CRÒNIQUES VALENCIANES

'Heil' César!

Un segon article d’inspiració neonazi apuntala el passat fosc de César Augusto Asencio, alcalde de Crevillent des de fa 22 anys i actual vicepresident de la Diputació d’Alacant. EL TEMPS trau a la llum una reflexió que va publicar el 1980 a la revista ultra ‘CEDADE’, en què lloava les “lleis socials avançades” que van comportar l’arribada al poder d’Adolf Hitler.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per als neonazis, el número 88 no és un número qualsevol. És una xifra icònica. De resultes de la combinació de les dues inicials, HH, el 88 vol dir “Heil Hitler!”. La lletra hac és la vuitena de l’alfabet llatí, així com la a la primera. Per això el 18 també els resulta tan estimulant: és el número d’Adolf Hitler.

El 30 de gener de 1980, amb motiu de la publicació del número 88 de la seua revista, CEDADE (Círculo Español de Amigos de Europa) va confeccionar un exemplar especial, que excepcionalment contenia 88 pàgines. La coberta mostrava un militar nazi amb l’esvàstica i un titular “Hace cuarenta y siete años...” que enllaçava amb l’editorial de 
la pàgina 3: “... Triunfó la voluntad”. Un panegíric per la figura de Hitler, que va arribar a la cancelleria alemanya aquell mateix dia de 1933.

Aquest panegíric trobava continuïtat a la resta del butlletí. Articles laudatoris il·lustrats amb fotografies d’un Hitler bonhomiós, homes atlètics, xiques àries ballant felices... I, de sobte, a les pàgines 53 i 54, una reflexió titulada “Hitler y el capitalismo”, que apareix signada d’aquesta manera: “César Augusto Rencio Ademán. CEDADE-Crevillente”.

“30 de Enero; Hitler ha llegado al poder junto con su partido, el Partido Nacionalsocialista Alemán. Tras 13 años de dura lucha y penalidades, el Movimiento ha visto recompensados sus esfuerzos”, comença l’autor. Més endavant tracta de desmuntar “la explicación marxista, que se toma por la oficial”, segons la qual Hitler “fue elevado al poder por los grandes industriales y banqueros para salvar el capitalismo en Alemania”. “El gran mérito del Nacionalsocialismo”, afirma ell, va consistir a “romper los tabiques que separaban unas clases sociales de otras y unirlas a todas en una misma cuerda para luchar por los mismos ideales, tanto en tiempo de paz como de guerra, renunciando a la demagógica ‘lucha de clases’ marxista”.

 

L’article aprofundeix també en el finançament del partit nazi: “Mientras los partidos de izquierda recibían subvenciones de Moscú y los partidos conservadores recibían todas las que querían de los industriales y banqueros, el Partido Nacionalsocialista obtenía sus recursos únicamente de las cuotas de sus afiliados, que eran seis y siete veces más elevadas que las de los demás partidos y que se elevaban según las necesidades del momento y de los mítines de Hitler (quien quería entrar a uno de sus discursos debía pagar entrada)”. Segons l’autor, “el partido recibió algún dinero, pero en ningún modo las cantidades exorbitantes que la propaganda pretende [...] y solo como mero oportunismo”. Unes línies més avall es felicita pel fet que “el electorado votase el único partido que tenía una visión completa de los problemas y supiese solucionarlos: el Partido Nacionalsocialista y su jefe, Adolf Hitler”.

Com a colofó, explica que “la política social puesta en práctica en manos de los Nacionalsocialistas [sic] a partir de 1933, absorbiendo a todos los obreros parados dándoles trabajo, las avanzadas leyes sociales y demás elementos cuyo estudio se saldría de este tema, nos demuestra que el régimen en absoluto se olvidó de las clases obreras, a las que defendió y mejoró con sus leyes y, sobre todo, con su puesta en práctica”.

 

César Augusto Rencio Ademán era, en realitat, César Augusto Asencio Adsuar, alcalde de Crevillent (Baix Vinalopó) des de 1995 i vicepresident de la Diputació d’Alacant des de 2011. A més, va ocupar un escó a les Corts valencianes entre 2007 i 2011, i fugaçment, entre el 14 d’octubre i el 2 de novembre de 2009, Francisco Camps va atorgar-li les funcions de secretari general del PPCV en substitució de Ricardo Costa, esquitxat pel cas Gürtel.

“Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados, un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso”, havia escrit Asencio pocs mesos abans en el principal diari local

Tot just en aquell moment, en ser nomenat virtual número 2 del partit al País Valencià, el sector zaplanista va filtrar a la premsa una carta al director que havia publicat l’1 de juliol de 1979 al diari Información, sota el títol “Explosión de projudaísmo”. Hi criticava que als cinemes del moment es projectaren els films Salón Kitty i La última orgía de la Gestapo, així com la publicació de llibres i l’emissió de sèries com ara Moisés, QB VII o Holocausto. Una “explosión de antinacionalsocialismo y consecuentemente de projudaísmo y sionismo” que el jove Asencio, de 17 anys, denunciava obertament: “Si vemos las temáticas de estas obras veremos que lo único que hacen es poner como víctimas a los judíos perseguidos desde épocas milenarias (y todos sabemos que el judío, durante toda su vida, se ha dedicado a vivir a costa de los demás con la usura y la finanza, siempre de intermediario-parásito y nunca como elemento productivo en una comunidad distinta a la suya [...])”. “Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados”, subratllava a continuació, “un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso”.

“Pero... ¿Para qué todo esto?”, es preguntava per acabar. “En primer lugar, para desprestigiar al nacionalsocialismo. En segundo lugar, para seguir cobrando las indemnizaciones que Alemania se ve obligada a pagar [...] por unos crímenes que no ha cometido. Y, en tercer lugar, para darnos la impresión de que en el pasado han sido unas víctimas (perseguidos por los egipcios, por los nazis...) encubriendo el presente, en el que son verdugos y están haciendo a los palestinos lo mismo que dicen que les hicieron a ellos”.

Quan aquella carta va eixir a la llum, Asencio va autodiagnosticar-se un “xarampió de joventut”. La mala sort va fer que la recuperació de la carta en qüestió no sols coincidira amb el seu ascens al si dels populars valencians, sinó també amb la visita a Jerusalem del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que retia una visita oficial al seu homòleg israelià, Benjamin Netanyahu. Una de les preguntes de la conferència de premsa conjunta va girar sobre el negacionisme d’Asencio, i Zapatero, visiblement incòmode, va contestar de forma taxativa: “Qüestionar l’Holocaust és una cosa insòlita, inacceptable”. Des de València, Mónica Oltra, que aleshores exercia com a síndica de Compromís a l’oposició, va qualificar Asencio de “canalla” i “filonazi”, i va negar-se a acceptar les seues excuses: “Una errada és equivocar-se en les xifres de l’atur, una errada és donar malament un balanç econòmic, però negar l’Holocaust no és una errada”.

 

Portada d'una revista de CEDADE de l'any 1981, en què es combina un reportatge hagiogràfic sobre Hitler i un de negacionista sobre els camps d'extermini nazis.

Vuit anys després d’aquell episodi, EL TEMPS ha tingut accés a l’article de la revista de CEDADE, que evidencia les simpaties nazis que covava l’actual vicepresident de la Diputació, on és el màxim responsable de l’àrea de cultura. En conversa amb aquest setmanari, César Augusto Asencio admet l’autoria de l’escrit, malgrat els cognoms lleugerament alterats: “Demanaven col·laboracions i jo vaig enviar aquell article, igual com abans havia enviat la carta al director al diari, però no vaig arribar a formar part de l’organització”.

“Estic penedit de tot el que vaig fer, era un menor d’edat que, dins de la seua ignorància, va fer uns escrits pensant que estava descobrint les Amèriques”, explica Asencio

“Estic penedit de tot el que vaig fer, era un menor d’edat [Asencio va complir 18 anys un mes i mig més tard, el 17 març de 1980] que, dins de la seua ignorància, va fer uns escrits pensant que estava descobrint les Amèriques. Res més que això. Després he tingut una trajectòria totalment democràtica”. Aquest canvi de rumb va produir-se, segons ell, en entrar a la Facultat de Dret d’Alacant, on es llicenciaria. “El pas per la Universitat va permetre’m veure les coses d’una altra manera, des del primer curs vaig començar a informar-me sobre els partits polítics i vaig evolucionar, com tanta altra gent”, explica.


