Les grans conquestes valencianes es produeixen a l’octubre. El 9 d’octubre de 1238, Jaume I abandonava la fortificació del Puig i el lloc de comandament de Russafa per tal de fer la seua entrada oficial a la ciutat de València. Les tropes musulmanes liderades per l’emir Zayyan Ibn Mardanix, havien capitulat uns pocs dies abans.
Vuit segles més tard, el 25 d’octubre de 2014, el magnat singapurès Peter Lim va eixir de la suite que ocupava a la planta més noble de l’hotel Las Arenas del cap i casal per tal de dirigir-se cap a l’estadi de Mestalla, on milers d’afeccionats van rebre’l entusiàsticament, com mai no havien rebut cap dirigent del club. Aglomeracions per veure’l arribar a la porta del camp, càntics elogiosos en trepitjar l’avinguda de Suècia, mosaic espectacular —amb el lema “Benvingut Peter”— a les grades i, per damunt de tot, la sensació estesa de què per fi es recuperava la grandesa perduda. La vespra d’aquella jornada històrica, Lim havia signat a Madrid, amb els representants de Bankia, l’adquisició del 70% de les accions del València CF —fins aleshores, en possessió de la Fundació València CF— a canvi de 94 milions d’euros.
Amb aquells 94 milions, Lim va satisfer el deute que la fundació tenia contret amb l’entitat bancària. Cinc anys abans, en 2009, aquest organisme havia passat a esdevenir el màxim accionista del club en una jugada patrocinada per la Generalitat Valenciana. Francisco Camps, que n’era el president, es negava a veure com el seu equip de l’ànima entrava en concurs de creditors, tal com ja li havia succeït al Llevant UE, el germà pobre de la ciutat. L’operació Lim comportava que el club, capitanejat pel multimilionari asiàtic, abonara els 230 milions addicionals que encara li devia a Bankia en un període de 15 anys. A més, calia retornar un altre préstec de La Caixa per valor de 25,6 milions.
Els números rojos eren l’herència de la pèssima gestió duta a terme per Juan Soler, president de 2004 a 2008, quan la seua família posseïa el 37% de les accions. Fou Soler, també catapultat a la presidència de l’entitat pels dirigents del PP, qui va endeutar el club de manera exorbitant amb la missió de construir una nova ciutat esportiva al mas de Porxinos —amb una requalificació sucosa, taxada en 120 milions d’euros, que tant el TSJCV com el Suprem acabarien anul·lant— i, sobretot, la construcció d’un nou estadi a l’avinguda de les Corts Valencianes, en plena zona d’expansió de la ciutat. Les obres del recinte porten aturades 10 anys i mig, i l’emblema del València CF del futur, que havia de servir per multiplicar-ne els ingressos —com en el cas de l’Atlètic de Madrid, que ha canviat el Vicente Calderón pel Wanda Metropolitano—, ha esdevingut un autèntic malson.
Les conseqüències dels anys de disbauxa es paguen encara avui. L’1 d’octubre passat, l’Audiència de València feia pública la sentència que condemnava Soler a dos anys de presó per l’intent de segrest —amb sicaris inclosos— de Vicente Soriano, qui va rellevar-lo fugaçment a la presidència del club i li devia, segons denunciava, 85 milions d’euros.
Sense els ingressos provinents de la venda de les parcel·les del vell Mestalla, Lim no pensa reiniciar les obres del nou
Pel que fa als terrenys del vell Mestalla, on el València continua disputant els seus partits, l’oferta més interessant presentada fins ara —al voltant dels 130 milions— queda molt lluny dels 200 i 300 que es va especular fa anys. Per si no n’hi havia prou, la cooperativa que ha obtingut dret preferencial d’adquisició per aquest cost, ADU Mediterráneo, de moment no ha venut el sòl terciari de la parcel·la, cosa que encareix els preus d’uns habitatges —en funció del tamany, van dels 350.000 euros als 2 milions d’euros— que potser es troben fora de mercat i que, per tant, amenacen de quedar-se sense prou compradors.
