La rematada havia estat d’autèntic matador d’àrea, de davanter amb un instint golejador inalterable al pas dels anys. David Trezeguet, un atacant d’època que havia protagonitzat actuacions estel·lars amb la samarreta de la Juventus de Torí i la selecció francesa, havia anotat el segon en el seu compte particular per doblar l’avantatge de l’Hèrcules contra el Sevilla. L’estadi José Rico Pérez era una autèntica festa. Els alacantins, no debades, aconseguien una victòria de mèrit contra un equip habituat a jugar competició europea. Les incorporacions de jugadors com ara el mateix Trezeguet, el neerlandès de passat madridista Royston Drenthe o el punta Nelson Haedo Valdez, que acabaria vestint l’elàstica del València CF, semblaven funcionar. Era l’any 2010, i el retorn dels blanc-i-blaus a l’elit del futbol espanyol semblava ser un conte de fades.
En aquella temporada d’il·lusions inicials i tragèdia final, d’impotència per com els problemes al vestuari havien condemnat l’Hèrcules CF a un descens traumàtic per a l’entitat futbolística, els vincles entre la institució alacantina i el poder polític eren força estrets. La llotja del camp herculà era l’exemple paradigmàtic d’aquelles relacions arran de la complicitat que exhibien el màxim accionista del club, el constructor Enrique Ortiz, i l’aleshores alcaldessa de la ciutat, la popular Sonia Castedo. Ambdós serien els principals protagonistes d’una de les peces de la macrocausa judicial Brugal, on s’investigava com la batllessa conservadora va entregar l’urbanisme a un promotor que combinava la seua condició de principal contractista del consistori i propietari de la icona esportiva d’Alacant.
Aquesta proximitat de l’equip blanc-i-blau amb el poder polític de la ciutat no ha estat una excepció. Com a element d’influència per la quantitat de gent que arrossega l’esport rei, l’Hèrcules sempre ha estat una entitat cobejada per empresaris amb bones connexions polítiques, així com per representants de l’esfera governamental d’Alacant. L’historiador, antic director del setmanari EL TEMPS i periodista d’aquesta publicació, Manuel Lillo, ha traçat una radiografia d’aquestes connexions a l’obra Hèrcules, futbol i política: Els vincles del club amb les elits alacantines (Llibres de Frontera, 2022). Tota una retrospectiva des dels temps de la restauració fins a l’actual infern de l’equip per les catacumbes del futbol espanyol de la mà del controvertit urbanitzador Ortiz.
“Des del primer moment, les elits s’involucraren en un esport que, tot i ser nou a la ciutat, ja comptava amb suports i inversions suficients per a convertir-se en l’entreteniment referencial. Les elits hi van contribuir amb un interès manifest, com es veu, per a projectar-se a través d’aquest esport, com ocorrerà al llarg del segle XX i XXI”, desgrana l’actual assessor editorial d’aquesta casa, que complementa: “En això, Alacant i l’Hèrcules no en va ser una excepció. L’olfacte dels poderosos a l’hora de contribuir a la popularitat d’aquest esport va ser evident, atès que s’hi van implicar, fins i tot, en el moment en què la premsa havia de descriure les regles del futbol, un esport encara bastant desconegut”. Les etapes de la restauració i, fins i tot, dels darrers compassos de la República espanyola foren una demostració de com les directives estaven plagades de representants institucionals alacantins, així com d’homes de negocis.
Eduardo Campos de España és, de fet, un d’aquells exemples il·lustratius, els quals ofereixen, per acabar-ho d’arredonir, un fil conductor de les nissagues de poder alacantines fins als nostres dies. President de l’Hèrcules a les acaballes de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, concretament a partir de la temporada 1928-1929, era fill i nebot de dos regidors de la primoriverista Unió Patriòtica. La seua mare, Aurora de España y Ghiglione, era, a més, germana de l’industrial Julio España, avi de l’expresident de la Diputació d’Alacant i de les Corts Valencianes pel PP, Julio de España. La filla, Mari Carmen de España, exerceix en l’actualitat de regidora del PP a l’Ajuntament d’Alacant.
