Futbol i llengua

Golàs del castellà a Mestalla

El canvi d’idioma a la megafonia del camp de València CF ha generat una onada de rebuig que demostra la normalitat que havia assolit la llengua pròpia al principal recinte esportiu de la ciutat. La directiva —d’origen asiàtic— tracta de reequilibrar el golàs per l’escaire del castellà i aconseguir l’empat, però ho té difícil: l’himne que han encarregat amb motiu del centenari del club també és en castellà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 20 de març del 1994, l’endemà de la crema de les falles, Paco Roig va decidir botar-li foc al castellà a Mestalla. “Tu has de presentar el partit en valencià, com fan al trinquet”, va xiuxiuejar-li a l’encarregat de recitar els equips inicials i informar de les substitucions que es produirien durant l’encontre. “Hui la partida és entre el València i l’Sporting de Gijón i les alineacions són les següents”, va recitar-li a cau d’orella perquè en prenguera bona nota. “Com al trinquet, com al trinquet...”, li insistia. 

Era el primer partit del València CF al seu terreny de joc sota la presidència de l’empresari de Poble Nou, una pedania del cap i casal en què el castellà sempre havia estat una llengua forana. Estranya. De la mateixa manera, Roig va aprovar el canvi de denominació de l’estadi, que va deixar de dir-se Luis Casanova —en record de l’expresident més insigne— per tal de recuperar el seu nom de pila, Camp de Mestalla, en referència al barri de la ciutat on s’ubica. A fi de diferenciar-se al màxim possible del Reial Madrid, el mandatari valencianista també va alterar una part de l’equipament, restituint el pantaló i els mitjons negres de la primera època.

La petjada identitària que Roig pretenia imprimir era tal que, dins del canvi de retolació que va ordenar, fins i tot va proposar de traduir el castellà lavabo com a comú d’hòmens [sic] i comú de dones. Tan refractari al madridisme com al catalanisme, el nou dirigent va escandalitzar-se una mica quan va assabentar-se que palco era llotja. “No li podem posar palc?”, va preguntar com qui no vol la cosa. No obstant això, sempre que viatjava a Barcelona es comunicava en català amb Josep Lluís Núñez, Joan Gaspart i Nicolau Casaus. I s’entenien la mar de bé. S’hi avenien tant, que Núñez i ell van arribar a compartir negocis al marge del futbol.

L’entrada de Roig va coincidir, a més, amb l’estrena del nou himne de l’entitat, el pasdoble Amunt València. La peça havia estat encomanada pel seu predecessor en el càrrec, Arturo Tuzón, que no imaginava una obra musical tan significativa en una llengua que no fora la del país. Es commemorava el 75è aniversari del club i calia retrobar-se amb les arrels.

Tuzón, oriünd de Montant, a la comarca castellanoparlant de l’Alt Millars, era un altre home d’empresa enamorat de la pilota valenciana, però no encarnava el valencianisme essencialista de Roig. Ni de bon tros. Tanmateix, va abanderar el primer intent —ni que fora tímid— d’introduir la llengua dels valencians a l’estadi. Sense èxit, però. Els sectors més retrògrads i el diari conservador Las Provincias, aleshores en mans de la família Domènech i dirigit per María Consuelo Reyna, van avortar-lo ràpidament. L’anomenada “batalla de València” encara cuejava i aquella posada en escena potser els recordava massa el Camp Nou. I Tuzón, un home caut entestat a despolititzar el club, va deixar-ho estar de la mateixa manera que prèviament ja havia eliminat la senyera com a segon equipament. Així doncs, el castellà continuaria jugant sempre de titular i mai no seria substituït. Com Messi al Barça contemporani.

Roig no podia presumir d’una formació excelsa, però era una persona intel·ligent. Va tenir clar que la via més ràpida per recuperar l’orgull propi era apel·lar als trets diferencials i simbòlics. Per aquesta raó va decidir convidar una banda de música cada vegada que el València jugava a casa. Els sons populars interpretats pels músics amenitzaven l’inici de partit i els quinze minuts de descans. Era l’únic camp de l’Estat en què això passava i encara passa.

Al trofeu Taronja de l’estiu del 1994 —el partit de presentació de l’equip a la seua primera temporada sencera com a president— Roig tampoc no va emprar el castellà. El canvi de paradigma començava a operar i ningú no se n’estranyava. El nou president era així i els socis accionistes l’havien votat massivament sota un lema cridaner, “Per un Valencia campeó” [sic, de nou], que representava una ambició esportiva infinita alhora que remarcava la seua intenció de marcar distàncies respecte al català normatiu. Des d’aquesta perspectiva doble, la revolució de Roig resultava fàcil de pair. Ningú no hi va plantar cara.

 

El castellà torna al camp

Un quart de segle després, el València CF està experimentant un procés involutiu que ha generat una onada de rebuig considerable. Mentre l’assumpció de la llengua pròpia no va significar un problema, el retorn del castellà ha semblat una ofensa per a molts.