ADU havia de confirmar el 15 d’octubre a la consultora Deloitte que continuava les passes per aixecar les torres projectades a les parcel·les del vell estadi i no ho va fer. El club li n’ha concedit uns dies més de marge. Sense els ingressos provinents de la cooperativa —avançats pels clients d'ADU que hagen aportat la sucosa reserva corresponent— el València CF no reiniciarà les obres del Nou Mestalla, el disseny del qual va reformular-se per abaratir-lo. La darrera data d’inauguració prevista apuntava el setembre de 2022, és a dir, a començaments de la Lliga 2022-2023.
No és or tot el que lluu
El salvador Lim va evitar el concurs de creditors, sí, però el rumb del club ha quedat en les seues mans, exclusivament. Gràcies a l’ampliació de capital que va efectuar en 2017, va apropiar-se el 82,3% de les accions. Amb un agreujant, a més: l’acord Bankia-Lim va obrir la porta a un quitament encobert de 56 milions d’euros, però amb la condició que el magnat asiàtic no es desfera de la majoria accionarial del club. Si passara a ostentar menys del 51% de l’accionariat, l’entitat financera podria exigir aquests diners que de moment li ha perdonat.
Lim visita molt esporàdicament València mentre assisteix a partits de gran transcendència continental que no disputa el seu equip
El València CF ben bé podria passar a dir-se Meriton CF, doncs. El hòlding empresarial propietat de Lim és l’amo i senyor del club, qui fa i desfà a plaer. A escassos mesos de concretar-ne la transacció, qui era president de l’entitat, Amadeo Salvo, va fer fora l’argentí Juan Antonio Pizzi com a entrenador per posar-hi Nuno Espírito Santo, un portuguès sense a penes experiència a la banqueta però situat a l’òrbita de Jorge Mendes, íntim de Lim que exerceix com a representant de Cristiano Ronaldo i de centenars de futbolistes més. L’arribada aquell any d’Enzo Pérez, Andre Gomes o Rodrigo Moreno, jugadors que també procedien de la lliga portuguesa, ja permetia intuir quin rumb seguiria el club: el negoci elevat a l’exponent màxim, un serial de compravendes amb comissions milionàries pel mig que ningú no sap ben bé qui es queda. L’expresident valencianista Paco Roig, entrevistat recentement en aquest setmanari, ja deixava anar un aire de sospita.
I és que, efectivament, no és or tot el que lluu. Lim no és ben bé Roman Abramóvitx, el magnat petrolier rus que controla el Chelsea FC. Tampoc no té res a veure amb Nasser Al-Khelaifi, que representa els interessos de Qatar Investment Authority al Paris Saint Germain. Ni és com el xeic Mansour bin Zayed, membre de la família reial dels Emirats Àrabs Units i propietari del Manchester City, on militen Pep Guardiola, Ferran Soriano i Txiki Begiristain.
La fortuna de Lim és inqüestionable —una de les 10 riqueses més importants de Singapur— però ell contempla el futbol més com a business que no com a gaudi personal. Visita molt esporàdicament València mentre no dubta a creuar el planeta per a l’hora d’assistir a partits de gran transcendència continental que no disputa el seu equip però que són els que realment l’apassionen. Vol signar grans traspassos en lloc de mantenir les principals figures de l’equip per tal que cada vegada siga més potent: les vendes de Paco Alcácer i Andre Gomes al Barça, la de Marcelo Otamendi al Manchester City i la momentàniament frustrada de Rodrigo a l’Atlètic de Madrid en són bona mostra. La intenció, des del minut u, era precisament aquesta: treure profit de jugadors joves, adquirits a un preu relativament assequible o provinents del planter, i desprendre-se’n pel doble o el triple de diners així que fora possible. O, per ser més exactes, om abans millor.
Foc i flama
La destitució de l’entrenador Marcelino García Toral, a començaments de la temporada en curs, ha destapat la caixa dels trons. Les crítiques implícites del mister al seu model de negoci —va reiterar que, sense Rodrigo, el València no podia marcar-se l’objectiu de quedar entre els quatre primers classificats, les posicions que donen accés a la UEFA Champions League i que suposen una injecció econòmica brutal— li van costar el càrrec malgrat els seus èxits esportius: en els dos exercicis com a màxim responsable tècnic, Marcelino va classificar l’equip per a la Champions i fins i tot va aconseguir la copa del Rei, i posà fi així a una sequera de títols que ja s’allargava 11 anys.
