El palmarès diu que no disposa de cap títol oficial, però el Llevant té el trofeu a les seues vitrines, els articles de premsa que en donen fe i fins i tot una cançó dedicada a ell, obra de Xavier Copado, Lliure. “La Copa és nostra per saber i féu saber a tots que el meu equip ja té una copa, i l’Espanya lliure un campió”, fa la seua lletra. “Rebaixar la foscor de la nit d’aquell juliol, encara que la sang baixava fluïda per Terol”, diu en un altre moment, fent una barreja de la competició futbolística i el conflicte bèl·lic. “La Copa és nostra encara que llavors se’ns tanqués amb clau la porta i no pugés al marcador”, acaba la cançó, “la Copa és nostra, i ho diu qui ho ha perdut tot, patí el malson d’una guerra i un refer-se de nou”.
I és que el Llevant FC va resultar vencedor d’aquell trofeu el 18 de juliol de 1937 a l’estadi de Sarrià de Barcelona, quan tot just es complia el primer any de l’alçament militar. La Federació de Futbol es nega a reconèixer-lo, tot al·legant que no van prendre part de la competició tots els equips de l’Estat.
En acabar la guerra, aquell equip, fundat en 1909, es fusionaria amb el Gimnàstic originant la Unió Esportiva Llevant-Gimnàstic, popularment coneguda com Udelage i més endavant rebatejada com Llevant Unió Esportiva, el seu nom actual.
El Llevant FC era l’equip dels Poblats Marítims, amb una massa social eminentment republicana, en contraposició al Gimnàstic, arrelat a la Ciutat Vella i de perfil clerical i petitburgès. Els primers van posar-hi el nom, i els segons, els colors —blau i grana— de la primera equipació i l’estadi de Vallejo, a la vora del llit del Túria. D’ací el malnom de “granotes”.
Emilio Nadal, llevantinista des de ben menut, era un jove estudiant d’Història quan va sentir parlar, per primera vegada, d’aquella copa proscrita. Un comentari que semblava fonamentar-se en la llegenda, més que no en la relitat. Ni tan sols sabien dir-li l’any en què s’havia produït aquell èxit esportiu.
Era un tabú entre els granotes, ningú no reivindicava la Copa de l’Espanya Lliure, tot i ser hereva directa de la Copa del Rei i la Copa de la República. Ni tan sols no estava exposada a les vitrines de l’entitat. Es trobava en parador desconegut. Precisament per això, Nadal va dedicar al futbol en temps de guerra el treball final del màster de periodisme que va cursar en concloure la carrera. Va ser aleshores, capbussat en la premsa valenciana de l’època, que Nadal va poder constatar l’existència del trofeu i prendre consciència del context històric tan especial en què va desenvolupar-se aquell campionat.
“Vaig revisar cada diari, des de juliol del 36, a la recerca d’informació sobre la Copa en qüestió”, recorda girant la vista enrere. “Sempre ens havien dit que els anys de la guerra van significar un ‘parèntesi’ en les competicions futbolístiques, però no va ser així”, explica. La premsa anava plena de partits que es disputaven. De fet, l’estudiós de la matèria José Ricardo March n’ha comptabilitzats prop de 600. “En alguns casos eren partits amistosos per recaptar diners i enviar-los als combatents del front”, puntualitza Nadal.
També va haver-hi competició de lliga, però. En concret, la Lliga del Mediterrani, que disputaven els equips dels territoris que es mantenien fidels a la legalitat republicana. Després, en acabar aquell torneig, els primers classificats es guanyaven el dret de disputar la Copa, seguint el mateix patró de les temporades prèvies a la guerra. El Llevant va poder participar-hi, a la de 1937, per la renúncia del FC Barcelona, que va marxar a Mèxic de gira. “Van tractar de clonar les competicions, de competir amb normalitat dins de la anormalitat”, continua Nadal. La final va ser de rivalitat màxima, amb el València FC, i el resultat va ser ajustadíssim: 1 a 0, gol de Nieto.
“Vaig sentir-me com Indiana Jones, com si haguera trobat un gran tresor!”, diu Emilio Nadal
En qualsevol cas, mai ningú no parlava d’aquella Copa. Fins el febrer de 2000, quan Nadal, treballant al diari El Mundo, va suggerir de fer un reportatge sobre el tema… “Si trobes la copa, si realment existeix, faràs l’article”, van reptar-li a la redacció. I ell, bon amic d’un nebot de l’expresident del club Ramón Victoria, va quedar amb tots dos per buscar-la un dia a l’estadi. Al Nou Estadi, ara Ciutat de València.
“I allà estava, dins d’una vitrina enorme, mig amagada, al costat d’un fum de copes rovellades”, recorda emocionat. “Vaig sentir-me com Indiana Jones, com si haguera trobat un gran tresor!”, evoca amb orgull. Nadal ocupa actualment el càrrec de responsable de patrimoni històric de l’equip granota.
En aquest sentit, ja no resulta tan difícil de trobar material relatiu a la Copa del 37. À Punt, en un documental dirigit per Pau Martínez, va dedicar-li un reportatge molt emotiu, en què contextualitzava aquell campionat i el futbol sota la guerra.
L’impuls reivindicatiu
L’impuls reivindicatiu arribaria en 2007, i de manera unànime, al Congrés dels Diputats. Tots els grups polítics van votar favorablement una proposició no de llei presentada per Esquerra Unida en què s’instava la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) a declarar el Llevant guanyador de Copa del 37. Hi va jugar a favor que el popular Vicente Martínez Pujalte haguera estat vicepresident de l’entitat granota. Això va aplanar el camí al “sí” del PP, la formació que hi podia albergar més reticències.
