És un matí assolellat del mes de novembre al carrer de les Comèdies de València. L’expresident Francisco Camps ha citat els periodistes a la cafeteria de l’hotel Helen Bergen, situat a pocs metres de l’edifici vell de la Universitat, on qui exerceix la presidència és l’estàtua de l’humanista Lluís Vives.
—Primer de tot, moltíssimes gràcies per l’assistència de tots vostès, tenen un cafè pagat.
No fa ni 24 hores de l’arxivament de la causa de la Fórmula 1 relacionada amb la creació de l’empresa Valmor i Camps, que se sent tan perseguit per l’esquerra valenciana com els pares de Vives van ser-ho per la Santa Inquisició, té ganes de dir-hi la seua.
Quan observa que algun vianant s’atura i contempla l’escena a través de les finestres, Camps el mira de reüll per comprovar si li dedica alguna salutació. Dos grupets d’estudiants de 14 o 15 anys són els únics que gesticulen amb la mà. Malgrat que no deuen saber de qui és tracta, l’allau de càmeres de televisió, fotògrafs i redactors prenent notes deixa clar que és algú important. No serà un instagramer ni un tiktoker, però és un famós. I l’expresident, desvanit, els respon amb una salutació encara més efusiva i un somriure de la mateixa grandària que l’arc superior del Palau de les Arts.
—Hola, hola...!
Al costat de Camps seuen quatre membres —el cap del bufet inclòs— del despatx de Pablo Delgado, l’artífex d’aquest nou èxit judicial. Camps es troba “molt content, molt feliç”, després de 12 anys “molt durs”. Per fi veu la llum al final del túnel. A penes li queda pendent una causa, a l’Audiència espanyola, que acara “amb esportivitat” però “convençut que no se sosté de cap manera”. Si se’n consuma l’absolució, completarà un “10 de 10” en arxivaments. La redempció ja és a tocar.
Abans d’enumerar, una rere l’altra, les nou causes de què ja ha eixit viu, Camps pretén transmetre un missatge d’impacte: “La Fórmula 1 a València va ser un èxit rotund i absolut; en part, continuem vivint dels rèdits d’aquella aposta tan espectacular”.
Brrrrrrrrrrummmmmmm.......! Com passa a tots els grans premis, la primera acceleració resulta fonamental, i l’expresident aprofita l’arxivament dictat per la jutgessa Beatriz Sobremonte per defensar una de les seues accions de govern més controvertides. La que va dur el seu successor, Alberto Fabra, a reconèixer que calia prioritzar “els pagaments de l’ensenyament” i que va finalitzar amb la rescissió del contracte subscrit amb Bernie Ecclestone de manera lacònica: “Jo no puc mirar als ulls a una persona i dir-li que no podem pagar-li mentre ens estem gastant els diners en la Fórmula 1”.
Camps tarda un minut i deu segons en referir-se a Barcelona. Això tampoc no és cap sorpresa. La sorpresa és que ho fa en sentit positiu: “El Govern populista i independentista de Barcelona continua apostant per la Fórmula 1, encara que se celebra a Montmeló”. I això l’ha dut a plantejar-se una pregunta: “Com és possible que l’esquerra populista valenciana no diga res del que passa a Barcelona?”.
Al seu entendre, l’“èxit econòmic de primera magnitud” que suposava la Fórmula 1 —“centenars i centenars de milions d’euros en creació d’ocupació i les expectatives que va generar el gran premi, segons els estudis de l’IVIE”— és a l’origen de la “persecució per part de l’esquerra” de què assegura ser objecte.
El “morós” Ximo Puig
Durant l’hora i mitja que es prolonga la seua compareixença davant els mitjans, Camps pronuncia el nom de Ximo Puig en més de dues desenes d’ocasions. Diu que l’actual president està “davant i darrere” de cada procediment judicial. Abans, censura, a càrrec dels diners del grup parlamentari socialista de les Corts valencianes, i ara —censura també– gràcies a la personació dels advocats de la Generalitat, és a dir, a cost de l’erari públic.
“És un morós, des de l’any 2013 estic esperant que pague les costes del Tribunal Suprem pel seu recurs en el cas dels vestits”, explica. “Ara hem sol·licitat a l’administració autonòmica el pagament de les costes legals dels judicis del circuit de Fórmula 1, de la visita del papa i properament, de Valmor... Amb un paràgraf afegit en què demane que el president Puig ho pague de la seua butxaca, ja que aquesta persecució és una decisió política”.
