El tango diu allò de “veinte años no es nada”, però en el futbol, ve a ser l’equivalent a l’infinit. La demostració més evident és el València, acostumat a viure en una muntanya russa permanent. Un equip que va guanyar la Recopa del 80 i que en el 86 descendia a la segona divisió. Que ràpidament va tornar a l’elit però que no va tornar a alçar un títol fins el 98. Que va disputar dues finals de Champions seguides, en 2000 i 2001, i que en 2002, quan ningú no s’ho esperava, va tornar a ser campió de Lliga. Un títol que no aconseguia des de la famosa carambola que li va permetre guanyar la del 70-71, jugant de visitant a l’estadi de Sarrià i amb Alfredo Di Stéfano a la banqueta.
Ara que la muntanya russa torna a anar de baixada, amb un propietari singapurès que ha delegat la gestió del club en un diplomàtic indi que és de tot menys diplomàtic, convé girar la vista enrere i recordar, precisament, aquella Lliga de 2002. La que va arribar després d’un estiu mogut, amb dues notícies molt doloroses per al valencianisme: l’adeu de l’entrenador argentí Héctor Cúper, que va fitxar per l’Inter de Milà, i la marxa de la rata penada de l’escut, Gaizka Mendieta, que va ser contractat pel Lazio a colp de talonari. Una victòria inesperada que tenia com a protagonista principal Rafa Benítez, un tècnic desconegut que havia tingut un pas discret pel Reial Valladolid i l’Osasuna i un de clarament exitós per l’Extremadura i el Tenerife, dos equips als quals va pujar a la primera divisió. Un entrenador amb nom de torero que acabaria fent les delícies de l’afició xe.
Va ser ell, Rafa Benítez, qui va conformar un bloc rocós, que feia pocs gols però en rebia encara menys. Un conjunt plenament conscient de les seues limitacions però, sobretot, molt conscient de les seues potencialitats, que va saber explotar al màxim i van permetre-li superar còmodament el Barça i el Madrid dels galàctics, que reunia en les seues files jugadors com Iker Casillas, Hierro, Roberto Carlos, Figo, Zidane i Raúl, que aquell any va proclamar-se campió d’Europa però va quedar en tercera posició a la Lliga, a 9 punts del València.
Cañizares, Ayala, Albelda, Baraja, Aimar i Vicente eren les estrelles d’aquell equip mític, amb secundaris de luxe com Kily González, Rufete, Angulo o Mista, joves amb moltíssima projecció com Marchena i Fábio Aurélio i veterans que continuaven oferint unes grans prestacions com Angloma, Carboni, Djukic, Pellegrino o Juan Sánchez.
No, no era un equip golejador. De fet, no es recorda un campió de Lliga amb menys gols a favor —51— que el València de Benítez. El màxim golejador d’aquella temporada, Pipo Baraja, tan sols va fer 7 dianes. Però era un conjunt que en defensa era extremadament fiable, fins al punt que només va encaixar 27 gols. En 16 partits dels 38 no li’n van fer cap.
Aquell València que va marcar una època centra la mirada d’un llibre, Memorias de una liga. 20 años de una liga galáctica, obra de Sergi Aljilés, Miquel Sanchis, Carlos Roberto i l’il·lustrador Herr Ralf, producte de la col·laboració de la Colla Blanc-i-Negra i del col·lectiu Odio el Fútbol Moderno, que va començar sent un lloc web i va evolucionar en un llibre homònim, editat per Planeta en 2018. Tant Sanchis com Roberto en formen part.
Al llarg de 15 capítols que se centren en els 15 partits clau d’aquella lliga —cadascú dels quals s’inicia amb el text d’una cançó— podem resseguir les passes del València campió. Un equip contracultural, que no s’ajustava als paràmetres del joc ofensiu que Johan Cruyff havia implantat en el Barça ni tampoc destacava per una constel·lació de figures com la del Madrid de Florentino Pérez. En canvi, no hi havia un grup més esforçat i solidari que el València, una màquina fabricada per a guanyar. Potser els autèntics galàctics eren ells.
El llibre recorda els inicis tímids de l’equip de Benítez, amb un partit decisiu disputat a Montjuïc el 15 de desembre de 2011, quan el seu càrrec penjava d’un fil. La lliga havia començat amb una victòria a casa davant el Reial Madrid, en el que havia estat primer partit de Zinedine Zidane com a madridista, però dels següents 14 encontres el València va empatar-ne 9, va guanyar-ne 3 i va perdre’n 2. En total, a penes 21 punts a tres jornades de la finalització de la primera volta. I en el descans, contra l’Espanyol, el marcador reflectia un 2 a 0 per als pericos.
La segona part València li va permetre imposar-se per 2 a 3. I a partir d’aleshores, tot li va anar de cara. Amb la decepció habitual per l’arbitratge en el Santiago Bernabeu, que va provocar la tercera derrota, però que no va ser prou per frenar el camí al títol dels de Benítez. Van proclamar-se campions en la penúltima jornada, en la seua visita a Màlaga, on van derrotar els locals per 0 a 2.
El llibre ret un xicotet homenatge, igualment, a qui durant molts anys fou el símbol del València tant a la banqueta com al vestidor. A Bernardo España, Espanyeta, que va morir el 14 d’octubre de 2020 després de tota una vida de dedicació al club de la seua ànima. L’home que preparava els equipatges i les botes, que comprovava que no faltava aigua i que sempre duia un somriure a la boca. La persona que tenia controlat el ventall enorme amb què el president Jaume Ortí, havia celebrat la Lliga 70-71 com un aficionat més i amb el qual va celebrar també, a la gespa de Màlaga, la cinquena lliga de la història del club.
En definitiva, un volum ben emotiu que farà les delícies de qualsevol aficionat valencianista, encara més en aquests temps convulsos. Però la muntanya russa, ja se sap, tornarà a fer pujada.