Un ascens imperial

Crevillent és un municipi fronterer d’Elx, situat a 30 quilòmetres escassos d’Alacant. El 1962, quan va nàixer César Augusto Asencio, tenia 14.000 habitants, la majoria dels quals treballaven —in situ o a l’economia submergida— a les fàbriques de catifes que li havien proporcionat fama internacional: Iberia, Imperial, Marco Polo, Viuda de Lledó, El Domador... Un passat gloriós que la crisi del petroli de començament dels 90, i la manca de renovació, va sepultar per complet. 

Encara s’hi distingeixen moltes naus, però dedicades a la importació de catifes del Marroc, i la població, s’ha multiplicat per dos. César Augusto Asencio va nàixer al si d’una família humil. Tothom recorda agradablement la mare i el pare, filador de professió i el Campeón de malnom, perquè sempre guanyava a les cartes, fins al punt que alguns el llogaven perquè jugara amb els seus diners. Ideològicament, però, fou un republicà convençut.

Com tants joves de la població, Asencio freqüentava el local de la OJE (Organización Juvenil Española), dependent del Movimiento, on jugava i llegia en el seu temps d’oci. Allà va amarar-se de les idees extremistes de Marcos Sánchez Adsuar, amic íntim de família adinerada. El 1980 tots dos van llançar pamflets des de dalt d’un edifici contra els treballadors concentrats en plena vaga —una vaga indefinida que va durar 36 dies— del tèxtil. CEDADE va enviar-hi piquets des de Madrid, un dels quals va incendiar el cotxe de l’alcalde comunista. Marcos era més decidit, i César, més callat. Tan callat com lectòman.

A la bústia de la llar familiar, al carrer de la Santíssima Trinitat, van començar a rebre revistes de CEDADE, i més endavant, cartes d’Alianza Popular (AP). Al pare no li feien gens de gràcia, però César Augusto tenia el seu pla de vida, que passava per la política. Malgrat que va treballar breument en una assessoria, volia un càrrec a l’altura del seu nom tan egregi. Apassionat de l’imperi romà, encara com a estudiant va desfilar amb una corona de llorer al cap, pujat en una quadriga, en una gimcana de 
l’humor celebrada als carrers del poble.

A 25 anys ja era regidor d’AP, i a 29 anys, compatibilitzava aquesta tasca amb la de diputat provincial

A 25 anys ja era regidor d’AP, i a 29 anys, compatibilitzava aquesta tasca amb la de diputat provincial. Això sí, era una AP especialment escorada a la dreta, lligada a les comptades nissagues burgeses que existien a Crevillent. Als primers comicis democràtics, els de 1979, van comparèixer a les eleccions sota la denominació d’independents, i van obtenir cinc regidors, que, sumats als dos d’UCD, representaven un terç del consistori. El PCPV i el PSPV-PSOE van quedar empatats a set edils, igual com va passar en 1983, quan els socialistes van iniciar un període de govern que s’allargaria 12 anys, dos dels quals —de 1991 a 1993— amb el suport d’un PP ja comandat per Asencio.

Per enfilar-se a la cúpula del partit a nivell local va fer mans i mànigues per erosionar la imatge de Francisco Magro, diputat a les Corts i ben relacionat amb Eduardo Zaplana. En unes eleccions en què Magro optava a ser senador, Asencio va demanar a amics i coneguts que no marcaren el seu nom, amb l’objectiu que es detectara un vot de càstig al candidat. A la inversa, Magro va pregar a amics i coneguts de l’esquerra que el votaren per poder compensar la pèrdua de suports i malbaratar l’estratègia del seu oponent.


Alcalde amb abstenció de Falange

El 1995, Asencio accedeix a l’alcaldia liderant un grup de 10 regidors. Esquerra Unida i el PSPV havien empatat a cinc, mentre que l’últim regidor en disputa era de Falange Española de las JONS, una escissió dels populars que obtingué representació, de manera ininterrompuda, entre 1983 i 1999.

En concret, es tractava de Vicente Mas Santiago, professor d’història fill de l’alcalde franquista Vicente Mas Martínez, un dels més durs que recorden a Crevillent. Per bé que el seu vot no era necessari per investir Asencio —en cas d’empat a 10 vots, hauria governat la llista més votada—, no va votar-se a si mateix, com podia haver fet. Va preferir atorgar-li el seu vot de confiança i optar per l'abstenció.