La decisió de l’actual president de l’entitat, Anil Murthy, d’acomiadar José Manuel Parra i de situar en el seu lloc el periodista Manolo Mas ha causat controvèrsia. I és que Parra oficiava com a animador des del 1994, quan va aterrar a Mestalla procedent del pavelló de la Font de Sant Lluís, on ja desenvolupava aquesta funció en els partits de bàsquet del Pamesa València. De sobte, un quart de segle després, la seua veu característica ha deixat d’escoltar-se a Mestalla.

El nou encarregat de llegir les alineacions, d’encoratjar els més de 40.000 socis i d’informar de les possibles incidències no és un desconegut dels afeccionats, però. Mas va ser locutor de l’emissora de ràdio Antena 3 a la dècada dels vuitanta i començament dels noranta. Més endavant va involucrar-se de ple en el món faller, en què va ocupar responsabilitats importants abans d’obtenir una plaça d’assessor de festes al grup municipal del PP. No debades, és un dels cinquanta encausats pel presumpte finançament il·legal de la campanya local del 2015, quan va aportar 1.000 euros que més tard hauria recuperat amb dos bitllets de 500 procedents del cobrament de comissions irregulars a empreses contractistes de l’Ajuntament. La causa, emmarcada en el cas Taula i per la qual figuren com a investigats nou dels deu regidors del PP al cap i casal, està a punt de concloure la fase d’instrucció. Les probabilitats que Mas siga processat i haja de seure al banc dels acusats són elevades.

Foragitat de la política, Mas va trobar recer a la ràdio oficial del València CF. Ara, com a conseqüència d’una operació d’estalvi, ha estat promocionat a animador dels partits, amb una estrena molt polèmica al trofeu Taronja que va disputar-se el proppassat 11 d’agost.

Aquell dia, els socis i simpatitzants van poder comprovar què implicava aquest relleu. El castellà esdevenia la nova llengua vehicular a la megafonia de l’estadi i provocava la resposta encesa de milers de seguidors que no se’n sabien avenir.

La reacció va ser immediata. Les xarxes bullen i exigeixen el retorn a la situació anterior. A més dels comentaris enutjats de bona part dels seguidors valencianistes, una campanya encetada al portal Change.org ja acumula més d’11.000 signatures. S’hi argumenta que “les últimes accions dutes a terme pel València CF mostren el canvi de política quant a l’ús del valencià en les comunicacions”. En aquest sentit, els promotors de la iniciativa entenen que “els responsables de la comunicació del club han decidit renunciar al valor patrimonial que la llengua pròpia dels valencians té en la història de l’equip”. Sota la petició “el València, en valencià”, els impulsors d’aquest manifest assenyalen que “una bona part de l’afecció valencianista, valencianoparlants i castellanoparlants estem en desacord amb aquest nou rumb i exigim que es respecte la tradició i la cultura pròpia, tornant a incorporar el valencià com a llengua d’actes, celebracions i comunicacions en general”.

Presentació del València al Trofeu Taronja d'aquest any

L’enrenou que va causar la seua estrena va fer que Manolo Mas tractara d’apaivagar els ànims. En unes declaracions a eldiario.es va explicar que pensava preparar-se “set o vuit paràgrafs en valencià” per tal de llegir-los en els moments escaients, però que sempre que haguera d’improvisar, ho faria en castellà. L’única llengua que domina. “El València CF no està en contra de res ni de ningú, els nous dirigents no entren en aquestes coses”, assegurava Mas.

Certament, la ràdio oficial del València CF emet els partits en la llengua pròpia —el locutor és el carismàtic Josep Rovira, antic narrador de Ràdio Nou— i el club disposa de tres perfils de Twitter: en els dos idiomes oficials i en anglès, que és la llengua en què s’expressa el propietari del 80% de les accions, el multimilionari de Singapur Peter Lim.

 

‘100 años y olé’

Ara bé, la recuperació de terreny del castellà l’any en què es commemora el primer centenari del club resulta indiscutible. L’eixida de l’estructura organitzativa de persones sensibles a la llengua del país com ara Jordi Bruixola o Damià Vidagany, que va ser acomiadat en el període de Lim, hi ha jugat en contra. La llengua ha quedat en fora de joc, sense ningú que la defense a la sala noble del carrer de Misser Mascó. L’accés del nou director general, el mallorquí Mateu Alemany, ha permès un revifament de l’equip —la seua experiència en el món del futbol ha estat clau per millorar la parcel·la esportiva i retornar a la UEFA Champions League— i la captació de nous ingressos, però no és una persona que demostre una preocupació especial per aquest tema. Malgrat ser catalanoparlant, a les seues compareixences davant la premsa s’expressa de manera habitual en castellà.

Les crítiques al club pel canvi d’idioma a la megafonia ha dut el PPCV a defensar públicament, mitjançant un comunicat, la reintroducció del castellà a Mestalla. El portaveu del grup municipal popular a l’Ajuntament de València, Eusebio Monzó, troba que aquestes crítiques són “inacceptables” i que tot plegat és “incomprensible i inacceptable”. Fins i tot ha apuntat la coalició Compromís i l’entitat cívica Acció Cultural del País Valencià (ACPV) com a instigadores de la campanya en qüestió. “Ningú no pot imposar a aquesta entitat històrica l’idioma oficial amb què s’ha d’adreçar als seus afeccionats i als espectadors durant els partits, i encara menys qui no té cap problema a exhibir les seues simpaties pel catalanisme”.

