-Les faccions del franquisme, el terrorisme de l'extrema dreta, les agressions neonazis dels anys noranta, la xenofòbia ultra contra l'islam o l'auge de l'ultraconservadorisme de Vox. La larga marcha ultra. Desde la muerte de Franco a Vox (1975-2022) és un recorregut per 47 anys de moviments extremistes a l'Estat espanyol. Quin era el propòsit d'aquesta obra totèmica?
El propòsit del llibre és contar i explicar l'evolució de l'extrema dreta, tant del sector neofeixista com de la facció integrista, des de la mort de Franco, un poc més abans, als anys 1972 i 1973, fins arribar a l'emergència de Vox. Per què ho faig així? Per què hi havia molta gent que quan va arribar Vox a les institucions, quan va aconseguir dotze diputats a Andalusia, van exclamar amb sorpresa com havia estat possible. A l'obra, es detalla no només l'evolució d'aquestes faccions de l'extrema dreta, sinó la interrelació entre grups ideològics diferents. És un llibre d'història, de narrar la història d'Espanya des d'aquest punt de vista, al qual no s'havia prestat massa atenció fins al moment i que arran la irrupció de Vox s'ha convertit en decisiu en la política actual.
-Arranca aquest llibre amb les famílies de la dictadura, així com amb els moviments dels serveis secrets del franquisme a favor de grupuscles violents. Quines van ser les maniobres de la intel·ligència espanyola?
L'estratègia va ser molt senzilla: es tractava d'aturar l'evolució democràtica, els avanços en matèria social i política. I aquella tàctica, estava molt vinculada a la violència, la qual era de caràcter involucionista. Recordem que era una època amb soroll de sabres, on l'exèrcit estava exasperat. Al llibre, desgrane el recorregut d'aquelles forces que venien directament de l'aparell franquista, com ara Falange o Fuerza Nueva, així com altres que estaven al voltant, com puga ser CEDADE. Narre un moment històric ple de sang, però també farcit de política per aturar el procés de represa democràtica. S'ha de pensar que el partit més important durant el tardofranquisme d'aquella estirp d'extrema dreta era Fuerza Nueva, que aglutinava als partidaris del franquisme polític i a gent jove que volia passar a l'acció directa.
-Quina fou la responsabilitat dels serveis secrets en l'aparició de grups terroristes com ara Guerrilleros de Cristo Rey o parapolicials com ara Defensa Universitària?
Foren els encarregats de posar en marxa tots aquells grups. A l'obra, ho explique en un dels primers capítols. La relació dels serveis secrets, dels serveis d'intel·ligència espanyols, amb grups d'extrema dreta fou molt forta i molt directa.
-En la convulsa transició, on el vot de les armes va influir força en la configuració de la represa democràtica, va emergir, dintre de les formacions nostàlgiques del franquisme, Fuerza Nueva. Apunta a l'obra que «el principal problema del cabdill Blas Piñar per a convertir-se en una força parlamentària consistia a calmar als seus cabdells, a qui tenia enquadrats en una estructura organitzativa paramilitar al més pur i ancestral estil feixista». Quina era l'ànima d'aquest partit?
Piñar volia seguir els passos de Giorgio Almirante a Itàlia, qui havia estat un dels màxims exponents del Moviment Social Italià, per convertir Fuerza Nueva en un partit amb representació parlamentària i capaç d'aglutinar al conjunt de les forces franquistes. El problema de Fuerza Nueva era que estava dirigit per gent que provenia del règim franquista i comptava amb militants joves que volien acció, de tarannà, realment, neofeixista. Aquesta combinació fou explosiva. Fuerza Nueva va tenir escissions que apostaven per la violència com a mètode polític. Era la gran contradicció, perquè aixoplugava la representació del feixisme espanyol clàssic importat de l'aparell franquista i, al mateix temps, gent jove que arribava seduïda per tota la parafernàlia dels uniformes, de l'estructura paramilitar, i que desitjava intervenir i actuar de manera violenta, com van evidenciar la taca de sang que van deixar durant la transició cap a la democràcia.
-Vostè, de fet, assenyala que «des de la mort de Franco fins al triomf electoral socialista, la violència ultra va comptar entre els seus executors amb militants que van sortir d'aquesta estructura paramilitar creada per l'organització juvenil de Fuerza Nueva». Quin paper va jugar aquesta secció juvenil en la llarga llista d'agressions i atemptats ultradretans durant la transició espanyola?