D’aleshores ençà, Asencio no ha deixat la vara de comandament. Entre 1999 i 2011 va encadenar quatre majories absolutes aclaparadores, amb percentatges de vot que fregaven el 60% i 13 o 14 regidors sobre un total de 21. En els darrers comicis, celebrats el 2015, no va superar el 37% dels vots i els nou regidors, raó per la qual governa gràcies al suport —tàcit o explícit, depenent de l’ocasió— dels dos edils de Ciutadans.

 

César Augusto Asencio va rebre en 2005 la visita de Mariano Rajoy, que va oficiar com a mantenidor de les festes de moros i cristians locals. A la imatge, tots dos apareixen acompanyats de qui aleshores presidia el Govern valencià, Francisco Camps, que va situar Asencio a les Corts valencianes i a la secretaria general del PPCV. / EFE

Amant de les grans batalles de la història, fa anys que omple sa casa de bustos de Napoleó —en té desenes— i que el cotxe oficial l’espera a la porta per traslladar-lo a Alacant o qualsevol altre municipi de la demarcació. Quan José Joaquín Ripoll va veure’s involucrat en el cas Brugal i Camps va poder escapçar el zaplanisme que pervivia a les comarques del sud, algú li va prometre que presidiria la corporació provincial. El 2011, Asencio va confessar als més pròxims que la seua baixa com a diputat autonòmic responia a aquesta estratègia, però a l’hora de la veritat va haver de conformar-se amb una de les tres vicepresidències. Abans amb Luisa Pastor com a presidenta, i ara, amb César Sánchez.

Els 22 anys que acumula com a primer edil s’han caracteritzat per la poca estima envers els edificis històrics —el casino, la casa del metge, la façana del cine Iris o alguns edificis modernistes singulars han estat enderrocats— i la pretensió de fer una Nova Germània crevillentina. Governa la localitat com si fora un imperi. El seu imperi. En qualsevol cas, també ha evolucionat en aquests gustos, bandejant la seua passió pel món romà en favor de l’egiptologia

L’exemple més clar d’això és l’obelisc de 37,5 metres —i 600.000 euros— que va aixecar al mig de la població “en homenatge al sol i l’aigua”. La nombrosa arribada de magribins al llarg dels anys 90 i a la primera dècada dels 2000 va generar un parell de situacions conflictives que evocaven, d’alguna manera, les revoltes proletàries d’inicis dels 80. El 2001, grups d’extrema dreta provinents de fora van atacar diversos establiments regentats per aquesta minoria, i el 2005, a través d’una convocatòria massiva per missatges SMS, prop de 2.000 persones van concentrar-se a la porta de la casa de l’alcalde per exigir-li respostes contundents contra l’allau de robatoris, baralles i soroll que patia la població. D’una banda, Asencio tenia por de ser titllat de racista i actuava amb cautela. De l’altra, però, pronunciava frases contundents: “Jo governe amb l’espasa en una mà i la Bíblia en l’altra”, va etzibar en una entrevista.

Crevillent s’havia erigit en el punt de reunió dels magribins del Baix Vinalopó, de la comarca veïna del Baix Segura i, fins i tot, de Múrcia. Els caps de setmana tots ells se citaven allà. Els manifestants criticaven la inacció de l’alcalde i l’oposició li recriminava que anhelava un brot racista com el que pocs anys abans s’havia produït a El Ejido (Almeria). Dels 40 policies locals amb què llavors comptava Crevillent, se n’ha passat als 70 de l’actualitat.


La minoria afecta la memòria

La minoria en què es troba ara el seu equip de govern l’ha obligat a fer algunes cessions. Les més significatives, les relacionades amb la memòria històrica. El maig passat, per exemple, va procedir-se al desmuntatge del monòlit a José Antonio Primo de Rivera, que era al passeig de Fontenay des de 1970. El medalló amb la cara del fundador de 
la Falange és ara a casa de l’empresari Rodrigo Mas Belso, nebot de Cayetano Belso, el darrer alcalde franquista de Crevillent. Mas Belso és molt bon amic de Rafael Candela de la Fuente, àlies el Concejalet, perquè va estrenar-se com a tal amb 23 anys. Ara en té 36 i és coordinador general del PPCV a la província, el número 3 del partit, un càrrec a què ha accedit per recomanació d’Asencio, que també l’ha inclòs com a assessor de la Diputació. És nét de Dionisio de la Fuente, el tio Polaines, un antic sergent de la policia local que era baixet, sempre lluïa botes altes i destacava per la seua severitat. N’hi ha que han vist Rafael Candela al Valle de los Caídos commemorant el 20 de novembre.