“D’ací a un any i mig, l’alcaldia de València serà del PP, segurament en coalició amb Vox, i jo podria fer un gran paper com a candidat i com a alcalde”
L’ofensiva de Camps no se circumscriu a la recuperació de les despeses que li han generat els diversos processos judicials que s’han saldat sense condemna. Aquest dimecres també ha anunciat la seua intenció de presentar un recurs extraordinari davant elTribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per revisar determinades decisions adoptades pels tribunals en l’última causa arxivada i que el seu equip de lletrats considera que no han respectat els drets fonamentals de les persones ni les directrius europees vigents. “No es tracta només d’una persecució, també hi ha un mal funcionament dels drets constitucionals de Francisco Camps com a investigat”, sosté el lletrat Delgado.
I és que la salvació per capítols de Camps porta adherit el desig de retornar a la primera línia política. Un desig que ha expressat en diversos moments al llarg dels darrers mesos i que aquest dimecres certificava de nou: “És una oferta general, àmplia, permanent... Es diu ‘oferta permanent’, perquè, com a militant lleial del PP, estic disposat a acceptar qualsevol oferta que provinga del meu partit”.
“Mai no he deixat la política activa, un polític ho és fins que mor”, apunta, “des dels 14 o els 15 anys estic en política i milite al Partit Popular des de 1982, l’any que ve en farà 40, tota la meua vida!”. Amb tot, Camps creu que encara té molt a dir. “Tinc moltes ganes de continuar desenvolupant el meu potencial polític”, assegura, “qui no ha volgut que deixe de ser polític és l’esquerra”. I fa un sil·logisme enigmàtic: “Si Francisco Camps està imputat, Ximo Puig és president; si Francisco Camps no està imputat, Ximo Puig no és president”.
Alcalde o alcaldessa del PP
Una cosa sí que té clara: “D’ací a un any i mig, l’alcaldia de València serà del PP, segurament en coalició amb Vox, i qualsevol candidat del PP serà un bon candidat. Qui està ara o qui siga, tindrà el meu suport sempre, fins a l’últim dia de la campanya electoral... Però també pense que jo podria fer un gran paper com a candidat i com a alcalde”.
—I quan vostè va pel carrer, la gent l’anima a presentar-se?
La contestació immediata de Camps és un gest ben eloqüent, assenyalant la finestra des de la qual dos grups de xiquets el saludaven feia una estona.
—Ja ho ha vist, és permanent! Això em passa constantment... Hi ha gent que no m’estima i no em diu res, això és obvi, però l’ambient del meu voltant sempre és molt positiu.
I Camps, tot seguit, deixa anar una altra sentència, en aquest cas no judicial: “No m’hauria presentat a les eleccions de l’any 2011 [quan ja estava imputat] si no haguera tingut el convenciment de guanyar-les, i ara pense igual; puc sumar coses interessants des del punt de vista de l’opinió pública i de la gestió, perquè he tingut la capacitat i la sort de gestionar àrees diverses de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, conec a fons l’administració i em trobe amb molta força per fer coses noves”.
“No m’hauria presentat en 2011 sense el convenciment de guanyar i ara pense igual; puc sumar coses interessants des del punt de vista de l’opinió pública i la gestió”
A més, ara rep mostres d’afecte públiques que abans només es produïen en l’àmbit privat. De vegades, fins i tot, a través d’intermediaris. “Agraesc molt els que ara em tracten de manera afable públicament”, afirma, “però en tot aquest temps ningú no m’ha deixat d’enviar missatges de felicitacions quan s’arxivava alguna causa, o pel meu aniversari o pel meu sant”. Valora “el calor i l’estima” rebuts “de forma privada” durant la dècada passada i es mostra més satisfet encara perquè aquest suport siga més visible ara. “Com que percebia aquest reconeixement públic, vaig animar-me a acudir a la plaça de bous” amb motiu de la convenció del PP celebrada el proppassat 3 d’octubre.
—Va ser un dia realment agradable, perquè vaig poder parlar amb companys meus de Galícia, Andalusia, Madrid, Catalunya, Canàries, Balears... Vaig parlar amb gent de la meua època de govern que té un bon record meu i amb militants més joves del partit que també van fer-se fotos i van preguntar-me coses. Va ser una jornada molt entranyable.
Són les 13 hores i 10 minuts. Després d’una hora i mitja d’intervenció de Camps, els periodistes marxen cap a les redaccions per preparar la peça. D’altres, que l’han enviada mentrestant, opten per anar a dinar. Ja és massa tard i ningú no pren el cafè a què convidava Camps. Tots els periodistes s’apressen a abandonar els baixos de l’hotel.
Tots menys un, el més jove, que ha perdut el seu telèfon mòbil i pregunta ací i allà si algú l’ha vist. No pot parar lluny, perquè l’espai és reduït i el temps que ha transcorregut des de la fi de la compareixença és escàs. Algú deu haver-lo agafat sense donar-se compte que no era el seu...
Quan ja ha preguntat a tots els companys, el periodista interroga a l’expresident i els seus advocats si han agafat per equivocació algun dels telèfons que hi havia gravant a taula i Camps comprova que, efectivament, el porta a la butxaca.