A la perifèria del municipi gallec de Sada, ubicat a només 20 kilòmetres de La Corunya, emergeix amb majestuositat i grandesa el Pazo de Meriás, un palau senyorial considerat Bé d'Interès Cultural. Ordenat construir per l'escriptora feminista Emilia Pardo Bazán, s'ha convertit durant dècades en el símbol dels privilegis de la nissaga del dictador Francisco Franco, la qual va ocupar l'edifici emblemàtic durant la Guerra Civil espanyola després d'una suposada donació. Aquest dimecres, tanmateix, la justícia ha dictaminat que el monument pertany a la localitat gallega i no a la família del general sanguinari. Una victòria històrica motivada per l'acció de l'Advocacia de l'Estat i per la lluita de diverses organitzacions polítiques i civils de Galícia.
Mentre els tribunals espanyols reparaven aquest espoli patrimonial dels Franco, a l'altra banda de l'oceà Atlàntic la jutgessa argentina, Maria Servini, preparava l'interrogatori a l'exministre d'Interior postfranquista Rodolfo Martín Villa (1976-1979). L'exdirigent de la Unió de Centre Democràtica (UCD), exdiputat del PP i exmembre del consell d'administració de diverses multinacionals espanyoles compareix aquest dijous davant la magistrada per la seua presumpta responsabilitat en 12 assassinats, els quals van ser perpetrats de manera majoritària per les forces de seguretat espanyoles. Es tracta, no debades, d'un triomf de les associacions memorialistes espanyoles, les quals van haver-hi de recórrer a la justícia argentina després que a l'Estat espanyol s'hi toparen amb el tap de la llei d'Amnistia de 1977.
Exgovernador civil de Barcelona durant la dictadura i procurador de les Corts Franquistes, un dels episodis dramàtics que envolta la figura de Martín Villa és la matança de Vitòria del 3 de març de 1976. En aquella jornada, la policia armada va desallotjar amb violència descarnada una assemblea obrera celebrada a una parròquia de la capital basca. La intervenció de les forces de seguretat, les quals estaven comandades per Martín Villa, va provocar 150 ferits i la mort de cinc joves. L'any 1976 també van ser assassinats Jesús Maria Zabala i Maria Norma Menchaca. Si el primer va faltar a causa de la repressió de la Guàrdia Civil durant una manifestació al municipi basc d'Hondarribia, la segona va ser assassinada pel grup parapolicial, terrorista i d'extrema dreta Guerrillers de Cristo Rei en el transcurs d'una mobilització a favor de l'amnistia dels presos polítics del franquisme. Per ambdues morts, l'exministre haurà de donar explicacions a la jutgessa argentina, segons recull el digital estatal Cuarto Poder.
La magistrada argentina, a més, interrogarà l'exdirigent conservador per quatre morts que van produir-se en 1978. En aquell any, va ser tirotejat per la benemèrita Ramón Gómez, qui acudia a una manifestació celebrada en la localitat basca de Rentería a favor de l'alliberament dels empresonats per la dictadura. Un dia després de la mort de Gómez seria metrallat per la policia armada José Luis Cano, un pamplonès que va sumar-se a la vaga convocada en maig de 1977. Les forces de seguretat van atrapar-lo llençant una pedra. Van castigar-lo amb un tret al cap després d'entrar-lo a un establiment d'hostaleria. Francisco Javier Fernández, qui va ser obligat a beure oli de ricí quan va denunciar colps de les forces de seguretat, i Arturo Ruiz, assassinat fa 43 anys per Jorge Ignacio Fernández, membre d'un comando ultradretà amb nexes en les forces de seguretat estatals, complementen les víctimes de 1978 sobre les quals haurà d'explicar-se Martín Villa. Fernández, de fet, va poder escapolir-se de la justícia gràcies a la intermediació d'un amic a la Guàrdia Civil.
