Les línies de ferrocarril i les vies de transport d’automoció s’havien impregnat d’un autèntic exèrcit de camises negres. Armats amb pistoles i masses d’acer, els escamots feixistes havien estat convocats pel seu líder, Benito Mussolini, per marxar sobre Roma i aconseguir el poder gràcies a la passivitat de les autoritats policials i a la negativa de l’aleshores monarca, Víctor Manuel III, de firmar una ordre per declarar l’estat de setge a la capital italiana. Aquella mobilització dels pistolers pertanyents a una formació que feia bandera de la violència contra els seus adversaris polítics va suposar l’accés de Mussolini al govern de l’estat transalpí. O dit d’una altra manera: el bressol d’un règim totalitari que va aniquilar la vida, segons el biògraf Richard Bosworth, de gairebé un milió de persones, amb nombroses matances d’italians, libis o etíops.
A tocar del centenari d’una efemèride que va produir-se entre el 27 i el 29 d’octubre de 1922, Itàlia va atorgar fa dues setmanes les regnes del seu govern a una coalició encapçalada per la formació postfeixista i amb diversos escàndols de vincles amb la màfia calabresa, Germans d’Itàlia. Amb el 26% dels sufragis, el partit liderat per Giorgia Meloni va imposar-se amb comoditat al Partit Democràtic, casa comuna de democratacristians, liberals progressistes, socialdemòcrates i altres persones de clara orientació esquerrana. Encara més, la coalició encapçalada per Germans d’Itàlia, de la qual formaven part com a socis Forza Itàlia, del tenebrós magnat Silvio Berlusconi, i la Lliga de l’ultradretà xenòfob Matteo Salvini, va arrasar a la UTE electoral de l’esquerra.
Després del fracàs del govern de concentració comandat per l’exbanquer Mario Draghi, els italians, així com un sistema electoral que prima de manera desproporcionada les coalicions guanyadores, van col·locar com a primera ministra de la tercera economia de la Unió Europea a una figura ultradretana, ultraconservadora i que, en el passat, no ha amagat la seua admiració pel dictador Mussolini. Germans d’Itàlia, amb una flama tricolor de referència feixista com a logo inserit a la seua bandera partidista, és l’hereu del Moviment Social Italià, unes sigles impulsades per exmembres del règim criminal i nostàlgics del totalitarisme antidemocràtic de les camises negres. Meloni, precisament, va formar part de la branca juvenil del Moviment Social Italià.
L’arribada al poder polític d’una formació postfeixista, acompanyada de socis populistes com ara Berlusconi i l’ultradretà Salvini, ha generat alarma pel risc d’implantació a Itàlia d’una versió autòctona, tot i que a priori amb nombroses limitacions, del model il·liberal preconitzat a les autocràcies electorals de Polònia i Hongria. Germans d’Itàlia s’enquadra, no debades, dintre de la família de l’extrema dreta que s’inspira en els governs de Budapest i Varsòvia. “Es tracta d’un grup diferenciat de la ultradreta populista que representaria el mateix Salvini o Reagrupament Nacional, uns partits més còmodes jugant la carta social o la divisa de ni d’esquerres, ni de dretes. L’objectiu de Germans d’Itàlia, així com dels polonesos de Llei i Justícia o de Vox, no és transcendir l’eix ideològic clàssic, sinó fagocitar la dreta conservadora amb l’apropiació de molts dels seus codis”, radiografia Arsenio Cuenca, investigador de l’extrema dreta i doctorand a l’Escola Pràctica d’Alts Estudis de París.
“Germans d’Itàlia està integrat al Parlament Europeu dintre de la família dels Reformistes i Conservadors, de la qual també en forma part Vox o els polonesos de Llei i Justícia. És cert que hi ha diferències amb Vox, per exemple, en la qüestió de l’ecologia, però ambdós formen part d’una branca política ultradretana que té com a mirall els règims d’Hongria i Polònia. Es tracta de partits caracteritzats pel seu ultraconservadorisme, al qual se suma una visió nativista i autoritària. De fet, el lema del partit encapçalat per Meloni ha estat ‘Déu, pàtria i família’”, analitza Anna López, politòloga especialitzada en moviments ultradretans, que destaca “el pes de la religió catòlica” en la ideologia d’aquesta nissaga de l’extrema dreta envers la representada per Reagrupament Nacional. “Els seus posicionaments ultracatòlics fan que estiguen vinculats a tota la xarxa d’entitats neoconservadores, i que estiguen enfrontats amb el papa Francesc”, completa Jorge Tamames, investigador en economia política i relacions internacionals del Reial Institut Elcano.
