El llibre de Vicent Flor no és com els altres. No és un llibre de futbol (únicament). És un llibre que dona al futbol la importància i el rigor que mereix, com a esport, com a espectacle massiu i com a adhesiu social; en definitiva, com a “fet social total”. Però també és un llibre que proposa un viatge, des de l’experiència personal de l’autor i la seua vinculació amb el València Club de Futbol fins l’anàlisi de la influència que aquest té al Cap i Casal, al País Valencià i a l’Estat espanyol. És, a més a més, un llibre que viatja pel món i per la història del futbol per reivindicar la important funció de l’afició. Una afició que, com resava l’entrenador Marcelo Bielsa “és el principal destinatari del treball de l’equip”, i que esdevé “l’únic actor indispensable al futbol”, trobant aquesta per tot arreu “refugi durant 90 minuts”.
Altrament, Nosaltres som el València: futbol, poder i identitats és un llibre senzill de llegir, escrit en un registre accesible per a tothom i no massa extens amb les seues 123 pàgines. Un llibre molt ben condensat i que té ben present la importància de les passions i la nostàlgia en la construcció d’identitats (també de les polítiques). Alhora, és un llibre valent, perquè deixa prejudicis i tòpics de banda per mostrar la relació tan estreta que existeix entre els mons del futbol i del poder. Així, mostra una pertinent panoràmica de la relació que ha tingut i té el València CF amb el poder polític, valencià i espanyol, durant diferents etapes. Aquesta publicació exemplifica molt bé el “bipartidisme futbolístic” espanyol i analitza les possibles causes. Flor tampoc s’oblida del rol polític i identitari que juguen la resta d’equips valencians o de l’anàlisi de fenòmens com l’ús que fan els Estats (en especial l’espanyol) de les seleccions nacionals, el “futbol modern”(que converteix els equips en empreses) o la influència que té l’extrema dreta als estadis.
El futbol i el València CF
Per a Vicent Flor el futbol té una part “d’emoció col·lectiva, animal”, exposa citant el periodista Ramon Lobo. Aquest sentiment col·lectiu, que configura un “nosaltres” (l’afició d’un equip) i un “ells” (els rivals, l’altre), té una influència que va molt més enllà dels estadis de futbol. Per això, la tesi de Flor passa per reivindicar el València CF com “el club més representatiu tant de la ciutat de València com de la societat valenciana (...) anàlogament a com les Falles, malgrat la importància dels Moros i Cristians o les Fogueres (...) han tingut una pretensió sinecdòquica de representació de la valencianitat”.
Així, mitjançant dades, l’autor parla del “bipartidisme futbolístic” del Madrid i el Barça, que, entre tots dos, sumen més del 65% de l’afició i del 84% dels títols a l’Estat espanyol. Tanmateix, situa la posició del València CF en un “regionalisme valencià”, contraposat, eminentment, al centralisme que representa el Reial Madrid, però que, durant la Batalla de València va intensificar la seua rivalitat amb el Barça, representant de l’independentisme. Aquesta tensió amb l’equip blaugrana va tenir el seu moment més calent quan, al 2006, els ultres Yomus van mostrar un tifo amb “una senyera multibarrada amb una franja blava descomunal, tot coronat per una bandera espanyola i per cinc imatges acompanyades d’un text: una terra, un Regne, una senyera, una llengua i un escut”. Aquest bipartidisme també afecta el País Valencià: si bé els valencians representen més del 9% de la població de l’Estat espanyol, els equips valencians representen entorn al 4% del total dels aficionats, sent seguidors del València CF un 3.5% de ciutadans espanyols i, de la resta dels equips valencians, entorn a un 0.5%.
Partit de Lliga Valencia CF contra FC Barcelona (12/03/2006): Els YOMUS organitzen un tifó gegant a Mestalla amb els lemes UNA TERRA, UN REGNE, UNA SENYERA, UNA LLENGUA i UN ESCUT. pic.twitter.com/TDiVE4p1lm
— Història del Valencianisme (@historiadelPV) April 11, 2019
Per aquests motius, l’autor reivindica una anàlisi justa dels posicionaments del València CF, ja que “la identitat i els estereotips són mòbils i depenen del context”. Així, front algunes anàlisis que consideren que “el València és un club de senyorets de la capital” i front d’altres que relacionen el club amb “l’extrema dreta anticatalanista”, pensa que “la base social del València CF és diversa, tant ideològicament com socialment i territorialment”, amb independència dels posicionaments que les últimesdirectives hagen tingut o la “falta de contundència amb els incidents de l’extrema dreta”. Per això, exposa com, a banda de ser l’equip valencià amb millor palmarès i més aficionats, el València és el club que té una massa de seguidors més heterogènia del País Valencià, concentrant entorn a un 20% de les seues penyes a València ciutat. Pel que fa a la distribució per províncies, “un 72% es trobarien a València, un 9.8% a Castelló, un 6.7% a Alacant, un 4.7% a la resta de l’Estat i un 6.1% a la resta del món”.
