Política i esport

Un Mundial de targeta roja

Sospites de suborns, alteracions del calendari futbolístic europeu, explotació laboral, xifres terrorífiques de treballadors morts amb la construcció dels estadis, maltractament de les persones LGTBI, masclisme institucional, llibertats en fora de joc, absència de tradició futbolística... La cita mundialista de Qatar 2022 s’ha convertit en la campiona dels escàndols. EL TEMPS dissecciona les ombres d’un trofeu, concebut per llavar la imatge d’un emirat absolutista, que arranca el 20 de novembre vinent i finalitzarà el 18 de desembre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'estrena de Quique Setién als comandaments del submarí groguet semblava prometedora. Els jugadors del Vila-real CF estaven firmant una primera part contra l’Athletic de Bilbao de bon futbol i certa seguretat defensiva. Però una passada de taló de l’argentí Giovani Lo Celso, mitjapunta del conjunt de la Plana Baixa, es convertiria en l’inici del vendaval basc i del malson per als valencians. L’estrella havia de retirar-se quan el rellotge encara no havia depassat àmpliament la mitja hora de joc. La cara del futbolista evidenciava preocupació: podia sumar-se a la llista de pesos pesants que, arran de les seues lesions, es perdran la cita mundialista de Qatar.

En una temporada atípica, tallada de soca-rel de novembre a desembre per la gran competició de seleccions, carregada de partits per la particularitat de disputar en hivern el gran esdeveniment de l’esport rei, jugadors de renom com ara els francesos Paul Pogba i N’Golo Kanté, el portuguès Diogo Jota o l’alemany Timo Werner han dit adeu al trofeu pels seus problemes físics, així com altres temen qualsevol contratemps inesperat. Al futbol s’ha instal·lat un cert estat de psicosi cada vegada que un futbolista exhibeix molèsties. Ningú es vol perdre una experiència d’aquest calibre. Les darreres jornades de la lliga espanyola i la primera ronda de la Copa del Rei en la qual participen equips de la primera divisió han quedat relegades a un segon pla per la proximitat d’un Mundial que arranca el 20 de novembre i s’acabarà el 18 de desembre.

A pesar que els focus estan pendents de l’estat de cada selecció, Qatar s’ha erigit en un Mundial tacat de sang, esquitxat pels escàndols i assetjat per les ombres. Les sospites de corrupció, els abusos laborals, els milers de morts de treballadors en la construcció dels estadis, la persistència del règim autoritari qatarià en la criminalització penal del col·lectiu LGTBI i la discriminació institucional cap a les dones envolten una cita que ha estat qualificada per organitzacions en defensa dels drets humans, com ara Amnistia Internacional, com a la “Copa de la vergonya”.

Origen corrupte

Any 2010. Al Palau de l’Elisi, seu de la presidència de la República de França, es produeix un esmorzar entre altes figures de la política i el futbol internacional. L’aleshores president francès, el conservador Nicolas Sarkozy, exerceix d’amfitrió d’un àpat entre l’actual emir de Qatar, Tamin bin Hamad al-Thani; el xeic Hamad ben Jassem, llavors primer ministre de la monarquia autoritària; l’exfutbolista Michel Platini, que exerceix de president de la UEFA, una de les màximes institucions del futbol mundial, i Sebastien Bazin, del fons Colony Capital, en aquell moment propietari del PSG abans del desembarcament al club de Qatar Sports Investment. La reunió serveix, segons la investigació de la revista France Football, d’inici d’una trama de presumptes suborns per a l’elecció de Qatar com a seu del Mundial de futbol del 2022. A la trobada es firma un pacte que inclou el suport de Platini a la candidatura del país àrab a canvi que l’emirat absolutista rescate financerament el PSG.

Qatar repetiria la jugada a l’Estat espanyol. “La revista France Football va desvelar una teranyina impulsada pel president del Reial Madrid, Florentino Pérez, l’aleshores president del FC Barcelona, Sandro Rossell i el llavors president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Maria Villar, per afavorir la selecció de Qatar com a seu mundialista en contraprestació de reforçar i millorar els interessos econòmics particulars de Pérez i Rossell al règim dictatorial”, explica el periodista Fonsi Loiaza, autor de l’obra Qatar: Sangre, dinero y futbol (Akal, 2022). “És un dels diversos tentacles d’una trama denominada com a Qatargate, la qual va derivar en un procés de corrupció que afectava la FIFA, la màxima institució mundial del futbol de seleccions, i on ha quedat assenyalat l’expresident de l’organisme, Joseph Blatter”, complementa.

Les sospites de corrupció han tacat el currículum dels exdirigents del futbol mundial Joseph Blatter i Michel Platini. 