Els postulats ultraconservadors, així com el procés de radicalització que ha experimentat la dreta nord-americana, han provocat l’establiment de vincles amb els sectors extremistes del Partit Republicà a través, per exemple, de l’assistència a la Conferència Política d’Acció Conservadora, una cimera organitzada pel lobby Unió Conservadora Estatunidenca. Els republicans i aquesta nissaga de l’extrema dreta europea coincideixen en la seua defensa d’un món occidental blanc, que tindria com a nexe d’unió una defensa dels valors religiosos. “Consideren que Occident està sent envaït per la immigració musulmana. I, en conseqüència, proposen una reafirmació de la moral tradicional i de la família, però sense cap component mínimament social a diferència de la façana oferida per altres forces d’extrema dreta”, afirma Cuenca, que puntualitza que, “malgrat l’euroescepticisme que exhibeixen, tenen molt present la dimensió europea per la defensa d’una Europa blanca unida per una concepció cristiana”. “Cal recordar el míting de Meloni en la campanya andalusa de Vox, en el qual, amb to tenebrós, va defensar la universalitat de la creu”, exemplifica.
“Aquests grups d’extrema dreta advoquen per una Europa de les Nacions, és a dir, per una preconització contundent del principi de subsidiarietat: si ens acollim al cas italià, estaria basat en l’afirmació simple que tot allò que puga fer Roma no ho faça Brussel·les”, incorpora Jaime Bordel, coautor de Salvini & Meloni: Hijos de la misma rabia: Cómo la derecha radical conquistó la política italiana (Edicions i Propostes Culturals, 2021). En matèria econòmica, la família d’extrema dreta a la qual està adscrita Germans d’Itàlia, segons Cuenca, “posa en qüestió la globalització neoliberal, però per mitigar-la des d’un punt de vista de les qüestions culturals”. O dit d’una altra manera: busquen restringir la globalització en aspectes culturals i en les formes de vida de cada nació sense que implique deixar de donar suport a un comerç global sense gaires barreres.
L’agenda de la ultradreta que encarna Germans d’Itàlia compta, segons explica Sergio Gracia, director del Centre d’Investigació de l’Extrema Dreta (CINVED), amb “el tancament de fronteres, la persecució dels immigrants, la seua utilització com a boc expiatori, la persecució de la comunitat LGTBI, i la defensa de la família i de l’existència d’un matrimoni únic conformat entre un home i una dona com principals cavalls de batalla”. “El patriotisme, l’ultranacionalisme excloent o el nativisme són alguns dels pilars d’aquestes forces”, agrega.
Quin serà, però, el marge de maniobra que pot tenir Meloni per aplicar el seu full de ruta tradicionalista i d’inspiració extremista? “L’experiència dels últims anys a Itàlia marca que els governs tenen una durabilitat mitjana de catorze mesos. Meloni ha promès que dotarà d’estabilitat el seu executiu, però la propaganda és diferent de la realitat en un país caracteritzat per aquesta volatilitat política”, respon López. “Itàlia està caracteritzada per tenir executius que no duren més enllà dels dos anys, disposa d’un deute que supera el 150% del PIB i té una dependència clara dels fons europeus, els quals estan subjectes al compliment de l’estat de dret sota l’amenaça de sancions com a Polònia i Hongria”, contextualitza Tamames.
“El més probable és que aposte per prioritzar les seues particulars polítiques familiars, tal com ha desplegat el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, o, fins i tot, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Aquesta aposta implica, per exemple, replantejar els drets reproductius de les dones”, indica Cuenca. “Facilitarà l’objecció de consciència per practicar avortaments i dissenyar polítiques similars a les regions italianes on governen per entrebancar la interrupció de l’embaràs”, assenyala Bordel, el qual creu que, “en matèria d’immigració, és molt possible que s’endurisca la legislació per a l’obtenció de la ciutadania i l’accés a determinats serveis públics. També és molt possible que reforce el decret de Salvini del 2018”.