L’alegria amb què fou rebut Lim ha mutat en una aversió general que es palpa al camp, les xarxes socials i els mitjans de comunicació
El comiat de Marcelino i el seu equip de treball, integrat per una desena de persones, ha precedit el del també asturià Pablo Longoria, especialista en futbol internacional reclutat per a captar nous talents i recomanar possibles fitxatges. Dues persones que van aterrar a València sota l’auspici del mallorquí Mateu Alemany, que ha esdevingut un ídol entre la massa valencianista però que aquests dies negocia la seua eixida del club. Com a director general, Alemany ha aconseguit que el València abandone la segona meitat de la classificació i esdevinga, de nou, un equip competitiu. Des dels temps de Vicente Peris, a cavall dels 60 i els 70, no hi havia un directiu tan influent —i estimat— al si del club. El desig de Lim de tutelar cada moviment, però, l’ha dut a desfer-se’n.
El València 2019-2020 sembla una falla en flames. L’alegria amb què fou rebut Lim ha mutat en una aversió general que es palpa al camp, les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que majoritàriament van saludar la seua arribada amb bombo i platerets i que ara marquen distàncies o s’hi oposen obertament.
El diari esportiu de referència, Superdeporte, va ser un dels que va implicar-se més a fons a favor de la venda a Lim, així com el telepredicador Julio Insa, que amb el seu tarannà populista fa dècades que fidelitza desenes de milers de seguidors. Amb tot, aquell moviment accionarial segurament no hauria fructificat sense la implicació total de qui era president, Amadeo Salvo, i qui dirigia la Fundació, Aurelio Martínez. Tots dos van lloar les bondats de l’oferta de Lim, fins al punt de convocar els socis i accionistes a Mestalla en un acte que evocava l’Encontre Mundial de les Famílies celebrada a València en 2006. En aquest cas, Déu era Lim, el papa era Salvo i l’arquebisbe-cardenal, Martínez. I a la grada, milers de fidels disposats a donar de baixa el seu compte de Bankia si no prosperava la venda i el banc es decantava per alguna de les altres ofertes presentades.
En aquest cas no sols van jugar a favor les més altes instàncies del PP —el president Alberto Fabra va reunir-se secretament amb Lim a instàncies de Salvo—, sinó també el propi Aurelio Martínez, catedràtic d’economia aplicada de la UV molt lligat al PSPV-PSOE, i Lluís Miquel Campos —amic personal de Salvo que va promoure la venda a Lim des del programa nocturn d’Insa—, un home significat a Compromís.
Una repassada als comentaris reverents amb Lim que els seguidors del València publicaven en 2014 contrasten, i de quina manera, amb els que els mateixos autors publiquen ara. Amb una diferència considerable: ara fa cinc anys, qui tenia la paella pel mànec eren les institucions públiques i els prohoms del valencianisme que formaven part de la Fundació, i ara, Lim és qui ha de mostrar interès per vendre el paquet accionarial, cosa que no sembla disposat a fer.
La tensió és elevada. Qui oficia com a president, l’indi Anil Murthy, va ordenar callar a l’afició que el criticava a l’últim partit celebrat a casa. Anteriorment ja havia diferenciat els “bons valencianistes” dels que el critiquen i fa poc, després de la dura derrota per 5 gols a 1 al Camp Nou —en el primer partit d’Albert Celades com a entrenador, en substitució de Marcelino—, el club va publicar un tuit probablement dictat per ell en què s’afirmava “es lo que hay”.
L’erradicació de la Curva Nord per la presència d’elements feixistes constitueix el seu principal èxit. En contra, una gestió manu militari que ni tan sols no gosa subscriure Salvo. En declaracions a À Punt, aquest empresari que ara posseeix la UE Eivissa, s’ha tret les puces de sobre: “No vaig negociar jo, sinó la Fundació... A bou passat, tots marquem gols”. I ole. •