“No cal ser cap geni estil Sherlock Homes per saber que la decisió d’escollir Qatar com a seu del Mundial del 2022 va estar marcada per la corrupció. Es tractava d’una decisió contra tota lògica. De fet, només cal considerar un factor per entendre la motivació de l’elecció: van votar a favor de Qatar amb la previsió que el Mundial se celebrara en juny, quan les temperatures de Qatar ascendeixen a 50 graus, la qual cosa impossibilita la pràctica del futbol”, raona el periodista John Carlin, que subratlla de manera crítica com es va seleccionar un país “amb poca tradició futbolística i incapaç d’omplir els estadis”. “En aquella jornada negra per al futbol internacional van sortir guanyadores les dues candidatures amb pitjor valoració tècnica de la FIFA, és a dir, Rússia per acollir el passat Mundial del 2018 i Qatar per albergar-hi la cita d’enguany”, completa Aitor Lagunas, editor de la revista Panenka.

Les sospites de corrupció en l’elecció d’un Mundial de futbol, tanmateix, no són noves. “Aquella jornada fou, simplement, l’última jugada de la FIFA a la recerca d’augmentar el seu negoci, però no era l’únic cas, ni de bon tros, amb ombres de presumpta corrupció. El Mundial de Sud-àfrica 2010 també va estar-hi assenyalat, així com el mateix exfutbolista Franz Beckenbauer va estar acusat de comprar vots per aconseguir la celebració del Mundial a Alemanya”, contextualitza el també analista futbolístic a la televisió. “Els mundials s’escullen a través dels suborns. No sobta que un país amb el potencial econòmic de Qatar puga comprar-se un Mundial. Sobta la seua poca tradició futbolística, però ni Sud-àfrica ni els Estats Units d’Amèrica comptaven tampoc amb arrelament futbolístic”, anota Diego Barcala, director de la revista Líbero, que assenyala: “Els suborns han estat el paisatge habitual de l’elecció d’aquestes cites. Per què arran de la selecció de Qatar va esclatar l’escàndol de corrupció de la FIFA? Per què la perjudicada d’aquella decisió van ser els Estats Units d’Amèrica? L’informe que destapa l’escàndol està elaborat per un antic fiscal estatunidenc”.

 

Drets humans, en fora de joc

La vida de Deepak, un dels milers dels treballadors procedents de Bangladesh, l’Índia o el Nepal que han participat en la construcció dels estadis, ha estat un infern. “Viure ací és com estar a una presó”, va afirmar un obrer en un informe publicat per Amnistia Internacional l’any 2016, quan el focus sobre el Mundial de Qatar restava força allunyat. La seua apreciació no era anecdòtica, sinó que coincidia en el relat d’altres persones contractades per aixecar els coliseus futbolístics: “Estic fart d’aquest lloc. El treball és dur, el campament està brut i és xicotet. I encara no he rebut cap paga”.

L’organització internacional a favor dels drets humans retratava aleshores un panorama laboral dantesc, propi d’altres èpoques: les persones migrades que treballaven en la construcció dels temples futbolístics havien de pagar 500 i 4.300 dòlars per aconseguir una feina a Qatar quan el salari que percebien al mes, sotmès sovint a impagaments i endarreriments, era de 220 dòlars; els contractistes mentien sobre les retribucions; s’havien d’allotjar en habitacions amb poca higiene, manca de seguretat alimentària i suportant condicions d’amuntegament a un mateix espai; tenien prohibit anar-se’n de l’estadi i del campament on vivien, així com eixir del país o canviar de treball. Encara més, sense possibilitat de sindicar-se, qualsevol queixa o clam d’ajuda era contestat amb amenaces. Les empreses, de fet, s’apoderaven del passaport per controlar els empleats. Tot quan Qatar preveia invertir 200.000 milions de dòlars en el Mundial i la FIFA ja s’ha assegurat uns ingressos de 5.518 milions d’euros per a la cita esportiva.

“Els treballadors han hagut de suportar jornades a l’aire lliure amb temperatures elevadíssimes, que, de vegades, arribaven als 40 graus”, censura Carlos de las Heras, responsable d’esport i drets humans d’Amnistia Internacional. Encara que l’organització humanitària ha evitat donar xifres de morts “perquè és complicat proporcionar-ne una amb la informació disponible”, una investigació del diari britànic The Guardian va estimar en 6.500 els treballadors que havien perdut la vida. “Aquest Mundial està tacat de sang. S’ha construït sobre les morts dels obrers”, denúncia Loiaza, que retrau “la celebració d’un Mundial en un país que no respecta els drets del col·lectiu LGTBI”.