El primer moviment, de moment, ha estat l’eliminació de la renda garantida de ciutadania. L’aplicació d’una política econòmica continuista, ancorada en els preceptes marcats en els darrers anys per Brussel·les, i el seu compromís profund amb l’OTAN fan que la seua arribada al poder siga més tolerable per a les elits europees a diferència d’altres forces ultradretanes, com ara el mateix Salvini o el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen arran dels seus vincles amb el Kremlin. En un context de guerra a Ucraïna, de batalla econòmica entre Occident i Rússia, Meloni, d’acord amb Tamames, “pot ser percebuda com a més reconciliable amb la Unió Europea, si entenem Brussel·les com a capital de l’OTAN a Europa i no tant de la UE”. L’ombra de Draghi com a interlocutor entre el govern de Meloni i les institucions comunitàries alimenta aquesta percepció.
“L’actitud de Draghi és un exemple de manual de la banalització de l’amenaça de l’extrema dreta a Itàlia, la qual, malauradament, no és una qüestió gens nova”, subratlla Bordel, que atribueix a la dreta tradicional “prou responsabilitat” en l’ascens de les opcions ultradretanes i l’arribada al poder de Meloni. Al controvertit nihil obstat del president del Partit Popular Europeu, l’alemany Manfred Weber, perquè Forza Italia forjara una aliança amb la Lliga i Germans d’Itàlia, se suma l’actitud que Berlusconi, com a referent de l’espai polític adscrit als populars del Vell Continent, ha tingut envers l’extrema dreta. “Fou l’encarregat d’incloure’ls en els seus primers governs en la dècada dels noranta. La dreta radical du formant part dels executius italians des del 1994. El canvi qualitatiu, però, és que ara l’encapçalen”, exposa.
El model italià, tal com referma Tamames, “va prefigurar la resta de dretes radicals”. “La figura de Berlusconi, una mena de Trump abans de la seua existència, és la d’un magnat que, per fugir de la justícia, entra en política, dinamita un sistema de partits tocat i permet que l’extrema dreta accedisca al seu govern”, rememora. “La dreta tradicional està tenint un paper important en l’auge de l’extrema dreta, per exemple amb l’assumpció d’una part dels seus postulats. Ara bé, es tracta d’una estratègia totalment fallida: normalment es prefereix l’original abans que la còpia. Ho hem vist a Espanya, quan l’anterior líder del PP, Pablo Casado, va apropar-se ideològicament a Vox. La dreta clàssica està tirant-se pedres a la seua teulada si busca recuperar vot amb el mateix discurs que l’extrema dreta”, reflexiona Gracia.
A pesar de la desdemonització d’una part de la dreta tradicional i de la visió d’una amenaça que serà més controlable si es manté fidel als axiomes econòmics de Brussel·les i a l’aliança atlàntica, el triomf dels postfeixistes a Itàlia i el seu accés a la cadira de primer ministre pot dotar de força de negociació dintre de la Unió Europea a països com ara Polònia, que comparteix ultraconservadorisme il·liberal i atlantisme amb Germans d’Itàlia. “Hi ha la possibilitat, al seu torn, de promocionar una mena de Visegrad del sud d’Europa, tal com va plantejar Marion Maréchal, neboda de Le Pen, tot i que integrada en la força ultradretana rival que encapçala Éric Zemmour. Es tractaria de reforçar Vox a Espanya, Chega a Portugal o Reconquesta a França”, sosté Cuenca. “No sempre hi ha efectes positius. Encara que no estan en aquella situació límit, només cal veure l’impacte que va tindre la gestió de Syriza per a forces com Podem”, contraposa Tamames.
“La victòria de la coalició liderada per Germans d’Itàlia és un triomf per a tota l’extrema dreta, ja que mostra que aquesta opció és un vot útil perquè pot formar govern”, adverteix López sobre un possible efecte contagi arreu d’Europa, o, si més no, en els països amb forces ultradretanes i reaccionàries amb vigor. “Encara que Draghi i els poders econòmics no els inquiete tant l’arribada de Meloni al poder si preserva determinats compromisos, s’ha de tenir cura perquè la legitimació d’aquestes opcions polítiques pot provocar més victòries de la dreta radical en altres països i conduir, en conseqüència, Europa cap a un procés de polonització. Polònia, de fet, pot rebre una empenta gràcies al triomf de Germans d’Itàlia”, alerta Bordel. L’ombra polonesa plana al país transalpí.