El poder
Existeix, des de fa molts anys, un debat al respecte de la politització del futbol. Cadascú té la seua opinió, però allò ben cert, segons explica Vicent Flor, és que “sembla que polititzar el futbol no deixa de ser qualsevol cosa que moleste el règim del 78”. Els de Silvio Berlusconi, Francisco Franco, Jesús Gil, Florentino Pérez o el president israelià Benjamin Netanyahu són alguns dels noms de personalitats les vides de les quals han estat o estan vinculades al futbol i el poder. En la majoria dels casos, amb copiosos beneficis per als empresaris i polítics i pocs per a les aficions. Aquelles, com cantava el músic Franco Battiato a Povera Patria, “hienes dels estadis” també han estat presents a les tribunes de Mestalla, i Vicent Flor analitza el seu paper durant l’època del Partit Popular a la Generalitat Valenciana (1995-2015).
Mestalla, però, és una referència en la celebració d’esdeveniments polítics des de la Segona República, quan la Presidència del club va donar suport a la República. Així, el Cap i Casal va albergar al llarg del 1935 mítings multitudinaris de figures tan rellevants com la del President Azaña, Alejandro Lerroux, Federica Montseny o la Pasionaria, organitzats per entitats tan diferents com la CNT, la CEDA, el blasquisme o Esquerra Valenciana. Aquesta relació tan estreta entre les elits polítiques i les del món del futbol va tenir el seu moment més àlgid quan el Partit Popular va arribar a l’alcaldia de València de la mà de Rita Barberà l’any 1991, al temps que Eduardo Zaplana es convertia en president de la Generalitat el 1995.
L’aleshores president del València CF Paco Roig, amb un discurs populista i anticatalanista i eslògan “per un Valencia campeó” va decidir cedir l’estadi del València al 1996, segons va afirmar a una entrevista amb Víctor Maceda, perquè (els populars) li havien dit “que el tractarien bé”. Vora 55.000 ànimes ompliren Mestalla per veure Aznar, Barberà i Zaplana, i moltes altres van seguir el míting des dels seus voltants, en “un dels actes polítics més multitudinaris de la democràcia”. Així ho va dir Aznar envoltat de senyeres coronades i amb un cartell on es podia llegir l'eslògan “amb la nova majoria”.
D’aquesta manera va ser com alts mandataris del València CF van participar en accions polítiques dels governs populars, com la del transvasament de l’Ebre amb la campanya “agua para todos” de Camps, la instrumentalització política del València CF per part d’un Zaplana “obsessionat amb la idea de vertebrar la Comunitat Valenciana” o la participació junt amb sectors crítics de la dreta valenciana en la campanya “Valencia es mucho más” amb què el diari Las Provincias va buscar “un rearmament ideològic del centredreta valencià ”front els nombrosos casos de corrupció populars. Fins i tot Roig va decidir incorporar l’alcalde popular de Xàtiva Alfonso Rus al consell d’administració del club.
L’any 2015, però, la caiguda del Partit Popular al País Valencià, representada amb la frase de Rita Barberà “qué hostia” va donar pas a un nou cicle polític amb el Govern del Botànic. La recepció de l’alcalde Joan Ribó i la vicepresidenta Mónica Oltra (aficionada del València CF) quan els blanquinegres guanyaren la Copa del Rei va simbolitzar l’inici un nou període a la política valenciana. Els moviments contra Peter Lim per recuperar l’equip per part de l’afició amb Nosaltres som el València del grup Tardor com a banda sonora, els càntics en valencià i les senyeres eren un bon indicador del canvi: “El València ja no era el club dels corruptes Rita Barberà i Francisco Camps”.
La identitat
“Seria massa fàcil observar-lo (el futbol) com una droga social i les societats humanes no són precisament senzilles”. Amb aquestes paraules reivindica el sociòleg Vicent Flor la capacitat de l’esport rei per “connectar i representar les societats modernes”. En un context d’incerteses, desarrelament i liquiditat, el futbol es configura com “una forma d’interrelació social”, que defineix un “nosaltres” i un “ells” d’una comunitat imaginada. Allò que sembla ben cert a hores d’ara és que una part important de la població, com cantava Panxo de Zoo, “és de futbol i bar” i, per a Vicent Flor, fins i tot els qui no creuen en cap Déu “construeixen temples amb l’argamassa de la nostàlgia”.
A Nosaltres som el València: futbol, poder i identitats es mostren diferents visions sociològiques amb respecte del futbol i allò que representa, però, sens dubte, hi ha una anàlisi especialment interessant que realitza l’autor. Aquesta visió de l’autor planteja que “potser la popularitat del futbol rau també en la capacitat d’encarnar la ideologia capitalista i, en concret, l’ideal meritocràtic”. D’aquesta manera, Vicent Flor planteja que la jerarquia, la filosofia de l’equip (aplicable a un nombre significatiu d’empreses), l’individualisme (que promou que tothom pot arribar on somie), la “cultura de l’esforç” (de què feia gala el València CF) o l’atzar eren qualitats ben presents tant al món del futbol com al capitalisme globalitzat contemporani. Inclòs la picaresca i la mancança d’escrùpols (que l’autor relaciona amb la “mà de Déu” de Maradona) poden correspondre’s amb la moral del mercat, que es reprodueix amb pel·lícules com The Wolf of Wall Street.