Si la memòria democràtica de Vitòria està associada a la massacre d'obrers que va realitzar la policia, Pamplona compta amb un altre trauma col·lectiu. «Tot va ocórrer un 8 de juliol de 1978, durant la celebració dels Sant Fermins. En un dels dies de festes, la policia va disparar contra la gent que hi havia a la plaça de Bous després de la correguda taurina. Van fer-ho a conseqüència del desplegament d'una pancarta que exigia l'amnistia per als presos, una acció que s'hi va donar perquè molts dels reclusos formaven part de les penyes de Sant Fermí. En una de les ràfegues, van matar Germán Rodríguez», va explicar l'activista i exdiputat de l'esquerra abertzale, Sabino Cuadra, en unes jornades a València. Aquella mort va produir-se amb Martín Villa ocupant la cartera d'Interior. El comissari que va dirigir aquella resposta policial era Miguel Rubio, qui havia ingressat en la policia política del franquisme l'any 1967 i va participar l'any 1968 en la detenció d'Antonio Palomares, aleshores secretari general del Partit Comunista Espanyol al País Valencià. Palomares va ser torturat fins al punt que va sortir de comissaria amb menys centímetres d'estatura.
Terrorisme parapolicial
Encara que no han estat incorporades a la causa judicial que investiga la justícia argentina, l'ombra de l'exministre postfranquista plana sobre les diverses trames parapolicials que han marcat la transició espanyola, com ara l'organitzada per assassinar el líder independentista canari i dirigent del grup terrorista Moviment per l'Autodeterminació i Independència de l'Arxipèlag Canari, Antonio Cubillo. Resident a l'Algèria, l'advocat laboralista va ser sorprès al portal de la seua casa el 5 d'abril de 1978. Dos individus llogats per a l'ocasió, entre els quals hi havia un exmembre de la brigada paracaigudista, van apunyalar-lo al tòrax i al ventre a l'ascensor. «Els seus agressors van deixar-lo mig mort, però la intervenció d'una veïna i el seu ràpid trasllat a un hospital proper van salvar-li la vida», rememorava el periodista d'investigació Xavier Vinader en una de les seues mítiques columnes a EL TEMPS l'any 1996.
Ambdós autors de l'intent d'assassinat van ser reclutats per José Luis Espinosa, infiltrat i confident del tenebrós comissari Roberto Conesa. Si les dues persones llogades per matar Cubillo van ser indultades, tot i haver estat condemnades a mort, Espinosa va respondre per l'atemptat davant l'Audiència Nacional l'any 1988. El tribunal espanyol va sentenciar-lo a passar vint anys entre reixes. Conesa, per contra, va esquivar qualsevol responsabilitat penal, tot i que, segons narra l'historiador Xavier Casals a l'obra La transición española. El voto ignorado de las armas (Pasado & Presente, 2016), va ser l'autèntic cervell de l'operació. Ara bé, les ordres, segons va afirmar el combatent feixista i general espanyol José Antonio Saéz de Santamaría l'any 2001, va donar-les l'exministre democratacristià. «El ministre d'Interior Martín Villa va ser qui va organitzar l'operació per eliminar el líder del moviment d'autodeterminació canari Antonio Cubillo», va afirmar.
«Jo busque l'inductor, el responsable últim, i aquesta persona és Martín Villa», va indicar el mateix dirigent independentista en una entrevista a EL TEMPS l'any 1996 sobre el paper de l'exdirigent conservador en l'operació. En aquella conversa, a més, el lletrat laboralista desgranava els integrants de l'equip de confiança del posterior parlamentari del PP: «Martín Villa va agafar Conesa, que era a València d'inspector, i que, a més, era un individu molt desprestigiat, perquè era el responsable de tots els crims comesos durant el franquisme i havia matat a una pila de gent. Fins i tot, el tenien apartat a València. Martín Villa va recollir Mariano Nicolás, governador civil de València. Després arribaria Conesa i una colla de policies que tenia a València. Els van dur a la Direcció General [de Policia]: són aquests els qui treballen amb els mètodes del franquisme. La gent seriosa i demòcrata va ser marginada. Tota aquesta purrialla més tard es va passar als socialistes».