Eren la força de xoc. A l'obra, de fet, narre com funciona aquest grup, com exercien la violència, la seua tasca de defensa del partit, les seues accions al carrer i la seua activitat. D'aquests grups, com he dit abans, van sorgir escissions com ara el Front de Joventut, el Front Nacional i de Joventut, i altres com l'encapçalada per Ricardo Sáenz de Ynestrillas, amb la seua Legió de San Miguel Arcàngel. Piñar volia tenir un partit parlamentari, però el seu discurs, la seua manera d'actuar i la voluntat de la gent jove de practicar l'acció directa ho dificultaven. No debades, hi ha militants de Fuerza Nueva vinculats als crims més importants de la transició, des de la matança d'Atocha a l'assassinat de Yolanda González. Hi havia, fins i tot, connexions amb el Batallón Vasco-Español, actor de les trames negres involucionistes del tardofranquisme. Al llibre, dedique un capítol a explicar fil per randa l'ús de la violència per part de Fuerza Nueva, de com actuaven els seus militants en els actes públics i com s'organitzaven accions violentes concretes.
-En aquells temps, però, van conviure amb altres grups d'orientació neonazi, com ara l'associació wagneriana, CEDADE o les Joventuts Vikingues. Quines eren les diferències envers altres grupuscles ultradretans com les mateixes joventuts de Fuerza Nueva?
La diferència era total si parlem de CEDADE, el qual era un grup intel·lectual, que editava una revista i feia propaganda. Eren nazis directament, però es dedicaven a fer publicacions on feien apologia del revisionisme de l'holocaust. Tenien un centre de propaganda fortíssim a Barcelona, des d'on repartien a la resta d'Europa. No eren nacionalistes radicals franquistes, és a dir, ultraespanyols, tenien un concepte de la raça, hitlerià. Ara bé, havien teixit bones relacions amb la resta de la xarxa ultradretana i d'extrema dreta. Hi havia el punt en comú de combatre l'esquerra.
-El cop d'estat fallit del 23-F canvia el pas i l'escenari per a tots aquests moviments, els quals, com vostè narra amb precisió, van estar-hi involucrats profusament. Què significa per als ultradretans el fracàs d'aquesta insurrecció antidemocràtica?
Empíricament, està demostrat que una vegada va fracassar el cop, va caure l'activitat violenta, així com va aturar-se el creixement dels sectors al voltant de Fuerza Nueva i la resta de faccions partidàries del règim franquista. La cirereta del pastís fou el triomf del PSOE a les eleccions de l'any 1982. A partir d'aleshores, Fuerza Nueva va desintegrar-se com a partit i va quedar-se solament com a una associació cultural. La desintegració de Fuerza Nueva va deixar tota aquesta gent òrfena de partit i va accelerar-se un intent de renovació generacional a l'extrema dreta.
-La dècada dels noranta és disseccionada com a una època de certa emergència neonazi, amb proliferació d'agressions per part de grupuscles com ara Bases Autónomas, o, en el cas de València, Acción Radical. Quines són les causes d'aquesta transformació d'una part de l'extrema dreta més radical?
La caiguda del partit més important de l'extrema dreta, com ara Fuerza Nueva, i la manca d'atractiu de Falange, qui havia ostentat quotes de poder durant els quaranta anys de la dictadura, van provocar el sorgiment de força grupuscles atomitzats, organitzats com a cèl·lules i, fins i tot, de manera clandestina i amb una acció clarament antisistema. L'extrema dreta estava invisibilitzada, perquè aquesta mena de grupuscles nacional-revolucionaris no comptaven amb dirigents capaços de tenir una imatge i poder atreure grans masses. Alguns van adquirir notorietat simplement per estar vinculats a agressions, accions violentes i, fins i tot, a assassinats i morts.
-Aquests grupuscles es nodrien, en molts casos, de persones provinents de les graderies radicals del futbol. Quin rol van jugar els ultres de l'esport rei en els moviments neonazis?