Però qui va fer mans i mànigues per aconseguir-ho va ser la diputada Isaura Navarro, aleshores diputada d’Esquerra Unida al Congrés i ara secretària autonòmica de Sanitat de Compromís. Ella, esperonada pel company de partit Xavi Rius —membre destacat de la penya Tòtil i ara també a Compromís—, va defensar el reconeixement d’un títol disputat “a l’empara del Govern legal, legítim i democràtic”.
Com ella mateixa va afirmar en comissió, calia “reparar un greuge esportiu, social i humà”. “Efectivament, no van jugar equips de tot l’Estat, però el 1939 tampoc no hi va jugar cap equip de Múrcia, el País Valencià, Catalunya ni les illes Balears, i en canvi, els títols d’aquell any sí que han estat reconeguts”. Per exemple, la Copa del Generalíssim, guanyada aquell any pel Sevilla FC.
L’any 1935, el Llevant ja s’havia plantat a les semifinals de Copa després d’haver eliminat el València i el Barça. El Sabadell va deixar-lo fora de la final. Era un equip solvent, amb futbolistes d’època com Calpe i Dolz, els Morales i Roger de l’època. La Copa del 37 —el Llevant va fitxar alguns futbolistes del Gimnàstic per disputar aquell campionat— significava la culminació d’un creixement lent però constant.
Dos grans estudiosos de la història del club, Felip Bens i José Luis García Nieves, ho van escriure a Històries del Llevant UD: 110 anys de resistència (Drassana, 2019): “El títol conquistat en Barcelona és potser el capítol més important d’un historial de greuges, episodis de mala fortuna i inoportuns creuaments del destí. El Llevant FC va veure truncada la seua trajectòria, amagats els seus grans èxits i obligat a la fusió. Però resistiria, com la seua afició, lluitant fins a la victòria a través del temps pel reconeixement del seu gran títol”.
La RFEF, no obstant, de moment s’ha negat a atorgar validesa legal a aquell campionat. L’anterior president, Ángel María Villar, s’hi va negar reiteradament. Ni tan sols no se li va entendrir el cor quan va rebre, de mans del president del Llevant, una reproducció a escala de la copa original. Corria l’any 2013.
L’actual, Luis Rubiales, de moment no se n’ha pronunciat. Es dona la circumstància que Rubiales, expresident de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), el sindicat que els aplega, va ser jugador del Llevant de 2003 a 2008.
La consellera, disposada a pressionar
La reclamació ha agafat intensitat i ha arribat a la Generalitat. La consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, acaba de remetre una carta al president del Llevant, Quico Catalán, en què es posa a la seua disposició per cotribuir a aquesta sol·licitud. Des del club agraeixen l’ajuda de l’administració i comuniquen que properament concertaran una reunió amb ella.
“Una de les nostres funcions és recuperar la memòria democràtica, i aquesta Copa es va disputar a la zona de l’Estat on encara operava la legalitat republicana”, apunta la consellera. “El no reconeixement de la Copa del Llevant suposa un greuge comparatiu respecte els campions del 39, que sí que han estat declarats com a tal, encara que aquella temporada tampoc no van participar equips de tots els territoris”, subratlla.
“Estem disposats a donar-los tot el suport que necessiten”, comenta Pérez Garijo, “hem de fer que el Consell Superior de l’Esport inste la Federació de Futbol a reconèixer aquest títol”. La consellera es mostra disposada a arribar fins la Federació, si cal, per exigir-ne el reconeixement. “Es tracta d’un organisme de titularitat privada, però entre tots ho hem d’aconseguir”, anima la consellera.
I és que, efectivament, als diaris d’aquells dies tothom entenia que el Llevant era el guanyador de la Copa de 1937. La dictadura franquista, com en tantes altres qüestions, va entelar aquell èxit esportiu fins esborrar-lo de la memòria de la gent. D’ací que siga un títol proscrit, del qual no s’ha parlat obertament fins el segle en curs.
Ara el Llevant clama als quatre vents per la validació oficial de la seua Copa i l’exhibeix tant com pot. Va formar part de l’exposició dels 80 anys de la València republicana, organitzada per la Universitat de València en 2016; de l’exposició “La modernitat republicana”, que va instal·lar-se al MuVIM; ha estat present en diverses conferències sobre la República i en 2017 va presidir durant dos setmanes el saló de cristall de l’Ajuntament de València en una exposició commemorativa del trofeu guanyat pel Llevant. “Estem fent un treball de difusió i de sensibilització”, emfasitza Emilio Nadal, “i la Federació Valenciana de Futbol, a través del seu president, Salva Gomar, també està implicant-se a fons”.
En efecte, la Federació Valenciana ha enviat un expedient a la RFEF en què enumera els arguments pels quals, al seu parer, caldria donar oficialitat total al títol aconseguit pels granotes. Van presentar-lo l’octubre de 2019, coincidint amb el 110è aniversari del naixement del Llevant, degà del futbol valencià (amb permís del Burjassot).
Un equip humil, sense grans trofeus a les seues vitrines, a qui se li nega la més important que ha guanyat al seu palmarès. Si enguany aconseguira “la segona”, com els seguidors no es cansen de repetir davant la bona marxa de l’equip, podria ser que en 2021 en guanyaren dues alhora. La del Rei, en què està a un partit d’arribar a la final, i la de la República, que per fi volen reconeguda. Seria un doblet èpic.