Tentacles franquistes
Aquestes connexions entre l’equip blanc-i-blau, famílies empresarials i polítics més o menys recents de l’univers conservador és un patró que es reprodueix durant el franquisme. Alfonso Guixot, empresari de l’entreteniment que va gestionar durant dècades la plaça de bous d’Alacant i va actuar de mecenes de la propaganda assistencial de la dictadura en la postguerra, va ocupar la màxima responsabilitat herculana en els primers anys de la dècada dels cinquanta. “Entre els seus descendents familiars, hi ha Carlos Mazón Guixot, l’actual president de la Diputació d’Alacant i líder del PP valencià”, assenyala l’autor, que anota que el pare de l’actual dirigent neozaplanista, l’hematòleg Carlos Mazón Iborra, també va formar part d’aquella junta directiva.
El club icona d’Alacant va comptar, al seu torn, amb Fernando Flores Guillamón de vicepresident. Regidor alacantí durant la dictadura de Primo de Rivera i pare de Fernando Flores Arroyo, que va ocupar l’alcaldia de la ciutat entre 1963 i 1966, compta amb un altre descendent familiar que uneix les velles elits alacantines amb els anys daurats del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana: es tracta de Mario Flores, conseller d’Infraestructures entre 2007 i 2011. En aquell entramat de vincles entre política, empresariat i futbol a l’urbs meridional valenciana, hi ha un fet que mostra la interrelació de les autoritats locals franquistes amb l’Hèrcules: el nomenament, a principis de la dècada dels cinquanta, de Jesús Aramburu, Alberto Lagarde, Artemio Payà i Francisco Alberola, és a dir, del governador civil, el governador militar, el president de la Diputació i l’alcalde, com a presidents d’honor de la institució esportiva.
Quan restaven quatre anys per a la mort de Franco, l’Hèrcules va viure un moment històric: el dirigent més recordat i elogiat arribaria al poder, José Rico Pérez. Empresari de la construcció, tenia una sensibilitat política gens coincident a la pregonada per la dictadura. “Es podia considerar d’esquerres. Havia fet la guerra com a voluntari amb divuit anys per a defensar la República [...]. No va patir grans represàlies més enllà de les ‘normals’, en paraules del seu fill Andrés Rico: una estada al camp de concentració dels Ametllers i tres anys de servei militar obligatori a Madrid després d’acabada la guerra”, s’exposa al llibre, on s’apunta la seua militància a la UGT i la simpatia ideològica pel PSOE. Aquella proximitat va fer que Antonio Fernández Valenzuela, poc abans de convertir-se en president de la Diputació d’Alacant, demanara la seua entrada al PSOE, però l’assemblea va rebutjar-ho per la seua condició d’empresari, malgrat haver-n’hi diversos al partit.
Els socialistes, amb tot, gaudirien a partir del 1987 d’un president herculà amb carnet de la formació del puny i la rosa: José Ramon Solano. El seu successor, l’empresari del calcer Emilio Orgilés, també havia caigut en la temptació política al seu Monòver natal. A la població de la comarca del Vinalopó Mitjà, va fundar el partit frontissa Grup Independent de Monòver.
Favors polítics
La influència social de l’Hèrcules provocaria que els representants públics d’Alacant prestaren tota mena de favors perquè el club evitara situacions dramàtiques. Amb el socialista José Luis Lassaletta com a alcalde, l’Ajuntament d’Alacant va aprovar en 1990 una ajuda pública de 32 milions de pessetes al club. L’hereu socialista de Lassaletta al capdavant de la ciutat, Ángel Luna, va aprovar altres subvencions públiques a l’equip blanc-i-blau, fins al punt d’impulsar una municipalització de l’estadi per evitar que els números rojos complicaren la viabilitat del club. Aquella decisió es va prendre amb Aniceto Benito com a president, que combinava militància herculana i popular. Abans d’accedir a la màxima responsabilitat de l’Hèrcules, havia estat president provincial dels populars.