El futbol ha estat un lloc de captació de militants per a l'extrema dreta. S'ha de recordar que el fenomen skin va experimentar un desenvolupament molt fort a Espanya a partir dels anys noranta, i aquesta explosió va intentar ser aprofitada per part d'organitzacions ultradretanes. La repercussió d'aquests grups hooligans a Espanya va estar condicionada per l'associació a actes violents, al simbolisme polític i a la seua utilització per part de grups d'extrema dreta.
-Per a parlar de la nova pell de l'extrema dreta, cita a Umberto Eco, qui va expressar que «el feixisme pot tornar amb l'aparença més innocent». Com es produeixen aquestes mutacions? L'odi a l'islam, com abans ho era l'antisemitisme, sembla ser un dels factors a tenir en compte.
La immigració, especialment aquella provinent de les zones del Magreb, ha estat una de les soflames ja agitades pel patriarca dels Le Pen a França en els anys vuitanta. Una estratègia que moltes formes d'extrema dreta van intentar copiar a Espanya, com, per exemple, quan Josep Anglada deia allò de «primers els de casa». La islamofòbia, així com l'antisemitisme o la criminalització de la pobresa, han estat arguments de l'extrema dreta. De fet, l'extrema dreta va pensar que l'estratègia de Le Pen donaria els seus fruits a Espanya, que serien capaços d'importar fàcilment aquell fenomen de Le Pen, de tractar la immigració com al tema central per practicar una política ultranacionalista. Tanmateix, aquesta onada no va arribar-hi a casa nostra de manera immediata. Ha tardat prou.
-La força que ha recollit tots els fruits ha estat Vox, la qual va emergir com a una escissió del PP. Quins són els factors que provoquen el trencament amb l'antiga casa comuna de la formació de la gavina i per què es dona aquest ascens electoral fins a col·locar-se com al tercer partit amb més pes al Congrés?
El PP va convertir-se en la casa comuna de la dreta durant l'època de José María Aznar. En aquells temps, el PP aglutina des de la dreta menys radical fins a l'extrema dreta. No debades, els populars comptaven amb sectors molt radicals, amb una dreta força virulenta, com la representada per Maria San Gil o Jaime Mayor Oreja. També captaven un votant d'extrema dreta, que considerava útil escollir la papereta del PP contra el PSOE, l'esquerra i les forces independentistes. En un determinat moment, es produeix una escissió del PP, amb quadres provinents del partit de la gavina i amb experiència política. Es tracta d'una força a la dreta del PP, que, d'entrada, s'amaga sobre uns valors més ferms i un neoliberalisme més intens, però sense un discurs d'extrema dreta. Prompte, però, faran aquest pas d'erigir-se en una alternativa als votants més durs i virulents del PP. Vox se centrarà en aquells sectors amb desinterès per la política, aquells que pensen que tots els polítics són iguals, i ho farà prestant atenció a les generacions joves. Hi ha una dada important: el 52% dels votants de Vox no van viure la dictadura franquista. Aquest fet demostra que no buscaven solament els vots dels nostàlgics del règim de Franco.
-Arran del seu èxit electoral, la militància de Vox creix. De quins espais s'alimenta aquest partit d'extrema dreta?
Venen de Falange, Democracia Nacional, Cedade, Juntas Españolas i d'altres sectors d'extrema dreta, i de grupuscles neofeixistes. També compten amb professionals sense experiència o sense cap passat a la política.
-Acabem per tancar el cercle. Quines són les diferències i, especialment, les similituds entre aquesta extrema dreta parlamentària de Vox i la representada en els anys vuitanta per Fuerza Nueva amb Blas Piñar?
Les diferències són que estem en un altre país, en una altra realitat i que es tracta d'una altra generació política. Vox i Fuerza Nueva, tanmateix, comparteixen aquesta defensa de la unitat d'Espanya d'una manera ultranacionalista. Aquesta actitud, no debades, ha fet que Vox puga créixer electoralment. Vox advoca perquè Espanya recupere una grandesa internacional i mundial que hauria perdut. I, en aquest concepte de la pàtria i d'Espanya, són quasi idèntics a Fuerza Nueva. Al llibre, he fet un exercici molt curiós: he citat un discurs de Blas Piñar de 1981, de l'any del cop d'estat fallit, i un altre de Santiago Abascal, del líder de Vox. Tot i que han passat quaranta anys, no hi ha cap diferència entre unes proclames i les altres. El discurs de Fuerza Nueva i de Vox és el mateix