Amb Martin Villa de ministre d'Interior i Conesa com a comissari d'Informació, van produir-se alguns dels atemptats de l'extrema dreta valenciana durant la mal anomenada Batalla de València i el cas Scala, el qual va suposar la fi de la potència de l'anarcosindicalisme de la CNT. Es tractava de l'incendi d'una sala de festes ubicada a Barcelona que va provocar la mort de quatre persones i que, en primera instància, va imputar-se a diversos militants de l'organització anarquista. Posteriorment, va descobrir-se el paper que havia jugat Joaquín Gambin, un presumpte infiltrat de les forces armades, que va assenyalar a l'inspector José María Escudero d'haver organitzat un muntatge, segons va narrar en un reportatge retrospectiu Público.es. Escudero era un home de confiança de Conesa. «Durant tot el llarg procés del cas Scala, els advocats de la CNT, Josep Maria Loperena, Mateu Seguí i Marc Palmés, intentaren vanament la compareixença de Rodolfo Martín Villa», assenyala el periodista Francesc Viadel en un dossier publicat en aquest setmanari l'any 1996.
Tal com recordava aquella peça periodística, la guerra bruta contra ETA va funcionar durant el mandat de Martín Villa. No debades, Conesa formava part d'un cercle d'amistats ultradretà que es reunia a una pizzera madrilenya, el qual estava integrat pel torturador franquista Antonio González Pacheco, alies Billy el Niño; el terrorista italià integrant de la xarxa anticomunista Gladio Stefano Delle Chiaie; el director de l'agència de Gladio i cap del grup paramilitar Guerrillers de Cristo Rei, Mariano Sánchez-Covisa; i pel mercenari francès ultradretà al servei de les clavegueres policials espanyoles, Jean-Pierre Cherid, segons narra l'obra Cherid, un sicario en las cloacas del Estado (Garaje Ediciones, 2019). Rodolfo Eduardo Almirón, vinculat a l'organització violenta d'extrema dreta d'Argentina Triple A, antic cap de seguretat d'Aliança Popular i guardaespatlles durant els anys 70 de l'exministre franquista Manuel Fraga, també hi participava, segons el llibre escrit per la periodista d'investigació Ana Maria Pascual i la viuda de Cherid, Teresa Rilo.
En el període que Martín Villa va ocupar la cartera d'Interior, no debades, van produir-se quasi una desena d'atemptats lligats a organitzacions terroristes parapolicials, la majoria dels quals estaven reivindicats pel fantasmagòric Batallón Vasco Español. Aquest grup terrorista estava teledirigit, segons va assenyalar Vinader en una altra columna en aquest setmanari, pel comissari i antic torturador franquista, Manuel Ballesteros. Tal com va radiografiar EL TEMPS en un dossier de 1996, alguns dels atemptats d'aquells anys van estar suposadament protagonitzat pel comando de Cherid.
«En tot cas, cal ressenyar que mai s'ha produït una investigació oficial sobre la possible relació dels governs de Suárez amb la guerra bruta, a diferència del que ha ocorregut amb els GAL i els executius de Felipe González», compara Casals a l'obra mencionada. I rememora: «Segons el testimoni del general Sáez de Santamaría, el PP va rebutjar aflorar-la en públic l'any 1995. Aleshores, aquest militar havia estat convocat pel senat a declarar a porta oberta, és a dir, amb accés a la premsa, sobre la lluita antiterrorista durant el seu mandat al capdavant de la Guàrdia Civil a petició del grup popular, que havia agafat la guerra bruta com a ariet contra el govern de González. Saéz va empipar-se i el dia previ a la citació va trobar-se amb Martín Villa i [José] Ortí Bordàs [sotssecretari de governació durant l'etapa de Martín Villa], i va informar-los dels termes de la compareixença: 'No mentiré, ni ocultaré res. Hauré de contar l'últim i l'anterior, i l'anterior. I si parlem dels GAL, parlarem dels GAL, però també de l'atemptat contra Cubillo i de tantes altres coses».
L'advertència del general va provocar que l'exministre telefonara la mateixa nit a José María Aznar. «Abans de les set del matí de l'endemà, el president del Senat, Juan José Laborda, va comunicar [al general] per telèfon que no era necessària la seua compareixença perquè el grup popular havia decidit anul·lar-la», narra l'historiador. I conclou: «El PP, a més, va plantejar la dissolució de la comissió d'investigació dels GAL, tancant així una via per esclarir la guerra bruta durant els governs de González». La perpetuació de les altres ombres que esquitxen l'exministre postfranquista.