“Des de l’arribada de Benito, les relacions de l’Hèrcules amb els polítics han estat estupendes. Luis Díaz Alperi s’ha bolcat des del primer moment buscant accionistes per completar el capital social. Eduardo Zaplana, des de la presidència de la Generalitat Valenciana i com a president autonòmic del PP, no ha desaprofitat l’oportunitat de prestar suport a l’entitat blanc-i-blava. Així com ho ha fet el president de la Diputació d’Alacant, Julio de España. I, per descomptat, l’exalcalde Ángel Luna, que va ser el responsable de la municipalització de l’estadi Rico Pérez, la qual cosa va suposar un respir per a les arques herculanes”, va escriure en 1996 l’aleshores batlle popular d’Alacant, Luis Díaz Alperi.
La dècada dels noranta foren anys de relació intensa entre les elits i el club amb el desembarcament com a propietari del magnat mediàtic Antonio Asensio, una operació econòmica que no va ser gaire exitosa per al futur de l’Hèrcules. Aquell fracàs va provocar inestabilitat a l’entitat, amb una successió de directius d’entre els quals va destacar Luis Esteban Marcos, president llavors de la Cambra de Comerç d’Alacant i situat a l’òrbita del PP fins al punt d’haver estat dirigent de Terra Mítica. La presidència d’Esteban va precedir l’arribada de l’actual màxima accionista: el constructor Ortiz.
“La polla insaciable”
Un símptoma de la inevitable connexió de la institució amb les autoritats locals fou el paper determinant de l’aleshores alcalde d’Alacant, Luis Díaz Alperi, per a l’arribada d’Ortiz, autodefinit anys després, segons les gravacions del cas Brugal, com a “la polla insaciable”. “Alperi es va veure obligat a trobar una solució per evitar que l’Hèrcules desapareguera durant el seu període com a alcalde. Aquesta possibilitat, de fet, sempre havia espantat els primers edils de la ciutat [...]. Sempre s’havien implicat en l’Hèrcules per a evitar catàstrofes que es giraren en contra de les seues aspiracions polítiques”, assenyala a l’obra l’autor.
L’etapa d’Ortiz al capdavant del conjunt blanc-i-blau, encara inacabada per a enuig de l’afició, va estar marcada pel trist rècord de col·locar l’equip fins a tres vegades en concurs de creditors, l’operació per recuperar el camp com a excusa per aconseguir una històrica pilotada urbanística i per haver buscat inversors com ara Paco Roig, germà gran de la nissaga d’empresaris i expresident del València CF. També per la utilització del club com a mecanisme per facilitar el beneplàcit dels representants polítics d’Alacant als seus negocis particulars. El constructor va situar Blas Bernal, que va exercir de portaveu municipal del PSPV en un moment clau al consistori per a aprovar els seus plans urbanístics, com a director general del club. Bernal, fins i tot, va rebre un veler per part del promotor, segons va concloure la policia espanyola el 2014. No fou l’únic directiu amb passat polític que ha promocionat a la institució: Carlos Parodi, que va ser membre de l’executiva municipal del PP, ha ocupat diverses vegades un seient a la direcció del club.
Amb multes de Brussel·les per haver rebut diners públics de l’Institut Valencià de Finances, una operació presumptament facilitada per la relació d’amistat entre l’urbanitzador i la llavors alcaldessa popular Sonia Castedo, la figura d’Ortiz ha quedat erosionada en els darrers anys. La seua condemna pel cas Brugal, la confessió judicial d’haver finançat il·legalment el PPCV i, especialment, la dolenta situació esportiva i econòmica del club han provocat manifestacions dels seguidors blanc-i-blaus per exigir la seua dimissió. Unes protestes que han coincidit amb el centenari d’una institució connectada sempre amb les elits econòmiques i polítiques de la ciutat, i que actualment recorda amb llunyania, plena de nostàlgia, aquells gols de Trezeguet a la primera divisió del futbol espanyol.