 

César Sánchez, president de la Diputació d'Alacant, inaugura en companyia d'Asencio, que n'és vicepresident i responsable de Cultura, un bust de l'humanista Rafael Altamira als jardins de l'edifici principal de la corporació provincial. L'acte va tenir lloc el proppassat 29 de novembre.
Loreto Mallol, primera tinent d’alcalde, portaveu del PP i regidora de cultura amb Asencio, és filla de José Mallol Alberola, un dels cofundadors de Falange a Madrid

La primera tinent d’alcalde, portaveu del PP i regidora de cultura, és Loreto Mallol, filla de José Mallol Alberola, un dels cofundadors de Falange a Madrid i autor d’un relat autobiogàfic titulat La estampida, en què narra la fugida dels perdedors de la guerra pel port d’Alacant. El 1939, va autoproclamar-se governador civil d’Alacant, però va ser destituït al cap de poques hores. Mallol està casada amb l’inspector d’educació Santiago Ñíguez, que el 2009 va expedientar el director de l’institut Las Norias, de Montfort (Alacantí), per “mantenir, autoritzar i no retirar” un cartell del conseller Alejandro Font de Mora cap per avall durant les protestes contra la política educativa del PP. El director fou suspès de sou i ocupació, però la justícia, el 2010, va declarar nul·la aquella sanció. Ñíguez ha jurat bandera vestit de mariner d’infanteria, aprofitant la celebració del Dia de la Hispanitat instaurada per Asencio a Crevillent.

Al seu equip de govern, Asencio també conviu de fa anys amb Mari Carmen Candela Torregrosa, edil d’hisenda, néta d’un altre alcalde franquista de Crevillent —Francisco Candela— i besnéta del cap local del Movimiento.

A tots ells els ha costat de pair la nova realitat sorgida de les urnes. El desembre de 2015 van inaugurar un monument en record dels set crevillentins morts als camps de concentració que Asencio negava de jove. La seua intervenció durant l’acte va ser impecable —va demanar als regidors de Compromís que redactaren el text que havia de llegir— però no va perdre l’oportunitat de recordar que “en uns altres països, com Rússia, també hi havia camps de concentració”.

 

Carta al director signada per César Augusto Asencio que el diari Información, d'Alacant, va publicar en la seua edició de l'1 de juliol de 1979.

A recer de la nova llei valenciana de memòria democràtica, el pròxim pas que PSPV, Compromís, EUPV, Esquerra Republicana i Ciutadans volen forçar-lo a fer és el canvi de nom d’11 carrers relacionats amb el franquisme. Asencio hi ha accedit, però al juliol va emetre un edicte perquè tothom puga “aclarir o concretar la veracitat o falsedat dels motius que s’imputen per ordenar-ne o no la retirada” i s’ha adreçat al bisbat per recordar que dos dels afectats estan en procés de beatificació.

En tot cas, la imputació que preocupa més Asencio és la que pesa sobre la seua persona —per prevaricació ambiental— i per la qual declararà el 22 de desembre. L’interventor municipal Fernando Urruticoechea va denunciar el cas de la planta de fem de l’empresa Abornasa, que funcionava sense contracte. Urruticoechea va haver d’abandonar la població i va rebre, l’any passat, el premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes Valencians.

El procediment judicial d’Asencio transita en paral·lel al de Pedro Varela, cap visible de CEDADE i director de la revista quan l’actual alcalde hi va col·laborar. Condemnat a sis mesos de presó per un delicte d’odi per haver editat i venut Mein Kampf a la llibreria Europa de Barcelona.

En una entrevista recent a TVE, el filòsof Fernando Savater va afirmar que el de Varela era “el cas més semblant de pres polític que hi ha a Espanya”, atès que “vendre llibres no és una activitat il·legal”. En canvi, va qualificar de “polítics presos” els membres del Govern català. Una visió segurament compartida per César Augusto Asencio, àlies César 
Augusto Rencio Ademán
.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.