L’explotació laboral dels treballadors que han construït els estadis del campionat ha mostrat la cara B del règim de Qatar / Europa Press

Human Right Watch, precisament, va destapar a finals del mes d’octubre sis casos de pallisses greus i altres cinc d’abusos sexuals sota custòdia policial entre 2019 i 2022. “Mentre Qatar es prepara per acollir la copa del món, les forces de seguretat detenen i abusen de persones LGTBI simplement pel que són”, va criticar Rasha Younes, investigadora de l’ONG en matèria de drets LGTBI. “Qatar prohibeix l’homosexualitat i la castiga amb penes de presó de fins a set anys. És cert que s’ha anunciat que no hi haurà problemes en aquest sentit, però hem de mantenir-nos expectants envers aquesta situació”, exposa De las Heras, que remarca que “les dones a Qatar encara són considerades com a ciutadanes de segona, perquè estan sotmesos a la tutela masculina”.

“La celebració del mundial a Qatar em sembla tristament coherent amb l’evolució del futbol, i tristament coherent amb la integritat de la FIFA. Que, realment, se celebre aquest Mundial en Qatar és un fracàs per a tots aquells que estem implicats en el futbol, des d’aficionats fins a mitjans de comunicació, així com per als mateixos jugadors i les federacions. És un fracàs com a esport, i com a societat global: s’han passat totes les barreres i no hem estat capaços d’aplicar el fre de mà”, lamenta Lagunas. “Disputar el campionat del món a Qatar és absurd, grotesc i ridícul. És desesperant com ens prenen el pèl als innocents aficionats al futbol. El futbol és una cosa que la gent sent en les seues entranyes, en els seus cors, que té ànima, i està llevant-li-la. Serà un Mundial sense ànima, quan sempre ha estat una cosa emocionant i ha tingut aquesta part espiritual”, s’indigna Carlin.

Golejada de sportwashing

Qatar no ha estat l’únic règim autoritari que ha albergat un Mundial. La Rússia de l’autòcrata Vladímir Putin fou la seu de l’edició passada i l’Argentina del dictador Jorge Rafael Videla va acollir-lo l’any 1978. L’objectiu d’aquests països autoritaris, segons explica De las Heras, “és oferir una imatge moderna i d’avantguarda al món, allunyada de les vulneracions dels drets humans”. “S’ha de recordar que Espanya fou escollida seu d’un mundial en els anys setanta, quan no era una democràcia incipient, sinó una dictadura obscura, violenta i trista per als drets humans”, rememora Barcala, que dubta de l’eficàcia d’emprar un Mundial de futbol per blanquejar la imatge d’un país antidemocràtic: “La meua sensació és que s’hi gira en contra. En el Mundial d’Argentina de 1978 es va parlar dels assassinats, les violacions i els segrests extrajudicials de la dictadura. La visita de la selecció dels Països Baixos a les Mares de la Plaça de Maig va col·locar la qüestió al focus mediàtic”.

Amnistia Internacional, amb el propòsit d’evitar que les vulneracions dels drets humans queden relegades a un segon pla quan comence el baló a rodar, ha engegat una campanya per indemnitzar les víctimes dels abusos laborals a Qatar. La iniciativa ha comptat amb el suport de seleccions com ara Dinamarca, Anglaterra, Països Baixos, Alemanya o Bèlgica. Encara més, hi ha futbolistes, com ara el migcampista del Reial Madrid, el teutó Toni Kroos, que han mostrat les seues reserves sobre la celebració de la cita mundialista a Qatar, així com exjugadors com el francès Eric Cantonà, conegut per la seua militància antifeixista, va expressar: “No veuré el Mundial. Ha mort gent construint els estadis. No és un país de futbol”.

Les crítiques des del món del futbol al Mundial a l’emirat autoritari, de cert pes a països centreeuropeus i escandinaus, han estat quasi inapreciables a l’Estat espanyol. “És conseqüència del conservadorisme del món del futbol, així com dels deures pendents d’Espanya per recuperar la memòria de les víctimes de la dictadura”, considera Lagunas. La Federació Espanyola, encapçalada pel controvertit Luis Rubiales, s’ha mantingut en silenci envers les reaccions d’altres seleccions que han anunciat gestos simbòlics a favor dels drets LGTBI a Qatar, com ara lluir braçalets amb els colors de la bandera del col·lectiu. “Aquests gestos m’impressionen molt poc. Si s’ho volen prendre seriosament, que no acudisquen al Mundial. Fer això és pur postureig”, opina Carlin.

Rubiales, fins i tot, ha ignorat les reiterades peticions d’Amnistia Internacional perquè se sume a la campanya de reparació dels treballadors explotats. Les aspiracions espanyoles d’albergar un Mundial i els contractes de la Federació amb la dictadura saudita per celebrar diverses edicions de la Supercopa d’Espanya ho explicarien. “Serà un Mundial on hi haurà molts jugadors que aniran amb el nas tapat, molts mitjans o periodistes l’analitzarem amb el nas tapat, i molts aficionats el veuran amb el nas tapat”, ressalta Lagunas. El símptoma de la mercantilització extrema de la mística d’un Mundial emprat com a ferramenta per llavar la imatge d’una monarquia autoritària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.