte de suborn en la peça de Brugal relativa a l'urbanisme d'Alacant i pendent de la resolució d'altres escàndols judicials en els quals es troba implicat, Ortiz va cedir l'any 2019 el comandament d'algunes de les seues empreses als seus fills. Laura Ortiz Carratalà i Enrique Ortiz Carratalà va prendre aleshores les regnes del Grup Cívica. Una altra mostra del relleu generacional va donar-se quan a finals de l'any 2020 va sol·licitar la cessió del pla urbanístic PAU-3 a una companyia en mans dels seus fills.
«La foto en la llotja del Rico Pérez amb Enrique Ortiz ja no dóna cap glamur. Abans era l'amo i senyor de la ciutat d'Alacant. Tots li reien les gràcies. Avui dia, però, aquesta situació ha canviat. Ja no hi ha interès per part dels polítics i de la societat alacantina per fer-se la foto amb Ortiz», va reflexionar aquesta setmana Quique Tebar, president de l'Associació Herculans, al programa esportiu Línia de Fons d'À Punt Ràdio. Que Barcala es limite a la declaració institucional que va aprovar l'Ajuntament d'Alacant quan Ortiz li exigeix una reunió per tractar la situació de l'Hèrcules evidència la influència minvant del constructor. S'ha convertit, no debades, en un personatge incòmode, lluny dels temps en els quals escenificava el seu poder omnímode des de la tribuna del camp de l'històric club blanc-i-blau.