Els grupuscles feixistes de la penya radical Yomus —que integren l’anomenada Curva Nord i que van agredir de forma salvatge alguns dels manifestants del Nou d’Octubre de l’any passat— també s’han afanyat a acusar de “catalanista” tothom qui defensa el retorn a la situació anterior. El cert, però, és que es tracta d’una petició transversal, que inclou molts socis castellanoparlants que els darrers 24 anys havien conviscut amb una normalitat total amb la megafonia monolingüe.

Els retrets generalitzats, de fet, han obligat el València CF a calmar l’ambient. El club va comunicar la setmana passada que, a partir de la tercera jornada de Lliga, la lectura de les alineacions no es farà en castellà, si bé aquesta llengua mantindrà una presència esporàdica. Al capdavall, tot just allò que ja havia avançat el mateix Manolo Mas: llegirà algunes frases preparades i improvisarà la resta d’intervencions en castellà.

A la primera jornada del campionat, contra l’Atlètic de Madrid, ja va posar en practica els seus presumptes dots improvisadors amb una kiss cam que enfocava parelles mixtes, a les quals encoratjava a fer-se un petó i amb un muntatge audiovisual presidit per uns tambors que els afeccionats que apareixien al marcador havien de tocar amb les seues mans.

En l’any del seu centenari —una paraula que Manolo Mas pronuncia amb fonètica plenament castellana, com si diguera cereza— el club també s’esforça a popularitzar l’himne oficial que va encarregar al grup novell Bombai. Una peça, íntegrament en castellà, titulada Eterno junto a ti, que de moment no ha aconseguit l’efecte arrossegador desitjat.

En paral·lel, el grup Tardor, davant una fita històrica tan especial, no ha volgut deixar passar l’ocasió de compondre una cançó d’homenatge a l’equip que admiren els seus quatre components. “És això el que ens fa grans”, se’n diu, i ja porta més de 72.000 reproduccions a Youtube, no gaire lluny de les 90.000 del tema de Bombai, que va penjar-se dues setmanes abans al perfil oficial que el València CF disposa en aquest portal.

Com que no es tracta de l’himne oficial, aquesta cançó difícilment s’escoltarà per la megafonia de Mestalla durant la temporada que ara comença, però molts dels socis —castellanoparlants o no— ja l’han feta seua. Si l’hagueren titulada 100 años y olé i l’hagueren escrita en castellà o en anglès, potser haurien tingut més sort.


El precedent de Consum

“En Consum, com a cooperativa valenciana, apostem des dels nostres inicis per utilitzar el plurilingüisme tant en l’atenció al client com en els nostres suports (retolació, megafonia, papereria, e-mail, espais digitals...). Presents a sis comunitats i amb més de 700 supermercats, la decisió d’etiquetar la nostra marca pròpia en castellà ha sigut testada amb els nostres socis-clients i aprovada, com a cooperativa, a fi de millorar la llegibilitat dels nostres productes”, va anunciar Consum a través del seu compte de Twitter el proppassat mes de febrer, quan van sorgir les primeres crítiques dels consumidors molestos per la desaparició de la llengua pròpia. Un altre pas enrere en el procés de normalització, que costava de pair.

Com en el cas del València CF, l’allau de protestes va arribar al portal Change.org, on la petició perquè es recuperara el plurilingüisme va recollir 34.000 signatures. Carnets de soci-client estripats, amenaces de boicot... L’ofensiva va sorprendre els rectors de la cooperativa. Dos mesos i escaig després, durant la presentació de resultats, Juan Luis Durich, el director general, va lamentar la “pujada de to” d’aquelles acusacions i va deixar anar que al darrere hi podia haver algun interès amagat. Fins i tot s’hi havien posicionat, de manera molt crítica, alguns càrrecs públics de la coalició Compromís lligats al Bloc Nacionalista Valencià. “Quan va començar la polèmica ja feia sis mesos que estàvem fent la prova”, va informar Durich. Segons ell, l’etiquetatge exclusivament en castellà només afecta 150 productes dels 2.000 que Consum comercialitza sota la seua marca blanca i s’explica per la necessitat d’afavorir la lectura a la gent gran. “Ens hem sentit radicalment, absolutament, bestialment i injustament maltractats”, va asseverar visiblement molest.

Tanmateix, el compte de Twitter ja havia argumentat que la raó de l’etiquetatge monolingüe tenia a veure amb l’expansió territorial de Consum, un element que deixava entreveure la possible animadversió a llocs fronterers com Castella-la Manxa, Aragó o Múrcia, encara més en unes circumstàncies com aquelles, en què el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya havia escalfat els ànims. Siga com siga, Consum ha reduït la presència de la llengua pròpia als seus espais comercials [com a la imatge, de la primavera passada, a Benidorm] i a la publicitat que envia per correu continua emprant dues variants diferenciades —català i valencià— d’una mateixa llengua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.